GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Les sis i deu; sastres, plegueu








Aquesta inofensiva rima, oïda ahir al vespre tot fent camí entre Castellar de n'Hug i Torelló, la dediquem als nostres soferts amics i benvolguts seguidors que pateixen, com jo mateix, els estralls ocasionats pel canvi d'horari imposat per les corresponents autoritats cronològiques.  

La dediquem, així mateix, a l'amic Víctor Pàmies perquè li faci lloc, quan pugui, en algun indret del seu immens i sucós repertori paremiològic. 


divendres, 28 d’octubre de 2011

dimecres, 26 d’octubre de 2011

El bisbe de la Seu









Aquest és un apunt relacionat amb l'evolució dels núvols i sobre la possibilitat que aquests, havent-se ben engreixat, acabin portant-nos la pluja que ens cal. 


Efectivament. En l'entrevista que aquest proppassat dissabte vam fer a Castellar de n'Hug ens van assegurar que quan des d'aquest indret de l'alt Berguedà senten un tro que ve de la llunyana nuvolada coneguda com a bisbe de la Seu i senten, a més, que aquesta primera tronada és corresposta pel tro que fa la bromada coneguda com a cargolana (que es veu venir per la banda de Ripoll), la pluja que es desferma té llavors una gran contundència i un ímpetu realment furiós.   


M'aclareixen, però, que perquè això s'esdevingui cal, també, que a aquestes dues bromades s'hi afegeixin, formant-ne una de ben grossa i imponent, la berrugona i la capitana, les quals es veuen venir per la banda del nord. 












Dedicat a Josep Armengou i Casals, de can Fanxicó de Castellar de n'Hug, i al bisbe de la Seu d'Urgell.   



dilluns, 24 d’octubre de 2011

Jesús!









La invocació a Jesús és una de les fórmules més usades per saludar la irrupció d'un eixavuiro. A voltes, però, aquesta apel·lació al messies no es resol en la sola formulació del seu nom, car s'hi afegeixen, com hem pogut comprovar en algunes ocasions, formes diverses, sovint jocoses, d'allargassament i de postil·lació de l'acte d'esternudar. I a voltes, també, amb el recurs dramàtic de la rèplica i de la contrarèplica, tal com s'esdevé, per exemple, en el cas en què un dels presents respon a l'estornut amb la fórmula Jesús t'escanyi!, i l'altre (l'esternudador, o bé un altre dels presents) enèrgicament hi respon amb la frase: La Maria de Deú t'ofegui!. 


No sempre, però, la invocació a Jesús es produeix en aquests termes tan aparentment crisposos, com ho són aquests, suara indicats, que ens van referir a la vila d'Anglès, primavera de 2009. Molt sovint, com dic, l'eixavuiro és rebut amb frases d'acompanyament de to més rebaixat, més amical potser, però sense perdre,  tanmateix,  l'aire incisiu que sol caracteritzar aquest gènere col·loquial: Jesús, Josep i Maria, i el burro de cada dia! (observada a la vall del Ges, Osona, 2005), usada sobretot per respondre a una seqüència  d'eixavuiros.    




Fora ja de la meva recerca al territori, i situats de ple en l'àmbit blogaire, l'escriptora Montserrat Pujol Jordana ens ha fet arribar, amb gran goig nostre, un apunt relatiu als mots que es deien a l'indret de Sant Pere de Torelló quan un hom observava una seqüència d'esternuts que no acaba d'arribar al nombre de tres. 


El primer, ens diu ella, era rebut amb la frase: Jesús!. Amb el segon es deia: Josep!. I si el tercer no arribava, hom feia: I la Maria?. I aleshores es contestava: Per un altre dia!.  


I així ho farem, doncs. El que no hagi estat dit avui ho deixarem per a un altre dia. 






A la Montserrat Pujol Jordana, i al professor Joan Veny,  que ha dedicat moltes hores a l'estudi d'aquests mots nostres. I a la Carme Rosanas, que va crear, expressament per a aquest blog, la imatge que encapçala els apunts dedicats a l'acte d'eixavuirar.   


   

dijous, 20 d’octubre de 2011

Eixavuirar: derivats i distribució territorial











Tal com vam indicar en el darrer apunt, tenim per ben segura l'etimologia que hom proposa per a eixavuirar, que no és altra (queda clar) que el llatí EXA(U)GURIARE, del qual es coneixen alguns derivats en les zones en què encara es fa servir aquest verb: 


1. el substantiu eixavuiro 'esternut', derivat postverbal, amb les seves variants (xavuiro, etxavuiro),

2. l'adjectiu eixavuirós, que es troba en una documentació medieval conservada en l'Arxiu parroquial de Rupit (en la grafia etxabuirós),  

3. i el substantiu eixavuiradera 'seqüència d'esternuts', molt usat a la plana de Vic, no recollit pels diccionaris 




Mapa núm. 77 del Petit Atles del Domini Lingüístic Català per al concepte 'esternut'



Pel que fa referència a l'actual distribució territorial del verb eixavuirar, sols puc dir que he tingut el plaer de poder-lo recercar en algunes de les àrees en què precisament aquest ús ha estat històricament documentat i, per tant, en puc aportar, si més no, algunes notes geogràfiques força recents:     


  • Al Lluçanès l'ús d'aquest verb ha retrocedit de manera molt considerable, i tendeix a ser reemplaçat per esternudar. En les enquestes que hi vaig fer entre el 1999 i el 2001 sovint va caldre fer-lo aflorar per mitjans propis de l'extorsió (és a dir, estrafent-lo, o bé posant-lo directament a la consideració de l'informant), però vam poder-lo confirmar, això no obstant, als indrets d'AlpensOristàPrats de LluçanèsSt. Bartomeu del Grau i Sta. Eulàlia de Puig-oriol, i també a St. Martí de Sobremunt, en la variant xirugar, molt deformada. Al terme de St. Boi de Lluçanès vaig poder constatar que la forta competència del verb esternudar (portat pels estiuejants barcelonins) ha arraconat el castís eixavuirar de manera decisiva. I a St. Martí d'Albars estuforn fou l'únic verb indicat per referir-se al concepte en qüestió. 

  • Collsacabra, igualment que al nord i al centre de la plana de Vic i el Bisaura eixavuirar (o etxavuirar) aguanta bé enfront del verb general, i sol aparèixer, com a primera resposta, i a voltes única, per al concepte 'esternut', i fins l'usen molts parlants que tenen el castellà com a llengua familiar.   

  • Quelcom de semblant ocorre a les Guilleries, on aquest verb continua essent, sens dubte, la primera opció per al concepte 'esternudar' en les enquestes que hi vaig fer entre el 2006 i el 2010, gairebé sempre en la forma xavuirar (Tavèrnoles, Folgueroles, Vilanova de Sau,  Espinelves, Osor, St. Hilari Sacalm, la Cellera de Ter, Anglès i Sta. Coloma de Farners). També a l'alt Montseny: a Viladrau i a Arbúcies.    

  • Pel que fa al Ripollès, únicament podem indicar que en les enquestes fetes el mes de juliol de 2011 al poble de Gombrèn (en la part, doncs, més occidental d'aquesta comarca) el verb eixavuirar ha estat assenyalat com a desconegut d'aquell indret, i el mateix puc dir respecte del municipi berguedà de la Pobla de Lillet (en el sector oriental de l'Alt Berguedà).      



Per acabar de completar tot això, caldria assenyalar que el volum primer de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que conté dades majorment recollides entre els anys 1964 i 1978, situa aquest tipus lèxic a Moià, Sta.Eulàlia de Riuprimer, Sta. Maria de Corcó, Campins i Tordera . I que altres fonts documentals el situaven al Ripollès (la vall de Ribes, Camprodon), a la Garrotxa (Olot), a Osona (Castellterçol, Muntanyola) i a Amer (Selva). El postverbal vuiro 'esternut' està documentat en zones de la Costa de Llevant, a Pineda i a Canet de Mar.  



Podem concloure, doncs, que l'àrea en què era usat aquest verb s'ha encongit de manera notable: resta en l'oblit (o gairebé) en l'àrea de la Costa de Llevant, és clarament recessiu al Lluçanès i desconegut a Olot. I només continua, pel que jo sé, amb ferma vitalitat al sector Guilleries-Montseny, a Collsacabra, a la plana de Vic, al Bisaura i, potser, en altres punts no gaire allunyats d'aquest sector oriental del domini. 


Insisteixo a dir, tanmateix, que no tinc notícies recents del Ripollès però sí algunes d'indirectes de la Garrotxa, on aquest verb sembla definitivament abolit. En tinc, això sí, del terme d'Amer (Selva), on l'enquesta feta el mes de juny de 2008 donava esternudar com a forma preferent i escarritxar com a segona resposta.          


Cal fer constar, finalment, que la grafia etxabuirar, amb b alta (continguda al DCVB), és incorrecta pel fet de ser contrària a l'etimologia. 






Dedicat a Carme Rosanas, de qui hem aprofitat (ara en versió descolorida) el dibuix que va fer expressament per a tots nosaltres.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Eixavuirar






Eixavuirar 'esternudar' (del llatí EXA(U)GURIARE) és, potser, un dels verbs més atractius i actualment més estimats del nostre lèxic patrimonial. Hi ajuda, suposo, el fet que es presenta en una forma fònica molt singular, la seva limitada presència territorial i, també (entre els qui en saben l'origen), la seva relació etimològica amb el món misteriós dels auguris i de les supersticions, que ha estat estudiada a consciència pel professor Joan Veny, de la Universitat de Barcelona, en un article intitulat De l'auguri a l'esternut, que podeu trobar dins el volum Estudis de geolingüística catalana, del 1978.    


Són molts, per tant, els testimonis històrics que posen en relació l'esternut amb els bons o els mals auguris, i  amb les supersticions en general. Jo, de moment, us trasllado a continuació, i a tall de resum, algunes de les sucoses informacions que sobre aquesta interpretació de l'esternut trobareu en l'article citat:   


  • els hindús els relacionen amb la possessió dimoníaca
  • a la Tonga, a Polinèsia, un esternut a la sortida d'una expedició prediu el seu tràgic acabament
  • entre els zulús i guineans l'esternut assenyala bons auspicis 
  • a Hongria, i a Transilvània (Romania), l'esternut indica que és veritat el que hom explica
  • entre els grecs i els romans també solia tenir sentit positiu, i podia ser interpretat com un bon presagi per als amants; el cas és, però, que la bondat o maldat de l'auguri podia dependre d'elements circumstancials, com és ara la inclinació (dretana o esquerrana) de qui esternudava, o de la conjuntura lunar  








A tot això voldria afegir-hi que el mot uís 'esternut', propi d'Eivissa, no és sinó un derivat del llatí A(U)GURIU 'auguri, vaticini', i que la forma auirs es troba en Ramon Llull, de la mateixa manera que el substantiu eixavuiro és un derivat del verb eixavuirar (del llatí EXA(U)GURIARE, insisteixo). 


Vet aquí, doncs, una confirmació més de la importància cultural que la idea supersticiosa ha tingut en la creació de mots i de la importància que té el coneixement d'aquesta realitat per a la correcta interpretació del sentit dels mots i de la seva etimologia.         





Dedicat a Carme Rosanas, que en veure'm en estat de fretura, i mancat d'una imatge adient, ha fet possible aquest apunt d'avui amb un dibuix expressament creat per a tots nosaltres. I també a Fanal Blau, que igualment ens ha fornit una bella imatge selènica.           






dissabte, 15 d’octubre de 2011

Entalaiar-se








Entalaiar-se  v. refl. 
Adonar-se. 



Verb no normatiu consignat al DCVB, i atribuït a la Garrotxa i l'Empordà. 


Amb el mateix sentit, encara que amb diferent prefix, el DCVB dóna també notícia del verb (a)talaiar, al qual es reconeixen, entre altres, aquests sentits: 

  • 'mirar des d'un lloc alt per vigilar o veure alguna cosa de lluny (especialment el bestiar)' (Ripollès, Garrotxa, Lluçanès, plana de Vic)
  • 'mirar amb atenció o amb insistència' 
  • 'mirar en general' (Berguedà, pla de Bages)
  • 'veure de lluny' 
  • refl. 'adonar-se, haver esment d'alguna cosa' (Empordà, Berguedà, plana de Vic, Ribagorça, Pallars, Urgell)
  • refl. 'preocupar-se, pensar atentament en una cosa; sospitar'     



Totes dues formes (entalaiar-se i atalaiar-se)  són, doncs, derivades de talaia 'sentinella', mot d'origen aràbig que ja figura en autors catalans del segle XIII (Desclot, Jaume I, Llull).    


Dels mots originats per aquesta deu lèxica, entalaiar és, en concret, el que més apareix en els meus enregistraments de conversa del segle XXI:  

  • Quan se n'entalaiaran no tindran ningú  (Susqueda, casa de l'Om, maig de 2008)
  • No me'n vaig entalaiar  (Amer, juny de 2008) 
  • Me n'he entalaiat tard  (Anglès, 2009) 




L'Agullola de Rupit des de la part alta del terme de Susqueda




El Far des de la part alta del terme de Susqueda





Casa de l'Om, terme de Susqueda






dijous, 13 d’octubre de 2011

Un burxot





Burxot  m.
Fiblada, picada produïda per fibló o agulló. 




Mot no normatiu que hem observat a la vila de Torelló, estiu de 2011, on fou usat per un nadiu de la primera generació amb motiu d'una fiblada ben real, i inoportuna, produïda contra l'animal domèstic (domèstic però molt independent) que trobareu representat en la fotografia que segueix, i protagonista, com ja sabeu, d'altres afers i facècies molt destacables.    








Dedicat a Vicent Ferri, mantenidor del blog Bestiolari, al qual us recomano d'acudir.  





diumenge, 9 d’octubre de 2011

Fer un bisbe




Fer un bisbe  és una locució ben normativa que, tanmateix, el diccionari DIEC-2 recull solament en el sentit de coincidència verbal:
  • 'dir dues persones alhora una mateixa expressió casualment' 


El mateix sentit, bé que amb una lleugera variació, el trobem recollit al DCVB:  
  • 'dir la mateixa cosa dues persones al mateix temps sense acord previ'   




En la nostra recerca pel territori de les Guilleries, duta a terme entre els anys 2006 i 2010, els nostres informadors d'aquella zona solien ampliar-ne l'abast, bo i reconeixent que la coincidència no necessàriament ha de ser verbal (pot ser gestual, de fets...), i admetent que la coincidència pot ser de més de dues persones. 


A més d'això, a la casa de la Fullaca (al  terme municipal de St. Sadurní d'Osormort) em van indicar que quan allí es produïa aquesta mena de coincidència, hom ho reblava dient: Mira un bisbe, el portarem a Querós (lloc actualment colgat sota el pantà de Susqueda, del terme de St. Hilari Sacalm).    










A Espinelves, per la seva banda, el senyor Josep Roquet especificà que el mot bisbe pot ser emprat per referir-se a una seqüència d'esternuts (també coneguts com a eixavuiros en aquesta zona).  


I a l'indret de Vilalleons (en terme de St. Julià de Vilatorta) m'hi afegiren que la locució fer un bisbe hi és emprada quan s'esdevé que dues persones van a agafar el porró alhora.  














Agraïments: als meus informadors de les Guilleries i als mantenidors del blog Fer muntanya, del qual he manllevat la fotografia del paratge de Querós.   






divendres, 7 d’octubre de 2011

Per un brinic?







La frase que encapçala aquest apunt d'avui constitueix, de fet, un cas de mimologisme, atès que vol imitar, per mitjà del llenguatge verbal dels humans, el cant de l'ocell que porta el nom de cruixidell, enemic dels conreus que es caracteritza pel fet d'atacar el blat de moro en el moment de néixer.


M'ho explicaren, això, a l'indret de Vilalleons, a la casa de la Riereta, justament a la banda occidental de les Guilleries, i ja molt a prop de la ciutat de Vic, i m'hi afegiren que la rèplica que es dóna a la frase mimològica no era sinó aquesta: Sí, sí, però un damunt de l'altre, amb què es vol indicar que la menja que l'animaló es cruspeix no és pas poca cosa, ni ben bé un sol bri, sinó molts de seguits.     


Cal fer notar, a més, que en la frase mimològica que avui presentem el mot brinic és format pel sufix diminutiu -ic, un sufix ben característic de les àrees septentrionals del català central, al qual tornaré a referir-me tan aviat com pugui. 




Casa de la Riereta, regal de Carme Rosanas 





Dedicat a Josep Vilamala (de la casa de la Riereta), a Guillem Saguer, a Carme Rosanas i a Olga Xirinacs, que fa temps em demanà per un entranyable ocell de la pluja que jo encara no he pogut albirar.   





dimecres, 5 d’octubre de 2011

Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull








Amb èxit de vendes i una gran assistència, el lingüista Víctor Pàmies va presentar, ahir dimarts, a les 4 de la tarda, al Casal de la Gent Gran de Torelló, el seu llibre de dites i refranys sobre l'ull, el primer d'una llarga sèrie de llibres dedicats a la parèmies referides a parts del cos.  








Amb aquesta presentació, recordem-ho, s'encetava el cicle xerrades de tardor que s'organitza, amb gran esforç i dedicació, en aquest casal de la capital del Ges. 








Víctor Pàmies, llicenciat en filologia catalana i especialista en paremiologia, hi va explicar, amb molt de rigor i de detall, el procés d'elaboració del seu primer llibre en paper, el primer llibre en català produït pel procediment de micromecenatge.  


Ell mateix, acompanyat de la seva muller, Cristina Milian, va cloure l'acte interpretant un tema clàssic de John Denver, esperadíssim per qui signa aquestes ratlles. 


Li agraïm des d'aquí, des de Torelló, la seva presència a la nostra comarca i confiem que d'aquí a poc temps pugui tornar a venir per presentar-nos el seu segon llibre, monogràficament dedicat al cap, i per compartir amb nosaltres els seus grans coneixements sobre els refranys catalans i la fraseologia popular.  


Des d'aquest modest espai blogaire vull fer arribar també el meu agraïment a totes les persones i institucions que han fet possible aquest acte cívic i cultural, i de manera molt especial a les persones que amb el seu esforç donen vida i sentit al Casal de la Gent Gran de Torelló.      





Sala d'actes del Casal de la Gent Gran de Torelló 










Víctor Pàmies signant llibres

















Blogaires i conblogaires donant suport a l'acte de Torelló;
d'esquerra a dreta: Núria Pujolàs, Helena Bonals, Anna Peroliu i Sintu Borràs










Víctor Pàmies a la plaça Fortià Solà 




Víctor Pàmies entrevistat per Sara Blázquez, periodista de El 9 Nou




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...