Fou precisament en els nostres enregistraments de conversa fets a les Guilleries durant els primers anys del segle XXI quan sortí repetidament a la palestra el mot substantiu que encapçala aquestes ratlles. Hi aparegué, és clar, en les desviacions temàtiques que solen caracteritzar la part més lliure i imprevista de la conversa, el moment gloriós en què l’informador se sap segur i en confiança, alliberat del guió que li posava l’entrevistador i amb ganes sobretot de dir-hi la seva.
La forma que avui us proposem podria constituir, en efecte, un dels casos, no infreqüents, d’equivalència acústica que es produeixen en els usos més espontanis de la llengua col·loquial i vulgar. És molt senzill: el canvi de discoteca en dispoteca és afavorit, en primer lloc, per la confusió perceptual entre /k/ i /p/.
A aquest canvi hi ajuda, tal com ho veig jo, el fet, ben probable, que el mot bàsic (el substantiu discoteca) hagi estat reinterpretat o contaminat a causa de l’associació d’idees que hom estableix entre el referent designat per aquest mot i el referent d’un altre mot, formalment semblant, que aquí, per decòrum, no caldrà esmentar. O bé per la influència formal i semàntica del substantiu disputa. O per tots dos mots a la plegada. No ho sabem.
Però es comprèn: atesa la disbauxa que impregna els temps actuals, és normal que en l’imaginari de la persona que fa ús d’aquesta forma –en la seva ideologia diària, volem dir– els locals on es practiquen les balles siguin vistos com a font de conflictes, de disputes... i de promiscuïtat.
Anem-hi amb compte.
La forma que avui us proposem podria constituir, en efecte, un dels casos, no infreqüents, d’equivalència acústica que es produeixen en els usos més espontanis de la llengua col·loquial i vulgar. És molt senzill: el canvi de discoteca en dispoteca és afavorit, en primer lloc, per la confusió perceptual entre /k/ i /p/.
A aquest canvi hi ajuda, tal com ho veig jo, el fet, ben probable, que el mot bàsic (el substantiu discoteca) hagi estat reinterpretat o contaminat a causa de l’associació d’idees que hom estableix entre el referent designat per aquest mot i el referent d’un altre mot, formalment semblant, que aquí, per decòrum, no caldrà esmentar. O bé per la influència formal i semàntica del substantiu disputa. O per tots dos mots a la plegada. No ho sabem.
Però es comprèn: atesa la disbauxa que impregna els temps actuals, és normal que en l’imaginari de la persona que fa ús d’aquesta forma –en la seva ideologia diària, volem dir– els locals on es practiquen les balles siguin vistos com a font de conflictes, de disputes... i de promiscuïtat.
Anem-hi amb compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada