Adverbia

El rabassell

2012-02-29T12:50:00.000+01:00

Ens referim al més menut de la colla, també conegut com a caganiu en molts punts del domini, inclòs l'Alguer.

La referència que avui portem és de Rupit, Collsacabra (de Miquel Banús, com sempre), on també es coneix, per a aquest mateix significat, el substantiu pitorliu, el qual sembla admetre un femení pitorliua.

El substantiu recordell, que trobem consignat al volum III de l'ALDC és propi de les Balears, segons consta allí, per bé que en un sentit un xic diferent, el de 'fill que arriba tard, sense esperar-lo'.

Aquest apunt torna a estar dedicat als assistents a la xerrada del proppassat dissabte, alguns dels quals, pel que he vist, han tingut el detall d'endinsar-se en aquest blog que també és per a ells. I a Carme Rosanas, pel dibuix.

Terregada

2012-02-26T17:28:00.000+01:00

terregada f. [tərəɣáðə] Ressaca, pesadesa de cap produïda per una ingestió excessiva d'alcohol.
(accepció que els diccionaris no assignen a aquset mot, observada al terme de Sora, al sector del Lluçanès-Bisaura)

Aquest punt és, de fet, una nota d'agraïment per a tots els qui vau poder assistir, dissabte al matí, a la xerrada, oberta a la participació de tothom, organitzada pel Casal de la Gran de Torelló i a tots els qui de manera habitual participeu en aquest blog.

El mot amb què l'encapçalem no fou comentat en aquesta xerrada sobre els mots de Torelló i la seva rodalia , però figurava, de fet, en un full, curull de notables joies lingüístiques, que subtilment ens feren arribar abans d'iniciar l'acte.

Una terregada, doncs, que és com una mena ressaca de mots, i molt plaent, atès que no hi va caldre l'estímul de cap substància que hagi de malmetre la salut, i tan sols ha estat, com dic, la feliç conseqüència d'una refrescant pluja de mots. Gràcies.

Els bells mots de Torelló

2012-02-19T19:30:00.000+01:00

Vista des del santuari de Bellmunt

Data: 25 de febrer de 2012

Hora: 10.30 hores

Lloc: Casal de la Gent Gran de Torelló, carrer de Rocaprevera, 31, Torelló

Els bells mots de Torelló
Xerrada a càrrec del mantenidor d'aquest blog en què es comentaran, de manera amena i oberta a la participació dels assistents, algunes particularitats del català que es parla a Torelló

Organitzat per: Casal de la Gent Gran de Torelló

Museu de la Torneria de Torelló

Les imatges, totes dues, han estat manllevades del blog de Josep Guitart, al qual us recomanem d'acudir.

Mots insòlits de Collsacabra

2012-02-15T12:00:00.003+01:00

Aquest apunt ha estat redactat conjuntament per Miquel Banús, poeta i pintor nascut al poble de Rupit (Collsacabra), i per Jordi Dorca, mantenidor d'aquest blog.

Us presentem aquí una tria, no gaire extensa, de mots característics de Collsacabra no recollits al diccionari normatiu (DIEC-2). els quals han estat pouats de l'inventari lèxic de Miquel Banús, text inèdit, encara obert a noves entrades, en el qual s'han anat introduint, durant molts anys, les formes del llenguatge castís que hom ha pogut observar en aquestes terres del nord de la Catalunya Central.

Gaudiu-ne, doncs, tant com vulgueu, i si us ve de gust, digueu-hi tot seguit la vostra.

amarigolar v. tr. [əməɾiɣulá] 'rebregar la roba' (no al DCVB)
càlic, -ica adj. [kálik] 'pobre, magre, poc productiu' (DCVB: Olot, Lluçanès)
culissó m. [kulisó] 'petita porció d'alguna cosa, especialment allò que resta al capdavall d'un sac' (no al DCVB)
enfalec m. [əɱfəɾfέk] 'enfarfec, nosa' (no al DCVB)
fal·lar v. intr. [fəllá] 'gallardejar, presumir' (no al DCVB)
escapiar v. tr. [əskəspiá] 'escalabornar' (DCVB: Rosselló, Empordà)
malestibat, -ada m. i f. [máləstiβát] 'persona de mala índole' (no al DCVB)
manganejar v. tr. [məŋgənəʒá] 'pidolar, demanar tot mirant de treure'n un profit òptim o fins abusiu' (sí al DCVB, però en un altre sentit)
mastegamelses m. i f. [məstέɣəmέlsəs] 'persona malcontentadissa, que sempre troba què dir' (no al DCVB)
nuellut, -uda adj. [nuəʎút] 'nuós' (DCVB: sense localitzar)
palluc m. [pəʎúk] 'beneit' (DCVB: Rosselló, Empordà)
perolejar v. intr. [pəɾuləʒá] 'el menjar, fer olor de perola' (no al DCVB)
sol-lluït m. [sɔ́lʎuít] 'besllum' (no al DCVB)
tano m. [tánu] 'fred intens' (DCVB: Tortosa)
tester m. [təsté] 'pedrís que hi ha cada costat de la finestra, en les cases antigues' (no al DCVB)
fotrimanya m. [futɾimáɲə] 'manera astuta, hàbil, d'aconseguir alguna cosa' (no al DCVB)
xarapa m. i f. [ʃəɾápə] 'mentider' (sí al DCVB, però en un altre sentit)

Testers a Rupit, febrer de 2012

Aquest apunt es dedica a l'Any de la paraula viva i a la memòria d'Antoni M. Alcover.

Venir de Malanyeu

2012-02-07T20:00:00.000+01:00

Expressió copsada al terme de Gombrèn, a l'oest del Ripollès, amb la qual s'assenyala que la persona de què es parla no està al cas d'un fet corrent, evident per a tothom, i indica, de retruc, amb sarcasme, que l'indret de Malanyeu és tingut per un lloc llunyà, aïllat, fora de l'actualitat del món.

Efectivament. El llogaret de Malanyeu es troba a l'alt Berguedà, al terme de la Nou, i l'etimologia del topònim (que cal relacionar amb un antropònim de tipus germànic) ha estat determinada pel professor Joan Coromines al cinquè volum, pp. 145-146, de Onomasticon Cataloniae.

Al nostre domini hi ha, com sabeu, altres parèmies de sentit semblant:

Venir d'Arbeca
Venir de l'hort
Venir del mas de la Pallera
Venir de Querós
Baixar de la vall d'Aran (recollida per l'escriptor Pep Coll al llibre Aran, natura i cultura, p. 9)

Moltes gràcies per seguir-me.

Voltar més que en Pere Camps

2012-01-09T11:56:00.000+01:00

Parèmia oïda a Torelló (Osona) durant la primera setmana del mes de gener de l'any 2012, d'origen desconegut per a mi, amb la qual avui us comunico la meva retirada temporal de l'activitat blogaire. No publicaré, doncs, cap més apunt durant aquest mes de gener, tot i que estaré al cas, tant com podré, dels apunts i de les novetats que altres blogaires vagin publicant durant aquests dies.

Faig aquesta aturada, com alguns de vosaltres ja sabeu, amb la voluntat d'avançar fermament en la redacció de la meva monografia sobre la comarca natural de les Guilleries i pel meu compromís de recerca geolingüística que vaig iniciar l'any 2006 a Sant Hilari Sacalm.

Aprofito l'ocasió per anunciar-vos, també, quins seran, del febrer enllà, els municipis on tinc previst de fer enquestes:

febrer: Vallfogona de Ripollès
març: Saldes (Berguedà), Vallcebre (Berguedà)
abril: Setcases (Ripollès)
maig: Fígols (Berguedà), Borredà (Berguedà)
juny: Campelles (Vall de Ribes, Ripollès)

Us faig saber, igualment, quins seran alguns dels apunts que tinc previstos per als propers mesos:

15 de febrer: Mots insòlits de Collsacabra (realitzat conjuntament amb el poeta Miquel Banús)
25 de febrer: Osor 2008: vocalisme escindit
5 de març: El call de la mà: entre les Balears i les Guilleries
abril: Mil mots de Sora: primer tast (realitzat conjuntament amb l'escriptor Josep Comas)

Apunt dedicat a tots els qui em seguiu regularment, i en agraïment a la vostra fidelitat; i dedicat, també a Carme Rosanas, que tot sovint, com avui, ens inspira i ens ofereix recursos artístics per il·lustrar els nostres apunts.

Mots casolans de Guardiola de Berguedà

2012-01-05T12:00:00.001+01:00

Amb aquest apunt d'avui, que amb molt de goig dediquem a l'Any de la paraula viva, em proposo de donar notícia d'alguns dels resultats obtinguts en l'enquesta de caire geolinguístic que vaig enregistrar el dia 28 de novembre de 2011 al municipi de Guardiola de Berguedà.

Cal advertir, tanmateix, que aquests resultats són parcials i que no reprodueixen enterament el cabal de lèxic recollit en aquella sessió, atès que solament fan referència a la secció dels mots de la casa i de les ocupacions domèstiques. Aquests resultats cal entendre'ls, doncs, com una senzilla mostra d'aquest vocabulari pouat en l'ambient rural del barri de Brocà, del qual es pot considerar originari el senyor Joan Daroca, l'amable i pacient informador d'aquell dia.

Cases de Vilalta i de cal Cosí, a Brocà

Vull assenyalar, a més, que el qüestionari que vam fer servir fou elaborat parant atenció a les dades ja publicades al volum III de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), bloc temàtic núm. 3. I també es tingueren en consideració els elements lèxics consignats als Quaderns de camp de mossèn Alcover, i especialment aquelles notes que fan referència a indrets berguedans (Bagà, la Pobla de Lillet, Castellar de n'Hug) i del Ripollès (Gombrèn) propers al municipi que fou objecte del nostre escorcoll.

Sols indico (acompanyades d'una transcripció fonètica ampla) aquelles formes que, segons el nostre parer, assenyalen geovariacions lèxiques dignes de ser observades i que ens poden ajudar a traçar algunes isoglosses d'interès o a determinar, en alguns casos, l'abast geogràfic de certs fenòmens (com és ara la iodització) o bé els colors de les vocals d'aquest indret.

Per facilitar-ne la comparació, els mots en qüestió se citen en un ordre temàtic semblant al que trobem al volum III de l'ALDC i amb l'esment, si fa al cas, de la referència cartogràfica d'aquella obra.

tempanell m. [təmpənéʎ] 'envà'
forrellat m. [furi'at] 'forrellat' (ALDC 231)
menjadora f. [məɲʒəðóɾə] 'recipient de fusta on es posava el menjar per als animals' (ALDC 246)
abeurador m. [əβəwɾəðó] 'lloc per abeurar-hi el bestiar' (ALDC 249) (també cóm m. [kóm] si és el cas d'una font de bosc)
paller m. [pəʎé] 'munt de palla que es fa a l'era després de la batuda' (ALDC 251)
perxa f. [pέ ɾʃə] 'pal de paller'
pallissa f. [pəjísə] 'lloc on es guarda la palla' (ALDC 252) (però, en canvi, sempre hi observem la solució "lleista" en el mot palla f. [páʎə])
golfes f. pl. [gólfəs] 'cambra situada al pis més alt, sota teulada' (ALDC 253) (el nostre informador no reconeix el mot terrabastal m.)
tovallola f. [tuβəʎɔ́lə] 'peça de roba per eixugar-se' (ALDC 260)
mirall m. [miɾáʎ] 'superfície que dóna la imatge dels objectes' (ALDC 262)
manxall m. [məɲtʃáј] 'ventall del foc' (ALDC 292) (l'informador indica que aquest objecte solia ser d'espart)
escó m. [əskó] 'banc cuiner' (ALDC 295)
llenya f. [ʎέɲə] (sempre, la vocal tònica, amb aquest timbre obert: com als termes veïns de Cerdanyola, Castellar de n'Hug i la Pobla de Lillet, segons enquestes nostres del 2011)
encenalls m. pl. [ənsənáјs] 'llenya prima per encendre el foc' (ALDC 298)
paternal m. [pətəɾnál] 'foguerada'
buscall m. [buskáʎ] [buskáј] 'tros de soca o de branca gruixuda' (ALDC 305: vegeu-hi el punt núm.24, Castellar de n'Hug)
guspira f. [guspíɾə] 'espurna' (ALDC 311)
caliver m. [kəliβé] 'caliu' (ALDC 313)
cendra f. [sέndɾə] (ALDC 314)
clemalls m. pl. [kləmáјs] 'clemàstecs' (ALDC 323)
graelles f. pl. [gɾəјéʎəs] 'estri de cuina, fet de barres paral·leles sobre el qual es posa la vianda per tenir-la al foc' (ALDC 324)
paella f. [pəјéʎə] 'estri de cuina amb mànec llarg per fregir viandes' (ALDC 328)
llosa f. [ʎɔ́sə] 'cullerot' (ALDC 330)
culler m. [kuʎé] 'cullerot (per a la sopa)' (ALDC 330)
olla f. [óʎə] (ALDC 341)
cargolí m. [kəɾɣulí] [kəɾɣolí] 'tupí de terrissa petit'
fulla (del ganivet) f. [fúјə] (ALDC 363)
tovalló m. [tuβəʎó] (ALDC 375)
fregall m. [fɾəɣáј] 'manyoc d'espart (o d'altre material) que serveix per fregar' (ALDC 396)
rastell m. [rəstéʎ] 'escorreplats' (ALDC 399)
maçó m. [məsó] 'pala de picar la roba' (ALDC 407)
agulla (d'estendre) f. [əɣúʎə] (ALDC 418) (es constata afèresi en el plural: [ɣúʎəs])
carener m. [kəɾəné] 'confluència de plans inclinats en la teulada' (ALDC 441)
barbacana f. [bəɾβəkánə] 'volada d'una teulada' (ALDC 446)

Faig constar, per acabar, que en la mateixa sessió es van citar dos mots, reconeguts per l'informador, als quals, però, no se'ls acabà d'assignar un referent clar i precís. Caldrà, doncs, comprovar-los en les pròximes enquestes berguedanes:

1. bàssia f. [básiə]

2. llumener m. [ʎuməné] (ALDC 336)

Camps de Brocà

Aquest apunt, dedicat a l'Any de la paraula viva, es dedica també al senyor Joan Daroca, informador nostre de Guardiola de Berguedà, i així mateix al blogaire Steve Pepper, del qual he manllevat les fotografies que l'il·lustren.

A Roses en neixen més

2011-12-31T18:54:00.000+01:00

Missatge de llum i esperança el que ens arriba des de Collsacabra. I bella fraseologia.

Bon 2012!

Dedicat a Miquel Banús (de qui vaig aprendre l'expressió) i a Alba Pifarré (de qui he manllevat la imatge de la posta de sol).

El guant del rei

2011-12-28T17:00:00.005+01:00

Així li van llançar els guants al rei i no els va voler.

Frase que deia l'àvia d'un amic nostre quan algú li tirava un objecte de mala manera.

Aquest apunt ha estat manllevat del blog Miramelsmots, i el dediquem, per tant, a Núria Pujolàs, a Sintu Borràs (el nét de l'àvia Lluïsa), així com al nostre seguidor número 100, mantenidor del blog Meteovic.

Bon Nadal!

2011-12-24T17:21:00.000+01:00

FOTOGRAFIA DE FRANCESC PUIGCARBÓ

Escalfa el sol sense fer nosa.

Som a les portes de l'hivern

i ja s'anuncia un nou Cap d'Any.

El dia és curt i la nit llarga,

però, en ser-hi, a poc a poc

com un pardal, guanyarà el dia.

I el darrer clam de Maragall

s'acomplirà llavors amb força,

talment una major naixença.

JOANA NAVARRO

Fa molta calor a les Guilleries

2011-12-20T12:00:00.070+01:00

Indico a continuació els resultats obtinguts amb motiu del treball de camp dut a terme a la comarca natural de les Guilleries entre la tardor de l'any 2006 i l'estiu de 2010; aquests resultats fan referència a les respostes enregistrades per mi mateix en formular la qüestió relativa al concepte 'calor intensa', la qual es pot fer correspondre amb la qüestió encabida en el context quina xafogor!, els resultats de la qual es poden consultar, per al conjunt de la llengua, al mapa núm. 657 de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC).

Esmento, per a cada municipi, els nostres resultats segons l'ordre en què els mots substantius foren citats pels informadors de la primera generació local, o bé, si n'és el cas, per l'ordre de preferència que m'acabaren indicant ells mateixos després d'haver maldat per aconseguir com més respostes millor i d'haver-los proposat, en alguna ocasió, formes alternatives per a aquest concepte.

Dues precisions, hi voldria fer:

1. S'inclouen els resultats enregistrats als termes municipals de Viladrau i Arbúcies, municipis montsenyencs (o parcialment montsenyencs) que alguns autors, tanmateix, consideren guillerencs de ple dret; i àdhuc els del municipi selvatà d'Amer, situat fora de l'àmbit estrictament guillerenc.

2. Els mots indicats són tots substantius de gènere gramatical femení.

St. Hilari Sacalm: xafogor, bogor
Tavèrnoles: xafogor
St. Sadurní d'Osormort: xafogor, angoixa
Espinelves: angoixa
Viladrau: xafogor
St. Julià de Vilatorta: xafogor
Folgueroles: xafogor
Vilanova de Sau: xafogor, bogor
Osor: xafogor, estuba
Susqueda: xafogor, congoixa, estuba, bogor
Amer: xafogor, estuba
la Cellera de Ter: xafogor, estuba
Anglès: xafogor, estuba, cleca
Sta. Coloma de Farners: congúixa, estuba
Arbúcies: xafogor, congúixa

Transcripcions i ètims coneguts:

angoixa [əŋgóʃə], del llatí ANGUSTIA
bogor [buɣó], variant de bavor, del llatí VAPORE
cleca [klέkə]
congoixa [kuŋgóʃə], del llatí COANGUSTIA
congúixa [kuŋgóʃə], del llatí COANGUSTIA
estuba [əstúβə], derivat del verb estubar, del llatí *EXTUPARE 'exhalar fum o vapor', derivat del gr.-llatí *TUPOS, que és, alhora, variant de typhos, 'fum'
xafogor [ʃəfuɣó] [ʃəfəɣó], derivat del llatí OFFOCARE 'ofegar', amb el prefix EX-

Observació semàntica: els mots estuba i bogor (però sobretot aquest darrer) solen introduir la nota semàntica 'relatiu a lloc tancat (o de dimensions reduïdes)'.

A tall de conclusió, podem dir que els nostres resultats assenyalen, quant a aquest lèxic en concret, una moderada però important participació en el model tipològic de tipus septentrional, que es concreta en l'aparició de les formes com ara angoixa (ALDC: Sta. Coloma d'Andorra, Gósol, Campdevànol, Planoles), estuba (ALDC: Vilallonga de Ter, Sentmenat; DCVB: Empordà, Olot, Girona, Camp de Tarragona), congoixa (ALDC: Sta. Maria de Corcó, Maçanet de Cabrenys, Bassegoda) o congúixa (DCVB: Vallespir, Empordà, Pineda).

Per a la valoració de tot això caldria tenir en consideració, encara, les aportacions realitzades, durant els segles XIX i XX, pels grups humans vinguts de terres més septentrionals, particularment de les vallespirenques i cerdanes, que, en general, tingueren molt a veure amb l'èxit d'algunes formes lingüístiques, sobretot les relatives a conceptes relacionats amb les indústries de bosc que tenen el foc (i, doncs, la calor) com a element principal.

Geovariació (amb dades de l'ALDC): el substantiu xafogor (i ses variants) és el que majorment trobem en terres del català central i del nord-occidental; en rossellonès, en canvi, el substantiu calmàs, derivat de calma 'manca de vent', és (juntament amb baf) la forma dominant. Calma (mot grec propagat gràcies al llenguatge nàutic i estès a força llengües europees) es troba també en alguns punts del català nord-occidental. A les Balears i a València (així com en alguns indrets ponentins del català nord-occidental) el substantiu basca és el que té més implantació territorial.

Apunt dedicat a l'Any de la Paraula Viva, amb què es commemora el centenari de l'Institut d'Estudis Catalans.

Agraïments: a tots els informadors de les Guilleries; i a Albert Codina, mantenidor del blog Les Guilleries en imatges, del qual he manllevat la imatge que encapçala aquest apunt.

Homenatge a José Antonio Labordeta

2011-12-15T12:51:00.002+01:00

Avui, dijous, 15 de desembre de 2011, a l'Aula Magna de la Universitat de València, homenatge a José Antonio Labordeta amb la intervenció de Ignacio Escuín, editor, Antonio Pérez Lasheras, representant de la Universitat de Saragossa i Alfons Cervera, escriptor.

Es presentarà “Setenta y cinco veces uno. Poesía reunida 1945-2010” (Ed. Eclipsados), l’obra poètica, publicada i inèdita, de José Antonio Labordeta, a cura del professor Antonio Pérez Lasheras.

Al final de l’acte es llegiran poemes de José Antonio Labordeta o altres de diverses veus amigues, recollits a l'homenatge que li van fer a Jorcas, en un acte coordinat per Neus Asensi i Lucía Pérez. Comptarem a més amb la carícia musical de Kairo.

Nosaltres també hi serem. I hi serem, sense assistir-hi, gràcies a la veu de la poetessa Joana Navarro i a la gran il·lusió que ens va encomanar Neus Asensi en demanar-nos un poema dedicat a la memòria del poeta aragonès.

I hi serem, sobretot, gràcies a la ferma veu poètica de José Antonio Labordeta, a la qual devem la inspiració del poema que us poso a continuació i que ha estat bellament traduït per Joana Navarro.

Azules y apacibles,

aún cumbrean mis recuerdos leves

en las estimadas vidas

de Jorcas en luz.

Como en un lienzo,

sueños de alborozo y de quieta tarde

alumbran por retazos

mis poemas de clara voz.

Y así los siento y los guardo yo.

Como un arrullo, mis versos de ayer.

Entre mis manos, mis pobres versos de siempre.

En estas manos

que sin prisa

están aquí.

Manos tuyas, manos mías.

Manos entre manos

que tanto os quieren.

Manos de cierzo que me acunaron

contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas

que como una siembra

a mil lluvias sin zozobra

me arrojaron.

Y así pues

os quiero y os espero:

tanto tanto

como un fulgor de piedra antigua,

tanto tanto

como una noche que en desolación

no fuera,

y en una tierra, os digo,

que al fin ponga libertad.

Blaus i afables,

encara onegen lleus records meus

en les benvolgudes vides

de Jorcas a viva llum.

Com en un llenç,

somnis d'alegria i de plàcids vespres

il·luminen a brisalls

els poemes de cristal·lina veu.

I així els sent i els guarde jo.

Com una moixaina, els meus versos d'ahir.

Entre les meus mans, els pobres versos meus de sempre.

En aquestes mans

que sense pressa

ací estan.

Mans teues, mans meues.

Mans entre mans

que tant vos volen.

Mans de cerç que em bressolaren

contra pors i destrellats. I mans tendres

que com llavor

a mil pluges sense desassosec

em llançaren.

I així doncs

vos vull i vos espere:

tant

com un fulgor de pedra antiga,

tant

com una nit que desolada

no siga,

i en una terra, vos dic,

que a la fi pose llibertat.

Joana Navarro, 2011

Parfangar

2011-12-11T16:58:00.000+01:00

Des de Calella de Mar, al Maresme, m'assabenten que aquest verb (en la forma que aquí indiquem) era usat en aquest indret costaner en unes circumstàncies prou particulars.

A mi no em parfanguis!, deien. I ho deia, és clar, qui havia estat ofès per un comentari en què se'l desacreditava personalment o en què se'n donava una falsa informació.

La paràfrasi podria ser: passar pel fang el nom d'algú.

Tot i que no ho puc assegurar, crec que aquest verb podria ser una deturpació (una deformació) de palafangar 'treballar (la terra) amb la palafanga', verb ben conegut en l'ambient de pagès, car és un senzill derivat de palafanga 'pala de fangar'.

Vegeu, a més, un apunt, del 2005, de Màrius Serra, no directament relacionat amb aquesta accepció.

A Rafael Meyerhofer, tot agraint-li, com sempre, els bells records avials.

Que enrajolin!

2011-12-11T12:56:00.000+01:00

I també es pot dir:

Que pedalin!

Ésser més gandul que un pescapous

2011-12-06T15:55:00.000+01:00

Suggerent parèmia que vaig aprendre a la vila d'Anglès (2009), on l'informador que ens la indicà ens féu notar que allà, en aquell indret de les Guilleries, no era pas d'ús general.

Us deixo a vosaltres, estimats lectors, la interpretació motivacional d'aquest ús fraseològic, el qual té a veure, no cal dir-ho, amb el simpàtic estri que serveix per recuperar els objectes que hagin pogut caure al fons d'un pou.

PS: cal recordar que pescapous no és mot normatiu, però sí que ho és, en canvi, el geosinònim cercapous.

Aquesta parèmia la poso, com sempre, a la consideració de l'amic Víctor Pàmies, i la dedico, igualment, a l'amic Joan Pèlach, pacientíssim i compromès informador d'Anglès.

De Mallorca a Collsacabra en dues endevinalles

2011-12-04T16:40:00.001+01:00

Al·lota, ¿vols que facem

el que férem l'altre vespre?

Ajuntarem pèl entre pèl

i amagarem la resta.

Aquesta fou l'endevinalla mallorquina originalment publicada al blog Interessant el dia 27 de novembre del 2011, la qual fou posteriorment complementada per una altra singular aportació: la del senyor Miquel Banús, poeta, pintor, amic nostre, que hi afegí aquesta altra, pouada a Collsacabra, però amb la mateixa acció com a objecte de l'endevinalla:

Maridet, maridet,

farem allò de cada nit:

pèl sobre pèl

i el belluguet al mig.

Per als qui encara no us heu atansat al blog Interessant, gestionat per Ventafocs, ja sols caldrà que ens digueu quina és l'acció, tan complicada, a què es refereixen aquestes dues endevinalles.

Dedicat a tots els amics que ens segueixen des de Mallorca i des de Collsacabra. I a Merike, que encara ens segueix des de més lluny.

Fer ais i paiais

2011-12-02T17:51:00.001+01:00

Locució verbal, i ben rimada, amb què els pares, o bé els padrins, o qualsevol persona que hi tingués bo, feien notar als infants que el mal o el dolor de què es queixaven no era tan greu com ells creien o com ells volien fer creure.

No facis ais i paiais!, deien.

El mot paiai és, recordem-ho, emprat en alguns punts del domini per fer referència al 'crit de dolor del gos', i així el trobareu consignat al DCVB.

Es dóna el cas, a més, que aquest mot fou comprovat per nosaltres en l'enquesta que vam fer al municipi berguedà de St. Julià de Cerdanyola el proppassat mes de novembre, i que fou aplegat en un apunt nostre, el qual va donar lloc a un interessant comentari de la col·lega blogaire Roser Algué. Ella mateixa, fent memòria, ens el situà, doncs, ben inserit dins aquesta parèmia que, tal com ella ens ha aclarit, servia, al Solsonès, per minimitzar la importància del mal sofert.

Dedicat a Roser Algué.

Els indis de la Cellera de Ter

2011-12-01T12:45:00.009+01:00

Els indis.

Aquest és -jo ho haureu suposat- el nom humorístic amb què actualment són coneguts els nadius del poble selvatà de la Cellera de Ter. I m'ho asseguraren en una de les moltes entrevistes que hi vaig fer durant la tardor del 2008.

Segons el parer de l'informador d'aquell moment, aquesta denominació, introduïda a mitjan segle passat, podria haver estat afavorida pel fet que els cellerencs (molts dels quals havien estat llogats a la fàbrica de can Burés de la veïna vila d'Anglès) conformaven, en anar a la fàbrica, llargues i vistoses corrues de treballadors ("files índies", en deien) com les que en aquella època feien, com recordareu, els pobres indis als westerns de moda.

Sigui com sigui, el cas és que aquesta denominació ha fet forrolla en aquesta zona de la Selva, i fins i tot la trobem recollida en un article, del 1998, signat per Jordi Vilamitjana i Pujol, on trobareu esmentades, al costat d'aquesta, altres designacions humorístiques al·lusives als pobles veïns de la Cellera.

I al final tot concorda, en el joc lingüístic: els d'Amer són americans, els d'Anglès són anglesos...

La pel·lícula sencera.

O potser hi falta algú?

7 mots de St. Julià de Cerdanyola

2011-11-28T21:15:00.001+01:00

Són set mots sense més complicacions, però absents del diccionari normatiu, confirmats, això sí, en la part final de l'enquesta enregistrada al poble berguedà de St. Julià de Cerdanyola el mes de novembre de 2011:

canyoc m. [kəɲɔ́k] 'canyoca de blat de moro' (DCVB: la Pobla de Lillet)
esburjategar v. tr. [əzbuɾʒətəɣá] 'burxar fortament o amb insistència' (DCVB: esburxategar a Ripoll, la Pobla de Lillet, Lluçanès)
estrossejar v. tr. [əstɾusəʒá] 'trossejar' (DCVB: sense localització geogràfica)
fumassela f. [fuməsέlə] 'fumassa' (DCVB: la Pobla de Lillet)
paiai m. [pəjáj] 'crit de dolor que fa el gos' (DCVB: la Pobla de Lillet, Llofriu)
plap m. [pláp] 'clap' (ex.: plap de llenegues; DCVB: Gisclareny, Vallcebre, Cardona, Solsona).
tafarut, -uda adj. [təfəné] 'tafaner' (DCVB: Ripoll, la Pobla de Lillet)

(nota d'aclariment, per a qui vulgui llegir-la)

Aquests mots foren confimats, com dèiem, en la part final d'aquella entrevista. Una part final que considero molt profitosa per a la recerca, atès que és el moment en què més valor es dóna al parer de l'informador i a les seves notícies sobre el seu ambient lingüístic; ja en la comoditat de l'ordre més espontani de les coses, és convidat a assenyalar com a propis -o com a aliens, o com a decandits, si escau- alguns mots que l'enquestador posa a la seva consideració. Mots, és clar, dels que determinades fonts situen -o han situat- en la zona on s'efectua l'escorcoll o d'àrees amb les quals podria haver-hi continuïtat o afinitat de formes. O bé mots que l'investigador intueix que, per raons diverses, poden tenir curs en el punt geogràfic en què es troba.

En aquestes condicions -en aquesta part final de l'interrogatori, vull dir- l'enquestador, conscient de la dificultat que aquesta comesa comporta, procura actuar amb gran delicadesa, modulant la veu, demostrant la seva voluntat de copsar-ne tots els matisos i sobretot fent palès (amb els gestos, amb la inflexió de la veu i àdhuc amb la posició del cos) que el que ens ha de dir l'informador és cosa esperada amb gran interès i tal vegada útil, o fins aclaridora, per a la perspectiva de la llengua.

És a dir. De la llengua total vista com a àmbit compartit, i com a lloc plaent i familiar, un àmbit de llengua satisfactori per a tothom, i de manera molt especial, en aquest moment precís, per a qui ha aguantat el xàfec de les qüestions ja formulades i per a qui, al capdavall, pot manifestar els seus coneixements sobre la modalitat que ell parla, amb tots els matisos que li ha donat vida, amb els seus arguments (bons o no tan bons), però, això sí, deixant sempre en la gravació una estela de bon mestratge.

Agraïments: a Francesc Rosell (informador) i a Anna Casals (secretària de l'Ajuntament de St. Julià de Cerdanyola).

Una fugoneta

2011-11-26T12:28:00.001+01:00

a vegades

dos calfreds

fan un foc

(quan això passa

t’has de cremar)

grifoll

Plou

2011-11-24T13:04:00.000+01:00

Plou.

Missatge clar, irrefutable, propi dels indrets selvatans de la Cellera de Ter i d'Anglès.

Ho deia la dona quan, en presència de la mainada, volia assenyalar al marit que ella es trobava en el període de menstruació i que, per tant, aquella nit no hi podria haver activitat sexual.

Immersos, però, en el difícil brogit de la fàbrica de can Burés, el mateix missatge no era possible canalitzar-lo verbalment, i, doncs, calia aleshores fer-lo arribar d'una altra manera, amb mitjans no verbals: és a dir, imitant amb un moviment reiteratiu dels dits de la mà el moviment, vertical, de caiguda de la pluja.

Dedicat a la mantenidora del blog zero-zer-o-zer-o-no-ser, del qual hem manllevat la bella creació que il·lustra aquest apunt d'avui.

Ara passa el paraigüer

2011-11-22T19:07:00.007+01:00

Ara passa el paraigüer;

apa dones, apa dones, ara passa el paraigüer,

que tot ho arregla tan rebé.

Una informadora nostra, nascuda a Manlleu, m'indica que aquesta era ben bé la crida que a mitjan segle XX feia el paraigüer en passar pels carrers de Manlleu.

Més extensa és la crida que hom recull en un article signat per Mercè Verdaguer al núm. 45 de la revista Els Cingles de Collsacabra, p. 18, atès que a la part ja citada s'hi afegia:

Paraigües de roba bona

per al marit i per a la dona.

També xics i grans

per a les noies de quinze anys.

També en porto de bonics

per a aquells nois tan eixerits.

També en porto de macos

per a aquelles noies tan maques.

La imatge que il·lustra aquest apunt ha estat manllevada de la pàgina Records de Terrassa, on també trobareu referències a l'ofici de paraigüer.

Quina xareca!

2011-11-18T18:20:00.001+01:00

Quina xareca!

Expressió observada devers l'any 2000 en una concorreguda dependència del meu àmbit laboral a la ciutat de Vic.

Em fou dita per una persona que acabava d'eixir d'una reunió realment infructuosa -i amb moltes veus encontrades- en què, segons el raonable parer d'aquesta persona, els participants no enllestien prou bé els assumptes a debatre, ni es decidia allò que de veres calia decidir, o no es feia, potser, amb la promptitud o la determinació que ella hauria volgut.

Xareca 'xerrameca, conversa nècia' és, doncs, paraula d'ascendència aràbiga (DECLC, IX, 464-465), derivada de l'adjectiu xarec 'magre, sec' (que no és sinó una generalització d'un substantiu preexistent: xareca 'figa-flor sec' [mot mallorquí i occidental; xarefa a València]).

Segons el DECLC, l'adjectiu xarec és emprat a Mallorca (font xareca, camí xarec) i per autors illencs ben reconeguts.

Insisteixo, doncs, a assenyalar que el substantiu xareca és, segons el professor Coromines, un derivat d'aquest adjectiu. I que xareca, per la seva banda, ha estat localitzat a Vic (segons documentació aportada per Coromines al DECLC) i a Menorca (segons el DCVB).

L' homenatge literari al mot d'avui ens el porta Carme Rosanas, mantenidora del blog Col·lecció de moments, del qual he manllevat, també, el dibuix de Jordi Labanda que il·lustra aquest apunt.

Converses buides

paraules apreses

solituds compartides.

Vides alienes.

No em trobo ni et trobo.

9 de mots d'Arbúcies

2011-11-16T13:05:00.003+01:00

Mots que vaig aplegar en les enquestes realitzades el mes de juliol de l'any 2009 al terme municipal d'Arbúcies, entre el Montseny i les Guilleries:

bitxac m. [biʧák] 'arrel principal de l'arbre' (DCVB: Baix Empordà)
cabauma f. [kəβáwmə] 'cova petita' (DCVB: Capmany, Figueres)
capçoll m. [kəpsɔ́ј] 'capçada de l'arbre'
cavorca f. [kəβɔ́ɾkə] 'soca d'arbre borat' (del llatí CAVA ORCA 'cova infernal')
marmanya f. [məɾmáɲə] 'fullararaca, brossa'
pedregoleig m. [pəðɾəɣulɛʧ] 'claper, pedrera' (DCVB: Empordà, Garrotxa, la Selva, Costa de Llevant)
picassa f. [pikásə] 'destral de llenyater' (DCVB: Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripoll, Alt Empordà, Vallès)
relisseguer m. [rəlisəɣé] 'conjunt d'arrels' (DCVB: relisser a la plana de Vic)
riquerar-se v. intr. [rikəɾáɾsə] 'emmalurar-se la fusta'

Apunt dedicat a Josep Bover, de Joanet, i a Francesc Serradó, de la vall de Lliors.

Un pot de nieve

2011-11-15T13:19:00.000+01:00

Una burnia

2011-11-14T12:00:00.001+01:00

burnia f. [buɾníə]

Mot que compareix en demanar nosaltres pel concepte 'bony al cap'. Això fou la setmana passada, i s'esdevingué al terme municipal de St. Julià de Cerdanyola, a l'alt Berguedà, en abordar precisament la part del qüestionari adreçada a determinar les formes locals per designar parts del cos i conceptes afins.

Cal dir que d'aquest mot, d'origen incert, coneixem, en primer lloc, la referència que en dóna el DCVB, amb localització exclusiva al terme veí de Bagà. I una de nostra, continguda al llibre El parlar del Lluçanès, del 2006, en què es recull, p. 115, la variant [búɾniə], amb accent canviat, que vam observar l'any 2001 a la vila Prats de Lluçanès.

Apunt dedicat al nostre informador de St. Julià de Cerdanyola.

Monstruari

2011-11-11T12:45:00.001+01:00

El llefarut

2011-11-06T15:57:00.007+01:00

En alguns llocs del domini l'adjectiu llefarut (llefaruda per al femení) és emprat per designar la persona o animal golós. Així consta al DCVB, que en l'entrada corresponent a aquest mot adjectiu recull aquesta accepció com a cosa empordanesa.

Dins d'aquesta mateixa entrada, s'esmenta, a més, una segona accepció: la de 'tafaner', segons definició del mateix diccionari. I amb una referència geogràfica molt precisa: la de la Pobla de Lillet.

Pel que fa referència al meu recull de dades a la Pobla de Lillet, puc assenyalar que aquesta accepció fou efectivament confirmada en la sessió de conversa que hi vaig enregistrar el dia 31 d'agost d'aquest mateix any, i fou de manera espontània que un dels nostres informadors, cisteller autodidacta, hi al·ludí en referir-se a la cistella que hom coneix com a cistella xafardera. Ell mateix, doncs, el va portar a la conversa per iniciativa seva i s'afanyà a oferir-nos l'adjectiu saberut (saberuda per al femení) com a sinònim de llefarut.

Heus aquí, doncs, dues accepcions de llefarut : 'golós' i 'tafaner'.

En relació amb aquest apunt d'avui, s'escau, a més, que hi ha hagut -vés per on!- una feliç coincidència, i gens premeditada, amb l'apunt recentment publicat pel col·lega blogaire que gestiona el blog Gazophylacium. Comproveu-ho vosaltres mateix.

Tardor a Castellar de n'Hug: els colors de les vocals

2011-11-03T12:00:00.087+01:00

Els resultats que avui us oferim s'han obtingut majorment en les converses enregistrades a Castellar de n'Hug, a l'alt Berguedà, el dia 22 d'octubre del 2011, on hem tingut com a informador el senyor Josep Armengou i Casals, de 82 anys d'edat, home de clara nissaga castellanesa i de ferma experiència pastorívola.

S'han tingut en consideració, igualment, les observacions no enregistrades que hem fet en aquest mateix indret durant els dos darrers caps de setmana del mes d'octubre de l'any 2011, i també les transcripcions consignades a l'Atles Lingüístic del Domini Català (quatre primers volums) en relació amb el mateix punt geogràfic i amb motiu de les enquestes efectuades l'any 1968 (23-25 d'agost) a informadors diversos.

En vocalisme àton allò que ens ha cridat més l'atenció és, sens dubte, el tractament de les vocals dites neutres que es troben en posició final de mot, les quals tendeixen a presentar-se en una forma fonètica altra que la de vocal neutra. No n'aportem exemples perquè, de fet, aquests casos, tan abundants en la parla d'aquest indret, ja foren identificats pels compiladors de l'ALDC, que en els volums ja publicats han transcrit aquesta vocal inestable de maneres diverses, segons la realització, variable, de cada ocasió.

Tot això, doncs, ho confirmem plenament en la nostra estada a Castellar de n'Hug, en aquests dies de la segona quinzena d'octubre. En aquest sentit, i referint-nos encara a l'apartat del vocalisme àton, hi hem d'afegir, com a cosa prou destacada, una certa tendència a l'eliminació de la -A final en els mots esdrúixols del tipus història, la qual no sempre es manifesta en una caiguda absoluta de la vocal final etimològica, com s'ha pogut comprovar, sinó en una realització més aviat relaxada, poc audible, d'aquest segment final.

L'eliminació de -A, suara esmentada, era pròpia i característica, recordem-ho, del dialecte septentrional (també dit rossellonès) i del baleàric.

En vocalisme tònic els trets més destacats tenen a veure amb el tractament (de tipus septentrional dins el català central) de què són objecte les vocals fortes del substantiu llenya (del llatí LIGNA) i el pronom personal ell (del llatí ILLU), els quals, de manera fixa, i conformement amb l'etimologia, tenen e oberta en el català d'aquest indret de la diòcesi de Solsona. Posem-hi, a més, el cas del substantiu església (iclèsia), pronunciat aquí amb e oberta.

Això que acabem de dir s'adiu, en principi, amb el que s'esdevé en una grossa franja del català nord-oriental, sobretot en l'àrea geogràfica del bisbat de Girona. Tanmateix, les coincidències amb aquesta àrea de Girona no són totals. En importants aspectes de geovariació tímbrica, com és ara el tractament dels mots que contenen el sufix -ència (del tipus paciència), hem pogut confirmar que en aquests indrets del Berguedà se segueix, en general, la pauta majoritària del català central, atès que s'hi sent una e oberta ben clara en els nostres enregistraments, mentre que, com és sabut, a l'àrea Girona hi tenen, en canvi, una e tancada.

Es constaten, en fi, altres discrepàncies amb l'àrea dita gironina. Breument: l'infinitiu esser i el substantiu rei tenen a Castellar de n'Hug e tancada com en el català general, i el mateix ocorre amb l'antropònim Josep, pronunciat amb e oberta, seguint la pauta general.

En relació amb les ee, hi ha, encara, altres particularitats dignes de ser consignades aquí:

el mot sencer el sentim sempre amb e tancada, pronúncia berguedana, i parcialment lluçanesa, que anticipa, diguem-ho així, el tractament occidental d'aquesta vocal tònica
l'adverbi més i el substantiu mes 'porció de l'any', així com el compost només, tenen e oberta en tota ocasió
el substantiu pes presenta e tancada, per analogia -creiem- amb les vocals rizotòniques del verb pesar

Un cas força especial el constitueix el mot mateix, que tant aquí com al poble veí de la Pobla de Lillet porta una e oberta de manera fixa, i en totes les franges d'edat, crec. Aquesta és, de fet, la solució que hauria calgut esperar d'acord amb l'etimologia. Ho assenyala el professor Joan Coromines (DECLC), tot indicant que el resultat esperat hauria d'haver estat precisament el de e oberta en el català continental i el de vocal neutra (tònica) a les Balears.

I bé, en relació amb les ee tòniques solament ens resta assenyalar que l'indefinit res (o re) es presenta en aquest indret en la solució amb e tancada, és a dir, en la forma continuadora de l'acusatiu llatí, que encara retrobem a la Cerdanya, el Lluçanès (enquestes nostres entre el 1999 i el 2001) i en la regió de Manresa.

Pel que fa referència a les oo tòniques, sols ens cal indicar que en els mots del tipus font o pont la vocal tònica manté, malgrat la pressió tancadora de la consonant nasal adjacent, la condició de o oberta: no hi observem, doncs, el tancament que s'ha produït en altres indrets del domini (Empordà, Garrotxa, Gironès, Selva).

I a la inversa: mots com ara flor, sol, hora han obert, com en la generalitat del domini, la seva vocal tònica; dins d'aquest darrer grup (els que han tendit, vull dir, a obrir la o de síl·laba inicial de mot), hi ha, tanmateix el cas del substantiu roure, que sento amb o tancada en la conversa del senyor Josep Armengou, però amb o oberta, en canvi, en les entrevistes que hem fet al terme veí de la Pobla de Lillet a les acaballes del mes d'agost de 2011 (cosa, aquesta, que concorda amb les notes que trobo als Quaderns de camp de mossèn Alcover per a aquest darrer punt geogràfic).

Com a observació final, voldria deixar dit que som conscients que amb aquest brevíssim apunt no hem exhaurit, ni de bon tros, tots els aspectes de fonètica vocàlica; hi manquen, és clar, els episodis relatius a assimilacions, dissimilacions, metàtesis, epèntesis, monoftongacions, diftongacions..., dels quals solen ocupar-se, amb més encert, els especialistes en fonètica entre els quals jo no em puc pas comptar.

El cas és que, limitacions a banda (de competència filològica i metodològiques), la nostra pretensió no ha estat sinó la de remarcar aquelles particularitats que més sentit donen a l'escorcoll i a l'estudi de les zones septentrionals del català central, car a parer nostre, i havent vist i oït tot allò que ens calia veure i oir, l'ús científic del terme "subdialecte gironí", raonablement abandonat per molts dialectòlegs, no hauria de servir per designar el conjunt de característiques, fonètiques o d'altra mena, que afecten (de manera desigual, diria jo) àrees lingüístiques força allunyades del punt de referència de Girona.

Aquest apunt el dediquem al senyor Josep Armengou de can Fanxicó, per la seva amabilitat i pel caliu de la conversa.

I també el dediquem, amb molt de goig, a l'Any de la paraula viva, amb l'esperança que sigui útil als estudiosos de la geovariació de la nostra llengua històrica.

Les sis i deu; sastres, plegueu

2011-10-30T19:10:00.016+01:00

Aquesta inofensiva rima, oïda ahir al vespre tot fent camí entre Castellar de n'Hug i Torelló, la dediquem als nostres soferts amics i benvolguts seguidors que pateixen, com jo mateix, els estralls ocasionats pel canvi d'horari imposat per les corresponents autoritats cronològiques.

La dediquem, així mateix, a l'amic Víctor Pàmies perquè li faci lloc, quan pugui, en algun indret del seu immens i sucós repertori paremiològic.

La numància

2011-10-28T12:30:00.001+02:00

Avui, ja ho veieu, tocava secció d'humor.

El bisbe de la Seu

2011-10-26T12:47:00.002+02:00

Aquest és un apunt relacionat amb l'evolució dels núvols i sobre la possibilitat que aquests, havent-se ben engreixat, acabin portant-nos la pluja que ens cal.

Efectivament. En l'entrevista que aquest proppassat dissabte vam fer a Castellar de n'Hug ens van assegurar que quan des d'aquest indret de l'alt Berguedà senten un tro que ve de la llunyana nuvolada coneguda com a bisbe de la Seu i senten, a més, que aquesta primera tronada és corresposta pel tro que fa la bromada coneguda com a cargolana (que es veu venir per la banda de Ripoll), la pluja que es desferma té llavors una gran contundència i un ímpetu realment furiós.

M'aclareixen, però, que perquè això s'esdevingui cal, també, que a aquestes dues bromades s'hi afegeixin, formant-ne una de ben grossa i imponent, la berrugona i la capitana, les quals es veuen venir per la banda del nord.

Dedicat a Josep Armengou i Casals, de can Fanxicó de Castellar de n'Hug, i al bisbe de la Seu d'Urgell.

Jesús!

2011-10-24T12:10:00.012+02:00

La invocació a Jesús és una de les fórmules més usades per saludar la irrupció d'un eixavuiro. A voltes, però, aquesta apel·lació al messies no es resol en la sola formulació del seu nom, car s'hi afegeixen, com hem pogut comprovar en algunes ocasions, formes diverses, sovint jocoses, d'allargassament i de postil·lació de l'acte d'esternudar. I a voltes, també, amb el recurs dramàtic de la rèplica i de la contrarèplica, tal com s'esdevé, per exemple, en el cas en què un dels presents respon a l'estornut amb la fórmula Jesús t'escanyi!, i l'altre (l'esternudador, o bé un altre dels presents) enèrgicament hi respon amb la frase: La Maria de Deú t'ofegui!.

No sempre, però, la invocació a Jesús es produeix en aquests termes tan aparentment crisposos, com ho són aquests, suara indicats, que ens van referir a la vila d'Anglès, primavera de 2009. Molt sovint, com dic, l'eixavuiro és rebut amb frases d'acompanyament de to més rebaixat, més amical potser, però sense perdre, tanmateix, l'aire incisiu que sol caracteritzar aquest gènere col·loquial: Jesús, Josep i Maria, i el burro de cada dia! (observada a la vall del Ges, Osona, 2005), usada sobretot per respondre a una seqüència d'eixavuiros.

Fora ja de la meva recerca al territori, i situats de ple en l'àmbit blogaire, l'escriptora Montserrat Pujol Jordana ens ha fet arribar, amb gran goig nostre, un apunt relatiu als mots que es deien a l'indret de Sant Pere de Torelló quan un hom observava una seqüència d'esternuts que no acaba d'arribar al nombre de tres.

El primer, ens diu ella, era rebut amb la frase: Jesús!. Amb el segon es deia: Josep!. I si el tercer no arribava, hom feia: I la Maria?. I aleshores es contestava: Per un altre dia!.

I així ho farem, doncs. El que no hagi estat dit avui ho deixarem per a un altre dia.

A la Montserrat Pujol Jordana, i al professor Joan Veny, que ha dedicat moltes hores a l'estudi d'aquests mots nostres. I a la Carme Rosanas, que va crear, expressament per a aquest blog, la imatge que encapçala els apunts dedicats a l'acte d'eixavuirar.

Eixavuirar: derivats i distribució territorial

2011-10-20T16:12:00.004+02:00

Tal com vam indicar en el darrer apunt, tenim per ben segura l'etimologia que hom proposa per a eixavuirar, que no és altra (queda clar) que el llatí EXA(U)GURIARE, del qual es coneixen alguns derivats en les zones en què encara es fa servir aquest verb:

1. el substantiu eixavuiro 'esternut', derivat postverbal, amb les seves variants (xavuiro, etxavuiro),

2. l'adjectiu eixavuirós, que es troba en una documentació medieval conservada en l'Arxiu parroquial de Rupit (en la grafia etxabuirós),

3. i el substantiu eixavuiradera 'seqüència d'esternuts', molt usat a la plana de Vic, no recollit pels diccionaris

Mapa núm. 77 del Petit Atles del Domini Lingüístic Català per al concepte 'esternut'

Pel que fa referència a l'actual distribució territorial del verb eixavuirar, sols puc dir que he tingut el plaer de poder-lo recercar en algunes de les àrees en què precisament aquest ús ha estat històricament documentat i, per tant, en puc aportar, si més no, algunes notes geogràfiques força recents:

Al Lluçanès l'ús d'aquest verb ha retrocedit de manera molt considerable, i tendeix a ser reemplaçat per esternudar. En les enquestes que hi vaig fer entre el 1999 i el 2001 sovint va caldre fer-lo aflorar per mitjans propis de l'extorsió (és a dir, estrafent-lo, o bé posant-lo directament a la consideració de l'informant), però vam poder-lo confirmar, això no obstant, als indrets d'Alpens, Oristà, Prats de Lluçanès, St. Bartomeu del Grau i Sta. Eulàlia de Puig-oriol, i també a St. Martí de Sobremunt, en la variant xirugar, molt deformada. Al terme de St. Boi de Lluçanès vaig poder constatar que la forta competència del verb esternudar (portat pels estiuejants barcelonins) ha arraconat el castís eixavuirar de manera decisiva. I a St. Martí d'Albars estuforn fou l'únic verb indicat per referir-se al concepte en qüestió.

A Collsacabra, igualment que al nord i al centre de la plana de Vic i el Bisaura eixavuirar (o etxavuirar) aguanta bé enfront del verb general, i sol aparèixer, com a primera resposta, i a voltes única, per al concepte 'esternut', i fins l'usen molts parlants que tenen el castellà com a llengua familiar.

Quelcom de semblant ocorre a les Guilleries, on aquest verb continua essent, sens dubte, la primera opció per al concepte 'esternudar' en les enquestes que hi vaig fer entre el 2006 i el 2010, gairebé sempre en la forma xavuirar (Tavèrnoles, Folgueroles, Vilanova de Sau, Espinelves, Osor, St. Hilari Sacalm, la Cellera de Ter, Anglès i Sta. Coloma de Farners). També a l'alt Montseny: a Viladrau i a Arbúcies.

Pel que fa al Ripollès, únicament podem indicar que en les enquestes fetes el mes de juliol de 2011 al poble de Gombrèn (en la part, doncs, més occidental d'aquesta comarca) el verb eixavuirar ha estat assenyalat com a desconegut d'aquell indret, i el mateix puc dir respecte del municipi berguedà de la Pobla de Lillet (en el sector oriental de l'Alt Berguedà).

Per acabar de completar tot això, caldria assenyalar que el volum primer de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que conté dades majorment recollides entre els anys 1964 i 1978, situa aquest tipus lèxic a Moià, Sta.Eulàlia de Riuprimer, Sta. Maria de Corcó, Campins i Tordera . I que altres fonts documentals el situaven al Ripollès (la vall de Ribes, Camprodon), a la Garrotxa (Olot), a Osona (Castellterçol, Muntanyola) i a Amer (Selva). El postverbal vuiro 'esternut' està documentat en zones de la Costa de Llevant, a Pineda i a Canet de Mar.

Podem concloure, doncs, que l'àrea en què era usat aquest verb s'ha encongit de manera notable: resta en l'oblit (o gairebé) en l'àrea de la Costa de Llevant, és clarament recessiu al Lluçanès i desconegut a Olot. I només continua, pel que jo sé, amb ferma vitalitat al sector Guilleries-Montseny, a Collsacabra, a la plana de Vic, al Bisaura i, potser, en altres punts no gaire allunyats d'aquest sector oriental del domini.

Insisteixo a dir, tanmateix, que no tinc notícies recents del Ripollès però sí algunes d'indirectes de la Garrotxa, on aquest verb sembla definitivament abolit. En tinc, això sí, del terme d'Amer (Selva), on l'enquesta feta el mes de juny de 2008 donava esternudar com a forma preferent i el sorprenent escarritxar com a segona resposta.

Cal fer constar, finalment, que la grafia etxabuirar, amb b alta (continguda al DCVB), és incorrecta pel fet de ser contrària a l'etimologia.

Dedicat a Carme Rosanas, de qui hem aprofitat (ara en versió descolorida) el dibuix que va fer expressament per a tots nosaltres.

Eixavuirar

2011-10-17T17:50:00.001+02:00

Eixavuirar 'esternudar' (del llatí EXA(U)GURIARE) és, potser, un dels verbs més atractius i actualment més estimats del nostre lèxic patrimonial. Hi ajuda, suposo, el fet que es presenta en una forma fònica molt singular, la seva limitada presència territorial i, també (entre els qui en saben l'origen), la seva relació etimològica amb el món misteriós dels auguris i de les supersticions, que ha estat estudiada a consciència pel professor Joan Veny, de la Universitat de Barcelona, en un article intitulat De l'auguri a l'esternut, que podeu trobar dins el volum Estudis de geolingüística catalana, del 1978.

Són molts, per tant, els testimonis històrics que posen en relació l'esternut amb els bons o els mals auguris, i amb les supersticions en general. Jo, de moment, us trasllado a continuació, i a tall de resum, algunes de les sucoses informacions que sobre aquesta interpretació de l'esternut trobareu en l'article citat:

els hindús els relacionen amb la possessió dimoníaca
a la Tonga, a Polinèsia, un esternut a la sortida d'una expedició prediu el seu tràgic acabament
entre els zulús i guineans l'esternut assenyala bons auspicis
a Hongria, i a Transilvània (Romania), l'esternut indica que és veritat el que hom explica
entre els grecs i els romans també solia tenir sentit positiu, i podia ser interpretat com un bon presagi per als amants; el cas és, però, que la bondat o maldat de l'auguri podia dependre d'elements circumstancials, com és ara la inclinació (dretana o esquerrana) de qui esternudava, o de la conjuntura lunar

A tot això voldria afegir-hi que el mot uís 'esternut', propi d'Eivissa, no és sinó un derivat del llatí A(U)GURIU 'auguri, vaticini', i que la forma auirs es troba en Ramon Llull, de la mateixa manera que el substantiu eixavuiro és un derivat del verb eixavuirar (del llatí EXA(U)GURIARE, insisteixo).

Vet aquí, doncs, una confirmació més de la importància cultural que la idea supersticiosa ha tingut en la creació de mots i de la importància que té el coneixement d'aquesta realitat per a la correcta interpretació del sentit dels mots i de la seva etimologia.

Dedicat a Carme Rosanas, que en veure'm en estat de fretura, i mancat d'una imatge adient, ha fet possible aquest apunt d'avui amb un dibuix expressament creat per a tots nosaltres. I també a Fanal Blau, que igualment ens ha fornit una bella imatge selènica.

Entalaiar-se

2011-10-15T16:53:00.001+02:00

Entalaiar-se v. refl.

Adonar-se.

Verb no normatiu consignat al DCVB, i atribuït a la Garrotxa i l'Empordà.

Amb el mateix sentit, encara que amb diferent prefix, el DCVB dóna també notícia del verb (a)talaiar, al qual es reconeixen, entre altres, aquests sentits:

'mirar des d'un lloc alt per vigilar o veure alguna cosa de lluny (especialment el bestiar)' (Ripollès, Garrotxa, Lluçanès, plana de Vic)
'mirar amb atenció o amb insistència'
'mirar en general' (Berguedà, pla de Bages)
'veure de lluny'
refl. 'adonar-se, haver esment d'alguna cosa' (Empordà, Berguedà, plana de Vic, Ribagorça, Pallars, Urgell)
refl. 'preocupar-se, pensar atentament en una cosa; sospitar'

Totes dues formes (entalaiar-se i atalaiar-se) són, doncs, derivades de talaia 'sentinella', mot d'origen aràbig que ja figura en autors catalans del segle XIII (Desclot, Jaume I, Llull).

Dels mots originats per aquesta deu lèxica, entalaiar és, en concret, el que més apareix en els meus enregistraments de conversa del segle XXI:

Quan se n'entalaiaran no tindran ningú (Susqueda, casa de l'Om, maig de 2008)
No me'n vaig entalaiar (Amer, juny de 2008)
Me n'he entalaiat tard (Anglès, 2009)

L'Agullola de Rupit des de la part alta del terme de Susqueda

El Far des de la part alta del terme de Susqueda

Casa de l'Om, terme de Susqueda

Un burxot

2011-10-13T16:50:00.000+02:00

Burxot m.
Fiblada, picada produïda per fibló o agulló.

Mot no normatiu que hem observat a la vila de Torelló, estiu de 2011, on fou usat per un nadiu de la primera generació amb motiu d'una fiblada ben real, i inoportuna, produïda contra l'animal domèstic (domèstic però molt independent) que trobareu representat en la fotografia que segueix, i protagonista, com ja sabeu, d'altres afers i facècies molt destacables.

Dedicat a Vicent Ferri, mantenidor del blog Bestiolari, al qual us recomano d'acudir.

Fer un bisbe

2011-10-09T13:19:00.000+02:00

Fer un bisbe és una locució ben normativa que, tanmateix, el diccionari DIEC-2 recull solament en el sentit de coincidència verbal:

'dir dues persones alhora una mateixa expressió casualment'

El mateix sentit, bé que amb una lleugera variació, el trobem recollit al DCVB:

'dir la mateixa cosa dues persones al mateix temps sense acord previ'

En la nostra recerca pel territori de les Guilleries, duta a terme entre els anys 2006 i 2010, els nostres informadors d'aquella zona solien ampliar-ne l'abast, bo i reconeixent que la coincidència no necessàriament ha de ser verbal (pot ser gestual, de fets...), i admetent que la coincidència pot ser de més de dues persones.

A més d'això, a la casa de la Fullaca (al terme municipal de St. Sadurní d'Osormort) em van indicar que quan allí es produïa aquesta mena de coincidència, hom ho reblava dient: Mira un bisbe, el portarem a Querós (lloc actualment colgat sota el pantà de Susqueda, del terme de St. Hilari Sacalm).

A Espinelves, per la seva banda, el senyor Josep Roquet especificà que el mot bisbe pot ser emprat per referir-se a una seqüència d'esternuts (també coneguts com a eixavuiros en aquesta zona).

I a l'indret de Vilalleons (en terme de St. Julià de Vilatorta) m'hi afegiren que la locució fer un bisbe hi és emprada quan s'esdevé que dues persones van a agafar el porró alhora.

Agraïments: als meus informadors de les Guilleries i als mantenidors del blog Fer muntanya, del qual he manllevat la fotografia del paratge de Querós.

Per un brinic?

2011-10-07T13:09:00.000+02:00

La frase que encapçala aquest apunt d'avui constitueix, de fet, un cas de mimologisme, atès que vol imitar, per mitjà del llenguatge verbal dels humans, el cant de l'ocell que porta el nom de cruixidell, enemic dels conreus que es caracteritza pel fet d'atacar el blat de moro en el moment de néixer.

M'ho explicaren, això, a l'indret de Vilalleons, a la casa de la Riereta, justament a la banda occidental de les Guilleries, i ja molt a prop de la ciutat de Vic, i m'hi afegiren que la rèplica que es dóna a la frase mimològica no era sinó aquesta: Sí, sí, però un damunt de l'altre, amb què es vol indicar que la menja que l'animaló es cruspeix no és pas poca cosa, ni ben bé un sol bri, sinó molts de seguits.

Cal fer notar, a més, que en la frase mimològica que avui presentem el mot brinic és format pel sufix diminutiu -ic, un sufix ben característic de les àrees septentrionals del català central, al qual tornaré a referir-me tan aviat com pugui.

Casa de la Riereta, regal de Carme Rosanas

Dedicat a Josep Vilamala (de la casa de la Riereta), a Guillem Saguer, a Carme Rosanas i a Olga Xirinacs, que fa temps em demanà per un entranyable ocell de la pluja que jo encara no he pogut albirar.

Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull

2011-10-05T12:35:00.003+02:00

Amb èxit de vendes i una gran assistència, el lingüista Víctor Pàmies va presentar, ahir dimarts, a les 4 de la tarda, al Casal de la Gent Gran de Torelló, el seu llibre de dites i refranys sobre l'ull, el primer d'una llarga sèrie de llibres dedicats a la parèmies referides a parts del cos.

Amb aquesta presentació, recordem-ho, s'encetava el cicle xerrades de tardor que s'organitza, amb gran esforç i dedicació, en aquest casal de la capital del Ges.

Víctor Pàmies, llicenciat en filologia catalana i especialista en paremiologia, hi va explicar, amb molt de rigor i de detall, el procés d'elaboració del seu primer llibre en paper, el primer llibre en català produït pel procediment de micromecenatge.

Ell mateix, acompanyat de la seva muller, Cristina Milian, va cloure l'acte interpretant un tema clàssic de John Denver, esperadíssim per qui signa aquestes ratlles.

Li agraïm des d'aquí, des de Torelló, la seva presència a la nostra comarca i confiem que d'aquí a poc temps pugui tornar a venir per presentar-nos el seu segon llibre, monogràficament dedicat al cap, i per compartir amb nosaltres els seus grans coneixements sobre els refranys catalans i la fraseologia popular.

Des d'aquest modest espai blogaire vull fer arribar també el meu agraïment a totes les persones i institucions que han fet possible aquest acte cívic i cultural, i de manera molt especial a les persones que amb el seu esforç donen vida i sentit al Casal de la Gent Gran de Torelló.

Sala d'actes del Casal de la Gent Gran de Torelló

Víctor Pàmies signant llibres

Blogaires i conblogaires donant suport a l'acte de Torelló;
d'esquerra a dreta: Núria Pujolàs, Helena Bonals, Anna Peroliu i Sintu Borràs

Víctor Pàmies a la plaça Fortià Solà

Víctor Pàmies entrevistat per Sara Blázquez, periodista de El 9 Nou

Víctor Pàmies a Torelló

2011-09-29T13:45:00.025+02:00

Com molts de vosaltres ja deveu saber, per a aquest dimarts, 4 d'octubre, a les quatre de la tarda, al Casal de la Gent Gran de Torelló tenim prevista la presentació del llibre Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull.

El seu autor, el lingüista Víctor Pàmies, ens explicarà com l'ha fet, quin n'és el contingut i ens farà cinc cèntims sobre el funcionament de Verkami, la plataforma gràcies a la qual ha estat possible publicar aquest primer llibre en català produït pel procediment de micromecenatge.

Tingueu present que aquesta pot ser una bona oportunitat per aconseguir aquest volum i, alhora, un excel·lent regal per a les festes de Nadal. I que hi haurà, a més, una sorpresa digna de les millors ocasions.

Us hi esperem.

Carrer de Rocaprevera, núm. 31

De fet, és molt senzill d'arribar-hi:

el Casal és molt a la vora de les piscines municipals (gairebé al davant, podríem dir) i no gaire lluny del santuari de Rocaprevera
si veniu de Barcelona, podeu enfilar la C-17 en direcció Ripoll (molt important: sempre en direcció Ripoll), sortir per la sortida núm. 75 i deixar enrere les dues rotondes d'aquest enllaç seguint la indicació cap a Torelló
baixareu, doncs, per la BV-5225 fins a trobar el pont del Ter que travessareu tot sencer
just en acabar-se el pont cal agafar el primer trencall a la dreta, és a dir, el carrer del Ter, i seguir-lo (tot recte) fins a la rotonda següent (que trobareu en haver passat un altre pont, el del riu Ges) i agafar tot seguit el primer trencall a la dreta
sereu, llavors, ja al carrer del Camí Nou de Can Parrella
al cap d'uns 300 metres arribareu, en ferma pujada, a la cruïlla amb el carrer de Rocaprevera i sereu ben bé al davant del Casal, on sol haver-hi força lloc, a mà dreta, per deixar-hi el cotxe
si teniu cap dubte, podeu trucar-me al 93 859 38 80

Els bornois de Calella

2011-09-25T16:18:00.000+02:00

bornoi m.
|| 1. Cada un dels suros grossos que van enfilats en la part superior del sardinal o d'altres arts de pesca per sostenir-lo a flor d'aigua (Cat., Val., Bal.); cast. bornol.
|| 2. El conjunt dels dits suros (Cat.).

Ja fa uns quants mesos que el col·lega blogaire Rafael Meyerhofer em va fer arribar un missatge en què amablement em feia saber que el mot bornoi, propi del nostre llenguatge mariner, era també usat, fora del seu sentit recte, en un altre de translatici que feia referència a les parts genitals masculines. Segons ens indicà ell mateix, en el llenguatge de l'avior de Calella eren possibles, si més no, frases com ara aquesta: Amaga't els bornois. Com que per a mi era un mot ben nou i suggerent, vaig afanyar-me a cercar-ne les referències en obres lexicogràfiques cabdals.

Joan Coromines (DECLC, II, 126), que el transcriu amb o oberta, declara haver-lo a oït a St. Pol de Mar entre els anys 1920 i 1937, i el relaciona amb la mateixa arrel preromana que ha originat l'adjectiu borni 'buidat d'un ull' o el substantiu bora 'cova', i ho fa, a més, fent notar que l'essencial d'aquests suros és, precisament, el fet d'estar perforats pel mig.

El DCVB, en canvi, el fa derivar de born 'plaça on es feien els torneigs en les ciutats', mot present en la toponímia d'algunes ciutats dels Països Catalans.

Sigui com sigui, i havent fet, a més, altres consultes en les obres especialitzades en temes mariners, entenc que el mot en qüestió deu ser molt desusat, o gairebé extingit, entre les generacions joves de Calella, atès que en la costa catalana l'art de pesca coneguda com a sardinal no es practica des de mitjan segle XX, i era en aquesta art precisament (vegeu imatge superior) en què majorment es feien servir els elements flotants coneguts com a bornois.

En trobareu informació històrica al llibre intitulat La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador de Jordi Lleonart i Josep M. Camarasa, pp. 22-23, en publicació digital del Museu Marítim de Barcelona.

Si voleu tenir una visió més detallada d'aquest element flotant podeu consultar, igualment, el llibre Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional, pp. 394-395, on trobareu el dibuix adient en mida grossa.

Dedicat a Rafael Meyerhofer, tot agraint-li la seva valuosa informació etnolingüística.

La servidora de Vidrà

2011-09-22T19:55:00.000+02:00

El substantiu servidora, aplicat a l'objecte de la imatge, és ben bé un arcaisme dins el català central, que sobreviu, si més no, en alguns indrets d'Osona on jo he pogut fer entrevistes amb persones de la primera generació local.

Primerament me'l van indicar al poble de Rupit quan hi vaig fer les enquestes per a la meva recerca monogràfica a Collsacabra encetada devers el darrer tombant de segle. Fou aleshores el meu informador, el senyor Miquel Banús, ja habitual en aquesta secció, qui em féu observar que l'esmentat mot hi era usat, en aquest indret, en el sentit de 'orinal, gibrelleta' i que així mateix hi era possible d'usar-lo en el sentit de 'recipient per presentar coses de menjar a taula'.

Més endavant, ben entrats ja en el segle XXI, vaig comprovar-lo al municipi de Vidrà, on, a més, m'indicaren el mot zidro (conegut per tot el Bisaura) com a equivalent de gibrelleta i orinal, és a dir, com a substantiu que serveix per designar un recipient apte per a la mateixa finalitat.

Les dues accepcions de què tractem aquí figuren al DCVB, per bé que la relativa a l'atuell higiènic solament és atribuïda a les illes de Mallorca i Menorca, on crec que el substantiu servidora encara és usat en el sentit de 'orinal'.

En trobareu més informació al volum I, pàg. 176, de La contribució d'Osona a la llengua catalana, del 1994, en què es recullen referències medievals d'aquest mot relatives a la ciutat de Vic.

Ros merlenc

2011-09-20T19:00:00.001+02:00

Per mitjà d'aquest breu apunt vull fer constar que l'adjectiu merlenc l'hem observat recentment al poble de Gombrèn, al Ripollès; solament, però, en el sintagma ros merlenc, el qual fou esmentat, pel nostre informador principal, en formular jo mateix la pregunta relativa al concepte 'roig de pèl'.

El DCVB ens dóna la referència de Verdaguer ("àngel merlench"), mentre que l'ALDC situa l'expressió merlenc al terme veí de Castellar de n'Hug, ja al Berguedà, com a única resposta referida al concepte 'roig de pèl'.

Merlenc sembla derivat de merla (del llatí MERULA), i així mateix l'hi considera el professor Joan Coromines al volum V del DECLC, pàg. 609, però no es veu del tot clara, potser, la nota semàntica que aquest adjectiu introdueix en aquesta amalgama. Jo, per la meva banda, goso proposar que l'adjectiu merlenc en aquest cas cal interpretar-lo com a 'rogenc', atès que la femella dels Turdus merula, malgrat ser de color més aviat marronós, presenta destacats tons rogencs al pit que justificarien la metàfora que dóna lloc a l'expressió ros merlenc.

Merla femella

Hi ha, en fi, altres casos en què, per causa del color negre del mascle, el matís 'negrenc' sembla haver-se imposat en els derivats de merla.

Joan Coromines, en l'article esmentat, cita altres derivats històrics de merla en què treu el cap aquest matís. Vegem-ho, doncs, en el cas de merlina, mot que hom cita des del llibre Espill, del valencià Jaume Roig, en un fragment en què l'atac missògin es concentra en les monges:

[...]

paren travetes
e fan cembells
a jovencells
e homes sants

[...]

Una merlina,
un jorn parlant
ab un galant
jove, pubill,
prest seduí'l:
llur amistat
no ser pecat,
hoc amor pura
que tots temps dura.

Agraïments: a Hermenegild Falgueras, de Gombrèn; i a Josep Lainez, de qui he manllevat la imatge de la merla femella.

Una llobada

2011-09-18T19:00:00.001+02:00

En l'ambient de pagès és cosa força sabuda que el mot llobada (a voltes en la variant llomada, o llobà a València) servia per referir-se a una 'mala llaurada de l'agricultor'.

El diccionari normatiu recull, efectivament, aquest ús sota l'entrada llobada:

1 f. [AGA] [AGR] Interrupció en un solc, una cavada, per descuit, per haver trobat un obstacle. Fer llobada.
2 f. [LC] [AGR] Clapa d’herba que el bestiar deixa sense pasturar.
3 [LC] fer llobada Mancar en una reunió, en un lloc, on es té costum d’anar.

S'escau, tanmateix, que aquest mot coneix entre nosaltres una altra accepció no consignada pels diccionaris. L'he observada a l'establiment de Manlleu on em retallen els cabells tot sovint, i me la confirma, a més, el nostre amic Josep Comas i Areñas, de Sora, escriptor i investigador, amb qui preparem un llibret que anys a venir s'haurà d'intitular Mil mots de Sora i un conte rural.

Així doncs, en aquest nou sentit que suara proposàvem el mot llobada es podria definir com la 'clapa de cabells desigualats que hom deixa en fer una mala tallada'.

En el sentit 1, que és potser el més conegut en l'ambient de pagès, el concepte 'llobada' (entès sobretot com a 'mala llaurada') el trobareu cartografiat al quart volum de l'ALDC (mapa 901).

Distribuïdes pel territori, hi trobareu, entre altres, aquestes expressions, sovint amb matisos específics que caldria llegir en aquesta remorosa font.

català septentrional: aixadius (Ceret), tarter (Mosset), truja (Ceret, Prats de Molló)
baleàric: adreços (es Migjorn Gran), llobades (molt general a les tres illes majors)
català central: aixadiu (St. Privat d'en Bas), bocs (Tossa de Mar), mussols (Palamós), olles d'arbres (Cervelló), panada (Llançà), soques (Camallera)
català occidental: call (Almenar, Favara de Matarranya), llomada (Cervera, on també hi ha l'expressió jaç de llebre, consignada en la informació complementària del mapa)
valencià: cornial (el Pinós de Monòver), geniva (Torís), genivons (Simat de Valldigna), llobada (esdevingut llobà pel tractament valencià del sufix -ATA), mascle (Casinos), mentires (l'Alqueria de la Comtessa)

Agraïments: al meu perruquer habitual i a tots els agricultors, barbers i perruquers que no fan llobades, i especialment als creadors del blog La barberia.

Malenamorada

2011-09-15T17:00:00.002+02:00

Avui m'he llevat molt malenamorada.

La merangina i el barret de Pedraforca

2011-09-14T17:00:00.001+02:00

Barret de Pedraforca (fotografia: Anna Cruells)

Aquests ens consta que són els dos núvols que poden portar pluja al terme de la Pobla de Lillet. Ens ho indicà el senyor Josep Altarriba, pagès i guaridor, en l'entrevista que vam enregistrar en aquest lloc de l'Alt Berguedà el dia 5 de setembre del 2011.

La merangina des de Cerdanya (fotografia: meteopuigcerdà)

La merangina és, recordem-ho, la nuvolada que es congria damunt del terme cerdà de Meranges, del qual es troben moltes referències i imatges en blogs de contingut meteorològic, sobretot en els de Cerdanya.

Portar una oreneta

2011-09-13T17:00:00.039+02:00

Etnotext enregistrat a la Cellera de Ter el mes de setembre de 2008:

A Santa Coloma, el dia 19, per sant Josep, s'acostumava a anar molt a la fira. Coincideix a principis de primavera... I és quan tornen les orenetes... Tornauen les orenetes. Però an aquí anauen a Santa Coloma a buscar les orenetes... i les orenetes era que anauen a buscar les orenetes i venien torrats. Aquell ja ve de Santa Coloma... Ja ve de buscar les orenetes. Però anauen torrats...

Fraseologia: portar una oreneta, anar carregat d'orenetes 'anar begut'.

Agraïments: al senyor Joan Novich i la seva família, així com a la Carme Rosanas, autora del dibuix que he manllevat del seu blog Col·lecció de moments.

Per un país de tots

2011-09-10T21:00:00.002+02:00

Per un país de tots, l'escola en català

Sota aquest lema, la plataforma Somescola.cat convoca concentracions a favor de l’escola en català el 12 de setembre, primer dia del curs escolar, a les 7 de la tarda, davant dels ajuntaments de tots els pobles i ciutats de Catalunya. Òmnium Osona, membre de Somescola.cat, ha convoca la comunitat educativa d’Osona, partits polítics, entitats i ciutadania a les concentracions.

De contralluna

2011-09-09T16:50:00.001+02:00

Etnotext enregistrat el dia 5 de setembre de 2011 al municipi berguedà de la Pobla de Lillet:

El vímec que jo empleio és ben autèntic que si el taio de contralluna -o sigui, de lluna nova- al cap de dos anys ja es polla, ja es..., ja es corca, ja es trenca com re. I el tai de lluna veia li durarà coranta anys cinquanta anys...

De lluna veia. És autèntic!

[...]

Perquè se'm trobaria que no empleiaria... el vímec. El vímec, que en tinc que té catorze o quinze anys i és bo i bo. O més.

I aixís, taiat de contralluna, que dic jo, de lluna nova, ja és corcat.

El mot contralluna 'lluna nova' (mot compost, pronunciat amb doble accent, i amb o oberta en el primer component) no l'he sabut trobar en els diccionaris de referència; se'n troben, això sí, expressions equivalents al volum tercer, mapa 648, de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català):

lluna fosca (St. Cebrià de Rosselló; ciutat de València: estar en fosca)
lluna fosa (Campdevànol, Ripollès)
lluna cremant (Roses, Alt Empordà)
lluna perduda (Begur, Baix Empordà; St. Josep de sa Talaia, Eivissa; Torís, Ribera Alta)
el socarrat 'el dia que no hi ha lluna' (St. Andreu de Llavaneres, Maresme)
i lluna nova, no cal dir-ho, en totes les àrees del domini

Agraïments: a Joan Cortina, cisteller de la Pobla de Lillet; i a Pere Soler, de qui he manllevat la imatge d'avui.

Venir del mas de la Pallera

2011-09-08T16:45:00.002+02:00

Expressió característica del terme de Llançà que es fa servir per indicar que un hom es troba en estat de desorientació o d'incomprensió respecte del que es fa o es diu en el seu entorn. S'aplica, en to sarcàstic, als individus palesament despistats, i la trobareu en el volum intitulat Recull casolà, p.25, publicat l'any 2008 per Edicions del Brau, del qual és autor el senyor Lluís Feliu i Pumarola.

Deixeu-me indicar, a més, que el mas de la Pallera, actualment en runes, és a tocar de la via que dóna accés al reformat monestir de St. Pere de Rodes, amb agradables i grandioses vistes sobre la costa catalana i sobre Llançà mateix.

Un collar ben musicat

2011-09-07T16:45:00.005+02:00

Amb aquest senzill apunt volem completar la informació continguda a la nostra entrada musicar, en què s'assenyalava que l'ús d'aquest verb (i dels seus derivats) s'atribuïa sobretot a les incisions i gravacions en fusta que solien fer els pastors en objectes relacionats amb el seu ofici.

Us oferim, avui, en imatge, un collar ben musicat per en Joan de can Magnet, masia de Campdevànol, al Ripollès, que amablement ens ha fet arribar l'escriptor Josep Comas i Areñas.

PS: continua essent imprescindible la visita al blog Lo vistaire.

A Gombrèn, sac i ganxo

2011-09-06T16:34:00.000+02:00

En les entrevistes del proppassat mes de juliol l'informador més jove de Gombrèn ens contà que la denominació humorística per als nascuts en aquest lloc del Ripollès era la de sac-i-ganxo, atès que aquests (els gombrenesos, volem dir) eren molt valorats pels seus veïns de la contrada per la seves aptituds furtaires.

I tant era així que se'ls acusava d'haver assolit la fita històrica d'haver aconseguit robar (o manllevar, vés a saber!) les ferradures del cavall del comte Arnau quan aquest hi passava rabent.

La justificació d'aquesta remarcable designació es completava, ens deien a Gombrèn mateix, amb l'afirmació segons la qual els gombrenesos arribaven ja a la primera missa del dia (la de les 6, en concret) amb les espardenyes ben xopes, cosa que indicava que ja havien excel·lit, en hores nocturnes o de matinada, en alguna actuació d'aquesta noble art.

Amb especial èmfasi i satisfacció, això darrer ho asseguraven els veïns ripollesos de Campdevànol.

Escola catalana

2011-09-05T14:45:00.001+02:00

La immersió lingüística és l'única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara callem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!

(crida feta a través de facebook per publicar-ho als murs particulars)

Aquesta crida és un instrument més, una iniciativa més de les moltes que han aparegut des de que hem conegut la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És un nou atac a la nostra llengua i a la immersió lingüística al que hem de donar resposta unànimement.

Afegeix-te a la crida!

Musicar

2011-09-04T00:01:00.001+02:00

Encara que això és cosa actualment poc coneguda, el verb musicar coneix en català un sentit altre que el de 'posar en musica', i aquest no és sinó el de 'gravar (la fusta) amb incisions formant figures'. Entenent-ho en aquest darrer sentit, la musicadura seria, sens dubte, el treball d'ornamentació produït per mitjà d'incisions (DIEC2: 'treball d'ornamentació complicat').

Els dos significats de musicar són ben normatius, i els trobareu tots dos al DCVB, però el cas és que jo no vaig arribar a conèixer el segon fins que no vaig encetar les sessions de conversa amb el col·lega Josep Comas i Areñas, escriptor del terme de Sora (al nord d'Osona), amb qui comparteixo, sempre amb un poquet de nostàlgia mal guarida, la dèria pels fets i els mots de la nostra cultura obsolescent.

L'ús d'aquestes formes (musicar i musicadura) és adient, segons ell ens digué, per referir-se sobretot al treball i a la mena d'ornamentacions en fusta dutes a terme pels pastors en collars o en bastons, però ho és també per a les ornamentacions realitzades en mobles i altres paraments de la casa.

Voldria indicar, en fi, que aquestes formes no solament són pròpies del Ripollès i la plana de Vic (tal com ho indica el DCVB), car també les trobem, i ben recentment, en terres del Berguedà, i particularment en l'entrevista enregistrada aquest proppassat dimecres (31 d'agost de 2011) al terme de la Pobla de Lillet, en què el senyor Josep Altarriba, informador d'extracció rural, les féu eixir de manera espontània per referir-se al treball manual d'altri.

Afegim-hi, encara, que aquests usos també han estat consignats en terres andorranes, i que en trobareu una clara referència al blog Lo vistaire, al qual us recomano d'acudir.

Essent així, i havent fet les oportunes visites blogaires, no trobo res millor que reblar-ho avui amb el poema de Vicent Andrés Estellés que encapçala el poemari La casa de la música vora el mar. Valgui això, doncs, com a senzill homenatge a l'escriptor valencià i com a agraïment a l'amic Víctor Pàmies que ens ha encoratjat a participar-hi:

La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa

Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música

Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera

Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!

Les imatges que encapçalen aquest apunt reprodueixen, en fotografies del segle passat, alguns dels treballs en fusta fet per Joan Dorca i Font per a l'Hotel Àncora de Tossa de Mar.