GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dilluns, 29 de novembre del 2010

La xera de Vidrà















Entre altres, el substantiu xera (del francès chère) pot tenir el sentit de ‘afalagadura, festa; demostració d’afecte o alegria’, però també –i molt relacionat amb aquest– pot tenir el sentit de ‘flama viva’, sobretot en àrees del català septentrional.

Nosaltres, per la nostra banda, hem pogut confirmar aquests usos en molts parlants genuïns de Collsacabra, la plana de Vic i les Guilleries, i així mateix en les entrevistes que vam fer al terme de Vidrà (en terres del Bisaura, a tocar de la Garrotxa i el Ripollès), on la senyora Anna M. Coll, oriünda del casal del Coll, ens aportà una bella mostra de fraseologia local en què aquest substantiu és, en realitat, l'element clau d’un refrany la interpretació del qual resta ben oberta, ens diu ella, per a qui vulgui cercar-hi diferents sentits:

La xera de la dona només dura una estona, i la del marit només dura un xic.


Faig constar, de passada, que el timbre de la vocal forta del mot xera (molt variable en les zones en què aquest mot és vitenc) fou el de e tancada en l’esmentada entrevista, mentre que el del substantiu estona, del gòtic STUNDA, fou efectivament el de o oberta (com a Collsacabra i a les Guilleries [Vilanova de Sau, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, St. Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Anglès, Sta.Coloma de Farners]; i com ho sol ser, de fet, en moltes zones de la diòcesi de Girona i en àrees contigües).


Dedicat a Anna M. Coll.








dimecres, 24 de novembre del 2010

Els garrufets


Aquest és, ja ho haureu endevinat, un altre exemple d’equivalència acústica. I segurament molts de vosaltres ja ho deveu haver sentit alguna vegada, això. El canvi de b en g, de barrufets en garrufets, es produeix sobretot per confusió o equivalència perceptual.


En altres exemples (gomitar en comptes de vomitar; o gorradura en comptes de borradura) el canvi de b en g, que hom sol tenir com a propi de la llengua vulgar, és afavorit, notem-ho, pel contacte amb la vocal contigua, que és també, com la g, de naturalesa velar. Ben senzill: durant l’articulació de la primera consonant els parlants tendeixen, de manera natural, a preparar la llengua per a l’emissió de [u] i, doncs, a configurar-la bo i acostant-la al vel del paladar, és a dir, de manera semblant a com ho fem per a g.


Recomanació:
Joan VENY: “L’equivalència acústica B = G en català: els casos de “bolerany” ‘remolí’ i “boixac” ‘galdiró’, dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XVIII, Miscel·lània Joan Bastardas/1, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989, pp. 101-127.



Dedicat a Beth Casas i als amics d’Òmnium Cultural d’Osona.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Les broques de Tavertet



No fa gaires dies que em vaig referir al mot broca en la seva accepció de ‘busca del rellotge’. Però com que amb això encara no en vaig tenir prou, us proposo avui el mateix mot però associat a una accepció diferent: la de ‘agulles de fer mitja’, que em van donar al poble de Tavertet i, en concret, a la casa del Jofré (o Xofré, que diuen allà).

Cal asssenyalar, però, que aquesta accepció no figura al diccionari normatiu i sí, en canvi, al DCVB. I que aquest mot, com vam indicar l’altre dia, ha estat relacionat amb el llatí BROCCA, feminització de BROCCUS.

El professor Joan Coromines, per la seva banda, li reconeix (al DECLC, II, pp. 246-249) aquest passat llatí o llatinovulgar, però va més enllà i ens proposa, com a conclusió, un ètim de tipus cèltic:

En resum resulta clar de tot això que el sentit bàsic del tipus BROCCU, BROCCA, és el de 'objecte prominent capaç de ficar-se dins un altre' sigui punxant-lo o percudint-lo [...]

I afegeix:
Aquesta accepció ens recorda immediatament el sentit del mot BROKKOS que és comú a les llengües cèltiques insulars com a nom del teixó (irl. mj. brocc, ky. i bret. mj. broch), animal de morro o musell prominent, que sovint l'usa per furgar [...]

En un altre indret el mateix autor (DECLC, II, p. 249b) diu:
Una de les aplicacions d'ambient més popular és el de 'agulles de fer mitja', que vaig sentir a Arcavell (entrada d'Andorra), l'any 1936, i que llegeixo en el rossellonès Josep Sebastià Pons [...]

Derivats (citats per Coromines): entre altres, brec 'broc de la ferrada de munyir' (Mallorca) o 'broc d'una cadufa o d'un tassó d'argila' (Menorca), broquet 'boquilla de pipa' (Empordà, Mallorca, Menorca), broqueta, broqueter, broquinyot; així com el verb brocar 'atacar' o brocada 'acte d'atacar l'enemic' (que trobem en la Crònica de Jaume I); o embrocar 'emprendre' (usat, a Julita, per Martí Genís) i al Maestrat en el sentit de ‘escometre’.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Un avís de sord




“Et donaré un avís de sord!”.

És a dir: una bufetada, un calbot, o algun altre cop d’aquest estil.

Fórmula perifràstica que entraria, sens dubte, en l’apartat dels eufemismes, és a dir, en la categoria d’elements lingüístics que ens permeten bandejar l’ús d’altres formes del mateix llenguatge tingudes per més dures o inconvenients.

Sabem, però, que el seu efecte –l’efecte de l’eufemisme, vull dir–, pragmàticament parlant, pot acabar essent, per culpa del desgast, tant o més dolorós que l’impacte del mot primer, dur i rocós en la plenitud del seu significat. Recordeu, si més no, el que ocorre, contemporàniament, en el cas conegudíssim del mot examen, que hom ha provat de reemplaçar per mots alternatius: avaluació, control, prova, test...


Consti, doncs, que aquesta locució a què em referixo avui l’hem sentida només a la vila de St. Vicenç de Torelló, a la vall del Ges (Osona), però allà ens indicaren que aquesta manera assuaujada de referir-se a la bufetada (o al clatellot, o al calbot, o a tantes altres maneres de denotar cops afins) hi era pròpia d’un ascendent familiar originari de la Garrotxa i, per tant, no la consideren genuïna d’aquest indret. Sigui com sigui, em plau de deixar consignada aquesta singularitat del nostre llenguatge atès que jo no l'he sabuda trobar en cap dels reculls lèxics que hem consultat.

Puc assenyalar, això sí, que la cartografia que ens ofereix el volum I de l’ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català), generós de mena, ens dóna (als mapes 114 i 115) un bon esplet de formes lingüístiques que donen compte d’aquest repertori d’usos populars:

En català central els mots més extensament representats són bufetada, plantofada, pinya, castanya, revés, bolet, clatellada, mastegot, catxeta, clatellot...; però n’hi d’altres, és clar: el substantiu nassada (que hom situa als punts costaners de Begur i Tossa de Mar) sembla propi del llenguatge dels mariners; boleia, o voleia (Vilallonga de Ter, Ripollès), que jo conec de la vila d’Oristà (Lluçanès), crida l’atenció per la incertesa del seu origen; i el mot morma, que jo només coneixia de Prats de Lluçanès, surt en terres del dialecte septentrional (o rossellonès; on també destaca l’occitanisme carpant), a les Balears (Pollença i Santanyí [Mallorca]), en punts de l’Empordà, i fins en terres occidentals (Lleida).

En català nord-occidental els mots més representats no són gaire diferents dels del català central: patacada, trompada, catxeta, castanya, bolet i revés hi són bastant pertot; però en terres pirinenques sobresurt la forma carxotada del Pallars, així com l’andorrana carxofa.

El substantiu galtada és molt citat a les Balears i al País Valencià (on es presenta en la forma galtà per causa de la coneguda reducció dels mots terminats en –ATA); però també hi trobem, en terres valencianes, els substantius bescollada (esdevingut bescollà), calbissó (que ja recull el DCVB), calbissot, espalmada, pinya, manotada i manotà, palmà, revés...

Entre els parlars illencs és de destacar l’eivissenc xereca (possible arabisme) i el mallorquí bamballeta (de ballmanetes).



A més de tot això, els seguidors d'aquest blog ens informen, amb gran interès i autoritat literària, que a l'àrea de Tarragona hi són possibles, dins d'aquesta mateixa parcel·la temàtica, els mots gec ("gec d'hòsties") i el verb hostiejar, més antic. Semblantment, i des de l'illa de Mallorca, ens donen notícia de la variant manballetes (ALDC: Llucamajor) i de la vitalitat de mots com ara bescollada (o becollada) i clatellada (o clotellada), tan característics dels parlars baleàrics; els que més ens han corprès són, però, els substantius paperina, llosca (feminització de llosc) i tapamorros 'copet donat als morros dels infants més menuts (quan aquests diuen paraulotes)'.     


En els comentaris d'aquesta entrada trobareu més informació, interessant i contextualitzada, sobre altres mots d'aquesta esfera semàntica.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Venir de Querós




Expressió que equival a venir d’Arbeca, i s’ha sentit a la vila Anglès, primavera de 2009, just en el perímetre de la comarca natural de les Guilleries.

S’usa –em diuen– per indicar que algú, en presentar-se en un indret que li és nou, hi arriba amb ignorància absoluta dels costums locals i francament desorientat pel que fa al capteniment que hi és adient; aquest nouvingut és, per tant, vist amb estranyesa, amb burla, o qui sap si amb un bri tendresa pels ulls que se l’han de mirar.

Històricament, l’expressió se justifica –crec– pel fet que l’indret de Querós, al cor de les Guilleries, restà submergit en construir-se el pantà de Susqueda, i els seus habitants, infortunats, hagueren de conèixer les dures conseqüències del desarrelament.

Jo mateix he tingut el goig de poder-ne entrevistar algunes, d’aquestes persones; recordo, amb especial afecte, l’entrevista, densa i enriquidora, enregistrada el 5 de maig de 2001, que vaig poder fer al senyor Pere Domènech, pastor d’ofici, en el seu “exili” de Tavertet, al mas la Perereda.


El professor Narcís Figueras (http://www.ddgi.cat/atles/pdf/4.pdf) ens en fa cinc cèntims, d’aquest indret selvatà:

El pantà no sols enfonsà el poble de Susqueda, sinó també Querós i el seu pont romànic. Antic terme de Vilanova de Sau, passà ja a la fi del segle XIX a Sant Hilari Sacalm, i avui ha desaparegut del tot. La seva església, arran d’aigua, inaccessible des del cantó sud del Ter, és una ruïna absoluta. Querós és conegut per Joan Sala Serrallonga, que hi visqué en casar-se amb la pubilla d’aquest mas, i pel turó del Mal Sopar, d’on segons la llegenda hagué de fugir amig sopar dels seus perseguidors. Verdaguer hi anà el 1868 per recollir la llegenda i veure la casa del bandoler,“un casinyot dels més rònecs de la Guilleria—explica per carta a Aguiló—, una hora poc més o menys del poble de Querós”. S’arribà a la casa i també a Osor, on recollí la història d’en Coma d’Osor “que va matar el rector”. Aplega records d’aquest país, “terra de llops i bandolers”, que li semblen “de mala mena”. “Tot ho trobí aspre... —afirma— lo caràcter de la gent, los camins on un no pot casi posar lo peu pla, les muntanyes que amaguen sos pelats caps entre les bromes i sos peus en abismoses sotalades, lo murmuri dels rierals...”.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...