El rabassell

Ens referim al més menut de la colla, també conegut com a caganiu en molts punts del domini, inclòs l'Alguer. 

La referència que avui portem és de Rupit, Collsacabra (de Miquel Banús, com sempre), on també es coneix, per a aquest mateix significat, el substantiu pitorliu, el qual sembla admetre un femení pitorliua. 

El substantiu recordell, que trobem consignat al volum III de l'ALDC és propi de les Balears, segons consta allí, per bé que en un sentit un xic diferent, el de 'fill que arriba tard, sense esperar-lo'.

Aquest apunt torna a estar dedicat als assistents a la xerrada del proppassat dissabte, alguns dels quals, pel que he vist, han tingut el detall d'endinsar-se en aquest blog que també és per a ells. I a Carme Rosanas, pel dibuix.

 

Mots insòlits de Collsacabra

  

Aquest apunt ha estat redactat conjuntament per Miquel Banús, poeta i pintor nascut al poble de Rupit (Collsacabra), i per Jordi Dorca, mantenidor d'aquest blog.

Us presentem aquí una tria, no gaire extensa, de mots característics de Collsacabra no recollits al diccionari normatiu (DIEC-2).  els quals han estat pouats de l'inventari lèxic de Miquel Banús, text inèdit, encara obert a noves entrades, en el qual s'han anat introduint, durant molts anys, les formes del llenguatge castís que hom ha pogut observar en aquestes terres del nord de la Catalunya Central. 

Gaudiu-ne, doncs, tant com vulgueu, i si us ve de gust, digueu-hi tot seguit la vostra. 

• amarigolar  v. tr.  [əməɾiɣulá]  'rebregar la roba'  (no al DCVB)  
• càlic, -ica  adj.  [kálik]  'pobre, magre, poc productiu'  (DCVB: Olot, Lluçanès)   
• culissó  m.  [kulisó]  'petita porció d'alguna cosa, especialment allò que resta al capdavall d'un sac'   (no al DCVB)
• enfalec  m.  [əɱfəɾfέk]  'enfarfec, nosa'  (no al DCVB)   
• fal·lar  v. intr.  [fəllá]  'gallardejar, presumir'  (no al DCVB)   
• escapiar  v. tr.  [əskəspiá]  'escalabornar'   (DCVB: Rosselló, Empordà)   
• malestibat, -ada   m. i f.  [máləstiβát]  'persona de mala índole'    (no al DCVB)   
• manganejar  v. tr.  [məŋgənəʒá]  'pidolar, demanar tot mirant de treure'n un profit òptim o fins abusiu'   (sí al DCVB, però en un altre sentit)   
• mastegamelses  m. i f.  [məstέɣəmέlsəs]   'persona malcontentadissa, que sempre troba què dir'  (no al DCVB)    
  
• nuellut, -uda  adj.   [nuəʎút]  'nuós'   (DCVB: sense localitzar) 
• palluc  m.  [pəʎúk]  'beneit'   (DCVB: Rosselló, Empordà)   
• perolejar  v. intr.   [pəɾuləʒá]  'el menjar, fer olor de perola'  (no al DCVB)   
• sol-lluït  m.   [sɔ́lʎuít]  'besllum'  (no al DCVB)
• tano  m.  [tánu]  'fred intens'  (DCVB: Tortosa) 
• tester  m.  [təsté]  'pedrís que hi ha cada costat de la finestra, en les cases antigues'  (no al DCVB)
• fotrimanya  m.  [futɾimáɲə]  'manera astuta, hàbil, d'aconseguir alguna cosa'  (no al DCVB)       
• xarapa  m.  i  f.  [ʃəɾápə]  'mentider'  (sí al DCVB, però en un altre sentit)

Testers a Rupit, febrer de 2012

Aquest apunt es dedica a l'Any de la paraula viva i a la memòria d'Antoni M. Alcover.

A Roses en neixen més

 

 

Missatge de llum i esperança el que ens arriba des de Collsacabra. I bella fraseologia. 

Bon 2012! 

Dedicat a Miquel Banús (de qui vaig aprendre l'expressió) i a Alba Pifarré (de qui he manllevat la imatge de la posta de sol). 

De Mallorca a Collsacabra en dues endevinalles

Al·lota, ¿vols que facem

el que férem l'altre vespre?

Ajuntarem pèl entre pèl

i amagarem la resta.

Aquesta fou l'endevinalla mallorquina originalment publicada al blog Interessant el dia 27 de novembre del 2011, la qual fou posteriorment complementada per una altra singular aportació: la del senyor Miquel Banús, poeta, pintor, amic nostre, que hi afegí aquesta altra, pouada a Collsacabra, però amb la mateixa acció com a objecte de l'endevinalla:    

Maridet, maridet,

farem allò de cada nit:

pèl sobre pèl

i el belluguet al mig. 

 

Per als qui encara no us heu atansat al blog Interessant, gestionat per Ventafocs, ja sols caldrà que ens digueu quina és l'acció, tan complicada, a què es refereixen aquestes dues endevinalles.

 








Dedicat a tots els amics que ens segueixen des de Mallorca i des de Collsacabra. I a Merike, que encara ens segueix des de més lluny.  

La servidora de Vidrà

El substantiu servidora, aplicat a l'objecte de la imatge, és ben bé un arcaisme dins el català central, que sobreviu, si més no, en alguns indrets d'Osona on jo he pogut fer entrevistes amb persones de la primera generació local.


Primerament me'l van indicar al poble de Rupit quan hi vaig fer les enquestes per a la meva recerca monogràfica a Collsacabra encetada devers el darrer tombant de segle. Fou aleshores el meu informador, el senyor Miquel Banús, ja habitual en aquesta secció, qui em féu observar que l'esmentat mot hi era usat, en aquest indret, en el sentit de 'orinal, gibrelleta' i que així mateix hi era possible d'usar-lo en el sentit de 'recipient per presentar coses de menjar a taula'. 


Més endavant, ben entrats ja en el segle XXI, vaig comprovar-lo al municipi de Vidrà, on, a més, m'indicaren el mot zidro (conegut per tot el Bisaura) com a equivalent de gibrelleta i orinal, és a dir, com a substantiu que serveix per designar un recipient apte per a la mateixa finalitat.   


Les dues accepcions de què tractem aquí figuren al DCVB, per bé que la relativa a l'atuell higiènic solament és atribuïda a les illes de Mallorca i Menorca, on crec que el substantiu servidora encara és usat en el sentit de 'orinal'.    


En trobareu més informació al volum I, pàg. 176, de La contribució d'Osona a la llengua catalana, del 1994, en què es recullen referències medievals d'aquest mot relatives a la ciutat de Vic. 

El sol-lluït

Sol-lluït  m. 

Besllum. 

Troballa lèxica del terme de Rupit-Pruit, que es produí en les primeres entrevistes que vaig fer en aquest indret de Collsacabra devers l'any 2000.  

La descoberta d'aquest mot substantiu, absent dels nostres diccionaris, va anar acompanyada d'una contalla de regust càtar en què la bondat i puresa del protagonista, un pastor senzill i auster, es confirmava pel fet que, en arribar a la seva pobríssima cabana, aquest humil pastor desava, sense més complicacions, el seu abrigall al sol-lluït de la finestra.

Dedicat a Miquel Banús, servador del mot, i a Joana Navarro, per haver escrit un poemari dedicat al sol-lluït. 




 

I quin damaceli!

Damaceli vol dir  'pluja molt intensa, gran aiguat, diluvi'.

Es tracta d'un mot no normatiu que vam aprendre al nord d'Osona, a Collsacabra, etimològicament molt interessant, car prové del llatí DAMNATIO CAELI, és a dir, 'condemnació divina, ira del cel'.

El trobareu recollit al DCVB amb el sentit general de 'avalot, soroll gran', i atribuït a la plana de Vic, per bé que no hi figura, tanmateix, en l'accepció específica, meteorològica, que nosaltres recollim aquí. 

Per la seva banda, el DECLC de Joan Coromines (III, 16), bo i admetent-ne la localització vigatana, el relaciona, tanmateix, amb l'ambient de disputes entre seminaristes i predicadors en llatí, i esmenta, a més, el cas del substantiu dumissel  'mioladissa, cridòria de gats' com a possible derivat eivissenc d'aquell sintagma culte.     




Agraïments: a Carme Rosanas, autora del dibuix; i a Miquel Banús, servador del mot.

Cinc geodites de Collsacabra

Tavertet

Enregistrades a Rupit el mes de juny d'enguany:   


A Tavertet de la merda en fan paret. 
Les noies de l'Esquirol les toca qui vol.
De les noies de Rupit, la que no és puta ja ha parit. 
A Rupit, ben pagat i mal servit.  
Les noies de Rupit van a pixar al riu, i els de Susqueda es queixen que en comptes d'aigua baixa lleixiu.   





L'Esquirol





Rupit



 

Susqueda

 


Agraïment: a Miquel Banús i als curadors de les pàgines socials de Tavertet i de Susqueda, de les quals he manllevat la primera i la darrera imatge, així com als de Nació Digital per la fotografia de l'Esquirol.    

La minerva

Minerva (amb e tancada) és un dels mots d'estil informal que serveixen, a Rupit, per designar el menjar, i forma part de la llista de mots particulars que Miquel Banús ens va ensenyar en la darrera entrevista del mes de juny d'enguany.

La primera imatge ha estat manllevada de Sustainable, la segona l'hem treta de la pàgina social del grup Amics de Rupit, i la tercera és de la Wikipedia. 

Quin tano que fa!

Puc assegurar-vos que l'expresssió que avui us presento, enregistrada en un dels edificis del carrer del Fossar de Rupit, és ben adient amb l'ambient fredoral que imperava en la jornada del 9 de juny del 2011.   

Efectivament. La darrera entrevista de Rupit tingué lloc aquest proppsassat dijous, i el protagonista en fou el senyor Miquel Banús i Blanch, amb qui, després de molt de temps de no haver-nos trobat, vam coincidir per mirar de tractar d'alguns negocis relacionats amb la geovariació lingüística, i particularment per fer una bona capta de mots i de girs locals.

La collita fou esplèndida, no cal dir-ho, i es va iniciar (com sol ocórrer en casos semblants) ponderant la temperatura remarcablament baixa que assenyalava el termòmetre situat a les envistes del carrer del Fossar (el de la imatge, vull dir).

En aquests prolegòmens va caldre, això sí, que l'amic Miquel ens vulgués afavorir amb un jerseiet molt acollidor (i gens sobrer, per cert) i amb l'auxili suplementari d'una estufeta de les modernes.

El comentari relatiu al substantiu tano 'fred intens' (i a l'expressió en què s'encabeix) tampoc no hi fou gens sobrer, ja ho veieu.  

Conclusió: aquest mot no és exclusiu de Collsacabra, car s'usa (segons clara referència del DCVB) en terres de Tortosa, en àrea occidental.

La xicra de Rupit

El substantiu xicra 'tassa petita, especialment emprada per prendre cafè o xocolata desfeta' me'l va ensenyar l'amic Miquel Banús i Blanch, de Rupit. I l'acompanyo en aquesta ocasió amb un dibuix sobre el tema de la tassa que és creació de Carme Rosanes, i manllevat del blog Col·lecció de moments, al qual us recomano d'acudir per sadollar-vos amb el poema al·lusiu.   


Xicra és, doncs, mot normatiu i, per tant, ben recollit al diccionari DIEC-2, i no té, en principi, res d'especial, llevat del fet de ser un mot relativament poc conegut entre les generacions joves i, sobretot, per haver-nos arribat (passant pel castellà jícara) des de les llunyanes terres ameríndies, probablement des del substantiu xical·li 'carabassa de beure' de la llengua nahua de Mèxic, ètim proposat per Joan Coromines (DECLC, 539-540). La cronologia hi va a favor: la primera documentació en llengua castellana és del 1540, i del 1789 en llengua catalana.

Aquest mot fou usat, entre altres, pel baró de Maldà i per Joaquim Ruyra. I se li coneix el derivat xicrada 'xicra plena', que el Diccionari Aguiló atribueix a la Garratoxa, per bé que en la forma xicarada, mentre que el DCVB el recull sense localitzar. 


Jo, com he dit, no el vaig conèixer fins que no vaig dur a terme la meva particular recerca al terme de Rupit, i fou per això que el vaig incloure al llibre que vaig fer sobre Collsacabra. 

Imatge panoràmica de Rupit, manllevada de la pàgina social Amics de Rupit

Agraïments: a Carme Rosanes i a Helena Bonals, que m'han fet recordar aquest bell mot.  

Xeixa

Agullola de Rupit, desembre de 2010

Sempre he pensat que Collsacabra és un dels indrets en què el dolor produït per la manca de diners resta més apaivagat per la magnitud dels seus paisatges imponents i per l'aclaparadora presència d'un gran faedor que tot ho relativitza.

Grandet com sóc, ja m'adono que l'oblit dels afers econòmics no s'aconsegueix tan fàcilment com voldríem. I que ni tan sols esguardant la plenitud i la feresa d'aquells remotíssims espadats s'allibera un hom de totes les servituds de la vida diària.   

És per això, doncs, que us vull fer avinent dues de les accepcions que el substantiu xeixa (mot d'origen insegur, però tal vegada cèltic) coneix en terres de Collsacabra. Totes dues me les va ensenyar l'amic Miquel Banús, de Rupit, a qui dedico l'apunt d'avui.

• 'blat de bona qualitat, que fa la farina blanca i més saborosa que la del blat ordinari' (definició que trec del DCVB) 
• 'diners'

La primera accepció, d'extracció rural, és pròpia de molts indrets del domini. La segona, en canvi, sembla més restringida quant a la seva implantació geogràfica, car el DCVB la situa únicament a Mallorca.

Aquest mateix diccionari recull, tanmateix, una altra accepció, d'encuny ripollès, molt relacionada amb els béns materials:

•  'cinquena, moneda antiga de cinc duros'

Pel que fa referència a Collsacabra, l'accepció econòmica d'aquest mot la trobem igualment representada en el volum intitulat Collsacabra. Paisatges i llegendes, de Miquel Banús i Blanch, publicat l'any 2003 per Farell Editors. I dins del conte "El còlera i la mestressa de l'Alou", p. 40:    

Era costum, llavors, enterrar els morts del còlera a les poques hores de finir, i així ho feren, també, amb dita senyora. La cosa no hauria passat d'aquí si no hagués estat que en dita pairalia de l'Alou tenien un mosso que era molt curt de gambals i es volia casar, però no tenia xeixa (diners) i no sabia pas com fer-ne.

Sigui com sigui, i deixant de banda les angúnies que eternament haurà de passar el mosso del conte per causa de la seva dèria materialista, valdrà més reblar-ho tal com ho fan a Manacor quan volen expressar satisfacció per les coses ben fetes:

Millor si és xeixa!

Collsacabra, desembre de 2010

Un home de bon faire

Reconec que no solc ser gaire destre a l'hora de presentar, amb el rigor i la consideració deguts, els mèrits dels prohoms que han estat fidels al nostre poble, i per això, en aquesta ocasió, en la trista avinentesa d'haver-se produït la mort del mestre Joan Solà, m'he estimat més de fer-ho (bé que amb un xic de retard) recordant aquí la bella i planera expressió, de nissaga occitana, que feien servir a Rupit per glossar les bondats dels esperits nobles.

Me la va ensenyar l'amic Miquel Banús, i no crec, doncs, que calgui afegir-hi res més.

Només això: gràcies.




A la memòria del professor Joan Solà.

Rasclar

A banda del seu sentit recte (aplicat als cultius), en el llenguatge encriptat dels jugadors de cartes clandestins, el verb rasclar s’havia fet servir, a Sta. Coloma de Farners (Selva), per proposar una trobada de joc: “Anem a rasclar?”.

Aquest ús, a tall de contrassenya, no sembla immotivat, atès que ens recorda el moviment que els jugadors fan en arreplegar les cartes, o els guanys, que és força semblant –crec– al moviment que es fa amb el rascle al camp.

Fem constar, a més, que en punts del català central aquest mateix verb pot assenyalar l’acció de festejar (Rupit, St. Julià de Vilatorta, Tavèrnoles).

La feixa de dalt

Es diu, a Rupit, que un hom és de la feixa de dalt quan és notori que ocupa una bona posició, un lloc preeminent, en l'escala social de l'indret on viu.

La informació que dono és treta de les entrevistes que vam fer a Collsacabra a les primeries del segle XXI.

Donar les complantes

O donar el condol. Es deia a Rupit, i ens n’assabenta el senyor Miquel Banús, informador nostre en aquell indret de Collsacabra.

Cumquibus

A Rupit es deia: “Allà on no hi ha cumquibus, Déu no hi habita”, per donar a entendre, de manera molt polida però contundent, que sense diners fins i tot la protecció divina ens pot acabar fallant.

Cumquibus significa ‘diners’, i així ho recull el DCVB, que només atribueix aquest ús substantiu (masculí plural) a Mallorca i Menorca.

Amb la dada que ens aporten en aquesta vila de Collsacabra ens han ajudat, sens dubte, a eixamplar modestament la localització d’aquest mot tan singular.

El seu origen ens l’aclareix el mateix DCVB: CUM QUIBUS ‘amb què, amb el qual’, del prefaci de la missa: « cum quibus et nostras voces....».

A Miquel Banús, de Rupit.

Ronar

Ho fa el gat, de ronar, i així m’ho indiquen a Rupit. Informació deguda a Miquel Banús, que ens l’amplia tot assenyalant que, del mateix acte, també se’n pot dir filar el torn. I ho fa el gat, és clar. A Rupit, Collsacabra.

ronar v. intr.
Fer el gat un ronquet de satisfacció.

El que diem d’aquest verb coincideix amb el que es pot llegir al DCVB, que el localitza exclusivament a Collsacabra. No el recull el diccionari normatiu, i equival al castellà ronronear.

A Miquel Banús.