GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dilluns, 28 de febrer de 2011

Jugar amb la canalla del vicari





Expressió ben col·loquial amb què un conegut nostre, seguidor del segon club de futbol de la ciutat de Barcelona, sovint justifica els migrats resultats obtinguts per l'equip de la seva preferència. I ho fa, és clar, donant a entendre que l'equip en qüestió és format per jugadors massa inexperts o escassament preparats per afrontar els moments més crucials i terribles de l'alta competició. "Hem jugat amb la canalla del vicari!", s'exclama ell, amb gran sentiment, i ben compungit per les sàtires i ironies que ha d'entomar per causa de la trista i lacerant derrota.  

Té, com podeu veure, un sentit molt semblant a una altra expressió que ja vam presentar en aquest blog: jugar amb una colla d'estevets, usada pel mateix informador.







Per arrodonir aquest apunt cal recordar que el substantiu canalla (derivat de CANALIA 'conjunt de cans', que aquí es presenta en forma "ieista": canaia) ha experimentat, igualment que els substantius farda o al·lot, un "procés d'ennobliment semàntic" que ha canviat el seu sentit inicialment negatiu en un de més amable per raó de l'ambient familiar en què s'ha desenvolupat. 

En aquest casos el canvi semàntic es deu haver produït, segons indica el professor Joan Veny, de la Universitat de Barcelona, a través d'un pont semàntic que és el de 'mainada moguda, esvalotada', que encara es pot trobar en algunes llengües veïnes. 

El text en què l'esmentat autor dóna notícia d'aquesta llei de canvis el podreu llegir, si us convé, consultant el volum Els mètodes en dialectologia: continuïtat o alternativa, p. 167-168, publicat per l'IEC l'any 2004, el qual aplega diverses ponències, comunicacions i intervencions corresponents a la I Jornada organitzada per l'Associació d'Amics del Professor Antoni Maria Badia i Margarit (AAAMB).    







Dedicat al senyor Joan Rifà, veí de Torelló nascut a l'indret de la Vola, al terme de St. Pere de Torelló.    





diumenge, 27 de febrer de 2011

Euga eugassa







Animals condemnats





L'abella
Ella només poc picar un cop! Diu que va demanar a Nostro Senyor que cada... cada pic volia matar! L'abeia, quan d'allò... Cada pic volia matar! Doncs li va dir: "Doncs cada pic moriràs!".


L'euga

També hi ha el ditxo de de... de l'Euga Eugassa... La Mare de Déu diu que havia de passar una riera i va anar... amb el d'allò... amb... amb l'euga si li volia passar la riera. I diu que li va dir... que no, l'euga. I li va dir: "Euga, eugassa, per tant que mengis no estaràs mai fartassa!". I per això l'euga diu que no està mai tipa.

El bou
En diu que... va passar un bou. I amb el bou li va dir: "Bou boet, per tan poc que mengis, estaràs sempre ben... ben fartet!" [l'informador riu]

El burro

El burro diu que no la va entendre o no sé què... i no..., no no l... I ho van deixar!


El gaig

El gaig la va descobrir! La Mare de Déu, que estava amagada..., el... la la va descobrir... i també... li va dir que tindria... febre... no sé quan te... Té febre, el ga... El gaig, durant el dia té unes hores de febre, o bé uns... uns quarts, re! Li va dir: "Tindràs febre de...". Deien!  




Etnotextos enregistrats a St. Feliu Sasserra (Lluçanès) el dia 23 de febrer del 2001.





Agraïments: a Àngel Pujol, de cal Martí; i a
Carme Rosanes, de qui he manllevat la imatge que il·lustra aquest apunt.


divendres, 25 de febrer de 2011

Boig com un llum de carbur




Llum de carbur, Torelló (fotografia: Ramon Peroliu) 




O bé: boig com un llum de ganxo (Torelló).


Motivació: les irregularitats en les emissions de claror que amb aquest mitjà es produïen.  













Agraïments: Josep Comas i Ramon Peroliu.




dijous, 24 de febrer de 2011

La capçana





Amb la imatge que il·lustra aquest apunt volem fer referència al concepte 'gorra de cop', és a dir, a la gorra de palla de secció semicircular que duien els infants per evitar de rebre cops al cap.

Els resultats obtinguts en les enquestes que vaig fer a la comarca natural de les Guilleries (2006-2010) situen la forma capçana (del llatí vulgar *CAPITIANA 'cosa pròpia del cap') al vessant osonenc, mentre que gorra de cop és l'expressió clarament dominant al sector selvatà. Vegem-ho, doncs, en el seu detall:     


  • St. Hilari Sacalm: gorra de cop [oo tancades]
  • Tavèrnoles: cabeçana [forma ben confirmada per l'enquestador]
  • St. Sadurní d'Osormort: capçana
  • Espinelves: gorro [o tancada]
  • Viladrau: capçana
  • St. Julià de Vilatorta: còfia 
  • Folgueroles: capçana
  • Vilanova de Sau: capçana
  • Osor: gorro [o tancada]
  • Amer: gorra de cop [oo tancades]
  • la Cellera de Ter: barret de cop [o tancada]
  • Anglès: gorra de cop [oo tancades]
  • Sta. Coloma de Farners: gorra de cop [oo tancades]
  • Arbúcies: gorra de cop [oo tancades]







Vist, però, en la perspectiva de la llengua global, són aquestes, a tall de resum, i segons les dades fornides per l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català, volum II, mapa núm. 199), les formes que més ens criden l'atenció:  


  • alguerès: careta
  • baleàric: cervellera a Mallorca i a Menorca; gorro a Eivissa; trencafront a Menorca
  • català septentrional: capçana (on sovint hi ha assimilació consonàntica: catsana, cadzana
  • catala central: barret (Maçanet de Cabrenys, Bassegoda, Palamós); barret de cop (Llançà, Roser, Begur, Moià); barret de palla (Girona); capçana (Campdevànol, Prats de Lluçanès, Balsareny); casquet (Planoles, Sta. Maria de Corcó); gorro (les Llosses); gorra de caure (Tarragona, Cambrils de Mar); gorra de cop (Tordera, Cànoves, Cervelló, Barcelona, St. Boi de Llobregat)  
  • català nord-occidentalbarret (Esterri d'Àneu, Sta. Coloma d'Andorra); cofa (Esterri d'Àneu); gorra de caure (Lleida); gorra de cop (Sanaüja, Cervera); salvatrinxots (Almenar); tossalera (Saidí); xitxonera (Fraga)
  • valencià: capçana (Vinaròs, Novelda); carota (l'Alcúdia de Carlet, Alzira, Beneixama); gorra (Vilafranca del Maestrat); gorro (Borriana, Xàbia, Crevillent); gorro de palla (Alcalà de Xivert); sombrero (Albocàsser); trencafront (Xiva de Morella)  






Faig constar, per acabar, que els mots normatius són gorra de cop, cervellera i capçana. I que, si mai l'heu de menester, trobareu més informació (amb explicació d'alguns ètims) al segon volum del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, p. 72, mapa de síntesi núm. 146, del qual és autor el professor Joan Veny, de la Universitat de Barcelona.   





dimarts, 22 de febrer de 2011

Talco-talco cap a Querós


Mas Serrallonga



Les cabres anaven venint talco-talco.

És a dir: 'a poc a poc; amb parsimònia'.

Equival a xano-xano. I ho vaig sentir en una llarga i profitosa sessió de conversa enregistrada el dia 24 de maig de l'any 2001 al mas la Perereda de Tavertet (Collsacabra).

El cas és, però, que els meus informadors d'aquell dia (marit i muller, pastors d'ofici) eren originaris de l'indret de Querós, a les Guilleries (en terme de St. Hilari Sacalm), i, per tant, l'adverbi que avui us presento (no contingut en cap dels diccionaris consultats) s'hauria d'atribuir a aquella regió del català central.








Per fer-vos una idea de com són els paratges d'aquesta regió us recomano de consultar el blog de Lluís Balasch, que conté impagables reportatges fotogràfics sobre els masos abandonats de les Guilleries i Collsacabra.








Dedicat a Lluís Balasch, fotògraf, i a Joan Vilamala, dels Esquirols.
I a la Cília i en Pere, grans conversaires. 
Així com al Jordi Sangles, que sempre m'acompanya.



dilluns, 21 de febrer de 2011

Llenguerut






Llenguerut, -uda


Adjectiu que ja figura al diccionari normatiu, i també al DCVB. No el conec, però, de la meva àrea geogràfica (català central: Torelló, plana de Vic), i sí, en canvi, per algunes enquestes que he fet en localitats selvatanes del perímetre guillerenc (Anglès, la Cellera de Ter), on s'aplica -em diuen- a la persona "contestaire, llenguda, que diu paraulasses".

Sabem, a més, que aquest ús adjectiu s'estén també per les àrees contigües de la Garrotxa, car així ho indiquen els senyors Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez en el seu volum monogràfic, de l'any 2001, intitulat El parlar de la Garrotxa, publicat amb motiu del cinquantè aniversari de Ràdio Olot.







Ens consta, en fi, que en terres baleàriques el mot llenguerut, entès com a substantiu, pot ser usat per fer referència al colltort, ocell de l'espècie Jyns torquilla.











--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, 20 de febrer de 2011

Un rapat






Per més que ens pugui sobtar, el mot rapat 'grapat' és un derivat de rapar 'tallar el pèl molt ran; gratar; ferir amb les ungles', procedent del gòtic *HRAPON 'arrencar, estirar els cabells', potser a partir de grapa, per atracció formal (paronímica).

Així és com s'interpreta aquest substantiu al volum I del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, p. 114 (mapa de síntesi núm. 68), del qual és autor el professor Joan Veny, de la Universitat de Barcelona. I així és com jo el vaig sentir a Prats de Lluçanès en formular la qüestió relativa al concepte 'grapat' (enquestes que vaig fer entre el 1999 i el 2001).  





  

Tot i que el mot grapat és el més estès per a aquest concepte, la forma rapat té, tanmateix, una bona representació en els resultats que ens ofereix el mapa 103 de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC).

Segons aquesta font, es troba, si més no, en punts del Berguedà (Avià, Gósol, Castellar de n'Hug), de la Cerdanya (Alp, Meranges, Llívia), i àdhuc en punts del català septentrional (Porté) i del català nord-occidental (Esterri d'Àneu, Ordino, Bescaran, Arfa, Peramola, Sanaüja). 






Hi ha, en fi, altres formes que l'ALDC recull:  

  • alguerès: farrancada, d'origen inexplicat 
  • baleàric: grapada a Mallorca; punyat, ambosta i grapat a Menorca; i grapat a Eivissa. 
  • català septentrional: punyat (Salses, Perpinyà, Prats de Balaguer), grapat/grapada (Ceret) 
  • català central: grapat, procedent del fràncic *KRAPPA (Llançà, Roses, Queralbs, Planoles, Moià, Balsareny, Palamós, Cànoves, Barberà del Vallès, Barcelona, Tarragona), puny (Girona, Llagostera), punyat (Maçanet de Cabrenys, Oix i Vilallonga de Ter)
  • català nord-occidental: sarpat/sarpada (Taüll, Àger, Tolba, Mequinensa, Fraga, Lleida), puny (Almenar, Linyola, Sta. Coloma d'Andorra), grapat (Arbeca, Vinaixa, Riba-roja d'Ebre)
  • valenciàgrapat (Vinaròs, Albocàsser, Castelló de la Plana, València, Alberic, Ontinyent, Guardamar), grapat en una mà (Simat de Valldigna), pessic (Borriana), sarpada (Alzira) 




dissabte, 19 de febrer de 2011

Salut i llibertat




Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Lluís Maria Xirinacs




[seguint Carme Rosanes]


divendres, 18 de febrer de 2011

Sense senyal

Els de Torelló





Els de Torelló som llargs de taula i curts de sermó.







Entengui's, però, que els nostres àpats, per molt concorreguts que siguin, rares vegades arribaran fins a la xopa llongada de la platja atlàntica.

Sigueu servits.












dijous, 17 de febrer de 2011

Buscar la nit pels armaris


Imatge manllevada de la pàgina social Amics de Llançà



Locució molt viva, poètica i tot. Com moltes de les que trobareu al volum intitulat Recull casolà, obra immensa, extraordinària, centrada en el lèxic i la fraseologia del poble de Llançà, a l'Alt Empordà, a la qual ja ens hem referit en un altre apunt.   

L'expressió en qüestió la trobareu, en efecte, en l'apartat dedicat als despistats i a tots els qui, com ara jo, fronteregen amb aquesta mena de capteniment; i fa referència, en concret, als qui no troben el que busquen o que no saben ben bé el que busquen.




 


Si en feu una bona llegida, notareu, sobretot, que l'autor del llibre, Lluís Feliu i Pumarola, de formació autodidacta, és franc i cru en la seva manera d'expressar-se, i alhora extremament pulcre en les definicions. No hi tabús per a ell. I s'agraeix.

Puc assegurar-vos, a més, que, entre les obres d'aquest gènere, aquest llibre és, en molts aspectes, el millor (i el més entretingut!) compendi monogràfic que jo mai hagi llegit. I s'ha guanyat, de totes passades, un lloc d'honor en la meva biblioteca particular.




dimecres, 16 de febrer de 2011

Per reves

Carrer Major, Prats de Lluçanès, gener de 2011



Anàvem per reves: primer les dones, i després els homes.



El substantiu reva 'tanda, torn', de gènere femení, i sempre pronunciat amb e tancada, fou confirmat en aquest sentit pels nostres informadors d'Oristà i de Prats de Lluçanès en les enquestes que vam dur a terme en aquests indrets de la Catalunya central durant la primavera de l'any 2000. 

D'etimologia incerta, però d'ús corrent en la comarca del Lluçanès (Osona), aquest mot figura també al volum Caracterització de l'idiolecte d'un parlant de Moià, p. 118, publicat per Editorial Claret l'any 1993, centrat, com el seu títol indica, en l'estudi de la parla d'una persona en concret d'aquest indret del Moianès.

Amb aquesta manera de fer, metològicament tan singular, el seu autor, el col·lega Carles Riera, hi féu, en realitat (i solament a base de sessions de conversa i de qüestions aïllades, de senzill aclariment) una excel·lent aportació al coneixement de la geovariació de la nostra llengua.







No cal dir que a nosaltres, aquesta obra monogràfica, ens va fer un gran servei a l'hora d'escometre la recollida de dades per les terres veïnes del Lluçanès, atès que una bona colla de les qüestions introduïdes als nostres qüestionaris les vam manllevar d'aquest volum i, en molts casos, van poder ésser confirmades pels nostres informadors.  

Pel que fa referència al nostre mot d'avui, convé afegir que el DCVB el situa (en el significat que aquí se li atribueix) solament en terres septentrionals del català central: Garrotxa, Empordà, plana de Vic, Lluçanès i Moià, i que el diccionari normatiu, per la seva banda, només l'entra en el sentit medieval de 'taxa imposada a les transaccions dels mercaders'.     









dimarts, 15 de febrer de 2011

El segador de Sora







El senyor Josep Comas i Areñas ens ha fet arribar, des de Sora, una imatge en què ha pogut aplegar el conjunt d'eines de segador que ell mateix havia fet servir en l'època de la seva primeríssima joventut. No cal dir que és un plaer de poder-les compartir.  


  • el volant, eina de segar, que en la imatge es pot veure tal com es portava anant o tornant de la feina
  • l'arquet, és a dir, l'emboç que servia per protegir el tall del volant
  • el garrot, que hom feia servir per estrènyer les espigues de la garba
  • l'esclopet, peça de fusta, talment un esclop petit, amb què el segador es protegia la mà que no feia anar el volant
  • la pedra d'esmolar


dilluns, 14 de febrer de 2011

El gueto de la Cellera de Ter







Mot sobre el qual hi ha poca informació als nostres diccionaris, i que es presenta, en l'indret selvatà de la Cellera de Ter, en tres accepcions distintes però relacionades entre si, no recollides a cap dels diccionaris que jo he pogut consultar:


  • 'captaire': "Passa un gueto!"  
  • 'papu': "Vindrà un gueto!"
  • 'empaitador' (en el joc dit de gueto amagar): "Nosaltres jugàvem a gueto. A gueto correvies i t'amagaves ben lluny i t'havien de buscar. Jugàvem a gueto amagar"


Imatge de la Cellera de Ter manllevada de la pàgina social La Cellera de Ter 



Pel que fa a l'ètim, força dubtes hi ha. Tot amb tot, el professor Coromines (DECLC, IV, 723-724) ens ofereix dues possibles línies d'investigació:

  1. Com a derivat de guetes, espècie de bandes de caminant o polaines rústiques, mot usat a l'Alt Berguedà, Pallars, Menorca i l'Alguer; forma anotada per Griera al Capcir amb el sentit de 'calçons', i d'origen francès, sens dubte, que hauria estat un element d'indumentària caduca i propi de la generació vella.
  2. La -o suggereix, en canvi, un origen italià, partint del substantiu guetto, que no solament designà en aquesta llengua el call jueu italià (del segle XVI ençà) sinó també l'individu que n'ha eixit, escapant-se'n, amb un aspecte esfotrassat, deixat.

Cal dir que el diccionari normatiu defineix aquest mot com a 'pare', i li atribueix, en una altra accepció, el sema 'edat avançada', que pot entrar tant en usos substantius com adjectius; en aquest mateix diccionari se li reconeix, encara, la possibilitat de ser usat en el sentit de 'barri jueu' i àdhuc en el de 'barri segregat'.

En altres punts que jo he escorcollat (Torelló, vall del Ges) té molt d'ús un femení seu (gueta) entès en el sentit de 'persona que produeix malfiança, de caràcter tortuós', usable també com a adjectiu.



Agraïments: a Joan Novich i a la seva família.


diumenge, 13 de febrer de 2011

La xicra de Rupit





El substantiu xicra 'tassa petita, especialment emprada per prendre cafè o xocolata desfeta' me'l va ensenyar l'amic Miquel Banús i Blanch, de Rupit. I l'acompanyo en aquesta ocasió amb un dibuix sobre el tema de la tassa que és creació de Carme Rosanes, i manllevat del blog Col·lecció de moments, al qual us recomano d'acudir per sadollar-vos amb el poema al·lusiu.   


Xicra és, doncs, mot normatiu i, per tant, ben recollit al diccionari DIEC-2, i no té, en principi, res d'especial, llevat del fet de ser un mot relativament poc conegut entre les generacions joves i, sobretot, per haver-nos arribat (passant pel castellà jícara) des de les llunyanes terres ameríndies, probablement des del substantiu xical·li 'carabassa de beure' de la llengua nahua de Mèxic, ètim proposat per Joan Coromines (DECLC, 539-540). La cronologia hi va a favor: la primera documentació en llengua castellana és del 1540, i del 1789 en llengua catalana.







Aquest mot fou usat, entre altres, pel baró de Maldà i per Joaquim Ruyra. I se li coneix el derivat xicrada 'xicra plena', que el Diccionari Aguiló atribueix a la Garratoxa, per bé que en la forma xicarada, mentre que el DCVB el recull sense localitzar. 


Jo, com he dit, no el vaig conèixer fins que no vaig dur a terme la meva particular recerca al terme de Rupit, i fou per això que el vaig incloure al llibre que vaig fer sobre Collsacabra. 




Imatge panoràmica de Rupit, manllevada de la pàgina social Amics de Rupit








Agraïments: a Carme Rosanes i a Helena Bonals, que m'han fet recordar aquest bell mot.  


divendres, 11 de febrer de 2011

Seductora i maniculadora




Seductora i maniculadora! Així mateix m'ho fan dir.


I així mateix ho hem sentit nosaltres en el llenguatge més espontani d'una coneguda nostra quan abordava el tema de la consideració moral d'una persona del seu àmbit de coneixences.


Essent així, no hi pot haver cap dubte que el segon adjectiu d'aquest sintagma aporta, dins d'aquest singular conjunt, una nota ben negativa a la qualificació global de la persona imputada. I acrescuda, em sembla a mi, per l'intercanvi de sons esdevingut per causa d'equivalència acústica. Entre [p] i [k] en aquesta ocasió.


Si us ve de gust, podeu comparar aquest cas amb altres mostres d'aquest mateix fenomen esmentades en apunts anteriors: garrufets, disputeca.






dimecres, 9 de febrer de 2011

Matavalons!

Castell de Montsoriu, Arbúcies



Arbúcies, gent d'astúcies: matavalons!


La geodita amb què avui encapçalem aquest apunt és una de les que més orgullosament es poden portar, atès que fa referència a una remarcable feta bèl·lica, esdevinguda el 14 de gener de 1714, en què els veïns d'Arbúcies, amb ajut dels sometents dels pobles veïns de Viladrau, Espinelves i St. Hilari Sacalm, saberen sobreposar-se a l'escomesa militar d'un regiment sencer de soldats valons i arrabassar-los, en aquella contesa, cinc banderes valones, amb la consabuda esbandida dels soldats del bàndol borbònic cap al lloc d'Hostalric.   


Els detalls d'això es poden veure en l'article intitulat Arbúcies, gent d'astúcies: matavalons, publicat per Enric Casals i Ginesta dins la revista Monografies del Montseny, núm. 2, p. 159-180, 1987.







Ens consta, però, que actualment aquesta expressió ha restat en segon terme pel fet que, sobretot des dels pobles veïns, hom ha preferit designar-los per mitjà del terme vinyer(o)s (o bé els de la vinya), que ens fa avinent la relació dels homes arbuciencs amb la indústria de la vinya. Així ho hem constatat en fer les enquestes als pobles veïns, especialment a St. Hilari Sacalm, novembre de 2006.


Cal observar, finalment, que en la conversa informal el compost matavalons era generalment pronunciat com a matavolons, és a dir, amb assimilació de vocals, tal com ho recull el DCVB, tot i que en la grafia matabolons, parcialment errònia per desconeixement de l'etimologia. 









La imatge del castell de Montsoriu és manllevada de la pàgina social del MEMGA.




dimarts, 8 de febrer de 2011

Quin samaniat!





El mot samaniat, entès en el sentit de 'aldarull, gran cridòria; embolic' ha estat observat en les recerques que he anat fent en diversos punts del català central; a voltes, però, sota variants no consignades pels nostres diccionaris: samaniato (Espinelves), xamaniat (Folgueroles).

Aquest substantiu figura, a més, al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), que solament el localitza en l'obra de Miquel Llor, en el volum Tots els contes, publicat per Selecta l'any 1952.
 
Jo, pel meu compte, puc assenyalar que aquest mateix mot l'he trobat en l'obra del santhilarienc Anton Busquets i Punset (gran autor de la nostra Renaixença), al recull de contes Del meu viure rural, en l'edició de Ça-Calm Exprés, del 1998:


El que em costà fer-los obrir! Tota mena d'explicacions no hi valien: fins que amb l'enrenou i samaniat, també s'aixecà una noieta que va conèixe'm sortosament.
(Del conte No es conta, no, p. 105)  





I així mateix el trobem, amb el sentit de 'aplec de bruixes', en el llibre Bruixes a la Catalunya interior, de Jordi Torres i Sociats, que fou publicat per Farell l'any 2002.


Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de "samaniat".
Un d'aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d'Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc també congriaven fortes pedregades a l'estiu.
(dins del text Les bruixes de la bauma de la Quintana, p. 82)








Serrat de les Bruixes, St. Feliu Sasserra

 



 

Llevat de les imatges de portades de llibres, les altres són manllevades de la pàgina social de Bruixes Sasserra. 







dilluns, 7 de febrer de 2011

Sortir d'un malson refotilat



Església parroquial de Sant Pere de Sora, regal de Carme Rosanes




Església parroquial de Sant Pere de Sora, agost de 2010




I reprenc tot seguit el fil de l'apunt d'ahir, atès que en aquesta ocasió em cal fer-ho d'aquesta manera per la relació tan directa que el d'avui hi té. M'explico.

S'escau que en un dels comentaris que Josep Comas ens va fer arribar ahir es fa esment del fet que, dintre del poema de Josep Riera, la locució en què apareix el mot refotilat (sortir d'un malson refotilat) és una expressió ben coneguda, i ben fixada, de l'indret de Sora, a l'alt Lluçanès, i que hi té, allà, els sentits que ell mateix assenyala: 'sortir refet d'un malson, d'un disgust, d'una malaltia, d'una qualsevol desgràcia'.

Una bella troballa. De la nostra fraseologia reviscolada.   

Sortir d'un malson refotilat.



Vista panoràmica de Sora (fotografia: Ajuntament de Sora




Valgui, doncs, aquest apunt d'avui -i encara que sigui un xic repetitiu- com a homenatge a tots vosaltres, a tots els poetes, els de sempre, els que ens salven els mots, les locucions, etc. A tots vosaltres, dic. Pels vostres comentaris, i de manera especial a Josep Comas, que ens acaba de desvetllar l'encís d'una locució ben genuïna, i a Helena Bonals, que ho ha coronat amb una excel·lent aproximació als matisos del poema de Josep Riera. I encara a Carme Rosanes, que ho ha embellit decididament.




diumenge, 6 de febrer de 2011

El refotilat d'Oristà




El verb refotilar el conec gràcies al primer llibre de poemes que jo vaig llegir del poeta Josep Riera. Fins llavors havia estat, per a mi, un verb del tot desconegut, i no en vaig tenir més notícies fins que no el vaig proposar en la meva primera enquesta geoligüística al poble d'Oristà, al baix Lluçanès, on el poeta, amablement, em va fer de mitjancer a l'hora de fer coneixença amb el meu informant d'allà.   

El meu entrevistat -que ho fou en una bona colla de sessions- va ser en aquell indret el senyor Josep Berengueras, de cal Sardenya d'Oristà. I ell mateix, com dic, va confirmar-me aquest ús en el sentit que ja recull el DCVB, que no és sinó el de 'refer, restaurar la salut', i que aquest diccionari situa solament a Vic.


El professor Joan Coromines (DECLC, VII, 189), per la seva banda, el relaciona directament amb el verb refistolar, i el justifica per metàtesi de les vocals d'aquest darrer verb, tot que s'assenyala que l'origen d'aquest refistolar no és del tot clar.

Al DCVB, en canvi, les etimologies que es proposen són dues, i ben distintes totes dues de les del professor Coromines: 
  1. Derivat de fòtil
  2. Deformació vulgar de refocil·lar.   

Res més a dir, doncs, de part meva. Sols em resta indicar que la forma refitolar em consta que és usada, per altres informacions indirectes que n'he tingut, en altres punts del català central: Moianès i Folgueroles, particulament.

I afegir-hi el poema, és clar:



Puc sembrar amb els ulls clucs, que ja no m'erro,
destarotar el camí i tornar a casa
o enfilar al primer intent una paraula.
Puc somriure de franc, sense fer trampa,
i sortir d'un malson refutilat.
Em queda saber on es pot aprendre
el do per a renunciar a tot.
I això no ho trobo enlloc. Ja ho he buscat.


Vista general del poble d'Oristà (fotografia: Ajuntament d'Oristà)




Agraïments: a Pep Berengueras i la seva família, i al poeta Josep Riera, de cal Bernat.  

dissabte, 5 de febrer de 2011

Llengua nacional



Casa Regàs, vall de Lliors, Arbúcies, setembre de 2010



Avui us presento el darrer número de la revista Llengua Nacional, membre de l'APPEC i difusora dels millors continguts relacionats amb la fixació de la nostra llengua estàndard i favorejadora, per tant, d'un model de llengua noble, rica i reconeguda per tothom.






Fent clic a la imatge de la revista podreu saber quins són, efectivament, els articles i col·laboracions que conté aquest darrer número, i també podreu veure que hi surt publicat el primer lliurament d'un article meu dedicat al lèxic i la fraseologia del terme d'Arbúcies, municipi que, com sabeu, està situat entre l'alt Montseny i les Guilleries.

Sense negligir altres importants aspectes de geovariació, en aquest article hi exposo, amb afany divulgatiu, els resultats obtinguts en les entrevistes que vaig fer en aquesta contrada el juliol del 2009, és a dir, els mots i locucions aplegats gràcies a les sessions de conversa i als qüestionaris habituals, i gràcies també als enregistraments sonors del MEMGA (Museu Etnològic del Montseny la Gabella) i als de la fonoteca particular del senyor Rafael Vilà, filòleg arbucienc, gran coneixedor del lèxic de la indústria de la poma, que amablement i generosa me'ls va fer arribar al meu domicili particular.    
  


Vista de les Agudes des dels verals de Sta. Maria de Lliors, a Arbúcies, setembre de 2010 





Deixeu-me cloure aquest apunt tot reproduint el text, ben adient i actual, amb què el darrer número d'aquesta revista acompanya el sumari corresponent:



No vulguem que l'obra de redreçament es deturi en el punt on ha arribat pels nostres esforços; ans desitgem que continuï ininterrompudament fins a veure's la nostra benvolguda parla completament refeta, retrobat el seu tresor lèxic, retrobades la seva prosòdia i la seva sintaxi, foragitats del tot els castellanismes que la desparencen i rebaixen.


Pompeu Fabra 


Vall de Lliors, Arbúcies, setembre de 2010 





A Ramon Sangles i a tots els col·laboradors de Llengua Nacional, als amics del MEMGA, a Núria Tort, Carme Torelló, Rafael Vilà i, d'una manera molt especial, als nostres conversaires d'Arbúcies: Anna M. Ballús, Josep Bover i Francesc Serradó.


divendres, 4 de febrer de 2011

Lletres valentes







Fou el cas que una adolescent coneguda nostra, havent tastat les amargors de les assignatures obligatòriament científiques del nostre temible batxillerat, arribà a la greu conclusió que el seu futur com a estudiant universitària s'havia de decantar, per força, cap als viaranys de les especialitats dites de lletres, o de lletres pures.


Aquest dictamen, tan innegociable, el va assumir resignadament una ascendent seva de la primera generació manlleuenca; i, tot seguit, aquesta darrera persona la va traslladar, amb molt de convenciment, a altres persones del mateix entorn familiar, els quals, però, la reberen en un format un xic allunyat dels habituals cànons lexicosemàntics.


La nena farà lletres valentes!


El cas és real, us ho puc ben assegurar, i ens suggereix, de passada, que algunes vegades el valor i la cultura poden anar a la plegada.  





Fotografia manllevada del blog de Teresa Costa-Gramunt.

dijous, 3 de febrer de 2011

Arremissar-se







És a dir: 'arromangar-se'.

Verb d'àrea reduïda, i bastant desusat, típic de la zona de Torelló i la seva vall, però crec que desconegut dels sectors circumdants. 

Quan vaig escorcollar la zona veïna del Bisaura, amb motiu d'una recerca promoguda per la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Torelló, aquest verb va ser proposat a diversos informadors d'aquella regió, però en cap cas va ser identificat com a element del lèxic conegut. Resta comprovar, d'altra banda, si aquest ús s'estén per les zones properes del Voltreganès i de la plana de Vic.     

Cal dir, a més, que no figura al DCVB ni al DECLC de Joan Coromines. I solament se'l troba, que jo sàpiga, al llibre de la professora Carme Vilà sobre el parlar de la plana de Vic, publicat per Caixa de Manresa el 1989, i en el meu, sobre la zona de Torelló, editat per l'Ajuntament de Torelló el 2007. 

Pel que fa a l'etimologia, i acceptats tots els dubtes que fan al cas, la professora Carme Vilà (1989, p. 89) assenyala la possibilitat que arremissar sigui un derivat del llatí REMITERE, i, per tant, li escauria la grafia arremissar que ella dóna com a primera forma en l'entrada corresponent (al costat de arramissar i arremiçar).












Dedicat als de Torelló i la seva vall.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...