GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dilluns, 25 d’abril del 2011

Rima d'Algemesí






D'Algemesí, ni dona ni rossí.

Aquesta rima tan missògina me l'ensenyà una fidelíssima seguidora del blog. I té, és clar, una continuació. Però m'estimo més deixar-ho ací. Seria massa colpidora i poc adient, potser, per al dia d'avui. Si, tanmateix, teniu moltes ganes de saber-la, podeu cercar-la entre els comentaris dels darrers apunts publicats.  






diumenge, 24 d’abril del 2011

Tocar a cel cel






La locució tocar a cel cel la conec de la vila d'Alpens, a l'Alt Lluçanès, i servia (segons m'indicaren allà mateix) per referir-se al toc de campana (o de campaneta) que es feia per anunciar la mort d'un infant.


També se'n deia, en aquesta mateixa zona, tocar a albat, on el mot albat fa referència a l'infant que moria abans de tenir ús de raó.


En relació amb aquest darrer mot, hem de fer constar que per tota aquesta comarca del Lluçanès hi ha la tendència a modificar el so de l implosiva en u aproximant (és a dir, de albat en aubat); i igualment ocorre en el cas del substantiu melca 'planta farratgera', esdevingut meuca en la pronúncia copsada en la mateixa entrevista, del febrer de l'any 2000, enregistrada al domicili de la senyora Josepa Plans i tenint-la a ella (juntament amb la senyora Palmira Casademunt) com a informadora nostra.


Pel que fa als tocs de campana i a les seves implicacions podeu consultar (us ho recomano) el blog Gent d'Alpens, del qual he manllevat la fotografia que il·lustra aquest apunt.



dissabte, 23 d’abril del 2011

Diu la llegenda







Obriu-lo, aquest drac!




Diuen: la mar és trista





  




Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,
tu, com una perla.

Diuen: la terra és trista.
Quin trepig fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,
tu, com una rosa.

Marià Manent






Poema etern, manllevat del blog Petiteses, de M. Roser Algué Vendrells, al qual us recomano d'anar. 
Escolteu-lo, també, en la veu de la M. Roser:  
http://www.youtube.com/watch?v=Q80iCH7tIdo&feature=player_embedded






divendres, 22 d’abril del 2011

I quina lloca de porxo!






Es diu que un hom és com una lloca de porxo quan se'n vol destacar el seu caràcter fluix, estovat, que es caracteritza per una indolència extrema. 

Ho sento a dir en la meva àrea de Torelló i de la vall del Ges.  




dijous, 21 d’abril del 2011

Cantar més que el gall de la Passió






Locució molt sentida en el meu entorn geogràfic, àdhuc en variants no aptes per a menors:

Pitjar més que el gall de la Passió.  

O bé:

Voltar més que el gall de la Passió.
Córrer més que el gall de la Passió. 

Etcètera.  



En el fons, com podeu veure, se'n lloa (d'aquest gall històric) la seva persistència, la seva capacitat iterativa, la constància irrefrenable, o la tenacitat, potser.

Siguem, doncs, persistents com ell, amb voluntat ferma i insubornable.

No defallir.  






La imatge l'hem manllevada del blog Ucronies, on també trobareu bones referències de l'històric gall.  

dimecres, 20 d’abril del 2011

La campana de Salselles




Etnotext enregistrat al Lluçanès, al barri de la Blava de St. Martí d'Albars el dia 1 de març de l'any 2000 en el domicili particular del senyor Maurici Erra, que ens va atendre amb gran generositat: 



Cada any es 'via anat a Salselles. L'endemà de sant Isidro es feien pregàries per anar a Salselles. El mossèn..., amb un cavall, el 'vien de dur amb un animal.
Hi anava casi tot el poble, anaven marxant, una renglera de gent, i allà deien l'ofici, i llavors tothom es portava el dinar, allà dinaves, reies una estona i tornaves a baixar. 
Bastantes cases, hi havia. P'rò ara està abandonat!
La campana que hi 'via a Salselles els la vem pagar aquí a Sant Martí. Havent passat la guerra, que allà no tenien campana, i amb el 'nar-hi un cop cada d'això...
I llavors, cada any, quan arribàvem allà, ja tocaven la campana, que et veien, que sabien que arribaves, llavors ja repicaven que arribàvem. 
I aquella campana ara està a Lluçà.  











Les fotografies són manllevades del web Salvem Salselles, i el mapa l'he tret del web de turisme de la Diputació de Barcelona.  


dilluns, 18 d’abril del 2011

Rima vallesana


Rubí, estiu de 2010 (fotografia: Fragments interiors)




A Terrassa, mala raça; a Sabadell, estiren la pell; a Sant Cugat tot són gitanos; i a Rubí, la flor del rei.

 
Aquesta rima (probablement creada pels nadius de Rubí) ens l'ofereix Olga Xirinacs en un dels comentaris que vosaltres, seguidors d'aquest blog, em feu arribar tan amablement.

I ens en dóna, a més, una variant amb ressonàncies enològiques:  

A Terrassa, mala raça; a Sabadell, estiren la pell; a Sant Cugat tot són gitanos; i a Rubí, la flor del vi.







Agraïments: a Olga Xirinacs, i a tots els seguidors del blog, que tantes coses m'ensenyeu; així com a Carme García Lores, de qui he manllevat la imatge que il·lustra l'apunt d'avui.   



diumenge, 17 d’abril del 2011

Garbes escabellades



Transcric avui un altre bocí del text inèdit intitulat Triar el gra de la palla, de l'amic Josep Comas i Areñas (Josep de Sora), en què l'autor, sovint poetitzant-les però sense perdre-hi gens de rigor, dóna notícia d'algunes incidències relacionades amb el segar.


Com gairebé tot a pagès, dos i dos no fan quatre, en això de la sega. A voltes, per una ventada en determinat moment, el blat en el camp es tomba, s'aplana, es cargola amb algun remolí o bufarut; llavors, la manera de segar es torna complicada, sense aquella cadència, ritme, simetria que la fa fins i tot artística; cal llavors improvisar, tallant sempre en el sentit com està tombat, voltant els rínxols com es pot, i la conseqüència és poca feina i mal feta, altrament dit "poc i brut".

Les fotografies (fetes a Avià, Berguedà, primeries del segle XXI) il·lustren aquests contratemps de què tracta el text.







Efectivament. Les garbes hi apareixen ben escabellades (escabeiades, en la pronúncia ieista de Sora, nord d'Osona).  






Agraïment: a Josep de Sora, autor del text i de les fotografies.


Dimoni, torna'm això





Dimoni, torna'm això,
que no és meu ni teu,
que és de la Mare de Déu.



Invocació per reclamar la presència d'un objecte acabat de perdre.

I solia tenir èxit, aquesta requesta.

M'ho va dir el senyor Lluís Puig, nonagenari nascut al poble de Vilanova de Sau, a les Guilleries, en la conversa que vam tenir pel febrer de l'any 2007.




De Vilanova als Pirineus
Vilanova de Sau (fotografia: Albert Codina


dissabte, 16 d’abril del 2011

L'esborrajat d'Alpens

Església d'Alpens (fotografia manllevada del blog Gent d'Alpens)





Cas de metàtesi el que vam recollir el dia 10 de febrer de l'any 2000 a la vila d'Alpens, al nord d'Osona. On esbojarrat (forma normativa) ha esdevingut esborrajat, per canvi de sons dins un mot.


Ens l'esmentà la senyora Josepa Plans, que el tenia apuntat, entre molts altres, en una llista d'elements del vocabulari alpensí que ella, amablement, ens va oferir en el decurs d'una entrevista, de més de dues hores de durada, enregistrada amb motiu d'una recerca que vaig dur a terme al Lluçanès amb l'ajut de moltes persones i institucions.




Agraïments: a Lluís Suriñach, i també, és clar, a Josepa Plans i a Palmira Casademunt, informadores nostres, i al metge Dani Montañà, que va concertar l'entrevista.



divendres, 15 d’abril del 2011

A Sant Feliu







A Sant Feliu tota cuca hi viu.

Geodita que conec gràcies a la senyora Isabel Serra, de St. Pere de Torelló, però resident al terme d'Avinyó, al Bages, a tocar del de St. Feliu Sasserra.


[carrer-de-la-bassa-retuk.jpg]
St. Feliu Sasserra, carrer de la Bassa (dibuix: Albert Oriols)





Agraïments: a Isabel Serra Cubí i a Albert Oriols, de St. Feliu Sasserra.  




dimecres, 13 d’abril del 2011

A Prats

Imatge: Eduart


A Prats, putes i gats.

Geodita que em van ensenyar a la vila de Prats de Lluçanès devers l'any 2000.

En entrevistes de la mateixa època (enregistrades al poble veí de St. Feliu Sasserra) me'n donaren una versió més extensa, i potser més punyent encara:

A Prats, putes i gats i gent torrats.



Carrer Major, Prats de Lluçanès




dimarts, 12 d’abril del 2011

Donar pa a la canica



Mas la Riereta, Vilalleons, St. Julià de Vilatorta (dibuix: Carme Rosanas)



Frase que té un sentit força semblant a donar peixet i que fou copsada en les converses informals que precediren les entrevistes i sessions de conversa enregistrades per mi mateix al mas la Riereta de Vilalleons (comarca d'Osona) durant la tardor de l'any 2007, de les quals fou protagonista el senyor Josep Vilamala, octogenari d'aquell indret.  

Interessa destacar que la frase en qüestió conté el substantiu canica 'gossa petita', derivat de ca, on hi ha el sufix derivatiu -ic, de tipologia septentrional, però que tanmateix, en català central, l'ús d'aquests substantius relacionats amb el llatí CANIS és propi, com dic, de les parèmies i d'elements fraseològics molt fixats. 


Dedicat a Carme Rosanas, autora del dibuix.



diumenge, 10 d’abril del 2011

Rima formenterenca








Aquesta és la rima, amb referències geogràfiques, que ens ofereix l'amic Jordi Riera, de Formentera:


A la Mola són virots, a Ses Salines papagalls, a Sa Raval són paios i as Cap uns alcavots.






I n'aporta una variant:


A la Mola són virots, a Ses Salines papagalls, a Sa Raval són paios i as Cap són bons al·lots.
















Les fotografies són totes manllevades del blog de Jordi Riera.



divendres, 8 d’abril del 2011

El vencill



Sora, 1995
 


Transcric a continuació un bocí del text inèdit intitulat Triar el gra de la palla, de l'amic Josep Comas i Areñas (Josep de Sora), en què l'autor aporta detalls de descripció sobre els actes del segar i el batre i en què es para esment a l'elaboració del vencill  'lligall per lligar les garbes' (del llatí VINCICULUM, pronunciat vencí, per efecte "ieista", en l'àrea geogràfica a què es refereixen les explicacions):



L'acció de tallar i arreplegar el blat té uns passos determinats i repetitius. Hi ha d'haver una perfecta coordinació de moviments. És clar que això és en qualsevol feina, però en aquest cas la precisió és indispensable. Cada dues estassades, una garba. La mesura d'aquesta garba ve determinada per la llargada del blat, perquè si és curt el vencill també serà curt i no abastaria per a lligar una garba grossa.

El vencill, fet del mateix blat, és senzill de fer; un grapat de brins de blat i un nus al cap on hi ha l'espiga; a continuació es separa per la meitat el petit feix de blat i la llargada és gairebé doble; la separació o partició del grapat es pot fer també abans del nus, cadascú com li sembli; tanmateix, el resultat final és el mateix, això sí, es fa de manera que aquest lligam tingui elasticitat, que en lligar la garba cedeixi; en cas contrari, o la garba es quedaria fluixa o es trencaria el lligam. Com deia, un vencill és senzill de fer, però qui no ho ha vist, fóra incapaç de construir-lo. La garba es lliga amb el garrot donant-li un parell de cargolades al vencill. Si es fa bé, queda sòlida i d'una peça.         




Segador fent el vencill, Sora, 1997






dijous, 7 d’abril del 2011

Paraula de dona i serena de nit duren poca estona

 




Parèmia que m'ensenyaren al municipi de la Cellera de Ter per la tardor de l'any 2008, la qual podria entrar, de ple dret, en la categoria de formulacions tradicionals (segons sistema de valors en curs d'esdevenir obsolet) que retreuen a la dona la seva condició d'ésser tendenciós i abocat a la mentida, de vèrbola fàcil, buida o sense sentit, i variable, de poca fiança.   

Aquesta, però, no figura entre les que se citen en el volum intitulat Sexe i refranyer, del 2004, del qual és autora la professora Anna M. Fernández Poncela, però sí d'altres (p. 25) en què es difon aquest estereotip tradicional: 

  • Dona i lluna a cada punt muden   
  • Dona i vent canvien en un moment
  • La dona muda de pensar a cada estona
  • Pel que la dona parlarà millor li estarà el callar 
  • Plor de dona, amor de monja i pet de frare tot és aire  






Observació: el timbre del mot estona (del gòtic STUNDA) presenta o oberta en l'indret en què fou enregistrada la parèmia.





Ara que encara hi sóc a temps, permteu-me que ho completi amb un poema que m'ha fet arribar l'escriptora Montserrat Pujol Jordana:


Combinem paraules amb silencis
i que la llum les traspassi
per transformar la seva ombra en fets.


Cal abocar basques i desídies al corrent
i defugir d'enganys, paranys i mentides.


Retornem a la paraula donada el seu honor
i recuperem allò que vam deixar a la riba
quan les campanes encara tocaven a missa.






dimarts, 5 d’abril del 2011

El bou de l'Empordà






Aquest és el cas del bou empordanès, tal com ens l'explicà l'amic Lluís Feliu, de Llançà:  

A Portbou es va escapar un bou, a Colera li anaven al darrere, a Garbet va saltar la paret i a Llançà el van agafar.











dissabte, 2 d’abril del 2011

Esto ya pasa de mancha de aceite







Pot sorprendre que el meu apunt d’avui l’hagi encapçalat amb un titular en llengua castellana. Ho faig, tanmateix, per donar compte d’uns fets que tenen a veure amb el contacte de llengües i els efectes, ben palesos, que aquest fenomen pot tenir.

Aquesta és, doncs, l'hora de referir-me als calcs lingüístics, i especialment als que he observat en el llenguatge castellà d'una companya del meu àmbit laboral, esquitxat, com podeu veure a continuació, de catalanismes fraseològics: 

  • Si hace o no hace  ‘si fa o no fa’
  • Si más no  ‘si més no’
  • Tanto sí como no  ‘tant sí com no’
  • Tener leyes  ‘tenir lleis’
  • Todo justo  ‘tot just’ 
  • De norte  'de nord'
  • No se sale  'no se'n surt'

Es tracta, en rigor, de mostres de calc en el sentit clàssic, i estricte, en què el manlleu es produeix sense reducció d’unitats lèxiques. Les frases i locucions catalanes hi són traduïdes, o traslladades, al castellà mot per mot.  

Observi’s, però, que en l'última frase (no se sale) la pèrdua del pronom en resulta inevitable, pel fet que la llengua receptora no té aquest element de naturalesa gramatical i, per tant, l'autora del calc n'ha de prescindir.

I aquesta darrera circumstància és la que, comptat i debatut, m’agradaria d'acabar subratllant, car il·lustra de quina manera pot afectar el contacte de llengües a l'estructura d'una de les llengües implicades: afavorint (com en aquest cas que suara dèiem) l'eliminació d'elements tan genuïns, tan idiosincràtics, com ho és el pronom en.    





Dedicatòria: al pronom en, fill dissortat del llatí INDE.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...