Quina benòria!

Benòria vol dir ‘esplet, naixença’, és mot substantiu de gènere femení i l’hem conegut gràcies a l’amic Josep Comas Areñas (Josep de Sora), autor de diverses i recomanables narracions d’ambient rural, editades per ell mateix, farcides de veus i girs castissos dels que tant ens agrada de trobar als qui estimem la variació geogràfica (i la unitat!) de la nostra llengua històrica.

Tot i que a hores d’ara no sé precisar la distribució geogràfica d’aquest mot i que jo mateix el conec d’uns pocs mesos ençà, us puc indicar, tanmateix, que en el meu entorn familiar de Torelló, a la vall del Ges, m’han informat que aquest hi és, allà, un mot corrent, no gens insòlit, car s’ha usat –igualment que a Sora, municipi situat entre l’Alt Lluçanès i el Bisaura– per referir-se sobretot a una bella naixença d’hortalisses (o de productes del camp, o de bolets, si s’escau), però sovint, com ens diu l’amic Josep de Sora, per fer notar que aquella naixença –o naixó, que dirien a la Garrotxa– s’ha produït de manera especialment generosa, o inesperada pel col·lector. Equival, doncs, al sintagma bé de Déu i n’és, sens dubte, una bona alternativa, molt expressiva: “Quina benòria d’enciam!”.

Benòria no figura al DIEC ni al DCVB, però li hem trobat, això sí, un bon contrapunt en el mateix DCVB. Es tracta del substantiu malòria ‘malura, malaltia’ (pron. malori), que hom documenta en àrea del dialecte rossellonès. Posats aquests dos mots de costat, de seguida ens adonem que, ultra la seva possible condició d’antònims, tots dos, efectivament, semblen haver estat formats de la mateixa manera, és a dir, sobre la base d’un element nominal (bé ‘benefici, profit’ en el cas de benòria, mal ‘dany, perjudici’ en el cas de malòria) al qual s’ha afegit el sufix –ORIA, que hi aporta la idea de ‘conjunt’.

Deixeu-me afegir, com a cloenda, que el mateix procés de formació (amb el mateix sufix derivatiu) es pot veure en el substantiu cridòria ‘cridadissa’, del lèxic comú, i a cabòria, eufòria o cantòria (molt usat, aquest, per l’escriptora Caterina Albert), i encara en el plural calmòries ‘calmes de gener’, mot bellíssim, propi del llenguatge dels pescadors de Cadaqués, que trobareu consignat, per si mai ho voleu consultar, en el llibre intitulat El vocabulari de Cadaqués, de la professora Ernesta Sala, publicat l’any 1994 per Parsifal Edicions.

I res més, senyors.

Salut i mots tinguem.

Comentari dedicat a Josep Comas Areñas.