GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dijous, 30 de setembre de 2010

Rasclar





A banda del seu sentit recte (aplicat als cultius), en el llenguatge encriptat dels jugadors de cartes clandestins, el verb rasclar s’havia fet servir, a Sta. Coloma de Farners (Selva), per proposar una trobada de joc: “Anem a rasclar?”.

Aquest ús, a tall de contrassenya, no sembla immotivat, atès que ens recorda el moviment que els jugadors fan en arreplegar les cartes, o els guanys, que és força semblant –crec– al moviment que es fa amb el rascle al camp.

Fem constar, a més, que en punts del català central aquest mateix verb pot assenyalar l’acció de festejar (Rupit, St. Julià de Vilatorta, Tavèrnoles).

dimarts, 28 de setembre de 2010

De rerescules




Sí: de rerescules. Aquesta és, precisament, la locució adverbial que en alguns indrets del català central serveix per assenyalar que una determinada acció es fa amb moviment de retrocés. Segons les meves enquestes, aquest ús és propi del sector oriental de les Guilleries: Anglès, Osor, St. Hilari Sacalm i de Sta. Coloma de Farners.

Encara que fou blasmada pel professor Joan Coromnines, aquesta és, a més, la locució que trobem emprada per l’escriptor santhilarienc Anton Busquets en el llibre Del meu viure rural, recull de proses del 1929.

N’hi ha d’altres, és clar: de recules té una gran extensió, es diu en català central, en nord-occidental i en valencià; dins el català central, de rescules es diu a Tavèrnoles, Viladrau i Vilanova de Sau; de raderescules, a Arbúcies; de cularrés, a Oristà...

Enllaçant-ho amb això, escau de comentar que durant el proppassat mes d’agost es va dur a terme a Viena el tercer campionat del món en pista d’atletes que corren de recules; retrorunning, en diuen els anglesos. La nostra delegació, que en aquesta modalitat es representava ella mateixa (és a dir, sense anar de tronc amb els veïns de sempre), n’ha sortit molt ben parada, i força, d’aquest singularíssim event. I amb un fotisser de medalles guanyades, tinc entès. Els nostres atletes eren del club Esbufecs de Mollerussa, l’únic club que aquí s’hi dedica, i la seva actuació ha estat tan lluïda i ben rebuda que de cara a la pròxima edició, que serà d’aquí a dos anys, hom prepara ja la seu de Lleida perquè pugui acollir aquesta espectacular demostració esportiva. Als Esbufecs se’ls ha de reconèixer, a més, el fet que la seva decisió de participar en aquest mundial va anar sempre acompanyada de l’exigència de fer-ho en nom de Catalunya.

S'esdevé, però, que aquesta notícia, tal com jo us l’explico, ha estat recollida per la revista Marathon amb aquest encapçalament: 3r Campionat del Món de Curses d’Esquena en Pista. Així mateix.

Això a mi –ho confesso– m’ha fet una certa angúnia, si més no de bon primer, ja que tot seguit d’haver llegit aquest titular tan aclaridor m’ha fet l’efecte que les curses en qüestió potser es fan a cops d’esquena o, encara pitjor, refregant dolorosament aquesta part del cos per la pista d’atletisme. Però no. Ara ho veig: repassant el reportatge m’adono, per les fotografies que l’il·lustren, que els atletes no reculen pas a cops d’esquena. Sort n’hi ha! Això sí: n’hi ha alguns, de massa impulsius –suposo–, que se’ls veu caient de c...




Recomanació:
http://miramelsmots.blogspot.com/2011/01/de-rerescules.html.




dilluns, 27 de setembre de 2010

El traficamanega



És un traficamanega aquell qui sempre va atrafegat, amb moltes feines començades, però que no en resol cap de bé.

Aquest mot substantiu (que porta dos accents fonològics: a la i a la e [oberta]) no figura al diccionari normatiu ni al DCVB.

Localització: Sta. Maria de Besora, St. Vicenç de Torelló.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Vocalisme tònic a les Guilleries





Resum (sector de la Selva)


Situades entre les comarques de la Selva i Osona, les Guilleries són, efectivament, terres de grans contrastos. Dins l’apartat de fonètica, els del vocalisme tònic són precisament els més vistosos que s’han pogut copsar en la nostra recerca per aquelles contrades.

En relació amb aquest aspecte, s’ha de destacar el curiós i “perfecte” cas del terme d’Osor (situat ben bé al cor de la comarca, però encara de la diòcesi de Vic), on les ee, diguem-ho així, es pronuncien com a la Plana de Vic (és a dir: e oberta en el sufix –ència; e tancada en els mots església, llenya i rei, i també e tancada en el pronom ell i en l’infinitiu esser), i on les oo, en canvi, tendeixen a pronunciar-se com a Girona i com en altres àrees septentrionals: se’n destaca, en aquest indret, el manteniment de O tancada llatinovulgar en els mots del tipus cosa, flor, hora, olla, i el tancament, a la inversa, de la O oberta del llatí vulgar en mots com ara bo o font, així com en substantius del tipus esponja o monja.

Vocalisme escindit, doncs, el d’Osor, que assenyala, en aquest aspecte tan notable, un punt d’inflexió -més aviat brusc- en el llarg corredor guillerenc entre les ciutats de Vic i de Girona.

Bé que amb alguns matisos no del tot negligibles, el vocalisme dels termes selvatans d’Arbúcies i St. Hilari Sacalm manté la fesomia característica de la generalitat del català central i, per tant, es presenta més acostat al de la ciutat de Vic que no pas al de Girona: els mots del tipus cosa i hora hi obren regularment la o tancada del llatí vulgar (però flor i olla la mantenen tancada), mentre els tipus representats pels mots bo i monja hi tenen o oberta com en la majoria del català central.


Més cap a llevant, en canvi, i ja dins del terme municipal de Sta. Coloma de Farners (el qual ha estat majorment representat per les entrevistes que he fet a informadors del sector guillerenc del municipi: St. Pere Cercada, St. Miquel de Cladells i Castanyet), aquest vocalisme tònic, dèiem, es presenta de manera híbrida i amb interessants irregularitats i polimorfismes, sobretot en el cas de les oo; les ee, per la seva banda, són més estables i es manifesten localment més ben fixades.
 

Finalment, en l’angle conformat pels municipis d’Amer, Anglès i la Cellera de Ter el vocalisme tònic ens ofereix ja un aspecte decididament septentrional i ben caracteritzat, segons la nostra percepció, per la reducció sobretot del diferencial fonemàtic entre o oberta i o tancada (no tant, potser, en el cas de les ee). En aquests indrets les oo segueixen la mateixa pauta septentrional que ja hem apuntat en referir-nos al cas singularíssim d’Osor, i les ee, per la seva banda, tenen igualment una clara tirada septentrional: trobem, doncs, e tancada en els mots que contenen el sufix –ència, i en canvi e oberta en els mots església i llenya, i també e oberta en el pronom ell i en l’infinitiu esser.

En una altra ocasió, si em vaga, assenyalaré amb més detall les particularitats d’alguns indrets de Guilleries (osonencs i selvatans) implicats en aquest i en altres aspectes rellevants que donen relleu a la interessant transició entre el català de Vic i el de Girona, els quals, com ja us podeu ben imaginar, no s’esgoten en aquesta ullada ràpida que acabem de fer.

Concloc, però, que allò que segons el meu parer dóna més sentit a la geovariació del vocalisme tònic en aquestes zones septentrionals del català central no és tant el timbre concret amb què cada vocal se’ns presenta, segons història i contextos particulars, com la reducció del diferencial fonemàtic, especialment en el cas de les oo.






Dedicat a Anna Mora, de qui he manllevat la bella fotografia amb què hem il·lustrat aquest comentari.   




divendres, 24 de setembre de 2010

Lluna vella, lluna tendra






Etnotext enregistrat durant la primavera de l'any 2000 al terme de Lluçà, tot passejant a tocar de la bella bassa de Garet:




El sol no es veu pas. Dins de l'aigua, el sol no s'hi veu pas.

La lluna es deu haver fet veia ara. Poder avui es farà veia. Em sembla que poria ser que se'n fes avui de veia, ja. Això mateix: em sembla que sí. I ahir era... Va sortir que era posta de sol o aixís... Segurament que se'n fa avui, de veia.

Fa la cort i la... Cada mes es fa veia i jove. Nosaltres ho poguéssem fer així!

Tornar-se jove i vei. Així no es morirà mai, la lluna. Quan és veia es torna jove. Diu: la lluna veia, la lluna tenra...



Dedicat a Benet i a Felisa Càstia, informadors nostres de Lluçà, i també a Roser Reixach i a Txell Lázaro, que em van encoratjar a fer les entrevistes de cal Salles. I a l'alcalde de Lluçà, Pere Garet, que va convèncer en Benet Càstia perquè es deixés entrevistar.



dijous, 23 de setembre de 2010

En un carro, dins un bocoi de vi



Ja ho veieu: s'escau que sempre, i arreu, acabo demanant el mateix. Sempre la mateixa pregunta, la més compromesa. I d'on vénen els nens?

Aquesta vegada l'aclariment ens arriba des de la vila d'Arbúcies: "En Tal ha arribat en un carro, dins un bocoi de vi", ens diuen. I és enraonat que sigui així, atès que en aquesta contrada els nadius són coneguts, des dels pobles veïns, com els de la vinya, o els vinyers, sobretot per la seva dedicació a aquesta art de conreu en època contemporània.

Dedico aquest breu apunt a Anna M. Ballús, informant nostra, al col·lega Rafel Vilà, a la professora Carme Torelló i a tots els amics del MEMGA (Museu Etnològic del Montseny la Gabella) que durant el mes de juliol de 2009 van posar al meu abast tots els mitjans que van caldre per dur a terme la nostra recerca geolingüística en aquell terme municipal.

Senyor oncle



En la meva família política de Torelló –em refereixo ara a la de la meva sogra– la presència de dos oncles sacerdots (que de primer havien estat preceptivament seminaristes) mereixia, per part dels nebots corresponents, la respectuosa fórmula de tractament amb què encapçalo aquest breu apunt.

Hi havia, però, una particularitat prou interessant de remarcar. Ben al contrari d’allò que s’esdevé regularment en català central, m’han assegurat que la r final del primer mot (la de senyor, del llatí SENIOR) hi era sempre sensible, sigui perquè es tractava d’una fórmula molt fixada, sigui per referència culta, sigui per raons prosòdiques..., o per tots aquests motius a la plegada. El cas és que això es resolia invariablement d’aquesta manera: “senyor unclo”, amb r “reverencial” per al primer mot i amb tractament vocàlicament assimilatori per al segon.

Hi ha, en fi, altres casos en què, inesperadament i excepcional, el català central fa sonar aquesta consonant en posició final de mot. El Grup de Recerca Folklòrica d’Osona ens n’aporta moltíssims exemples en els seus enregistraments de la dècada dels 80, i jo mateix en tinc alguns, molt pocs, d’observats contemporàniament. M’hi referiré en una altra ocasió.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Els comunistes d'Amer



Doncs no. No em refereixo a un grup de persones que comparteixen una ideologia que preconitza l’abolició de les classes socials i la consegüent redistribució dels béns. Res d’això!

Ens referim més aviat al reduït grup de persones que a la vila d’Amer, dins la comarca de la Selva, eren les encarregades de traslladar els sucs de les comunes.

Allà mateix ens expliquen que aquesta desagradable operació es duia a terme en horari de matinada per no haver de destorbar (amb les lògiques ferums que aquest tragí comportava) les activitats diürnes dels amerencs no comunistes.

“Ja han passat els comunistes”, es deia.


Dedicat a Pere Casacuberta i a Josep Puigdemont, informadors d'Amer.

diumenge, 19 de setembre de 2010

La catafura





Catafura és, segons indicació de les nostres informadores del municipi de St. Sadurní d’Osormort (a les Guilleries), el mot amb què es podia designar el catau o recambró de sota l’escala. Aquesta referència és immediatament matisada per la senyora Carme Fàbrega, de l’indret de la Fullaca (pron. Fuiaca, en forma “ieista”), en el sentit que aquest ús substantiu fou introduït en aquesta zona per un parlant vingut més del nord, d'arrels garrotxines.

Sigui com sigui, fa bo de constatar aquesta particularitat del lèxic, atès que, tal com ho hem pogut comprovar, es tracta d’una accepció que els nostres diccionaris no reconeixen a aquesta forma, l’origen de la qual, encara no ben aclarit (DECLC, II, 631), té relació, diuen, amb el substantiu catau (alteració de cau ‘llodriguera’), en amalgama amb forat i fura, segons el professor Joan Coromines.

Faig constar, per acabar, que el sentit que generalment hom atribueix a aquest substantiu és, en terres de le Guilleries, el de ‘catau, lloc amagat’, “com una mina” (Osor).



dissabte, 18 de setembre de 2010

Palomar



Significa ‘caçar tudons’, i crec que l’hem de considerar com a verb arcaic atès el que ens en va dir, d’una banda, el senyor Àngel Aguilà, home de bosc de Viladrau, informant nostre, i el que ens diu, d’una altra, el DCVB, que el tracta igualment com a verb antic i ens n’ofereix testimonis escrits de l’època medieval i de la moderna.

Al mateix indret, i durant les entrevistes que hi vam fer durant l’estiu de 2007, el senyor Aguilà ens indicà que aquest significant pot tenir, a més, el sentit de ‘colomer’, ús substantiu, també antic, segons hem vist al DCVB.

Palomar és derivat de paloma, del llatí PALUMBA; res a veure, doncs, amb el castellà.

Al mestre Àngel Aguilà.


divendres, 17 de setembre de 2010

Això és d'una altra antúvia



O d’una altra època. És a dir: que no és del dia d’avui, que ha esdevingut antiquat, obsolet. Retret irònic i de complicitat amical: “Tu ets d’una altra antúvia!”. Es diu, això, volent indicar que l’interlocutor ja no participa dels neguits dels temps actuals i que el seu capteniment, o el seu parer, ja no hi és adient.

Expressió que apleguem a Sta. Coloma de Farners, capital de la Selva, amb motiu de les enquestes que hi vam fer durant la primavera de l’any 2009. Aquesta aportació, aquesta informació metalingüística, la devem al senyor Josep Planiol, de can Planiol (del veïnat de St. Pere Cercada), que ens l’ofereix tot advertint-nos que aquesta accepció és exclusiva, ens diu, d’un sol entorn familiar del terme de Farners.

Es tracta, no cal dir-ho, d’un ús no consignat pels diferents diccionaris catalans, tot i que hi ha, tanmateix, un fil d’informació que, si mai us vaga, podreu descabdellar consultant el DECLC de Joan Coromines i, més en concret, llegint l’entrada corresponent al mot antuvi; en aquest article trobareu, entre altres notícies d’interès, referències relatives al castellà, atès que en aquesta llengua els derivats de ANTE OBVIARE hi són perfectament possibles i més antics que en català. Per més que pugui sobtar, i sobretot parant atenció a la diferent cronologia i al fet que el castellà ha conegut un verb antuviarse ‘sortir a l’encontre’, en l’article en qüestió es conclou, i es proposa, que el nostre antuvi (vigent en la loc. de primer antuvi), és manllevat del castellà en temps més aviat recents.

A Josep Planiol.

dijous, 16 de setembre de 2010

A la lluna d'en Perera




Expressió d’origen desconegut per a mi. Serveix per assenyalar que un hom no està prou al cas del que es fa o es diu al seu entorn immediat. "Ets a la lluna d'en Perera!".

Ho tinc sentit de la Plana de Vic: a Vic i a l’àrea de Torelló.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Cel migranyat



Cel amb lleganys, o enlleganyat. O enteranyinat. Migranyat a Amer: “El cel està migranyat”.

Segons la informació obtinguda en les enquestes que vam fer a Amer (Selva) l’any 2008 l’adjectiu migranyat també es pot aplicar, en aquella zona, a quelcom brut o embrutit: “drap migranyat”, “taula migranyada”.

Aquest adjectiu no figura al diccionari normatiu, tot i que sí hi trobareu, sota l’entrada emmigranyar-se, dues accepcions un xic allunyades del nostre adjectiu però no exemptes de connexió semàntica:

1. ‘agafar migranya’
2. ‘capficar-se excessivament’

Aclarim, doncs, que l’adjectiu de què tractem s’ha de relacionar, sens dubte, amb el substantiu migranya (del llatí HEMICRANIA, manllevat del grec) i que en aquesta mateixa zona del català central, i en altres indrets dels que hem escorcollat durant el segle XXI, aquest substantiu pot fer referència a un 'malestar general de la persona' (Tavèrnoles) o bé a un 'estat de tristesa melangiosa' (Vilanova de Sau); significats, tots dos, ben representats al DCVB, però no, en canvi, al diccionari normatiu, el qual només recull, per a aquest substantiu, el sentit més fidel a l’ètim: ‘mal de cap nerviós que dóna sovint mareig i agafa generalment la meitat del cap’.

Com hem suggerit abans, la relació semàntica (o la motivació) no és pas difícil de veure en aquest cas, puix que la idea d’enterboliment es veu ben apta per ser traslladada als meteors.

Com a nota curiosa, hi podríem afegir que el volum I de l’ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català) inclou, per al lloc de Valljunquera (en terres occidentals de la Franja), el mot migranya com a forma relacionada amb el concepte ‘estràbic’ (“ets un migranya”), que correspon a la qüestió núm. 141 d’aquesta magna obra.

dilluns, 13 de setembre de 2010

El xevut de Vilanova de Sau



En les entrevistes que l’any 2007 vam fer al senyor Lluís Puig, nonagenari de Vilanova de Sau, ens sorprengué, en el seu llenguatge castís, l’aparició d’un mot realment singular, desconegut per nosaltres fins llavors –i inaudit, hauríem de dir–, el significat del qual, ves per on, coincideix amb el del substantiu xuixo, forma admesa pel diccionari normatiu, però que tant de rebuig ha produït en molts parlants escrupolosos del bon sentit de la llengua, car no deixa de ser, segons alguns indicis (vegeu, si més no, la informació que ens en dóna el GDLC), un innecessari manlleu del castellà.

El cas és, tanmateix, que els familiars del senyor Lluís em confirmen que aquesta persona fa servir el mot xevut sense cap escrúpol i que no en coneix cap d’altre en el seu llenguatge habitual (tan genuí en molts aspectes) per referir-se a aquesta mena de pastís generalment farcit de crema.

Sigui com sigui, resta per determinar quin és l’ètimon que caldria atribuir a aquest rar substantiu i, per tant, he de reconèixer que és arriscada, i força, la forma gràfica amb què el bategem aquí.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Una colla d'estevets




En el llenguatge referit a la competició esportiva, la perífrasi jugar amb una colla d’estevets es fa servir per subratllar l’escàs potencial o la inexperiència amb què un determinat conjunt de jugadors –poseu-hi futbolistes– ha hagut de plantar cara a un partit en concret. “Hem jugat amb una colla d’estevets!”.

Consti, però, que això només ho he sentit dir al senyor Joan Rifà, veí de Torelló, nascut al sector de la Vola, al nord del municipi de St. Pere de Torelló, i fidelíssim seguidor del segon equip de futbol de la ciutat de Barcelona.


Dedicat al senyor Joan Rifà.


dijous, 9 de setembre de 2010

Entrescar





El senyor Emili Rams, historiador i dinamitzador cultural, autor de diverses obres monogràfiques sobre la vila d’Anglès i sobre les Guilleries en general, és alhora el responsable de l’Arxiu Municipal d’Anglès. Ell fou la persona que, per recomanació externa, ens va fer de mitjancer a l’hora de concertar, en aquest indret del català central, les nostres entrevistes amb parlants genuïns de la primera generació anglesenca. El grup d’informadors convocats per Emili Rams el conformaren els senyors Joan Pèlach, Maria Cairol, Ricard Gol i Amèlia Gamell, i les entrevistes es van dur a terme en dependències municipals durant la primavera de l’any 2009. 

Ell mateix, havent aconduït d’aquesta manera tan profitosa la recollida de dades que hi vam dur a terme, assistí a la majoria de sessions i hi intervingué decisivament, adés aplanant-nos el terreny amb aclariments oportuns, adés introduint qüestions noves i observacions vàries no necessàriament vinculades a les qüestions que nosaltres formulàvem.

Entre aquestes observacions seves, hi hem de posar, en un lloc prou destacat, la relativa al verb entrescar, que a la vila d’Anglès, segons comentari seu, hi pot tenir el sentit de ‘guiar, dirigir, adreçar una persona envers algun lloc’; accepció nova, doncs, la que Emili Rams ens oferia per a aquest verb transitiu, car no es troba en el nostre diccionari normatiu (el DIEC-2) ni tampoc en els altres repertoris lèxics que hem pogut consultar.

Pel que fa al DIEC-2, hem de recordar que solament reconeix a aquest verb el sentit específic de ‘tòrcer lleugerament (les dents d’una eina), alternativament a una banda i a l’altra, a fi que s’obri pas més fàcilment’; significat que jo mateix tinc molt present i com a propi del meu entorn per raó dels meus ascendents familiars, relacionats –sempre m’agrada de dir-ho– amb l’artesania de la fusta i amb les eines que precisament eren objecte d’aquesta operació d’adreç (la serra i el xerrac, particularment) i, és clar, amb l’estri conegut com a entrescador que, com sabeu, es feia servir amb aquesta finalitat.




dimarts, 7 de setembre de 2010

La feixa de dalt





Es diu, a Rupit, que un hom és de la feixa de dalt quan és notori que ocupa una bona posició, un lloc preeminent, en l'escala social de l'indret on viu.

La informació que dono és treta de les entrevistes que vam fer a Collsacabra a les primeries del segle XXI.















dilluns, 6 de setembre de 2010

Una esllavissada



“M’he esllavissat!” deien a St. Hilari Sacalm. Aquesta frase, on el verb esllavissar-se significa 'caure', corresponia, sens dubte, a un registre molt marcat, d’alta expressivitat i propi de l’ambient rural. En desús, segons els nostres informadors d’aquest indret.

Dedicat a Francesc Llinares, de St. Hilari Sacalm.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Ho dono per caritat al dimoni!





Aquesta és de Vic. I, ben mirat, ve a ser una mena de conjur. Ras i curt: m’expliquen que quan un hom perdia un objecte i es veia que la recerca ja era endebades, la cosa millor que es podia fer era, en aquest cas, no maldar-hi gaire més i, perdut per perdut, fer una ampul·losa declaració unilateral d’independència: la d’oferir l’objecte en qüestió al diable perquè aquest aquest, per la seva banda, el pogués acollir com a caritat ben rebuda.

Atès, però, el seu caràcter incommovible, i avesat a tanta vilesa (rebre caritat no és propi d’ell), el dimoni rebutjava fermament l'objecte en qüestió i era aleshores que aquest objecte esgarriat reapareixia de manera immediata a la vista de la persona que havia emès el pronunciament.
"Com que el dimoni no vol caritat, ho torna".



Dedicat a Fina Sayol, de Vic.

divendres, 3 de setembre de 2010

En un borrall de neu




I d’on vénen els nens?

Aquesta pregunta, formulada per infants de poca edat, era freqüent fa una colla d’anys. I solia posar els progenitors, o els adults que tenien més a la vora, en una situació prou compromesa si és que aquests no es veien amb cor d’explicar la realitat de les coses. Com que aquesta resposta realista i crua no era generalment ben vista per l’entorn social, hom solia recórrer a una resposta evasiva i enginyosa. A una mentida, vaja!

En el cas de Tavèrnoles, municipi que amablement ens obre la porta de les Guilleries, això es podia resoldre, segons m’indiquen, assegurant que l’arribada del nadó s’havia realitzat en un borrall de neu. Bella manera de dir-ho, doncs. I d’omplir l’imaginari local.

“Han vist caure un borraió...”.

dijous, 2 de setembre de 2010

La tia d'Arenys




Ingrata visita la que reben les dones d’Arbúcies! Sol durar una setmana encara no –una mala setmana, tanmateix–, i sol tenir efectes força negatius, i a voltes devastadors, sobre l’organisme i l’estat d’ànim femenins.

La tia d’Arenys! Expressió que en el sentit que aquí li donem solament hem trobat consignada en un quadernet anònim, i sense datació, però probablement de les primeries del segle XX, que fou trobat a Arbúcies i encertadament publicat pel MEMGA (Museu Etnològic del Montseny la Gabella) l’any 1989; l’opuscle, brevíssim però molt sucós, prologat pel professor Jordi Bruguera, no solament conté material lèxic –al qual voldré referir-me en altres ocasions– sinó també notables al·lusions a la fonètica i morfologia locals.

Malgrat aquesta referència documental, cal dir que aquest ús tan singular no fou reconegut pels nostres informadors d’Arbúcies quan hi férem les entrevistes de rigor durant el mes de juliol de l’any 2009. Aquí, com en altres punts del català central, hi preval la mala setmana.

dimecres, 1 de setembre de 2010

No facis mals averanys!




Això, efectivament, es deia a Tavertet (Collsacabra), i així ens ho féu saber el senyor Jordi Sangles, informador nostre, quan l’entrevistàrem cap a les primeries del segle XXI. Adreçada sobretot als infants, aquesta fórmula servia per amonestar-los quan, havent-les posades a taula, no feien bon profit de les menges que se’ls oferien; o bé, simplement, es deixava caure aquesta frase per advertir-los que si us plau no les malmetessin, car això podia tenir negres conseqüències.

El sentit d’aquesta frase feta recorda força el sentit que etimològicament corresponia al verb eixavuirar (del llatí EXAUGURIARE), encara molt usat en diferents contrades del català central i en aquesta mateixa de Collsacabra. Tal com ha assenyalat el professor Joan Veny en diverses obres i articles, l’acte d’esternudar era vist, en moltes cultures, com un esdeveniment que podia tenir valor augural i, per tant, podia assenyalar quina mena de tomb podia fer la nostra vida.

Pel que fa referència a l’expressió que encapçala aquest breu apunt, podem indicar, a més, que per la primavera del 2008 vam posar-la a la consideració del senyor Antoni Bruguera, a la vila d’Osor, ben bé al cor de les Guilleries, i allí fou que aquesta persona ens la reconegué immediatament com a peça pròpia de l’elenc fraseològic osorenc.

La moralina, sens dubte, és fàcil en aquesta avinentesa. I no ens l’estalviarem pas. Tinguem, doncs, bona cura de la vianda que ens ofereixen, siguem agraïts amb el que ens donen i, per descomptat, siguem dignes de la vida senzilla.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...