Bé que el substantiu farda pot tenir algunes altres aplicacions, aquí el porto a col·lació per destacar-ne el sentit que se li donava al poble de Vilalleons (entre la plana de Vic i les Guilleries) i tal com me l’ensenyaren els familiars del senyor Josep Vilamala en eixir d’una de les entrevistes que vaig fer en aquest indret del terme de St. Julià de Vilatorta durant la tardor de 2007.
Allà, de fet, me’l presentaren tot advertint-me que aquest substantiu, esdevingut ja estrany dins el llenguatge d’aquesta zona, només era viu per obra del seu clar record i per haver-lo pogut sentit en un ascendent familiar de la mateixa casa.
Aquest sentit a què ells es referien no era sinó el de ‘mainada, conjunt d’infants’, que el DCVB bonament situa a les comarques de la Garrotxa, Empordà, Berguedà, Lluçanès i Ribagorça.
Aquest mateix diccionari dóna notícia, a més, d’altres accepcions atribuïdes a aquest substantiu. Hi sobresurten les de ‘càrrega’, la de ‘conjunt de coses inútils, que fan nosa’ i, finalment, la de ‘conjunt de gent dolenta o que molesta’. Tots aquests significats han estat efectivament registrats per aquest diccionari i sembla evident que tenen relació semàntica amb el sentit ‘mainada, quitxalla’, el qual sorgeix per ennobliment (ennobliment a voltes relatiu, o incomplet) de la idea bàsica de ‘càrrega, destorb’. Que és, precisament, el mateix procés que hom ha pogut remarcar en altres elements del nostre lèxic: al·lot (de arlot ‘home de mala vida’), bergant ‘jove’, bordegàs (derivat de bord).
En el sentit que aquí ens interessa el substantiu farda també el trobareu representat al Diccionari Aguiló, on se citen testimonis documentals que corresponen a la Crida de les Festes de Sant Miquel de Vic, del 1799: “Se comencen a sentir xiulets y crits de la farda”. Aquesta referència la podreu trobar, igualment, al volum I de La contribució d’Osona a la llengua catalana, de Lluís Orriols i Monset, obra en dos volums publicada l’any 1994 per Curial Edicions Catalanes.
A Josep Vilamala i la seva família.
2 comentaris:
"L'any de la nevada grossa / que va coure els aulivers / aquella punyetera farda / tots descalços pel carrer. Mireu si n'eren dolents / que no en va matar ni un. Sant Corneli leri leri / aplaneu els d'Aramunt". ELS CONTRA-GOIGS DE ST. CORNELI. De Lluna Vella. Tonades i cançons dels Pirineus. Reculls del conjunt "Pont d'Arcalís",dirigit per l'Artur Blasco, dedicat anys ha a la recerca d'antigues lletres i músiques. Una meravella. Apa, Bona nit que Déu ens do".
És molt molt molt bo. I té un ritme perfectíssim. És una meravella.
Apa, bon dia. Feu bondat. Ai!
Publica un comentari a l'entrada