GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dimarts, 6 de setembre de 2011

A Gombrèn, sac i ganxo





En les entrevistes del proppassat mes de juliol l'informador més jove de Gombrèn ens contà que la denominació humorística per als nascuts en aquest lloc del Ripollès era la de sac-i-ganxo, atès que aquests (els gombrenesos, volem dir) eren molt valorats pels seus veïns de la contrada per la seves aptituds furtaires.

I tant era així que se'ls acusava d'haver assolit la fita històrica d'haver aconseguit robar (o manllevar, vés a saber!) les ferradures del cavall del comte Arnau quan aquest hi passava rabent.




La justificació d'aquesta remarcable designació es completava, ens deien a Gombrèn mateix, amb l'afirmació segons la qual els gombrenesos arribaven ja a la primera missa del dia (la de les 6, en concret) amb les espardenyes ben xopes, cosa que indicava que ja havien excel·lit, en hores nocturnes o de matinada, en alguna actuació d'aquesta noble art. 

Amb especial èmfasi i satisfacció, això darrer ho asseguraven els veïns ripollesos de Campdevànol.





14 comentaris:

Carme ha dit...

je,je,je... entre veïns ja se sap, sempre hi ha rivalitats. Ara hauríem de saber què diuen els de Gombrèn dels de Campdevànol.

Jordi Dorca ha dit...

Carme,
Això no hi ha hagut manera de saber-ho. I segur que hi és.

Quadern de mots ha dit...

Fa gràcia descobrir com són sempre els veïns els qui tenen la mà llarga, la llengua bruta... o qualsevol altre aspecte que els pugui desqualificar. Segur que els de Campdevànol han de portar , com pertoca, la seva creu.

Jordi Dorca ha dit...

Quadern,
M'has fet pensar que tal vegada som tots plegats, com a poble vençut, els qui portem la creu ben gravada a la llengua. O potser no.
Salut i mots.

montse ha dit...

Un altre qualificatiu divertid (s'ha de pendre amb humor)sobre les opinions que tenen/nim de la gent que viu als pobles veïns. Crec que això perdurarà de generació en generació,ja que no deixa de ser una curiositat divertida, com els mutius que antigament es donaven a les cases i que ara es tornen a recuperar. Si us passejeu pels carrers del meu poble (Sant Pere de Torelló)en veureu forces de penjats a les façanes de les cases. L'ajuntament ha donat suport a que es recuperessin, amb força èxit.
Bé i per l'altre assumpte a mí no m'importa ser una "suquerra-cristos".... Potser algun dia en Jordi en farà una entrada per explicar-vos de què ve aquest sobrenom. Jordi et passo la pilota!.

D'una suquerra-cristos a un pescallunes amb carinyo.

Joana ha dit...

Entre el veinat, és molt freqüent espolsar-se les puces!!!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Devien aprofitar alguna paradeta que feia el comte Arnau per descansar, perquè robar-li les ferradures al cavall anant al trot... les llegendes
sempre tenen situacions curioses. Segur que aquestes devien portar molt bona sort...
Petons,
M. Roser

Galionar ha dit...

Trobo molt divertida la història: les espardenyes xopes de bon matí, a veure qui ha fet més el brètol, però tots a missa després!
Com en diríen, avui en dia, dels que en lloc de ferradures de cavall roben els fils de coure de les poblacions? Això sí, aquests almenys s'estalvien les misses.
Abraçades!

Jordi Dorca ha dit...

Montse,
Aquesta del SOQUERRACRISTOS me la guardo per al final, és a dir, per a quan ja hagi esgotat les dels pobles més allunyats. No fos cas que algú se m'ho prengués malament i en sortís tot soflimat.
Salutacions a la família.

Jordi Dorca ha dit...

Joana,
De vegades va bé.

Jordi Dorca ha dit...

Roser,
I pobre cavall. Ja me l'imagino ben esgalabrat i els fums abaixats. No m'agradaria trobar-me en la seva carcassa. Aquest animal deu haver patit més que el poble català. Que ja és dir!

Jordi Dorca ha dit...

Galionar,
I consti que tot plegat m'ho van explicar a Gombrèn mateix. Amb malícia i evident satisfacció de poder-ne explicar un parell de ben gruixudes.
La segona, en veritat, té un toc més allegendari, més convicent, com si volgués ser més realista (o naturalista, vés a saber). D'observació directa i quotidiana.
Salutacions ben cordials.

Helena Bonals ha dit...

La cleptomania és una malaltia molt extesa, que no crec que sigui propietat de cap poble.

Quadern de mots ha dit...

Crec que com a poble vençut portem més d’una creu i el més trist és que a vegades sembla que ja ens està bé patir tant, perquè després de tants anys encara no hem sabut (o volgut) trobar el camí definitiu per resoldre el nostre gran mal.
Salut, mots i país.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...