És a dir: 'arromangar-se'.
Verb d'àrea reduïda, i bastant desusat, típic de la zona de Torelló i la seva vall, però crec que desconegut dels sectors circumdants.
Quan vaig escorcollar la zona veïna del Bisaura, amb motiu d'una recerca promoguda per la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Torelló, aquest verb va ser proposat a diversos informadors d'aquella regió, però en cap cas va ser identificat com a element del lèxic conegut. Resta comprovar, d'altra banda, si aquest ús s'estén per les zones properes del Voltreganès i de la plana de Vic.
Cal dir, a més, que no figura al DCVB ni al DECLC de Joan Coromines. I solament se'l troba, que jo sàpiga, al llibre de la professora Carme Vilà sobre el parlar de la plana de Vic, publicat per Caixa de Manresa el 1989, i en el meu, sobre la zona de Torelló, editat per l'Ajuntament de Torelló el 2007.
Pel que fa a l'etimologia, i acceptats tots els dubtes que fan al cas, la professora Carme Vilà (1989, p. 89) assenyala la possibilitat que arremissar sigui un derivat del llatí REMITERE, i, per tant, li escauria la grafia arremissar que ella dóna com a primera forma en l'entrada corresponent (al costat de arramissar i arremiçar).
Dedicat als de Torelló i la seva vall.
16 comentaris:
Per alguna vegada podria conèixer la paraula que introdueixes al bloc! Ni fava. M'agrada més arremissar que les altres dues.
M'agrada conèixer noves paraules... no sempre som conscients de la riquesa de la nostra llengua. Gràcies!
Bon dia Jordi... Ara mateix m'arremisso i em poso a treballar. És bonic descobrir mots...
Una abraçada...
Aixi que només en arremissem els de Torelló...
Si, jo fins ara m'havia arromangat... avui inauguro paraula i m'arremissaré tot seguit que ja FAIG TARD PEL DINAR....
De fet us acabo d'enredar... sense adonar-me'n massa. Jo sempre m'he "arremangat" i no pas arromangat... :)
Doncs ací a Valencia al llenguatge col·loquial diem aarromangar-se, Carme. I al normatiu aüssar les mànigues!!!
Bufa, he de reconèixer que no ho havia sentit mai ... i això que sempre vaig amb les mànigues a tocar del colze. Vaja, arremissat, doncs.
Gracies per la teva dedicatoria, als de Torelló, i la resta....
Gràcies per ajudar-nos a anar construint el trencaclosques de la nostra bonica llengua!
Tant si us arremisseu com si us arromangueu o arremangueu, moltes gràcies a tots vosaltres pels vostres comentaris i aportacions.
Per a mi és també un plaer anar
I digueu-li a l'Helena que s'amoïni, que ben aviat posaré algun dels mots que ella coneixerà.
Hola Jordi, hair vaig anar amb una colla a un sopar i al ser Sant Jordi haviem de portar un llibre, per parlar-ne, aconsellar-lo o bé deixar-lo, jo vaig portar aquest teu i em van dir que et felicités per la feina que has fet i la que fas.
Doncs,
MOLTES FELICITATS!!
i també pel teu Sant.
A reveure
Ahir, amb la h al seu lloc.
Bernadet,
Moltes gràcies. Em feu molt feliç. Amb la f de felicitat.
Quina gràcia trobar aquesta paraula! Jo sóc de Roda de Ter i allà no hi ha ningú que la utilitzi, però la meva àvia era de Torelló i he heretat força paraules de la vall del Ges! En el meu cas, però, diferencio entre arremissar (les mànigues) o arremengar (les faldilles o els pantalons).
Acabo de veure el teu comentari, Núria. Moltes gràcies per passar per aquí. M'agrada la diferenciació que fas.
Publica un comentari a l'entrada