El senyor Josep Comas i Areñas ens ha fet arribar, des de Sora, una imatge en què ha pogut aplegar el conjunt d'eines de segador que ell mateix havia fet servir en l'època de la seva primeríssima joventut. No cal dir que és un plaer de poder-les compartir.
- el volant, eina de segar, que en la imatge es pot veure tal com es portava anant o tornant de la feina
- l'arquet, és a dir, l'emboç que servia per protegir el tall del volant
- el garrot, que hom feia servir per estrènyer les espigues de la garba
- l'esclopet, peça de fusta, talment un esclop petit, amb què el segador es protegia la mà que no feia anar el volant
- la pedra d'esmolar
18 comentaris:
Resulta interessant com uns objectes representen una edat i tota una època... I com cada objecte,
té un nom i darrere un significat... Un món fet de coses que va més enllà.
Per questions que ara no venen al cas, recordo haver vist tota una col·lecció d'eines que el pagès feia servir de manera habitual. El volant el recordo perfectament. Cap a València i Alacant en diuen Corbella, com molt bé canta l'Ovidi. Un bon treball gairebé de recerca prehistòrica...
Des del far bona tarda.
onatge
Doncs sí; "l'onatge" m'acaba de concedir la condició honorífica de prehistòric je..je. Certament, no un com aquest, sinó aquest mateix volant, que és el meu, m'ha servit per a practicar la sega, com diu en Jordi, en la primera joventut; jo diria que adolescència, tot i que en aquell temps potser no existia; passàvem massa depressa de petits a grans. En el recompte que en fas, Jordi, t'oblides de la pedra d'esmolar, aquesta mena de barra rectangular que teniu a la foto. Guardo aquesta i altres eines d'aquella època; i sabeu perquè les guardo? Si ho sabeu vosaltres ja m'ho direu, perquè jo...; si us dic que solament perquè no em fan nosa..., és un argument ben magre, veritat? Bé; ja que en Jordi no ho acaba d'estevetxar, dons establert queda qui sóc i a què em dedicava als anys 1958-1960, (de dotze a catorze). Afegeixo que mai no he renegat d'aquest passat. Molt bona tarda, xiquets. Josep de Sora.
Al meu poble, Sueca, i a la majoria dels valencians, en diem corbella. Però al poble del costat, Cullera, li diuen com al nord: falç. No sé si haureu vist mai una corbella de segar arròs? Són diferents de la que mostra la imatge que jo diria que és de segar blat.
Benvolgut Josep, en cap moment el meu comentari vol ser despectiu, ans tot el contrari... Sento un gran respecte per la Terra i per les persones que la treballen i intenten viure’n. Un oncle del meu pare i el meu pare mateix, eren ferrers de tall, a casa era a Cal Ferrer de Tall, i de petit, petit es forjaven i s’esmolaven totes les eines de la pagesia, amb mola d’aigua. Recordo el volant, la dalla, el ganivet d’empeltar, la destral, tisora de collir raïms, la de podar, els xerracs, la serra de dues mans, la falç. Recordo molt bé i amb molta estima aquella època que el temps tenia el valor de la conversa amb la persona, no el que marca una tarifa decretada per un gremi... El que he volgut dir amb allò de “prehistòric” és que si ara ensenyem qualsevol d’aquestes eines a la joventut, ningú no sabrà ni el seu nom, ni perquè serveixen... I com dius tu, també estic molt orgullós de les meves arrels que provenen de la Terra.
Des del far una abraçada.
onatge
es correcte Jordi, jo havia segat així, però tenia una fals més petita i un esclopet més petit (coses d'aquells temps) i més que blat anava amb la Maria a segar trapadella per les vaques.
Que boniques les eines i les paraules!
Potser n'estic abusant, però vull contestar a tres comentaris anteriors; onatge, de cap manera em podria sentir ofès pel teu comentari, només faltaria. Pel què dius de la "falç", no és el mateix que el volant. També en Vicenç i en Puigcarbó en fan esment; la falç és més petita, més tancada i té un dentat fi, semblant a una serra de serrar metalls i servia per a segar farratges curts, com diu Puigcarbó; en petites quantitats, per als conills per exemple; trepadella, (esparceta) eufals, (userda) i, en algunes zones de terres magres i de blats escarransits, hi segaven tallant solament les espigues. Això jo no ho he viscut. El de la foto, efectivament, és per a segar blat, ordi, cibada i seguel; a Osona, anava "d'eixa manera". Molt bona nit, mainada.
De l'avi recordo molt el volant i l'esclopet, però les altres eines no, ell anava amb el volant a la mà sense cap mena de protecció, i el duia quan anava a segar userda i esparcet, a més del blat, o sigui, ben sovint!
Això idò la falç i el volant són sinònims? Inicialment havia pensat que no fossin dues eines semblants i que ara, amb la pèrdua del vocabulari agrícola estiguéssim oblidant. Això és el que m'ha passat amb tots els estris que porta aquest volant, no en coneixia cap i jo vinc del camp...
Nosaltres a Formentera de la falç en diem fauç.
No hem desenvolupat la l implosiva en alguns mots del gruo -al- així diem fauç, aubergínia, aubercoc, aubada...
Unes eines similars a la falç i al volant són l'estassabardes ( estassabarders ), el podall per podar a l'engrós abans de les 'estidores' i la guimella ( llimella, vimella, vimerall ), una falç petita d'uns 10 o 15 cm., fixa o en forma de navalla que es fa servir per collir 'rims'.
Salut !
Entre el volant i la falç hi ha nombroses eines semblants, ara bé; potser aquestes dues són les que tenen una definició més concreta. Per cert, Jordi Riera; al nord d'Osona, de la falç en dèiem "fauçó" i també "ubergínia" "abrecoc"... . Tanmateix, falç i volant, malgrat ser tots dos "torts", són diferents, sense cap dubte. Igualment en la seva funció; la primera era eina per a dones segant menjar per els conills i el volant per homes i per cereals de més alçada. Parlant d'Osona, és clar; ja sabeu que "cada terra fa sa guerra". Salut.
Jordi,
Procuro no ser gaire nostàlgic, però la relació entre objecte i mot és molt estreta i afectiva.
Onatge,
Que tinguis un molt bon dia des del far. Jo, aquests objectes, només me'ls puc mirar des del record dels altres. Moltes gràcies.
Josep,
No fan nosa, les eines. No pateixis. I ara, de seguida que pugui, afegiré la referència de la pedra d'esmolar.
Vicent,
Sí, el que dius és molt exacte. He consultat l'ALDC i he vist que hi ha, en efecte, aquesta variació que dius.
Onatge,
Segueixo amb molt d'interès les notícies que em doneu. Qualsevol informació que tingueu, feu-me-la arribar. Em va molt bé. I amb referència geogràfica, si la sabeu. Moltes gràcies.
Francesc,
Tenia cap nom, l'esclopet petit?
Carme,
Eines i versos!
Josep,
No. I ara! No hi ha abús. Tot és aprendre.
Zel,
M'aniria bé saber de quin indret era l'avi. Hi havia pocs llocs que seguessin a mà nua. Moltes gràcies.
Jordi,
Tot i que tenien un ús semblant, no eren ben bé la mateixa eina. La falç (o fauç, que aquí també ho dèiem molt) solia ser dentada, com diu en Josep de Sora en el seu segon comentari.
Lluís,
M'interessa molt molt això que has dit de la guimella (i ses variants). I ara me'n vaig a buscar la nit pels armaris, a veure si la trobo.
Caram, quanta informació gairebé destinada a l'oblit. Quin regal.
Josep, saps per què guardes aquestes eines? Jo et diria que et porten records d'un passat, millor o pitjor, però on la gent estimava la terra, amb un sentiment tant fort que s'identificava amb ella, i la terra agraïda els regalava la seva pau.
Gràcies per això de mainada, però no sé, no sé...
Una abraçada,
M. Roser
Gràcies, Joan i Roser, pels vostres comentaris de suport. Gran mainada.
no ho recordo, em sona esclopet i aixó era a Santa Maria de l'Estany, fa més de 50 anys
M. Roser, d'una manera fins i tot poètica, crec que l'encertes de ple. I amb els temps, hem canviat també nosaltres; sentim el més mínim bri de nostàlgia, pels ordinadors, telèfons, electrodomèstics..., dels quals ens hem anat desfent? No cap. Pel contrari, aquestes eines elementals, construides a cops de maça, sense motlles, ens deixen una certa recança, sobretot quan els qui venen darrere no els donen cap valor; tret d'algunes excepcions, com la "mainada" de l'Adverbia, per exemple. Molt bona nit, quitxalla.
Publica un comentari a l'entrada