Expressió que equival a venir d’Arbeca, i s’ha sentit a la vila Anglès, primavera de 2009, just en el perímetre de la comarca natural de les Guilleries.
S’usa –em diuen– per indicar que algú, en presentar-se en un indret que li és nou, hi arriba amb ignorància absoluta dels costums locals i francament desorientat pel que fa al capteniment que hi és adient; aquest nouvingut és, per tant, vist amb estranyesa, amb burla, o qui sap si amb un bri tendresa pels ulls que se l’han de mirar.
Històricament, l’expressió se justifica –crec– pel fet que l’indret de Querós, al cor de les Guilleries, restà submergit en construir-se el pantà de Susqueda, i els seus habitants, infortunats, hagueren de conèixer les dures conseqüències del desarrelament.
Jo mateix he tingut el goig de poder-ne entrevistar algunes, d’aquestes persones; recordo, amb especial afecte, l’entrevista, densa i enriquidora, enregistrada el 5 de maig de 2001, que vaig poder fer al senyor Pere Domènech, pastor d’ofici, en el seu “exili” de Tavertet, al mas la Perereda.
El professor Narcís Figueras (http://www.ddgi.cat/atles/pdf/4.pdf) ens en fa cinc cèntims, d’aquest indret selvatà:
El pantà no sols enfonsà el poble de Susqueda, sinó també Querós i el seu pont romànic. Antic terme de Vilanova de Sau, passà ja a la fi del segle XIX a Sant Hilari Sacalm, i avui ha desaparegut del tot. La seva església, arran d’aigua, inaccessible des del cantó sud del Ter, és una ruïna absoluta. Querós és conegut per Joan Sala Serrallonga, que hi visqué en casar-se amb la pubilla d’aquest mas, i pel turó del Mal Sopar, d’on segons la llegenda hagué de fugir amig sopar dels seus perseguidors. Verdaguer hi anà el 1868 per recollir la llegenda i veure la casa del bandoler,“un casinyot dels més rònecs de la Guilleria—explica per carta a Aguiló—, una hora poc més o menys del poble de Querós”. S’arribà a la casa i també a Osor, on recollí la història d’en Coma d’Osor “que va matar el rector”. Aplega records d’aquest país, “terra de llops i bandolers”, que li semblen “de mala mena”. “Tot ho trobí aspre... —afirma— lo caràcter de la gent, los camins on un no pot casi posar lo peu pla, les muntanyes que amaguen sos pelats caps entre les bromes i sos peus en abismoses sotalades, lo murmuri dels rierals...”.
S’usa –em diuen– per indicar que algú, en presentar-se en un indret que li és nou, hi arriba amb ignorància absoluta dels costums locals i francament desorientat pel que fa al capteniment que hi és adient; aquest nouvingut és, per tant, vist amb estranyesa, amb burla, o qui sap si amb un bri tendresa pels ulls que se l’han de mirar.
Històricament, l’expressió se justifica –crec– pel fet que l’indret de Querós, al cor de les Guilleries, restà submergit en construir-se el pantà de Susqueda, i els seus habitants, infortunats, hagueren de conèixer les dures conseqüències del desarrelament.
Jo mateix he tingut el goig de poder-ne entrevistar algunes, d’aquestes persones; recordo, amb especial afecte, l’entrevista, densa i enriquidora, enregistrada el 5 de maig de 2001, que vaig poder fer al senyor Pere Domènech, pastor d’ofici, en el seu “exili” de Tavertet, al mas la Perereda.
El professor Narcís Figueras (http://www.ddgi.cat/atles/pdf/4.pdf) ens en fa cinc cèntims, d’aquest indret selvatà:
El pantà no sols enfonsà el poble de Susqueda, sinó també Querós i el seu pont romànic. Antic terme de Vilanova de Sau, passà ja a la fi del segle XIX a Sant Hilari Sacalm, i avui ha desaparegut del tot. La seva església, arran d’aigua, inaccessible des del cantó sud del Ter, és una ruïna absoluta. Querós és conegut per Joan Sala Serrallonga, que hi visqué en casar-se amb la pubilla d’aquest mas, i pel turó del Mal Sopar, d’on segons la llegenda hagué de fugir amig sopar dels seus perseguidors. Verdaguer hi anà el 1868 per recollir la llegenda i veure la casa del bandoler,“un casinyot dels més rònecs de la Guilleria—explica per carta a Aguiló—, una hora poc més o menys del poble de Querós”. S’arribà a la casa i també a Osor, on recollí la història d’en Coma d’Osor “que va matar el rector”. Aplega records d’aquest país, “terra de llops i bandolers”, que li semblen “de mala mena”. “Tot ho trobí aspre... —afirma— lo caràcter de la gent, los camins on un no pot casi posar lo peu pla, les muntanyes que amaguen sos pelats caps entre les bromes i sos peus en abismoses sotalades, lo murmuri dels rierals...”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada