Obra de moliner

Obra de moliner 

Locució nominal observada a Tavertet (Collsacabra). Sovint és introduïda pel verb ésser. És obra de moliner!, diuen; i es fa servir per referir-se a quelcom (una feina, una activitat) que pot durar molt de temps.

Informador: Jordi Sanglas.

Pot equivaldre, doncs, a l'obra de la seu.

 

La imatge, de Cèsar August Torras, és del 1910 i correspon al molí del Soler (Rupit, Collsacabra) i l'he manllevada de l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Pairar-se

Pairar-se significa 'estar-se, abstenir-se d'alguna cosa, deixar de fer alguna cosa, especialment si és d'obligació'.

S'ha pairat d'anar a escola.

Ho hem sentit al poble de Tavertet (Collsacabra), i així mateix ho vam fer constar al nostre volum dedicat al parlar de Collsacabra, p. 98, publicat l'any 2008 per l'IEC. 

És verb comú amb l'occità, conegut al Ripollès, a la Garrotxa, a l'Empordà i al Gironès. Segons Coromines (DECLC, VI, 174), potser fou propagat des d'aquella llengua, provinent del llatí PARIARE 'ser igual' (derivat de PAR 'parió, igual), des d'on es degué passar a 'mostrar-se equànime, tolerant'.   

Amb el mateix sentit, i entre moltes altres que vosaltres recordareu, hi ha l'expressió fer rodó, usada per Joaquim Ruyra en un dels contes de Pinya de rosa, recollida al DCVB.    

Xauxinar a Tavertet

El significat que hom reconeix generalment a aquest verb d'origen onomatopeic és el de 'fer soroll sibilant una cosa que es fregeix o bull en el foc'. 

El DCVB el situa a les comarques septentrionals de la Selva, Empordà i plana de Vic, i àdhuc ens ofereix la referència de l'escriptor Joaquim Ruyra, que el va fer servir ben bé amb aquest significat.   

Nosaltres, però, hem pogut constatar, gràcies a les enquestes fetes durant els primer decenni del segle XXI, que aquest verb pot ser usat a Collsacabra en el sentit de 'parlar en veu molt baixa', accepció no recollida pels diccionaris.  

D'aquest ús me'n donà notícia el senyor Jordi Sangles, informador nostre al poble de Tavertet.  

Fotografia: Anna Mora (blog nou: aroma). 

Cridar a mal any

L'expressió que avui tinc el plaer de presentar-vos la vaig sentir al poble de Tavertet a començ del segle XXI, i em consta, a més, que actualment és emprada, si més no, en altres llocs de la zona del bisbat de Vic.

Figura, igualment, en el volum Tavertet, cent anys d'història, p. 41 (primera edició), publicat l'any 1989 per Els Cingles; però, en canvi, no l'he sabuda trobar al diccionari normatiu ni, tampoc, al DCVB.

Té, és clar, el mateix sentit, o un de molt semblant, a la locució cridar el mal temps.  

A banda de l'innegable valor històric d'aquesta obra, de la qual és autor Jordi Sangles, aquesta llibre conté, ben inserides en els textos, incomptables perles lingüístiques i detallada informació sobre activitats i oficis tradicionals.

Aquest volum és, en fi, un excel·lent compendi de la cultura material del terme de Tavertet i una peça indispensable per al coneixement del patrimoni cultural de Collsacabra.

No caldrà, doncs, que cridem a mal any.   

Les broques de Tavertet

No fa gaires dies que em vaig referir al mot broca en la seva accepció de ‘busca del rellotge’. Però com que amb això encara no en vaig tenir prou, us proposo avui el mateix mot però associat a una accepció diferent: la de ‘agulles de fer mitja’, que em van donar al poble de Tavertet i, en concret, a la casa del Jofré (o Xofré, que diuen allà).

Cal asssenyalar, però, que aquesta accepció no figura al diccionari normatiu i sí, en canvi, al DCVB. I que aquest mot, com vam indicar l’altre dia, ha estat relacionat amb el llatí BROCCA, feminització de BROCCUS.

El professor Joan Coromines, per la seva banda, li reconeix (al DECLC, II, pp. 246-249) aquest passat llatí o llatinovulgar, però va més enllà i ens proposa, com a conclusió, un ètim de tipus cèltic:
En resum resulta clar de tot això que el sentit bàsic del tipus BROCCU, BROCCA, és el de 'objecte prominent capaç de ficar-se dins un altre' sigui punxant-lo o percudint-lo [...]

I afegeix:
Aquesta accepció ens recorda immediatament el sentit del mot BROKKOS que és comú a les llengües cèltiques insulars com a nom del teixó (irl. mj. brocc, ky. i bret. mj. broch), animal de morro o musell prominent, que sovint l'usa per furgar [...]

En un altre indret el mateix autor (DECLC, II, p. 249b) diu:
Una de les aplicacions d'ambient més popular és el de 'agulles de fer mitja', que vaig sentir a Arcavell (entrada d'Andorra), l'any 1936, i que llegeixo en el rossellonès Josep Sebastià Pons [...]

Derivats (citats per Coromines): entre altres, brec 'broc de la ferrada de munyir' (Mallorca) o 'broc d'una cadufa o d'un tassó d'argila' (Menorca), broquet 'boquilla de pipa' (Empordà, Mallorca, Menorca), broqueta, broqueter, broquinyot; així com el verb brocar 'atacar' o brocada 'acte d'atacar l'enemic' (que trobem en la Crònica de Jaume I); o embrocar 'emprendre' (usat, a Julita, per Martí Genís) i al Maestrat en el sentit de ‘escometre’.

No facis mals averanys!

Això, efectivament, es deia a Tavertet (Collsacabra), i així ens ho féu saber el senyor Jordi Sangles, informador nostre, quan l’entrevistàrem cap a les primeries del segle XXI. Adreçada sobretot als infants, aquesta fórmula servia per amonestar-los quan, havent-les posades a taula, no feien bon profit de les menges que se’ls oferien; o bé, simplement, es deixava caure aquesta frase per advertir-los que si us plau no les malmetessin, car això podia tenir negres conseqüències.

El sentit d’aquesta frase feta recorda força el sentit que etimològicament corresponia al verb eixavuirar (del llatí EXAUGURIARE), encara molt usat en diferents contrades del català central i en aquesta mateixa de Collsacabra. Tal com ha assenyalat el professor Joan Veny en diverses obres i articles, l’acte d’esternudar era vist, en moltes cultures, com un esdeveniment que podia tenir valor augural i, per tant, podia assenyalar quina mena de tomb podia fer la nostra vida.

Pel que fa referència a l’expressió que encapçala aquest breu apunt, podem indicar, a més, que per la primavera del 2008 vam posar-la a la consideració del senyor Antoni Bruguera, a la vila d’Osor, ben bé al cor de les Guilleries, i allí fou que aquesta persona ens la reconegué immediatament com a peça pròpia de l’elenc fraseològic osorenc.

La moralina, sens dubte, és fàcil en aquesta avinentesa. I no ens l’estalviarem pas. Tinguem, doncs, bona cura de la vianda que ens ofereixen, siguem agraïts amb el que ens donen i, per descomptat, siguem dignes de la vida senzilla.