Una blava

O una mentida. O una dita exagerada. En aquest sentit que aquí li donem –el de ‘mentida’– el substantiu blava és, segons em consta a mi, propi de la zona del Bisaura, al nord d’Osona, i també ho és d’alguns punts de les Guilleries (Espinelves, Folgueroles, Osor, Tavèrnoles, Viladrau). El DCVB, per la seva banda, el situa a la plana de Vic, però ens hi afegeix la referència de Menorca, on s’escau que aquest mot pot ser usat com a adjectiu: «Trob que aquesta és blava!».

El professor Joan Coromines (DECLC), en abordar-ne la qüestió pel vessant semàntic, justifica la tria del color blau per a aquest ús pel fet que aquest color, essent prou vistós, és, alhora, més suau i plaent que l’estrident vermell i més distintiu que no pas el blanc i el negre.

Procureu, però, de no dir-ne gaires, de blaves. I recordeu, a més, que es tracta d’un mot d’origent germànic (azul en castellà i portuguès, i azzurro en italià, són d’origen oriental o aràbic, segons Coromines).