Pujar a Vallcebre, a l'alt Berguedà.
Ho vam fer en temporada d'hivern, de pujar-hi. Però el cas és que no ho vam pas trobar com en la imatge que encapçala aquest apunt d'avui. Ans al contrari: fou en dies molt assolellats, que hi pujàrem. El primer dia serví per concertar les entrevistes dels dos dies següents.
El fet de pujar ve a tomb, precisament, per un tret molt notable del llenguatge copsat en els enregistraments duts a terme en aquest indret i en municipis veïns. Ens referim al relaxament, no sistemàtic, de la consonant fricativa (j gràfica) en aquest verb i en altres formes verbals i no verbals: puiar 'pujar', puiada 'pujada', puiant 'pujant', puiaven 'pujaven', estrosseiar 'estrossejar', festeiar 'festejar', pastisseiant 'pastissejant', rodeiats 'rodejats', verdejar 'verdejar'. També en el cas del substantiu platja, esdevingut plaia (partint, diria jo, de la forma arcaica plaja), forma observada pel vallcebrès Jordi Lapuente.
És important remarcar que, actualment, la incidència lèxica d'aquest tractament és força alta en aquesta zona, més que no pas en àrees de llevant de les comarques del Berguedà i del Lluçanès que hem escorcollat en època recent.
Tan sols hem d'afegir que el professor Daniel Recasens (al volum Fonètica descriptiva del català, p. 290, publicat per l'IEC l'any 1996) situa aquest tractament (força més general en altre temps) a l'Alta Ribagorça, Baixa Ribagorça, Llitera i a Maella (Terra Alta). Segons aquest mateix autor, el retrocés d'aquesta forma de relaxament es pot atribuir a raons de desprestigi.
Apunt dedicat a Joan Grandia i Josep Malé.
19 comentaris:
Desprestigi en quin sentit, per part dels mateixos parlants? Seria com un tipus de iodització?
La meva àvia venia de Santa Eulàlia de Puigoriol i deia "puiar", si no recordo malament. No em sembla tan desprestigiós com alguns castellanismes sonats.
Amb tu sempre aprenem.
Jo recordo molt, de petita, haver sentit puiar i festeiar( en totes les seves formes). Els altres mots no em sonen. Potser perquè tampoc els sentia de la manera normativa...
Visca la parla dialectal!
A Llançà encara quedem alguns arcaics que anem a la plaja. Us en diré una que vaig sentir ahir en una conversa espòntania i que no coneixia, no fos que es perdés : "aquest racó serà un niu de merda, tothom hi tirarà de tot, hasta alguna xorca i fotrá 'el drap de la mala setmana'". El 'drap de la mala setmana' referint-se a una compresa de la regla, bé 'xorca' com a una dona poc neta, per dir-ho en plata.
Salut !
Al Pallars, especialment al Sobirà, és una forma que encara no és estranya sentir-la, tot i que, com bé dius, cada cop sembla perdre més terreny.
Coincidiria amb la darrera apreciació, acostumat a no relaxar cap j, a mi em sembla un parlar de poca categoria. És el que té l'elitisme de la capital, de vegades ens sembla que no parlar com nosaltres està mal fet...
Jo ho havia sentit a persones de la llitera: puiar, festeiar, però ja fa temps que no ho sentia.
Això de plaja, també ho he sentit algun cop per els comarques gironines.
Suposo que unificar i normativitzar la llengua té avantatges i inconvenients... els inconvenients són aquests que fa que ens semblin incorrectes o desprestigiem totes les coses que s'aparten de la normativa... i es perd molta riquesa.
Val molt la pena seguir-te Jordi, perquè ens ensenyes que hi gairebé tantes maneres de dir una cosa com barrets, depenent del lloc on et toqui viure. Però ara jo em pregunto on queda la Norma?,(aquella nena que anava amb una llibreta sota el braç i que tan s'esforçaven a donar-nos a conèixer).
Si l'apliquem tota aquesta riquesa i personalitat dels llocs se'n va en orris....
Aquí també diem plaia o plaja.
Em sembla que això enriqueix una llengua i trobo molt interessant aprendre noves formes de xerrar.
Penso que tot hi que ha d'existir una "Norma"tiva, les formes dialectals s'han de respectar, no és poden perdre!
Montse, penso que la Norma és necessària per escriure, però per parlar, cadascú té dret a fer-ho segons es faci al seu indret...
trobo que és una llàstima que es perdin trets i peculiaritats fan més viva , més rica la llengua,,,
de poder no hacerlo,
no me pierdo jamás tus enseñanzas
saludos
Com sempre que entro a casa teva aprenc. A Vallcebre hi pujaria ara mateix, quines imatges tan precioses que ens ensenyes!
Tanco els ulls i intento recordar com parla la gent que connec d'allà. Em recorda que fa molt de temps que no en sé res.
I si, com diuen els altres, quantes coses aprenc amb els teus apunts.
Les diverses formes dialectals s'haurien de respectar ja que són trets peculiars que caracteritzen cada regió. Com diu la Mª Roser, hem de diferenciar el dialecte de cada regió amb la llengua escrita. Fins aviat!
Sílvia,
Sí, tal tu ho dius: la mena de desprestigi que hom atribueix a les formes ieistes.
Helena,
També tens raó. Fan més mal altres coses.
A Sta. Eulàlia de Puig-oriol també hi vaig anar.
JJ,
Gràcies, jo també.
Roser,
M'apunto la teva informació. Ja sé on.
Lluís,
Escatologia de la bona. Encara som vius!
Porquet,
M'apunto el que dius sobre el retrocés d'aquestes formes.
Xexu,
Les formes lingüístiques no són neutres. Són objecte de tota mena de consideracions socials. Ben cert.
Carme,
Les coses de la fonètica ja ho tenen, això. La llengua es mou, canvia durant la història. I sort n'hi ha que sigui així.
Convé, però, no perdre-hi més llençols del compte.
Montserrat,
La llengua és variada i flexible. I té recursos per a totes les ocasions. No és el mateix el model de llengua de la conversa entre amics i familiars que la llengua que fem servir en adreçar-nos públicament a un auditori.
Gràcies pel vostre suport, Montserrat.
Lluna,
Tens raó. En molt sentits, la variació local enriqueix la llengua estàndard.
Glòria,
És tal com ho dius. Una cosa no treu l'altra.
Roser,
I tant que sí. Cal tenir sempre en consideració la situació en què ens trobem, el nivell de formalitat, el públic al qual ens adrecem, etcètera.
Elfree,
Com més recursos, millor. La llengua és viva.
Omar,
Saludos con poesía viva.
Maijo,
Gràcies per ser sempre aquí. Moltes gràcies per acompanyar-nos en el viatge.
Gràcies, Rits. Va molt bé tancar els ulls. Per veure-hi més bé.
Verba,
I tant que sí. La llengua és viva. Hi ha moments i moments. Cada ocasió té els seus mots.
Publica un comentari a l'entrada