El zidro del Bisaura

El zidro. Ho hem escrit així, amb minúscula inicial, no pas per negligència o ignorància absoluta, sinó pel fet que aquest és un nom comú que els parlants de més edat de la regió del Bisaura (al nord d’Osona, a tocar del Ripollès i la Garrotxa) coneixen prou bé i que s’ha fet servir per designar un objecte tan proper, tan íntim, com ho és l’orinal, d’aquells que en temps de l’avior sempre es tenien a punt en previsió d’inoportunes contingències nocturnes; el seu lloc de vetlla preferent era, com sabeu, al dessota del llit.

De gibrelletes, doncs, va la cosa. De gibrelletes, orinals, bacins..., que aquests també són noms que s’han fet servir en aquesta i altres àrees del nostre domini lingüístic per al mateix atuell, amb la particularitat, però, que en el cas a què ens referim –el del zidro, vull dir– el nom comú surt d’habilitar un antropònim, és a dir, un nom propi (Zidro, hipocorístic d’Isidre).

Aquest especial procediment d’habilitació no és pas nou ni exclusiu dels nostres dies, car té antecedents en la nostra llengua medieval. El senyor Lluís Orriols i Monset (a qui devem un finíssim escorcoll de documentació vària de la comarca d’Osona) ens ho demostra amb textos del s. XV datats a la ciutat de Vic, on figura, amb aquesta clara intenció, el substantiu berenguera. Aquestes referències les podeu trobar en el primer volum, pp. 176-177, de La contribució d’Osona a la llengua catalana, obra extensa, publicada l’any 1994 per Curial Edicions Catalanes.

Referències semblants –però contemporànies i posades sobre el territori– ens les donen els professors Lídia Pons i Joan Veny en el segon volum de l’ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català). Sota l’entrada corresponent al concepte de què tractem (qüestió núm. 278) se citen, efectivament, els substantius pasqualet i manola (que hom situa en terres valencianes: a Xiva de Morella, el primer; i a l'Alcúdia de Carlet, el segon).

Tots aquests apel·latius són, com dic, per fer referència a aquest distingit i noble dipòsit. I sense cap mena d’escrúpol els hem portat aquí. Perquè sempre hem estat del senzill parer que la realitat de la vida –prou dura, d’altra banda– no ha d’estar gens renyida amb l’humor i la ironia amb què el llenguatge a voltes sap guarnir-la. I de cap manera no podríem entendre que, arribats en aquestes alçades de la història, algú volgués censurar o silenciar mots com ara aquests amb el sol pretext –pretext purità, hauria de ser?– que poden ser ofensius per a les persones o per a la seva dignitat.

Si així fos, si així haguéssim de procedir en tots els nostres afers, no em vull ni em puc imaginar on aniríem a raure. Segurament restaríem impedits, o amb grosses limitacions, endreçats i pulcres, això sí, però tanmateix ben ensopits de la vida, anodins, mancats d’aire. I sense espurna, ai las!

Comentari dedicat als nostres amics i informadors del Bisaura: Anna Coll (de Vidrà), Josep Comas (de Sora), Eudald Crosas (de St. Quirze de Besora), Maria Espadaler (de St. Quirze de Besora), Dolors Masias (de Sta. Maria de Besora), Alfons Teixidó (de Sora), Josep Trapé (de Montesquiu), Ramon Vila (de Montesquiu) i Ramon Vila-Abadal (de Vidrà).