GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dimarts, 30 d’agost de 2011

Una moixona







A més del significat bàsic 'carícia', el substantiu moixona s'aplica en alguns llocs del Ripollès al 'petó' pròpiament considerat.


Ho confirmem al poble de Gombrèn, el qual termeneja amb la comarca del Berguedà, segons entrevista duta a terme el mes de juliol del 2011. I ho recull així mateix el volum primer de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català), que el localitza solament (i a tall d'informació complementària, és a dir, fora de les respostes estrictament cartografiades) a la vila de Campdevànol.  


D'altra banda, puc indicar que el concepte  'petó' el tenim ben representat en el mapa núm. 3 del volum citat de l'ALDC, i que, igualment, al PALDC (Petit Atles Lingüístic del Domini Català) es pot trobar un bon resum de resultats i una explicació, molt pedagògica, que a continuació provo de resumir encara més: 



1. Les formes clàssiques, procedentes de BASIU o de BASIARE (bes, besada, beset), resten avui arraconades a les àrees laterals (País Valencià), isolades (Illes Balears) o a tocar de l'Aragó (Franja), sovint en concurrència amb formes castellanes (besso, bessito).


2. El mot més general és, doncs, petó, d'aparició tardana, tal vegada procedent d'una arrel expressiva POTT 'llavi' i 'besada', format gràcies a un diminitiu característic dels mots afectius i amatoris.


3. La variant potxó, del català nord-occidental, es podria explicar per fonosimbolisme, o bé per interferència basca.








Pel que fa referència a moixona, cal recordar que aquest substantiu (com els altres de la mateixa família) no és sinó un derivat de moix, nom amanyagador del gat, de creació expressiva. 


Atès això, no és estrany, doncs, que un mot com aquest hagi acabat desenvolupant un significat tan relacionat amb la idea de carícia. L'evolució semàntica es comprèn prou bé: el petó no deixa de ser una mena de carícia, la millor carícia. 












dilluns, 29 d’agost de 2011

Caure de les espardenyes








Es diu que un hom ens ha caigut de les espardenyes quan, efectivament, ha fet alguna mena d'acció o ha emès algun comentari que desmereix de la valoració que fins aleshores en teníem.

Localització: Torelló, vall del Ges
Data: 27 d'agost de 2011

Com a expressions equivalents, el DCVB recull, si més no, aquestes dues: caure d'es retaulet (Menorca), caure de l'escambell (Penedès).  







Agraïments: als gestors del blog Lo carranquer, del qual he manllevat la imatge que il·lustra aquest apunt d'avui.


diumenge, 28 d’agost de 2011

Fer faneca






Segons indicació del nostre primer informant de la Pobla de Lillet, aquesta locució serveix, de fet, per referir-se a l'habilitat de fer negocis amb qualsevol cosa, amb pocs mitjans. Equival, doncs, a fer fira, fer negociHa fet faneca, diríem aquí. Amb e oberta.


Aquesta informació, que hem pogut confirmar aquest proppassat divendres en la primera entrevista feta a l'Alt Berguedà, la trobareu reproduïda al DCVB i també als Quaderns de camp de mossèn Alcover, els quals es poden consultar, des d'aquest mateix blog, anant a la barra lateral que us adreça al corpus de dades del lingüista balear. 


Faig constar, a més, que aquesta expressió és recollida al DCVB segons la localització exclusiva de la Pobla de Lillet i que aquest mateix diccionari reconeix al substantiu faneca la pronúncia amb e oberta que nosaltres, insisteixo, hem trobat en aquest indret berguedà.











La faneca, recordem-ho, és una unitat de mesura, de valor variable segons els indrets. I és mot d'origen àrab (fanîqa  'sac gran, quilma, costal') que el professor Joan Coromines (DECLC) situa, com a mot viu, solament en terres valencianes i del català occidental, i en rebutja, per tant, i de manera expressa, la referència continguda al DCVB en relació al català oriental. 


Resti, doncs, assenyalada aquí aquesta lleu controvèrsia.












Agraïments: a Agustí Casanovas, Maria Ribera i Vicenç Linares.





dijous, 25 d’agost de 2011

El carrer Cecília













L'estudi de la fonètica col·loquial o vulgar sovint ens ofereix mostres com és ara la que encapçala aquest apunt d'avui.  Fonètica recreativa, en podríem dir.

En efecte. Secília (o Cecília, si us ho estimeu més) no és sinó el resultat de dissimilar una de les ii que figuren en aquest topònim tan barceloní. 

S'esdevé, però, que aquest resultat pot tenir un efecte un xic hilarant entre l'audiència. I val més que sigui així, car el llenguatge ja ho té, això. L'humor no hi està renyit.

Gaudiu dels mots i de les variants. I gaudiu, tant com pugueu, de les belles imatges que del carrer de Sícilia ens ha fet arribar la creadora del blog Barcelona m'enamora.


Dedicat a Barcelona m'enamora.


















dimecres, 24 d’agost de 2011

Les mentides de les Guilleries






Presento a continuació els resultats obtinguts en les enquestes dutes a terme a les Guilleries entre la tardor del 2006 i l'estiu del 2010 en relació amb el concepte  'mentida (o dita exagerada) '.

Ho faig, com en apunts anteriors, indicant els resultats per municipis i per l'ordre en què foren esmentats per l'informador corresponent, convençut, això no obstant, que alguns d'aquests mots substantius, tots de gènere femení, mereixeran, en una altra ocasió, i tal vegada en un altre apunt, un comentari específic o una explicació que n'aclareixi l'origen, la motivació.    


  • Tavèrnolesgotlla (és a dir, guatlla, del llatí COACULA; sempre amb o oberta), americana, blava  
  • St. Sadurní d'Osormortgotlla, gòfia (sempre amb o oberta), blava, americana
  • Espinelves:  gotlla, blava, americana, garrofa (sempre amb o oberta)
  • Viladraugotlla, blava, garrofa
  • St. Julià de Vilatortagotlla, garrofa
  • Folguerolesgotlla, blava, garrofa
  • Vilanova de Saugotlla, garrofa, blava, bellaconada
  • Osorgotlla, blava, garrofa  
  • Susquedagotlla, garrofa, blava, americana
  • la Cellera de Tergotlla, garrofa
  • Anglèsgotlla, garrofa, butlla, llufa
  • Sta. Coloma de Farnersgotlla, butllofa (amb o oberta), xinxella (amb e tancada)
  • Arbúciesgotlla, baiona (amb o tancada)
  • St. Hilari Sacalmgotlla







dilluns, 22 d’agost de 2011

Cent anys amb Enric Valor






Dediquem aquest apunt a la figura incontrovertida i cimera de l'escriptor i gramàtic Enric Valor, al qual molts de nosaltres, aprenents de filòlegs, devem tants de consells en forma escrita i encertats parers en qüestions que afecten la lingüística catalana.


El meu particular i modestíssim acte d'homenatge el duc a terme centrant-me, doncs, en la contarella Anant pels Sants Olis, inclosa en el volum intitulat Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles, en la qual, havent-hi posat el seu autor l'habitual aparença de cosa benèvola i de contalla trivial, se'ns planteja de manera directa el tema etern i universal, i mai resolt, de la igualtat i de les relacions jeràrquiques, que aquí, com en altres contes del mateix llibre, són exposades per mitjà de les singulars i desaparellades relacions entre l'airós mossèn i el sofert sagristà. 





  



Pel que fa a la trama, i al conflicte social que hi sura de manera gairebé indefinida, us puc assegurar que es resol de manera realment punyent, crua, potser desoladora i tot; però sense concessions, és a dir, sense renunciar a la moralina que fa al cas. La conclusió narrativa és, en els fets, alliçonadora i taxativa:



El caçador que havia parlat, dit allò que havia de dir, botà com un llagost, alçà la manteta que tapava la caça i tragué de l'arganell l'animalet difunt agafat de les potes de darrere. I, tot ple de santa indignació, donà la llebre al seu company i, sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, va espolsar al pobre Bernat mossèn dues sonoríssimes galtades.   

Deixant de banda el posterior i rescabalador acte de contrició del senyor rector i el bon apunt introduït pel seu assenyat subordinat, del vessant literari ja no diré res més. Car sols voldria destacar, com  a cosa que a mi més em pertoca, alguns elements del lèxic, i àdhuc algun de pròpiament fraseològic, que a mi m'han cridat l'atenció. Prenc, com sempre faig, les referències del DCVB i de l'ALDC i deixo indicada, en alguns casos, la relació amb altres àrees dels Països Catalans.   





  • airusset  'airet':  "Allà damunt la lloma, l'airusset picava..." (no figura al DCVB)
  • arrecessat  'arrecerat' (no figura al DCVB):  "En un arrecessat revolt queixalejaren amb delit sengles bocins de pa..."
  • bescollada  'cop donat al bescoll'  (ALDC: també en baleàric; pron. bescollà en terres valencianes)
  • creïlla  'patata' (del castellà criadilla)
  • desduir-se  'distreure's' (DCVB: Tortosa, Maestrat, Castelló): "Com no fer un viatget i desduir-se?" 
  • eixancamellar-se  'posar-se cama ací cama allà'  (ben recollit pel DCVB, però solament atribuït a la zona del Pirineu oriental segons la referència de Casaponce)
  • espeat  'dolorit de peus'  (DCVB: Tortosa, Maestrat, València)
  • fartera  'fartada'  (DCVB: Tortosa, Maestrat, Castelló, València)
  • galtada  'cop donat a la galta'  (pron. galtà, segons el tractament valencià del sufix -ATA)
  • pressós  'que té pressa o manifesta pressa'  (DCVB: amb referència literària a l'empordanesa Caterina Albert): "Callaren. Uns minuts després, saltà mossèn tot pressós..." 
  • ramulla  'conjunt de branques primes'  (DCVB: Camp de Tarragona, Maestrat, València, Alcoi): "La calma d'aquell camp que el matí feia esclatar de bellesa, sols era rompuda suaument pel frec minso del ventijol en les ramulles dels pins i del plantat..."
  • recingle  'cingle doble, escaló'  (DCVB: valencià i baleàric)
  • i la locució adverbial a esclatacor  'amb molta força, molt de pressa'  (DCVB: Tortosa i Mallorca)



I aquesta darrera fóra, potser, una bona manera de perllongar-ne la seva obra. A esclatacor. Amb determinació. Amb valor.

Gràcies.






divendres, 19 d’agost de 2011

I quin damaceli!







Damaceli vol dir  'pluja molt intensa, gran aiguat, diluvi'.

Es tracta d'un mot no normatiu que vam aprendre al nord d'Osona, a Collsacabra, etimològicament molt interessant, car prové del llatí DAMNATIO CAELI, és a dir, 'condemnació divina, ira del cel'.

El trobareu recollit al DCVB amb el sentit general de 'avalot, soroll gran', i atribuït a la plana de Vic, per bé que no hi figura, tanmateix, en l'accepció específica, meteorològica, que nosaltres recollim aquí. 

Per la seva banda, el DECLC de Joan Coromines (III, 16), bo i admetent-ne la localització vigatana, el relaciona, tanmateix, amb l'ambient de disputes entre seminaristes i predicadors en llatí, i esmenta, a més, el cas del substantiu dumissel  'mioladissa, cridòria de gats' com a possible derivat eivissenc d'aquell sintagma culte.     




Agraïments: a Carme Rosanas, autora del dibuix; i a Miquel Banús, servador del mot.


dissabte, 13 d’agost de 2011

El paneró d'Amer









Per bé que no té entrada pròpia al diccionari normatiu, el substantiu paneró  'recipient per servir el pa'  em fou indicat pel senyor Josep Puigdemont, principal informador de la vila d'Amer, en el moment precís en què, havent-nos instal·lat ja a la taula amerenca per fer-hi un bon xeflis, la seva memòria oportunament féu rebrollar aquest mot d'agradable nissaga local.  

El mot sorgí, en efecte, a les envistes del primer plat d'un àpat ben joliu, us ho asseguro; i això fou, és clar, en l'avinentesa d'haver-me convidat el meu informador a un restaurador dinar en un establiment molt ben regentat d'aquesta vila de la perifèria selvatana i quasi garrotxina per proximitat. 

Hi celebràrem, llavors, l'acabament de les profitoses sessions de conversa (amb enquestes incloses) que hi vam dur a terme durant l'estiu de l'any 2008. 

És per això, doncs, que dedico aquest apunt a l'excel·lent generositat del meu amic amerenc i, així mateix, a la gran acollida que vaig tenir entre les persones que m'ajudaren a la col·lecta de dades en aquest punt d'enquesta de l'àrea de la diòcesi de Girona. 

També l'he escrit, companys, per regraciar l'amic Jaume Escanelles, col·lega blogaire, dels que s'interessen per les ciències del llenguatge i per tot allò que regalima art i variada cultura.

Car són sempre companys (ja ho deien en el llatí vulgar dels segles més propers) aquells qui efectivament comparteixen el pa. I la cultura.  



Agraïments: a Josep Puigdemont, d'Amer, i a Salvador Dalí, de l'Empordà.


dimecres, 10 d’agost de 2011

Suara








Suara he sabut que la col·lega Zel acaba de celebrar el quart aniversari de la creació del seu blog intitulat Ara mateix.


Blog de lluita, de clara consciència, al qual des d'aquí vull homenatjar.


Que mai no et falti el coratge, et desitjo. Ni el zel, ni l'espina que sap burxar allà on cal.


Suara ho dèiem: que no defalleixin les teves paraules! 











Per completar aquest apunt voldria afegir, encara, que el mot suara és, segons el parer de Joan Coromines, combinació romànica d'ara amb l'exhortatiu sus! (SURSUM), el qual prengué el sentit de 'tot seguit'. I d'ací n'eixí el medieval Venits sus ara 'veniu ara mateix'. 

Segons el mateix autor (que n'aporta testimonis documentals al volum Lleures i converses, p. 264-265), el susara medieval valgué també per referir-se a un futur immediat. Tres sentits conegué, doncs, aquest bell i útil adverbi: 

  • 'ara'
  • 'immediatament'
  • 'ara fa un instant'  

Actualment, la variant amb s antiga sobreviu a Eivissa: susara

Ens consta, en general, i per les enquestes que he anat fent els darrers anys, que l'ús d'aquest adverbi ha decaigut força en el català central que jo més conec. El darrer cop que espontàniament vaig sentir aquest adverbi (en la variant assuara) fou l'any 2000 a la casa del Güell, al terme de Sora, en entrevista feta al senyor Alfons Teixidó, de grat record. 






dimarts, 9 d’agost de 2011

Entrevista a Ràdio Manlleu: sobre curiositats del llenguatge i sobre geovariació









Des de sempre -podríem dir- he estat molt ben rebut a Ràdio Manlleu. Ha estat, de fet, l'emissora de ràdio que més estones m'ha dedicat cada volta que he tingut l'oportunitat de publicar un llibre sobre dialectologia catalana.

En aquesta ocasió (dilluns, 8 d'agost de 2011), i cobrint un lapsus estival molt adient per a la reflexió i per definir nous projectes de recerca, l'entrevista s'ha dut a terme al renovadíssim local de can Puget.

 
Entre altres coses, s'han comentat alguns dels continguts aplegats als llibres publicats fins ara (sobre el LluçanèsCollsacabra i àrea de Torelló); algunes curiositats del nostre lèxic (usos figurats del verb rasclar; derivats pocs coneguts del famós eixavuirar 'esternudar'); i alguns elements de fraseologia popular (com és ara el típic anar a Manlleu 'anar a manllevar') en què, de manera irònica, es posa en relació un topònim amb un apel·latiu que hi té semblança formal.




Ja amb l'esguard posat en el futur, s'ha fet referència, breument, al treball de camp realitzat a les Guilleries amb vistes a la realització d'un llibre monogràfic que pugui il·lustrar la bella variació lingüística que es pot trobar al país de Serrallonga. S'ha esmentat, igualment, l'inici de la recollida de dades al Ripollès i, en el mateix sentit, la prevista incursió al Berguedà.  




L'entrevista, que s'emet aquest dimecres 10 d'agost dins el programa El bohemi (que comença a les 8 del vespre), ha estat conduïda per la periodista Ester Puig, de St. Feliu Sasserra, indret del Lluçanès on, precisament, l'autor d'aquest blog va aprendre moltíssimes coses sobre el llenguatge en general i sobre l'art de la vinya en particular.

Valgui, doncs, aquest breu apunt com a agraïment al jove equip de Ràdio Manlleu i a totes les persones, d'arreu del país, que m'han ofert els bells mots que des d'aquí i des de sempre us podem oferir.




L'entrevista i el programa sencer els podreu escoltar clicant aquí i entrant després en la secció podcasting, on trobareu els diferents enregistraments del programa El Bohemi; caldrà, doncs, que cerqueu el del dia 10 d'agost. No us perdeu l'entrevista amb Jordi Torres i Sociats, expert en bruixes, entre altres coses.         











Dedicat també a la Rosa Codina, de Taradell, per la seva amistat i per la seva bella poesia.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...