Transcric avui un altre bocí del text inèdit intitulat Triar el gra de la palla, de l'amic Josep Comas i Areñas (Josep de Sora), en què l'autor, sovint poetitzant-les però sense perdre-hi gens de rigor, dóna notícia d'algunes incidències relacionades amb el segar.
Com gairebé tot a pagès, dos i dos no fan quatre, en això de la sega. A voltes, per una ventada en determinat moment, el blat en el camp es tomba, s'aplana, es cargola amb algun remolí o bufarut; llavors, la manera de segar es torna complicada, sense aquella cadència, ritme, simetria que la fa fins i tot artística; cal llavors improvisar, tallant sempre en el sentit com està tombat, voltant els rínxols com es pot, i la conseqüència és poca feina i mal feta, altrament dit "poc i brut".
Les fotografies (fetes a Avià, Berguedà, primeries del segle XXI) il·lustren aquests contratemps de què tracta el text.
Efectivament. Les garbes hi apareixen ben escabellades (escabeiades, en la pronúncia ieista de Sora, nord d'Osona).
Agraïment: a Josep de Sora, autor del text i de les fotografies.
8 comentaris:
Ací sempre triem el gra de la palla, i mai no es queda palla!!! Tot és gra en aquest blog!!!
Jo de garbes no en se gaire, però de les feixines de tóries que estaven molt mal fetes, es deien que 'tot eren caps i traves'. Salut !
"sense aquella cadència, ritme, simetria que la fa fins i tot artística": jo trobo més estètiques les garbes escabellades, no sé per què.
Això sí que eren garbes...l'avi les posava dretes fent una mena de piràmides fins que anaven a l'era.
Diu que aquest any segaran aviat...
Aquesta també la coneixia...i mira quina casualitat, també conec el paisatge , ja que vaig viure cinc anys a Avià...Molt bonics els paratges del Berguedà.
Bona nit,
M. Roser
Iris,
Tot s'aprofita, diuen.
I d'ací en surt la bona poesia.
Lluís,
Algun dia ens hauràs d'explicar com ho fas per saber-ne tant i tant.
Helena,
Ets una artista.
I una musa, tot alhora.
Zel,
Segueu, segueu. Segueu arran.
M. Roser,
Sac-i-ganxo, els d'Avià.
Moltes gràcies a tots. Que tingueu una bona setmana.
Encara no fa molts anys el meu pare va voler tornar a fer garbes i tal com diu la Zel, les va deixar ben dretes, tenien forma de tenda d'indis. Fins i tot les vam retratar. El meu pare n'havia fet moltes de jove. I portave un eclopet a la ma per no tallar-se amb el volan i el lligador de garbes. Ell no sabia que era el vencill, i això que sant Pere es d'osona oi? :)))
M.Roser, tu m'hi has fet pensar; tinc un obsequi que em van fer a Avià i consisteix en un sac de porcellana, travessat per un pal amb ganxo, és a dir; "sac i ganxo". Aquesta deu estar molt escampada. Montse, no puc entendre que el teu pare lligués cap garba amb el garrot, sense el "vencí" com a lligam, i no sé que s'anomenés duna altra manera, si era a St. Pere de Torelló. Bona tarda, quitxalla; a St. Pere de Torelló, "suquerra cristos". (Aquesta té un orígen ben establert, suposo que en Jordi el coneix).
Publica un comentari a l'entrada