Probablement cap a les primeries del segle XX, encara que en una data de mal precisar, hi va haver algú (un català anònim) que va voler aplegar tot un seguit de mots i expressions sentits a la vila d'Arbúcies, a la comarca de la Selva.
L'any 1989 aquestes anotacions van ser publicades en forma de brevíssim quadernet pel Museu Etnològic del Montseny la Gabella (MEMGA) i amb un aclaridor pròleg del professor Jordi Bruguera.
En aquest senzill opuscle, presentat sota la llegenda Paraulas catalanas y frases recullidas à Arbucias, s'hi pot trobar, entre moltes altres curiositats del lèxic del Montseny, la referència que més escau al dia d'avui.
S'hi esmenta, en efecte, el substantiu cuot 'llufa dels Innocents', mot que el compilador anònim va servar perquè avui tots nosaltres ens en poguéssim gaudir.
A ell, doncs, devem la troballa d'aquest mot tan curiós: el cuot d'Arbúcies.
Planteu-vos-el.
Dedicat, ara i sempre, a tots els qui, amb gran esforç i dignitat, ens han ensenyat a estimar la nostra llengua històrica.
13 comentaris:
Jordi, moltes gràcies per la informació. Totes les teues recerques són molt interessants i ens ajuden a conèixer millor la nostra llengua a tots els qui com tu dius l'estimem.
El complilador anònim servaria el mot, però sense les teues investigadors de ben segur que a molts no ens arribaria!!!
Moltes gràcies per la troballa, la guuardarem en un lloc ben privilegiat!!!
Com que m'ha entrat la dèria dels punts de liibre, quan tinga una mica de temps li'n faré un i l'enllaçaré al teu blog per ajudar a difondre la teua recerca, si et sembla bé, és clar!!!
Hola! Vinc de ca l'iris, que m'ha dut fins aquí. No coneixia el teu blog i m'agrada molt. Me l'enduc a la meva barra lateral. Gràcies per tenir cura de la nostra estimada i maltractada llengua!
M'he fixat en la imatge del bloc. El que queda d'un poble quan el pantà desapareix, com el que queda de la llengua oblidada a vegades...
Cuot de cua, suposo...
La llufa com apèndix...
Sí, Helena, el que ens queda.
I el que ens queda per fer.
La cua, que diu l'Olga.
Hola Jordi, he anat a parar al teu blog seguint el de l'Iris. A mi també m'agrada conservar les paraules que ja no s'utilitzen gaire. Jo en sabia moltes, però pel camí sempre se'n perd alguna...
Referent a la paraula cuot jo en coneixia una altre significat el de "caganiu", o sigui l'ocell més petit d'una niuada, em sembla que no té res a veure amb cua... La meva família sempre ha fet via per la Catalunya Central: el Bages, el Berguedà, Osona i també pel Solsonès i m'han deixat d'herència, no pas diners, però sí un bon vocabulari. Ves per on, ara visc al Baix Llobregat,però les arrels no es perden. M'agradaria ser seguidora del teu blog i et convido al meu si et ve de gust.
Salutacions,
M. Roser
Hola Roser,
Celebro la teva presència aquí. M'apunto el que dius sobre el CUOT, i rebré amb molt de gust tot el que em puguis aportar. És així com n'aprenc.
Gràcies, Roser.
M'acabo de reunir amb mi mateix i, per unanimitat, he acordat concedir el I Premi Cuot d'Or per la Llengua a la persona que porta el pseudònim "Iris" (altrament coneguda com a Joana Navarro),
a la qual se li reconeix, com a mèrit singular, la seva lluita alegre i constant a favor de l'ensenyament de la nostra llengua i el fet d'haver interpretat, de manera decidida i generosa, el sentit que aquest jurat va voler donar al mot de referència.
Que així consti.
Torelló, 29 de desembre de 2010.
Així mateix, aquest jurat vol regraciar amb el Cuot d'Argent les altres persones que us hi heu interessat de tot cor i que heu demostrat una amor tan viva per la llengua.
Gràcies.
Reunides amicalment, Iris i Joana, acorden per unanimitat, no sens abans haver mostrat sèries discrepàncies, rebre tan honorífic guardó.
El Cuot d'Or queda inaugurat per a properes edicions. Totes dues mantenen seriosament el compromís de formar part del jurat el proper any.
Que així conste i es mantinga ben viu l'amor a la llengua.
Dues salutacions ben cordials.
M'agrade, que diuen a can Facebook.
I s'accepta amb totes les condicions estipulades.
Aplaudiments per a les guanyadores.
L'amor de la llengua és tan gran aqui i estic maltractant el català sense pensar. Utilitzant les poques paraules que puc escriure sense traductor. It doesn't make sense. Un any tard, però he vist que la Carme ha trobat aquest blog el 28 de desembre de 2010 i ara si possible em va ensenyar el subjuntiu:) Salutacions cordials.
Merike,
Celebro que hagis passat per aquí. La teva presència l'agraeixo d'una manera molt especial. Sobretot per l'esforç que fas de difusió de la cultura catalana.
També m'agrada que hagis resseguit els moments àlgids d'aquest blog i que hagis pogut comprovar com la Carme el va trobar aviat farà un any. El seu suport és, com el teu, un gran suport per a mi i per a tots els que ens feu costat.
Us enviem una salutació molt especial cap a Finlàndia.
Publica un comentari a l'entrada