GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dilluns, 28 de novembre de 2011

7 mots de St. Julià de Cerdanyola










Són set mots sense més complicacions, però absents del diccionari normatiu, confirmats, això sí, en la part final de l'enquesta enregistrada al poble berguedà de St. Julià de Cerdanyola el mes de novembre de 2011:

  • canyoc  m.  [kəɲɔ́k]  'canyoca de blat de moro'  (DCVB: la Pobla de Lillet) 
  • esburjategar  v. tr.  [əzbuɾʒətəɣá]  'burxar fortament o amb insistència'  (DCVB: esburxategar a Ripoll, la Pobla de Lillet, Lluçanès)
  • estrossejar  v. tr.  [əstɾusəʒá]  'trossejar'  (DCVB: sense localització geogràfica)
  • fumassela  f.  [fuməsέlə]  'fumassa'   (DCVB: la Pobla de Lillet)
  • paiai  m.  [pəjáj]  'crit de dolor que fa el gos'   (DCVB: la Pobla de Lillet, Llofriu)
  • plap  m. [pláp]  'clap'  (ex.: plap de llenegues; DCVB: Gisclareny, Vallcebre, Cardona, Solsona).
  • tafarut, -uda  adj.  [təfəné]  'tafaner'  (DCVB: Ripoll, la Pobla de Lillet)  






    (nota d'aclariment, per a qui vulgui llegir-la)

    Aquests mots foren confimats, com dèiem, en la part final d'aquella entrevista. Una part final que considero molt profitosa per a la recerca, atès que és el moment en què més valor es dóna al parer de l'informador i a les seves notícies sobre el seu ambient lingüístic; ja en la comoditat de l'ordre més espontani de les coses, és convidat a assenyalar com a propis -o com a aliens, o com a decandits, si escau- alguns mots que l'enquestador posa a la seva consideració. Mots, és clar, dels que determinades fonts situen -o han situat- en la zona on s'efectua l'escorcoll o d'àrees amb les quals podria haver-hi continuïtat o afinitat de formes. O bé mots que l'investigador intueix que, per raons diverses, poden tenir curs en el punt geogràfic en què es troba.

    En aquestes condicions -en aquesta part final de l'interrogatori, vull dir- l'enquestador, conscient de la dificultat que aquesta comesa comporta, procura actuar amb gran delicadesa, modulant la veu, demostrant la seva voluntat de copsar-ne tots els matisos i sobretot fent palès (amb els gestos, amb la inflexió de la veu i àdhuc amb la posició del cos) que el que ens ha de dir l'informador és cosa esperada amb gran interès i tal vegada útil, o fins aclaridora, per a la perspectiva de la llengua.

    És a dir. De la llengua total vista com a àmbit compartit, i com a lloc plaent i familiar, un àmbit de llengua satisfactori per a tothom, i de manera molt especial, en aquest moment precís, per a qui ha aguantat el xàfec de les qüestions ja formulades i per a qui, al capdavall, pot manifestar els seus coneixements sobre la modalitat que ell parla, amb tots els matisos que li ha donat vida, amb els seus arguments (bons o no tan bons), però, això sí, deixant sempre en la gravació una estela de bon mestratge.










    Agraïments: a Francesc Rosell (informador) i a Anna Casals (secretària de l'Ajuntament de St. Julià de Cerdanyola).  



    dissabte, 26 de novembre de 2011

    Una fugoneta










    a vegades
    dos calfreds
    fan un foc
    (quan això passa
     t’has de cremar)



    dijous, 24 de novembre de 2011

    Plou





    Plou.
     
    Missatge clar, irrefutable, propi dels indrets selvatans de la Cellera de Ter i d'Anglès

    Ho deia la dona quan, en presència de la mainada, volia assenyalar al marit que ella es trobava en el període de menstruació i que, per tant, aquella nit no hi podria haver activitat sexual.

    Immersos, però, en el difícil brogit de la fàbrica de can Burés, el mateix missatge no era possible canalitzar-lo verbalment, i, doncs, calia aleshores fer-lo arribar d'una altra manera, amb mitjans no verbals: és a dir, imitant amb un moviment reiteratiu dels dits de la mà el moviment, vertical, de caiguda de la pluja.






    Dedicat a la mantenidora del blog zero-zer-o-zer-o-no-ser, del qual hem manllevat la bella creació que il·lustra aquest apunt d'avui.  



    dimarts, 22 de novembre de 2011

    Ara passa el paraigüer









    Ara passa el paraigüer;
    apa dones, apa dones, ara passa el paraigüer, 
    que tot ho arregla tan rebé. 

     


    Una informadora nostra, nascuda a Manlleu, m'indica que aquesta era ben bé la crida que a mitjan segle XX feia el paraigüer en passar pels carrers de Manlleu.  

    Més extensa és la crida que hom recull en un article signat per Mercè Verdaguer al núm. 45 de la revista Els Cingles de Collsacabra, p. 18, atès que a la part ja citada s'hi afegia: 




    Paraigües de roba bona
    per al marit i per a la dona.
    També xics i grans
    per a les noies de quinze anys.
    També en porto de bonics
    per a aquells nois tan eixerits.
    També en porto de macos 
    per a aquelles noies tan maques.  







    La imatge que il·lustra aquest apunt ha estat manllevada de la pàgina Records de Terrassa, on també trobareu referències a l'ofici de paraigüer.   



    divendres, 18 de novembre de 2011

    Quina xareca!







    Quina xareca! 

    Expressió observada devers l'any 2000 en una concorreguda dependència del meu àmbit laboral a la ciutat de Vic.  

    Em fou dita per una persona que acabava d'eixir d'una reunió realment infructuosa -i amb moltes veus encontrades- en què, segons el raonable parer d'aquesta persona, els participants no enllestien prou bé els assumptes a debatre, ni es decidia allò que de veres calia decidir, o no es feia, potser, amb la promptitud o la determinació que ella hauria volgut. 

    Xareca 'xerrameca, conversa nècia' és, doncs, paraula d'ascendència aràbiga (DECLC, IX, 464-465), derivada de l'adjectiu xarec 'magre, sec' (que no és sinó una generalització d'un substantiu preexistent: xareca 'figa-flor sec' [mot mallorquí i occidental; xarefa a València]). 

    Segons el DECLC, l'adjectiu xarec és emprat a Mallorca (font xareca, camí xarec) i per autors illencs ben reconeguts. 

    Insisteixo, doncs, a assenyalar que el substantiu xareca és, segons el professor Coromines, un derivat d'aquest adjectiu. I que xareca, per la seva banda, ha estat localitzat a Vic (segons documentació aportada per Coromines al DECLC) i a Menorca (segons el DCVB).    




    L' homenatge literari al mot d'avui ens el porta Carme Rosanas, mantenidora del blog Col·lecció de moments, del qual he manllevat, també, el dibuix de Jordi Labanda que il·lustra aquest apunt.     

    Converses  buides
    paraules  apreses
    solituds compartides.
    Vides alienes.
    No em trobo ni et  trobo.




    dimecres, 16 de novembre de 2011

    9 de mots d'Arbúcies






    Mots que vaig aplegar en les enquestes realitzades el mes de juliol de l'any 2009 al terme municipal d'Arbúcies, entre el Montseny i les Guilleries:


    • bitxac  m.  [biʧák]  'arrel principal de l'arbre'  (DCVB: Baix Empordà)
    • cabauma  f.  [kəβáwmə]  'cova petita'  (DCVB: Capmany, Figueres)  
    • capçoll  m.  [kəpsɔ́ј]  'capçada de l'arbre'
    • cavorca  f.  [kəβɔ́ɾkə]  'soca d'arbre borat'  (del llatí CAVA ORCA  'cova infernal')
    • marmanya  f.  [məɾmáɲə]  'fullararaca, brossa' 
    • pedregoleig  m.  [pəðɾəɣulɛʧ]  'claper, pedrera' (DCVB: Empordà, Garrotxa, la Selva, Costa de Llevant)
    • picassa  f.  [pikásə]  'destral de llenyater'  (DCVB: Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripoll, Alt Empordà, Vallès)
    • relisseguer  m.  [rəlisəɣé]  'conjunt d'arrels'  (DCVB: relisser a la plana de Vic) 
    • riquerar-se  v. intr.  [rikəɾáɾsə'emmalurar-se la fusta'   







     





    Apunt dedicat a Josep Bover, de Joanet, i a Francesc Serradó, de la vall de Lliors.

      dilluns, 14 de novembre de 2011

      Una burnia









      burnia  f.  [buɾníə]

      Mot que compareix en demanar nosaltres pel concepte 'bony al cap'. Això fou la setmana passada, i s'esdevingué al terme municipal de St. Julià de Cerdanyola, a l'alt Berguedà, en abordar precisament la part del qüestionari adreçada a determinar les formes locals per designar parts del cos i conceptes afins.

      Cal dir que d'aquest mot, d'origen incert, coneixem, en primer lloc, la referència que en dóna el DCVB, amb localització exclusiva al terme veí de Bagà. I una de nostra, continguda al llibre El parlar del Lluçanès, del 2006, en què es recull, p. 115, la variant [búɾniə], amb accent canviat, que vam observar l'any 2001 a la vila Prats de Lluçanès.




      Apunt dedicat al nostre informador de St. Julià de Cerdanyola.










      diumenge, 6 de novembre de 2011

      El llefarut







      En alguns llocs del domini l'adjectiu llefarut (llefaruda per al femení) és emprat per designar la persona o animal golós. Així consta al DCVB, que en l'entrada corresponent a aquest mot  adjectiu recull aquesta accepció com a cosa empordanesa.

      Dins d'aquesta mateixa entrada, s'esmenta, a més, una segona accepció: la de 'tafaner', segons definició del mateix diccionari. I amb una referència geogràfica molt precisa: la de la Pobla de Lillet.

      Pel que fa referència al meu recull de dades a la Pobla de Lillet, puc assenyalar que aquesta accepció fou efectivament confirmada en la sessió de conversa que hi vaig enregistrar el dia 31 d'agost d'aquest mateix any, i fou de manera espontània que un dels nostres informadors, cisteller autodidacta, hi al·ludí en referir-se a la cistella que hom coneix com a cistella xafardera. Ell mateix, doncs, el va portar a la conversa per iniciativa seva i s'afanyà a oferir-nos l'adjectiu saberut (saberuda per al femení) com a sinònim de llefarut.

      Heus aquí, doncs, dues accepcions de llefarut : 'golós' i 'tafaner'.   








      En relació amb aquest apunt d'avui, s'escau, a més, que hi ha hagut -vés per on!- una feliç coincidència, i gens premeditada, amb l'apunt recentment publicat pel col·lega blogaire que gestiona el blog Gazophylacium. Comproveu-ho vosaltres mateix.   



      dijous, 3 de novembre de 2011

      Tardor a Castellar de n'Hug: els colors de les vocals




       





      Els resultats que avui us oferim s'han obtingut majorment en les converses enregistrades a Castellar de n'Hug, a l'alt Berguedà, el dia 22 d'octubre del 2011, on hem tingut com a informador el senyor Josep Armengou i Casals, de 82 anys d'edat, home de clara nissaga castellanesa i de ferma experiència pastorívola.  


      S'han tingut en consideració, igualment, les observacions no enregistrades que hem fet en aquest mateix indret durant els dos darrers caps de setmana del mes d'octubre de l'any 2011, i també les transcripcions consignades a l'Atles Lingüístic del Domini Català (quatre primers volums) en relació amb el mateix punt geogràfic i amb motiu de les enquestes efectuades l'any 1968 (23-25 d'agost) a informadors diversos.  









      En vocalisme àton allò que ens ha cridat més l'atenció és, sens dubte, el tractament de les vocals dites neutres que es troben en posició final de mot, les quals tendeixen a presentar-se en una forma fonètica altra que la de vocal neutra. No n'aportem exemples perquè, de fet, aquests casos, tan abundants en la parla d'aquest indret, ja foren identificats pels compiladors de l'ALDC, que en els volums ja publicats han transcrit aquesta vocal inestable de maneres diverses, segons la realització, variable, de cada ocasió. 


      Tot això, doncs, ho confirmem plenament en la nostra estada a Castellar de n'Hug, en aquests dies de la segona quinzena d'octubre. En aquest sentit, i referint-nos encara a l'apartat del vocalisme àton, hi hem d'afegir, com a cosa prou destacada, una certa tendència a l'eliminació de la -A final en els mots esdrúixols del tipus història, la qual no sempre es manifesta en una caiguda absoluta de la vocal final etimològica, com s'ha pogut comprovar, sinó en una realització més aviat relaxada, poc audible, d'aquest segment final.


      L'eliminació de -A, suara esmentada, era pròpia i característica, recordem-ho, del dialecte septentrional (també dit rossellonès) i del baleàric.  









      En vocalisme tònic els trets més destacats tenen a veure amb el tractament (de tipus septentrional dins el català central) de què són objecte les vocals fortes del substantiu llenya (del llatí LIGNA) i el pronom personal ell (del llatí ILLU), els quals, de manera fixa, i conformement amb l'etimologia, tenen e oberta en el català d'aquest indret de la diòcesi de Solsona. Posem-hi, a més, el cas del substantiu església (iclèsia), pronunciat aquí amb e oberta. 


      Això que acabem de dir s'adiu, en principi, amb el que s'esdevé en una grossa franja del català nord-oriental, sobretot en l'àrea geogràfica del bisbat de Girona. Tanmateix, les coincidències amb aquesta àrea de Girona no són totals. En importants aspectes de geovariació tímbrica, com és ara el tractament dels mots que contenen el sufix -ència (del tipus paciència), hem pogut confirmar que en aquests indrets del Berguedà se segueix, en general, la pauta majoritària del català central, atès que s'hi sent una e oberta ben clara en els nostres enregistraments, mentre que, com és sabut, a l'àrea Girona hi tenen, en canvi, una e tancada.  


      Es constaten, en fi, altres discrepàncies amb l'àrea dita gironina. Breument: l'infinitiu esser i el substantiu rei tenen a Castellar de n'Hug e tancada com en el català general, i el mateix ocorre amb l'antropònim Josep, pronunciat amb e oberta, seguint la pauta general. 






      En relació amb les ee, hi ha, encara, altres particularitats dignes de ser consignades aquí: 


      • el mot sencer el sentim sempre amb e tancada, pronúncia berguedana, i parcialment lluçanesa, que anticipa, diguem-ho així, el tractament occidental d'aquesta vocal tònica
      • l'adverbi més i el substantiu mes 'porció de l'any', així com el compost només, tenen e oberta en tota ocasió
      • el substantiu pes presenta e tancada, per analogia -creiem- amb les vocals rizotòniques del verb pesar   


      Un cas força especial el constitueix el mot mateix, que tant aquí com al poble veí de la Pobla de Lillet porta una e oberta de manera fixa, i en totes les franges d'edat, crec. Aquesta és, de fet, la solució que hauria calgut esperar d'acord amb l'etimologia. Ho assenyala el professor Joan Coromines (DECLC), tot indicant que el resultat esperat hauria d'haver estat precisament el de e oberta en el català continental i el de vocal neutra (tònica) a les Balears. 
       

      I bé, en relació amb les ee tòniques solament ens resta assenyalar que l'indefinit res (o re) es presenta en aquest indret en la solució amb e tancada, és a dir, en la forma continuadora de l'acusatiu llatí, que encara retrobem a la Cerdanya, el Lluçanès (enquestes nostres entre el 1999 i el 2001) i en la regió de Manresa. 
         








      Pel que fa referència a les oo tòniques, sols ens cal indicar que en els mots del tipus font o pont la vocal tònica manté, malgrat la pressió tancadora de la consonant nasal adjacent, la condició de o oberta: no hi observem, doncs, el tancament que s'ha produït en altres indrets del domini (Empordà, Garrotxa, Gironès, Selva). 


      I a la inversa: mots com ara flor, sol, hora han obert, com en la generalitat del domini, la seva vocal tònica; dins d'aquest darrer grup (els que han tendit, vull dir, a obrir la o de síl·laba inicial de mot), hi ha, tanmateix el cas del substantiu roure, que sento amb o tancada en la conversa del senyor Josep Armengou, però amb o oberta, en canvi, en les entrevistes que hem fet al terme veí de la Pobla de Lillet a les acaballes del mes d'agost de 2011 (cosa, aquesta, que concorda amb les notes que trobo als Quaderns de camp de mossèn Alcover per a aquest darrer punt geogràfic).         









      Com a observació final, voldria deixar dit que som conscients que amb aquest brevíssim apunt no hem exhaurit, ni de bon tros, tots els aspectes de fonètica vocàlica; hi manquen, és clar, els episodis relatius a assimilacions, dissimilacions, metàtesis, epèntesis, monoftongacions, diftongacions..., dels quals solen ocupar-se, amb més encert, els especialistes en fonètica entre els quals jo no em puc pas comptar.    


      El cas és que, limitacions a banda (de competència filològica i metodològiques), la nostra pretensió no ha estat sinó la de remarcar aquelles particularitats que més sentit donen a l'escorcoll i a l'estudi de les zones septentrionals del català central, car a parer nostre, i havent vist i oït tot allò que ens calia veure i oir, l'ús científic del terme "subdialecte gironí", raonablement abandonat per molts dialectòlegs, no hauria de servir per designar el conjunt de característiques, fonètiques o d'altra mena, que afecten (de manera desigual, diria jo) àrees lingüístiques força allunyades del punt de referència de Girona. 






      Aquest apunt el dediquem al senyor Josep Armengou de can Fanxicó, per la seva amabilitat i pel caliu de la conversa. 
       
      I també el dediquem, amb molt de goig, a l'Any de la paraula viva, amb l'esperança que sigui útil als estudiosos de la geovariació de la nostra llengua històrica. 



      Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...