GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dijous, 15 de novembre de 2012

Per a la tartamudesa











Segons informació aplegada a l'indret de Vilalleons, al terme osonenc de St. Julià de Vilatorta, la tartamudesa (o el tartamuteig, tal com em digueren allà) es pot guarir fent per manera que l'afectat prengui cura de col·locar-se tot de pedretes rodones de riu sota la llengua i provant, tot seguit, de cridar tant com es pugui.  

El remei que aquí us donem fou indicat pel senyor Josep Vilamala en les enquestes realitzades durant la tardor de l'any 2008.  








25 comentaris:

XeXu ha dit...

A mi em sembla més un remei per quedar-se sense dents, i així segur que no es tartamudeja, però tampoc es pot parlar de cap manera!

cantireta ha dit...

Amb aire fresc de muntanya o sense? Glopejant aiguanaf?

Petons!

Drapaire de mots ha dit...

I es perd la tartamudesa per sempre?

Joana Navarro ha dit...

A la Ribera tothom diu tartamudeig.

Com diu Xexu, que vagen amb cura, pobrets no es queden sense dents, qye és ben cert que alguns són una gran auroritat. Ja ho diu la dita:

En terra de muts, gran savi és el tartamut!

Carme ha dit...

Això de les pedretes és una cosa coneguda... la novetat per ami és que després hagin de cridar tant com puguin! M'ha fet molta gràcia! Jo em pensava que amb les pedretes a la boca havien de parlar. :) Cridar deu ser més perillós encara... per les dents i per empassar-te els pedres.

Una abraçada, Jordi!

Sílvia ha dit...

Doncs, jo crec que pot funcionar. Diuen que la tartamudesa ve de la por a expressar-se, a parlar, de dir el que pensem sense embuts. Cridar pot ser una bona cura, amb les pedretes o sense. M'agrada, a part de paraules també trobem remeis amb tu ;)

Quadern de mots ha dit...

No seré jo qui dubti de la saviesa popular. En determinades ocasions el mal menor poden ser les dents, perquè cridat amb les peretes a la boca el més fàcil pot ser empassar-se -les.

enletrasarte (omar) ha dit...

la foto tiene vida propia
un abrazo

Helena Bonals ha dit...

Demòstenes, que tenia dificultats per a l'oratòria, va arribar a ser un gran orador tot posant-se una pedra a la boca per parlar. Com més nosa li feia la pedra millor!

Núria Pujolàs ha dit...

Que interessant!...també es deu poder fer amb confits, no?

Papallona blava ha dit...

He fet esvoletecs per aquests indrets. Especialment per Sant Julià, on les seves 7 fonts són fotografiades en nombroses ocasions. Fa temps que les meves ales no hi fan un batec, però és un lloc que sempre m’ha encisat. Bé, això de les pedres sota la llengua, la veritat, no ho havia escoltat dir. Com diu la Núria, potser millor amb confits, si el resultat ha de ser el mateix, és clar.

Elfreelang ha dit...

hi havia un filosof grec que feia ben bé el mateix es posava una pedra sota la llengua ...ara no recordo el nom

Glo.Bos.blog ha dit...

Sempre ho he sentit a dir. Ho explicaven de un filosof grec, no recordo quin. Demóstones?
Però a mi em sembla més una manera d'ofegar-se que de curar la tartamudesa.

El porquet ha dit...

Aaaah! Però no ens dius quines són les conclusions d'aquest estudi de medicina popular! Funciona? ;p

LA MAR ha dit...

Això no pot ser mai per una raor de pes: el tractament és massa barat!.

M. Roser ha dit...

Potser sí que és un bon remei per a la tartamudesa...Però segur que si es crida deu ser del mal que fa!!!
És curiós que molts tartamuts, diuen que no ho són quan canten, només quan parlen...Solució, parlar cantant!!!

Lluís ha dit...

Em penso que aquest remei és com el de les polseres de fil de coure pel mal d'esquena. Un usuari d'aquesta mena de polseres li va preguntar al doctor Soler, l'antic metge de poble, sobre el seu efecte. El doctor li va preguntar si hi notava alguna millora, i l'altre li va respondre que poder si. Això és que te l'has posada malamaent, li va sugerir el doctor, te la tens que voltar pels collons ben estreta, veuràs que del mal d'eaquena ja no te'n sentiràs !
Salut !

Carme Girona ha dit...

Quan era petita era molt tartamuda. A l'adolescència em vaig assabentar de l'experiment i el vaig practicar uns quants dies tot llegint en veu alta i m'anava bé. Un bon dia vaig anar a Barcelona(amb les pedretes). vaig haver de preguntar a la guixeta del metro, i la dona que es pensava que tenia necessitats especials, em va acompanyar fins que es van obrir les portes i em va repetir la parada un munt de vegades. Llavors vaig pensar que fora millor un cartell...

Miquel Àngel ha dit...

Tartamús en diuen a Manacor, i això de la pedreta o un llapis a la boca jo ho feia de jove per aprendre a vocalitzar millor a l'hora de cantar. M'ho va ensenyar l'Ovidi Montllor que d'ixò en savia un bon tros!!

José María Souza Costa ha dit...

Holla,

I am Brazilian ( Brazil )
I have a blog.
Please, you can now follow-me this blog.
Welcome to my blog.
I am happy
HERE
www.josemariacosta.com

Olga Xirinacs ha dit...

Dic el mateix que Helena, ja que sempre se'ns ha ensenyat que Demòstenes feia servir les pedretes a la boca per vèncer la tartamudesa.

sa lluna ha dit...

Espero que les pedretes fossin petites, encara així un perill a l´hora de cridar.
Preciosa foto!

Aferrades.

Ricardo Miñana ha dit...

Hola Jordi, ya fea temps que no el visitava, sempre un placer.
que tingues una bona semana.

Galionar ha dit...

Hola, Jordi, no sé pas què pot tenir de científic o què de superstició, aquest remei, però m'ha fet pensar en l'acudit aquell del tipus que va per la selva amb una enclusa a les mans, per allò que si surt un tigre i l'empaita, quan la deixi anar podrà córrer més... I és que quan escups les pedretes deu ser un alliberament, poder parlar amb més claredat.
Abraçades.

Jordi Dorca ha dit...

Moltes gràcies a tots vosaltres per haver passat per aquí. Us agraeixo molt i m'apunto tot el que m'ensenyeu.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...