GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dijous, 29 de setembre de 2011

Víctor Pàmies a Torelló


















Com molts de vosaltres ja deveu saber, per a aquest dimarts, 4 d'octubre, a les quatre de la tarda, al Casal de la Gent Gran de Torelló tenim prevista la presentació del llibre Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull.

El seu autor, el lingüista Víctor Pàmies, ens explicarà com l'ha fet, quin n'és el contingut i ens farà cinc cèntims sobre el funcionament de Verkami, la plataforma gràcies a la qual ha estat possible publicar aquest primer llibre en català produït pel procediment de micromecenatge.  

Tingueu present que aquesta pot ser una bona oportunitat per aconseguir aquest volum i, alhora, un excel·lent regal per a les festes de Nadal.  I que hi haurà, a més, una sorpresa digna de les millors ocasions.  

Us hi esperem. 






Carrer de Rocaprevera, núm. 31 




De fet, és molt senzill d'arribar-hi: 

  • el Casal és molt a la vora de les piscines municipals (gairebé al davant, podríem dir) i no gaire lluny del santuari de Rocaprevera
  • si veniu de Barcelona, podeu enfilar la C-17 en direcció Ripoll (molt important: sempre en direcció Ripoll), sortir per la sortida núm. 75 i deixar enrere les dues rotondes d'aquest enllaç seguint la indicació cap a Torelló 
  • baixareu, doncs, per la BV-5225 fins a trobar el pont del Ter que travessareu tot sencer
  • just en acabar-se el pont cal agafar el primer trencall a la dreta, és a dir, el carrer del Ter, i seguir-lo (tot recte) fins a la rotonda següent (que trobareu en haver passat un altre pont, el del riu Ges) i agafar tot seguit el primer trencall a la dreta
  • sereu, llavors, ja al carrer del Camí Nou de Can Parrella
  • al cap d'uns 300 metres arribareu, en ferma pujada, a la cruïlla amb el carrer de Rocaprevera i sereu ben bé al davant del Casal, on sol haver-hi força lloc, a mà dreta, per deixar-hi el cotxe  
  • si teniu cap dubte, podeu trucar-me al 93 859 38 80 





diumenge, 25 de setembre de 2011

Els bornois de Calella








bornoi  m. 
|| 1. Cada un dels suros grossos que van enfilats en la part superior del sardinal o d'altres arts de pesca per sostenir-lo a flor d'aigua (Cat., Val., Bal.); cast. bornol. 
|| 2. El conjunt dels dits suros (Cat.).




Ja fa uns quants mesos que el col·lega blogaire Rafael Meyerhofer em va fer arribar un missatge en què amablement em feia saber que el mot bornoi, propi del nostre llenguatge mariner, era també usat, fora del seu sentit recte, en un altre de translatici que feia referència a les parts genitals masculines. Segons ens indicà ell mateix, en el llenguatge de l'avior de Calella eren possibles, si més no, frases com ara aquesta: Amaga't els bornoisCom que per a mi era un mot ben nou i suggerent, vaig afanyar-me a cercar-ne les referències en obres lexicogràfiques cabdals. 








Joan Coromines (DECLC, II, 126), que el transcriu amb o oberta, declara haver-lo a oït a St. Pol de Mar entre els anys 1920 i 1937, i el relaciona amb la mateixa arrel preromana que ha originat l'adjectiu borni  'buidat d'un ull' o el substantiu  bora 'cova', i ho fa, a més, fent notar que l'essencial d'aquests suros és, precisament, el fet d'estar perforats pel mig.     


El DCVB, en canvi, el fa derivar de born  'plaça on es feien els torneigs en les ciutats', mot present en la toponímia d'algunes ciutats dels Països Catalans. 


Sigui com sigui, i havent fet, a més, altres consultes en les obres especialitzades en temes mariners, entenc que el mot en qüestió deu ser molt desusat, o gairebé extingit, entre les generacions joves de Calella, atès que en la costa catalana l'art de pesca coneguda com a sardinal no es practica des de mitjan segle XX, i era en aquesta art precisament (vegeu imatge superior) en què majorment es feien servir els elements flotants coneguts com a bornois. 


En trobareu informació històrica al llibre intitulat La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador de Jordi Lleonart i Josep M. Camarasa, pp. 22-23, en publicació digital del Museu Marítim de Barcelona. 


Si voleu tenir una visió més detallada d'aquest element flotant podeu consultar, igualment, el llibre Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional, pp. 394-395, on trobareu el dibuix adient en mida grossa.   







Dedicat a Rafael Meyerhofer, tot agraint-li la seva valuosa informació etnolingüística.  



dijous, 22 de setembre de 2011

La servidora de Vidrà







El substantiu servidora, aplicat a l'objecte de la imatge, és ben bé un arcaisme dins el català central, que sobreviu, si més no, en alguns indrets d'Osona on jo he pogut fer entrevistes amb persones de la primera generació local.


Primerament me'l van indicar al poble de Rupit quan hi vaig fer les enquestes per a la meva recerca monogràfica a Collsacabra encetada devers el darrer tombant de segle. Fou aleshores el meu informador, el senyor Miquel Banús, ja habitual en aquesta secció, qui em féu observar que l'esmentat mot hi era usat, en aquest indret, en el sentit de 'orinal, gibrelleta' i que així mateix hi era possible d'usar-lo en el sentit de 'recipient per presentar coses de menjar a taula'. 


Més endavant, ben entrats ja en el segle XXI, vaig comprovar-lo al municipi de Vidrà, on, a més, m'indicaren el mot zidro (conegut per tot el Bisaura) com a equivalent de gibrelleta i orinal, és a dir, com a substantiu que serveix per designar un recipient apte per a la mateixa finalitat.   


Les dues accepcions de què tractem aquí figuren al DCVB, per bé que la relativa a l'atuell higiènic solament és atribuïda a les illes de Mallorca i Menorca, on crec que el substantiu servidora encara és usat en el sentit de 'orinal'.    


En trobareu més informació al volum I, pàg. 176, de La contribució d'Osona a la llengua catalana, del 1994, en què es recullen referències medievals d'aquest mot relatives a la ciutat de Vic. 







dimarts, 20 de setembre de 2011

Ros merlenc







Per mitjà d'aquest breu apunt vull fer constar que l'adjectiu merlenc l'hem observat recentment al poble de Gombrèn, al Ripollès; solament, però, en el sintagma ros merlenc, el qual fou esmentat, pel nostre informador principal, en formular jo mateix la pregunta relativa al concepte  'roig de pèl'.  


El DCVB ens dóna la referència de Verdaguer ("àngel merlench"), mentre que l'ALDC situa l'expressió merlenc al terme veí de Castellar de n'Hug, ja al Berguedà, com a única resposta referida al concepte  'roig de pèl'.   


Merlenc sembla derivat de merla (del llatí MERULA), i així mateix l'hi considera el professor Joan Coromines al volum V del DECLC, pàg. 609, però no es veu del tot clara, potser, la nota semàntica que aquest adjectiu introdueix en aquesta amalgama. Jo, per la meva banda, goso proposar que l'adjectiu merlenc en aquest cas cal interpretar-lo com a 'rogenc', atès que la femella dels Turdus merula, malgrat ser de color més aviat marronós, presenta destacats tons rogencs al pit que justificarien la metàfora que dóna lloc a l'expressió ros merlenc


Merla femella 


Hi ha, en fi, altres casos en què, per causa del color negre del mascle, el matís 'negrenc' sembla haver-se imposat en els derivats de merla. 


Joan Coromines, en l'article esmentat, cita altres derivats històrics de merla en què treu el cap aquest matís. Vegem-ho, doncs, en el cas de merlina, mot que hom cita des del llibre Espill, del valencià Jaume Roig, en un fragment en què l'atac missògin es concentra en les monges: 


[...]


paren travetes 
e fan cembells
a jovencells
e homes sants   


[...]


Una merlina, 
un jorn parlant
ab un galant
jove, pubill, 
prest seduí'l:
llur amistat 
no ser pecat,
hoc amor pura
que tots temps dura. 












Agraïments: a Hermenegild Falgueras, de Gombrèn; i a Josep Lainez, de qui he manllevat la imatge de la merla femella.  




diumenge, 18 de setembre de 2011

Una llobada













En l'ambient de pagès és cosa força sabuda que el mot llobada (a voltes en la variant llomada, o llobà a València) servia per referir-se a una 'mala llaurada de l'agricultor'.


El diccionari normatiu recull, efectivament, aquest ús sota l'entrada llobada:




1 f. [AGA] [AGR] Interrupció en un solc, una cavada, per descuit, per haver trobat un obstacle. Fer llobada.
2 f. [LC] [AGR] Clapa d’herba que el bestiar deixa sense pasturar.
3 [LC] fer llobada Mancar en una reunió, en un lloc, on es té costum d’anar.






S'escau, tanmateix, que aquest mot coneix entre nosaltres una altra accepció no consignada pels diccionaris. L'he observada a l'establiment de Manlleu on em retallen els cabells tot sovint, i me la confirma, a més, el nostre amic Josep Comas i Areñas, de Sora, escriptor i investigador, amb qui preparem un llibret que anys a venir s'haurà d'intitular Mil mots de Sora i un conte rural.    


Així doncs, en aquest nou sentit que suara proposàvem el mot llobada es podria definir com la 'clapa de cabells desigualats que hom deixa en fer una mala tallada'.  













En el sentit 1, que és potser el més conegut en l'ambient de pagès, el concepte 'llobada' (entès sobretot com a 'mala llaurada') el trobareu cartografiat al quart volum de l'ALDC (mapa 901). 


Distribuïdes pel territori, hi trobareu, entre altres, aquestes expressions, sovint amb matisos específics que caldria llegir en aquesta remorosa font. 


  • català septentrional:  aixadius (Ceret), tarter (Mosset), truja (Ceret, Prats de Molló)
  • baleàric:  adreços (es Migjorn Gran), llobades (molt general a les tres illes majors) 
  • català central:  aixadiu (St. Privat d'en Bas), bocs (Tossa de Mar), mussols (Palamós), olles d'arbres (Cervelló), panada (Llançà), soques (Camallera)
  • català occidental:  call (Almenar, Favara de Matarranya), llomada (Cervera, on també hi ha l'expressió jaç de llebre, consignada en la informació complementària del mapa) 
  • valencià:  cornial (el Pinós de Monòver), geniva (Torís), genivons (Simat de Valldigna), llobada (esdevingut llobà pel tractament valencià del sufix -ATA), mascle (Casinos), mentires (l'Alqueria de la Comtessa) 





Agraïments: al meu perruquer habitual i a tots els agricultors, barbers i perruquers que no fan llobades, i especialment als creadors del blog La barberia.  

 
 
 

dijous, 15 de setembre de 2011

dimecres, 14 de setembre de 2011

La merangina i el barret de Pedraforca



Barret de Pedraforca (fotografia: Anna Cruells)



Aquests ens consta que són els dos núvols que poden portar pluja al terme de la Pobla de Lillet. Ens ho indicà el senyor Josep Altarriba, pagès i guaridor, en l'entrevista que vam enregistrar en aquest lloc de l'Alt Berguedà el dia 5 de setembre del 2011.




La merangina des de Cerdanya (fotografia: meteopuigcerdà




La merangina és, recordem-ho, la nuvolada que es congria damunt del terme cerdà de Meranges, del qual es troben moltes referències i imatges en blogs de contingut meteorològic, sobretot en els de Cerdanya.  





dimarts, 13 de setembre de 2011

Portar una oreneta









Etnotext enregistrat a la Cellera de Ter el mes de setembre de 2008:



A Santa Coloma, el dia 19, per sant Josep, s'acostumava a anar molt a la fira. Coincideix a principis de primavera... I és quan tornen les orenetes... Tornauen les orenetes. Però an aquí anauen a Santa Coloma a buscar les orenetes... i les orenetes era que anauen a buscar les orenetes i venien torrats. Aquell ja ve de Santa Coloma... Ja ve de buscar les orenetes. Però anauen torrats... 




Fraseologia: portar una oreneta, anar carregat d'orenetes 'anar begut'.







Agraïments: al senyor Joan Novich i la seva família, així com a la Carme Rosanas, autora del dibuix que he manllevat del seu blog Col·lecció de moments







 

dissabte, 10 de setembre de 2011

Per un país de tots









Per un país de tots, l'escola en català 


Sota aquest lema, la plataforma Somescola.cat convoca concentracions a favor de l’escola en català el 12 de setembre, primer dia del curs escolar, a les 7 de la tarda, davant dels ajuntaments de tots els pobles i ciutats de Catalunya. Òmnium Osona, membre de Somescola.cat, ha convoca la comunitat educativa d’Osona, partits polítics, entitats i ciutadania a les concentracions.














divendres, 9 de setembre de 2011

De contralluna








Etnotext enregistrat el dia 5 de setembre de 2011 al municipi berguedà de la Pobla de Lillet



El vímec que jo empleio és ben autèntic que si el taio de contralluna -o sigui, de lluna nova- al cap de dos anys ja es polla, ja es..., ja es corca, ja es trenca com re. I el tai de lluna veia li durarà coranta anys cinquanta anys... 

De lluna veia. És autèntic! 

[...]

Perquè se'm trobaria que no empleiaria... el vímec. El vímec, que en tinc que té catorze o quinze anys i és bo i bo. O més. 


I aixís, taiat de contralluna, que dic jo, de lluna nova, ja és corcat.   







El mot contralluna  'lluna nova'  (mot compost, pronunciat amb doble accent, i amb o oberta en el primer component) no l'he sabut trobar en els diccionaris de referència; se'n troben, això sí, expressions equivalents al volum tercer, mapa 648, de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català): 



  • lluna fosca  (St. Cebrià de Rosselló; ciutat de València: estar en fosca)
  • lluna fosa  (Campdevànol, Ripollès)
  • lluna cremant  (Roses, Alt Empordà) 
  • lluna perduda  (Begur, Baix Empordà; St. Josep de sa Talaia, Eivissa; Torís, Ribera Alta)
  • el socarrat  'el dia que no hi ha lluna'  (St. Andreu de Llavaneres, Maresme)
  • i lluna nova, no cal dir-ho, en totes les àrees del domini   










Agraïments: a Joan Cortina, cisteller de la Pobla de Lillet; i a Pere Soler, de qui he manllevat la imatge d'avui.


dijous, 8 de setembre de 2011

Venir del mas de la Pallera







Expressió característica del terme de Llançà que es fa servir per indicar que un hom es troba en estat de desorientació o d'incomprensió respecte del que es fa o es diu en el seu entorn. S'aplica, en to sarcàstic, als individus palesament despistats, i la trobareu en el volum intitulat Recull casolà, p.25, publicat l'any 2008 per Edicions del Brau, del qual és autor el senyor Lluís Feliu i Pumarola.     

Deixeu-me indicar, a més, que el mas de la Pallera, actualment en runes, és a tocar de la via que dóna accés al reformat monestir de St. Pere de Rodes, amb agradables i grandioses vistes sobre la costa catalana i sobre Llançà mateix.   




dimecres, 7 de setembre de 2011

Un collar ben musicat






Amb aquest senzill apunt volem completar la informació continguda a la nostra entrada musicar, en què s'assenyalava que l'ús d'aquest verb (i dels seus derivats) s'atribuïa sobretot a les incisions i gravacions en fusta que solien fer els pastors en objectes relacionats amb el seu ofici.


Us oferim, avui, en imatge, un collar ben musicat per en Joan de can Magnet, masia de Campdevànol, al Ripollès, que amablement ens ha fet arribar l'escriptor Josep Comas i Areñas. 




PS: continua essent imprescindible la visita al blog Lo vistaire.




dimarts, 6 de setembre de 2011

A Gombrèn, sac i ganxo





En les entrevistes del proppassat mes de juliol l'informador més jove de Gombrèn ens contà que la denominació humorística per als nascuts en aquest lloc del Ripollès era la de sac-i-ganxo, atès que aquests (els gombrenesos, volem dir) eren molt valorats pels seus veïns de la contrada per la seves aptituds furtaires.

I tant era així que se'ls acusava d'haver assolit la fita històrica d'haver aconseguit robar (o manllevar, vés a saber!) les ferradures del cavall del comte Arnau quan aquest hi passava rabent.




La justificació d'aquesta remarcable designació es completava, ens deien a Gombrèn mateix, amb l'afirmació segons la qual els gombrenesos arribaven ja a la primera missa del dia (la de les 6, en concret) amb les espardenyes ben xopes, cosa que indicava que ja havien excel·lit, en hores nocturnes o de matinada, en alguna actuació d'aquesta noble art. 

Amb especial èmfasi i satisfacció, això darrer ho asseguraven els veïns ripollesos de Campdevànol.




dilluns, 5 de setembre de 2011

Escola catalana





La immersió lingüística és l'única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara callem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!


(crida feta a través de facebook per publicar-ho als murs particulars)

Aquesta crida és un instrument més, una iniciativa més de les moltes que han aparegut des de que hem conegut la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És un nou atac a la nostra llengua i a la immersió lingüística al que hem de donar resposta unànimement.

Afegeix-te a la crida!






diumenge, 4 de setembre de 2011

Musicar












Encara que això és cosa actualment poc coneguda, el verb musicar coneix en català un sentit altre que el de  'posar en musica', i aquest no és sinó el de  'gravar (la fusta) amb incisions formant figures'. Entenent-ho en aquest darrer sentit, la musicadura seria, sens dubte, el treball d'ornamentació produït per mitjà d'incisions (DIEC2: 'treball d'ornamentació complicat').   

Els dos significats de musicar són ben normatius, i els trobareu tots dos al DCVB, però el cas és que jo no vaig arribar a conèixer el segon fins que no vaig encetar les sessions de conversa amb el col·lega Josep Comas i Areñas, escriptor del terme de Sora (al nord d'Osona), amb qui comparteixo, sempre amb un poquet de nostàlgia mal guarida, la dèria pels fets i els mots de la nostra cultura obsolescent. 

L'ús d'aquestes formes (musicar i musicadura) és adient, segons ell ens digué, per referir-se sobretot al treball i a la mena d'ornamentacions en fusta dutes a terme pels pastors en collars o en bastons, però ho és també per a les ornamentacions realitzades en mobles i altres paraments de la casa.

Voldria indicar, en fi, que aquestes formes no solament són pròpies del Ripollès i la plana de Vic (tal com ho indica el DCVB), car també les trobem, i ben recentment, en terres del Berguedà, i particularment en l'entrevista enregistrada aquest proppassat dimecres (31 d'agost de 2011) al terme de la Pobla de Lillet, en què el senyor Josep Altarriba, informador d'extracció rural, les féu eixir de manera espontània per referir-se al treball manual d'altri. 

Afegim-hi, encara, que aquests usos també han estat consignats en terres andorranes, i que en trobareu una clara referència al blog Lo vistaire, al qual us recomano d'acudir.       

Essent així, i havent fet les oportunes visites blogaires, no trobo res millor que reblar-ho avui amb el poema de Vicent Andrés Estellés que encapçala el poemari La casa de la música vora el mar. Valgui això, doncs, com a senzill homenatge a l'escriptor valencià i com a agraïment a l'amic Víctor Pàmies que ens ha encoratjat a participar-hi:     




La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa


Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música


Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera


Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!










Les imatges que encapçalen aquest apunt reprodueixen, en fotografies del segle passat, alguns dels treballs en fusta fet per Joan Dorca i Font per a l'Hotel Àncora de Tossa de Mar.  





dijous, 1 de setembre de 2011

El sol-lluït








Sol-lluït  m. 
Besllum. 


Troballa lèxica del terme de Rupit-Pruit, que es produí en les primeres entrevistes que vaig fer en aquest indret de Collsacabra devers l'any 2000.  

La descoberta d'aquest mot substantiu, absent dels nostres diccionaris, va anar acompanyada d'una contalla de regust càtar en què la bondat i puresa del protagonista, un pastor senzill i auster, es confirmava pel fet que, en arribar a la seva pobríssima cabana, aquest humil pastor desava, sense més complicacions, el seu abrigall al sol-lluït de la finestra.


Dedicat a Miquel Banús, servador del mot, i a Joana Navarro, per haver escrit un poemari dedicat al sol-lluït. 




 







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...