GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

dijous, 24 de novembre de 2011

Plou





Plou.
 
Missatge clar, irrefutable, propi dels indrets selvatans de la Cellera de Ter i d'Anglès

Ho deia la dona quan, en presència de la mainada, volia assenyalar al marit que ella es trobava en el període de menstruació i que, per tant, aquella nit no hi podria haver activitat sexual.

Immersos, però, en el difícil brogit de la fàbrica de can Burés, el mateix missatge no era possible canalitzar-lo verbalment, i, doncs, calia aleshores fer-lo arribar d'una altra manera, amb mitjans no verbals: és a dir, imitant amb un moviment reiteratiu dels dits de la mà el moviment, vertical, de caiguda de la pluja.






Dedicat a la mantenidora del blog zero-zer-o-zer-o-no-ser, del qual hem manllevat la bella creació que il·lustra aquest apunt d'avui.  



37 comentaris:

Lluís ha dit...

Quan hi ha la tia a casa sempre és un inconvenient. Salut !

Jordi Dorca ha dit...

La tia d'Arenys!

Joana ha dit...

Mira per on, no sabia jo que a les bruixes de la cançoneta popular els passava el mateix :)

Plou i fa sol,
les bruixes es pentines,
plou i fa sol,
les bruixes porten dol

Helena Bonals ha dit...

Hi ha persones per a les quals sempre plou, ho desitgin o no.

Jordi Dorca ha dit...

Joana,
Lletres i cançons. Ens tens ben intrigats...

Jordi Dorca ha dit...

Helena,
Posem-hi, doncs, bona música, i bona pluja als camps sembrats.

El porquet ha dit...

Imagina't si hi ha tempesta... ;p

lolita lagarto ha dit...

mentre després de la tempesta vingui la calma..:)
ei, moltes gràcies per les teves paraules, m'ha fet molta il·lusió!

Jordi Dorca ha dit...

Porquet,
Ostres! Amb això no hi havia caigut.

Jordi Dorca ha dit...

Lolita,
Gràcies, artista.

Jordi Dorca ha dit...

Ha arribat la calma.

magazine.cat ha dit...

Per aquí ve la tia Maria de tant en tant ;)

Violant d'Atarca ha dit...

Caram, caram... quantes manies... si plou i vénen ganes de ballar
cap a la dutxa a dançar!
Esclar que en aquells temps les dutxes de les classes populars eren gibrells o, amb una mica de sort, els safaretjos...
Molt rebufó el dibuix!

Francesc Puigcarbó ha dit...

no ho sabia, en deien la tia i altres eufemismes, però aquest mot,m'ès totalment desconegut.

Jordi Dorca ha dit...

Salut, Francesc.

Galionar ha dit...

Això de la tia que anomeneu tant suposo que té relació amb la forma que havia sentit per Vilanova sobre aquests dies: tenir visita. Però a part de les no-relacions sexuals, es tenia visita per no rentar-se el cap, per no menjar gelats, per no anar a la platja, per no tocar les plantes, fins i tot per no sortir al carrer sense paraigua si plovia. Imagineu-vos la doble desgràcia si plovia i es tenia visita... Quins temps, aquells! Recordo que la primera vegada que em vaig posar un tàmpax, la meva mare es va esgarrifar: "El teu nòvio es pensarà que no ets verge!"
Abraçades.

Jordi Dorca ha dit...

Galionar,
Quantes privacions! I la de les plantes... La trobo surrealista al màxim. Gairebé per fer-ne un conte així..., surrealista, vaja. D'insomni. Sols cal imaginar-se alguna mena de planta enfiladissa que...
En fi. Són les tenalles de la por, suposo. Un bon conte, diria jo. De por. Proposat.
Una abraçada cap a Vilafranca. I a gaudir del sol.

Papallona blava ha dit...

Recordo que hi havia un munt de “ties” i, sobretot, “manies”. De ben segur que ens complicàvem massa per cosa tan senzilla. Però, és clar, eren altres temps i altres històries o altres manies. Ara en hi ha unes altres, suposo...

Carme ha dit...

Jo també recordo tot el que diu Galionar i recordo dir-ne "tenir visita" i també la tia o la tia Maria. Això de plou, en canvi, no ho havia sentit a dir mai.

merike ha dit...

Fins on me'n recordo els dies de pluja eren els millors dies;)
I comprovava: la bella creació és d'un altre blog.

Jordi Dorca ha dit...

Ales,
Suposo que sí. Hem canviat unes dèries per unes altres. Cal pensar que sempre és, en el fons, de cara a millorar. O això, si més no, voldria creure jo.

Jordi Dorca ha dit...

Carme,
Que quedi clar: no totes les visites són empipadores com la de la tia Maria, o la tia d'Arenys. Les visites filoblogaires són, sempre, una agradable visita, i una curiosa manera de fer-nos companyia.
Gràcies.

Jordi Dorca ha dit...

Magazine,
Records, doncs, a la tia Maria.

Jordi Dorca ha dit...

Violant,
Jo recordo el bugador, i era gran com el mar, quan jo era menut. Gran però inestable. T'havies de refiar de la persona que t'hi banyava. Però tenia un regust familiar i acollidor. És clar que, per a nosaltres, no hi havia interrrupció. El bugader sempre hi era.

Jordi Dorca ha dit...

Merike,
S'entén el sentit. A mi també m'agraden els dies de pluja seguida i compassada, sense tempestes ni estridències. Gotes suaus regalimant per tot arreu. Amarant-ho tot.
Records als subjuntius.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Jo recordo tot una nomenclatura també: Tenir visita, tenir el mes , la tia , plou, està malalta...i un munt de coses que no es podien fer, fins i tot deien que si feies maionesa es tallava...
I sí, també recordo els acrobàtics banys al bugader...
En algunes coses , per sort, hem millorat.
Petons,
M. Roser

Jordi Dorca ha dit...

Roser,
Aquesta de la maionesa no la sabia. Tots els elements per fer-ne un conte surrealista, o monzonià, no ho sé.
Em quedo, doncs, amb els bons records del bugader: aquell caliu, i aquella olor de net tan casolana, de coses senzilles.
Una altra abraçada cap al Bages.
I bon cap de setmana.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Jordi...crec que estaria bé que li comentessis a en Tomàs Molina...;-)

cantireta ha dit...

Interessant! M'apunto a lo de fer-ne un conte...visita de la Maria...aiaiai... :)

Miquel Àngel ha dit...

Pos a mi això de la pluja sempra m'agradat , me posa content i m'entra un "relaju" de collons , pero mai hauria associat la pluja amb un Tabú consemblant!! deu del cel !!1 Jo que em creia exp`ret en plujes ara resulta que encara n¡hi havia unaltra ...

Ploie damunt de la tristesa...


IX

El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.


A les Detis i a tot el seu llinatge
Miquel Àngel Tena-Rúbies

Jordi Dorca ha dit...

Núria,
Bona, aquesta!
Pluja roja per al Tomàs Molina.

Jordi Dorca ha dit...

Cantireta,
Te'l compro.
O un poema.

Jordi Dorca ha dit...

Miquel Àngel,
Ens agrada el teu poema-riu. Es llegeix com la pluja, un devessal finíssim, amarant-nos, percudint. Com una cura.

cantireta ha dit...

Tot i que ara la Tia ja no ve per casa meva, l'he fet passar pel meu bloc. Espero que t'agradi. Una abraçada!

Jordi Dorca ha dit...

I tant que ens agrada!
Una abraçada.

atlantida ha dit...

Interesante la lectura un gusto visitarle y disfrutar de el paseo por su espacio.
saludos.

Jordi Dorca ha dit...

Atlántida,
Lluvia llena para ti,
para llenar los mares
con apacible poesía.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...