Ara passa el paraigüer;
apa dones, apa dones, ara passa el paraigüer,
que tot ho arregla tan rebé.
Una informadora nostra, nascuda a Manlleu, m'indica que aquesta era ben bé la crida que a mitjan segle XX feia el paraigüer en passar pels carrers de Manlleu.
Més extensa és la crida que hom recull en un article signat per Mercè Verdaguer al núm. 45 de la revista Els Cingles de Collsacabra, p. 18, atès que a la part ja citada s'hi afegia:
Paraigües de roba bona
per al marit i per a la dona.
També xics i grans
per a les noies de quinze anys.
També en porto de bonics
per a aquells nois tan eixerits.
També en porto de macos
per a aquelles noies tan maques.
54 comentaris:
Jo me'n recordo d'haver vist passar el paraigüer. De la cançó no, per això!
Molt entranyable la crida, com també ho és aquest ofici “antediluvià” (i diluvià i postdiluvià, és clar...) Malgrat no haver conegut cap paraigüer, aquest ofici me n’ha fet recordar un altre també molt entranyable: el de matalasser. Recordo que a casa en venia un "armat" amb uns pals amb els quals, en el terrat, atonyinava la llana que prèviament havia tret de la panxa del matalàs. M'encantava veure, encantat, com aquell home, qual excel•lent bastoner o hàbil samurai, apallissava la llana de les ovelles perquè nosaltres poguéssim, un cop acabada la feina, dormir com xaiets en aquells matalassos tan ben refets . Salutacions, i el meu sincer respecte, a tots els paraigüers, a tots els matalassers... i a tots els “bloguers”!!
M'agrada això del "rebé".
Jo també havia vist algun paraigüer i molts altres posseïdors d'oficis, que amb la seva cançoneta oferien els seus serveis l'esmolet, el pellaire (comprava pells de conill)i cantava:
A la pell de conill,
el pellaire dones!!! i també el
matalasser que ens refeia els matalassos de llana, on s'hi dormia
molt i molt bé...
Bona vespre a tothom, i sembla que podem desar el paraigua,
M. Roser
Els paraigües d'abans si que eren bons, no com els d'ara que en un no res es trenquen les barilles!
Jo tampoc els recordo, però com diu la M. Roser els matalassers si, que venien a casa a refer els matalassos de llana.
Quants oficis s'han perdut...
Bon vespre!
Jordi, avui és un dia adient per recordar l’ofici de paraigüer, és clar. M’afegeixo als amics blogaires que recorden al matalasser i a l’esmolet. Records un xic llunyans, pels que ja tenim alguns anys, però ben clars. Les cançonetes per atraure l’atenció de la gent eren divertides i tenien el seu encanteri. L’home dels bastons que estovava la llana i el xiulet de l’esmolet que deixava nous ganivets, tisores i tot allò que pugues.
Esperem que alguns oficis no s’acabin de perdre del tot.
recordo el paraigüer, i també el matalasser, i eren paraigües de veritat, que els d'ara a la primera VENTADA JA S'EN VAN EN ORRIS.
salut
Jo no tinc memòria dels paraigüers, però sí els ferrers de tall que cantaven pels carrers: "esmolo tisores i gavineeeets" (així, gavinets en lloc de ganivets). Els matalassers també els recordo vagament. Relacionat amb el paraigua, només recordo una dita aplicable a una persona eixelebrada: "És un paraigua foradat".
Abraçades.
I de l'aigua caiguda del cel que donava vida al paraigüer, passo -a causa d'una sobtada solidificació- al gel, doncs a casa em diuen que als anys seixanta encara passava l'home del gel (li'n deien així, però suposo que el seu ofici bé deuria tenir un nom: glacer, geler??), doncs això, passava a vendre'n per les cases. Duia les barres glaçades en un carretó i en podies comprar una de sencera o partida per la meitat, segons la capacitat de la nevera... n'hi ha per quedar-se glaçat! si els anys 60 no van passar pas fa tant...!
I tornant al paraigüer, que a part de vendre paraigües també els arreglava, ara en plena societat de consum massiu gairebé no arreglem res: cosa que s'espatlla, cosa que es torna a comprar. Però, fins i tot, i quedo parada, em diuen les dones grans, que quan es feien carreres a les mitges també s'anaven a arreglar... i pensar que ara anem amb la vora dels pantalons arrossengant-la per terra perquè de la necessitat n'hem fet virtut...
Salutacions anticiclòniques, que sembla que torna el bon temps! ai!, pobre paraigüer...
Gran cosa els ambulants, quants records: les peixeteres estirant dels carros per vendre el peix qua havia pescat el marit: "peix que bota" cridaven (i era veritat gràcies als vivers que duien totes les barques). El del gel, el de les gasoses i sifons i la pinya. El d'els gelats que cridava heeeeeeeeeeeeee............(i durava una barbaritat i quan et semblava impossible que tingués tant d'aire als pulmons deia:)..............lados. O un venedor de melons que deia: "Es ven mel i merda"(tots sabem el misteri dels melons...... Personatges entranyables i quotidians, abans.
Aqui el meteix que arreglava paraigues arreglava olles i perols, es deia en Quimet Perolero. Un amic andalús, de jove havia treballat d'ajudant d'un mestre d'aquets. Em deia que reparaven olles i cassoles en una barracota de fusta. Soldaven nanses i tapaven forats amb estany i plom. Un dia, mentre el mestre fonia plom, va passar un avió a reacció volant molt baix. Ell es va aixecar euforic i va cridar : Oléééé lo que hasemo nosotro lo macànicos!! És broma!
El que si hem de mirar és el calçat de l'esmolet, si porta espardenyes farà bon temps, si porta sabates plourà. Salut !
Això te l'estructura d'una cançó de pandero , tot i que no es perfecta , caldria que repetis el primer vers de la segona estrofa
com per exemple :
Quina armilla tant lluenta
don joanet que portau
quina armilla tan lluenta
tot lo mon enlluernau-
Quinaarmilla tan lluenta
Quina armilla tan galanaJo no se si ho fa l'armilla
o el resplandor de la cara!,
O be unaltra com aquesta, que és tota una joia:
La cara feu redoneta
veïna del meu carrer,
la cara feu redoneta
com la poma del pomer.
La cara feu redoneta
i el llavi ben colorat;
la dent, menudeta i corba,
lo cos prim i ben tallat.
(aquesta procedeix de Miralcamp .Llida)
Hi ha un extens i molt elaborat treball de la Dolors Sistac santvicén
"LES CANÇONS DE PANDERO O DE TAMBOR -Estudi i noves aportacions" Editat per IEI , Institut D'estudis Ilerdencs, l'any 1997 que és un gran tresor , tant per l'anàlissi literari, com per l'aportació de materials. Recuperats en un llarguissim -en el temps- treball de camp pel seu marit; Enrric Farreny, que ja fa molts anys va morir.
Si t'interessa tenir aquest material podria mirar d'aconseguirte'l en algun viatge que faci a lleida i si ja el tens enhorabona vol dir que estas ben servit i al lloro.....
no he conegut el pàraigüer.. llàstima! perquè en aquests temps de pluja estranya m'aniria molt bé:)
recordo el matalasser, l'esmolador o esmolet o ferrer.. no sé ben bé, però anava amb un xiulet que feia una cançó preciosa..
quins records més bons .. i avui surt el sol!
Jo no recordo els paraigüers, però si els matalassers i els trinxaters, com diuen al meu poble, enlloc d'esmolets. Aquests dies haguessin fet molta feina els paraigüers!!
Una abraçada!!
No he vist mai al paraigüer.
Però aquestos dies plujosos prou que en vendria algun :)
Carme,
La primera part me la va dir la meva mare. Del paraigüer no me'n recordo.
Toni,
Sospito que som de la mateixa edat, si fa o no fa. El matalasser el recordo molt vagament, però el paraigüer, no. Per més que m'hi esforço no me'n ve cap record. Suposo que l'experiència del matalasser-samurai deixa més empremta en la memòria infantil. Un gran guerrer, sí senyor!
T'enviem una abraçada de guerrer hiperblogaire.
Helena,
Sí: jo també li tinc molt d'afecte al "rebé", perquè és un mot agradable i cordial, contagiós.
Roser,
La meva memòria només arriba fins al matalasser. Els altres gairebé ja són, per a mi, com personatges de ficció, molt entranyables. Com per fer-los sortit tots en un sol conte. Algun dia prometo posar-m'hi.
Una abraçada (ja sense paraigua) cap al Bages.
PS: aquí fa un bon sol.
Fanal blau,
Ja sé que és un tòpic, però a nosaltres ens agraden els paraigües familiars, immensos, pletòrics. No en tens pas cap, al teu blog?
Ales,
Com passa el temps! Avui ja fa un bon sol i ja tinc el paraigua màgic desat al racó dels oblits. Però tot torna, papallona blava. La saviesa del temps ens ho ensenya. Gràcies per acompanyar la pluja.
Francesc,
Sí, m'ha fet gràcia el que dius. Aquests paraigües d'avui estan fets perquè se'ls emporti la primera gotellada.
Galionar,
Ostres! M'agrada molt això del "paraigua foradat". Però espero no ser-ne gaire. Gràcies.
Violant,
No sóc exageradament nostàlgic. Però em va fer gràcia aquesta rima (no sé si la té en Víctor...), sobretot perquè és allò: cosa senzilla i ben muntada, sense gaires aparatositats.
I això de les mitges també ho recordo. I el gel...
I sort que el gel no s'espatlla! O potser sí?
Una abraçada cap al Moianès.
Jaume,
M'ha agradat molt això de "mel i merda". Trobo que n'hauries de fer un apunt al teu blog. Tot i que no sé si les imatges...
Lluís,
El calçat de l'esmolet! Deu tenir alguna explicació, oi?
Salutacions als republicans, que ja s'acaben!
Miquel Àngel,
Molt bona anàlisi. Ho has ben arrodonit.
I consti que per aquí et seguim. Hi ha blogs que fan molt bona companyia. Gràcies.
PS: no, no el tinc; si mai en tens oportunitat, sí que m'agradaria tenir-lo, i tant!
Lolita,
Ja el tinc aquí, el bon sol. I convenia. Me'n vaig a fer un tomb per la pluja.
Magazine,
Jo no en sé gens, però hi ha persones que els saben dur molt bé, el paraigua. I no cal ser anglès.
Ventafocs,
Els trinxaters! Me'ls quedo. Te'ls compro.
Ni matalasser ni paraigüer, ni tan sols cisteller, i això que l'avi n'era. Estem perduts.
Ui... Doncs la meva memòria no arriba pas a recordar ni paraigüers ni matalassers. Però els esmoladors ambulants, sí, d’aquests encara en vaig veure algun.
Joan,
Naufragi, ensulsiada. Titànic.
Marga,
Amb aquestes dades gairebé us puc calcular l'edat a tots vosaltres.
El que jo vaig recollir a la zona de la Ribera baixa en la meua època d'estudiant per a un estudi de la Universitat de Valància era:
"Ieeeeeeeeel paraigüeeeeeer!"
Es feia com un pregó amb veu declamada.
Doncs jo em recordo del paraigüer,el matalasser, l'esmolet,el cisteller i fins i tot de l'home del gel com diu la violant. Això vol dir que ja comencem a tenir una edat eh??
Salut a tots!!! records desde la Vall del Ges.
Si tot ho arregla tan rebé potser que canviem alguns tecnòcrates i polítics per uns quants paraigüers! Gràcies, Jordi!
Caram, no ho havia sentit a dir mai que abans hi havien paraigüers!
Joana,
Sobre què era l'estudi?
Anna,
Quina colla! I no n'hi havia més? I què se n'ha fet, de tots aquests artistes?
Núria,
Diuen que la política és com la mort. No té solució.
Una abarçada cap a Cànoves.
Barcelona,
Jo tampoc ho recordo. Segur, però, que per Amer hi passaven.
Quanta falta ens farien ara els paraigüers! quan jo era ben menuda pel barri del Raval a BCN passaven esmolets, un senyor molt pintoresc anomenat el pinxauvas que crec ue arreglava paraigües i altres estris !
Elfreelant,
El sobrenom Pinxauvas és molt bo.
Me n'has recordat un altre: el del Sacapuntas (dit d'un dentista).
Hace ya tantos años del paraguero,
y tambien el de "arrop a tallaetes",
con el tiempo todo se va perdiendo.
un abrazo.
Crits i cançons de venda. El vaig penjar al facebook, ja fa un temps, si t'interessa te¡l passe
Ricardo,
Abriendo y cerrando, el paraguas, con el tiempo, se va haciendo añejo.
Un abrazo soleado hoy.
Joana,
I tant que sí. Però no et busquis més feina del compte. Gràcies.
Ui... jo de paraigüers ja no n'he vist passar mai. D'afiladors encara en passa algun per allà on visc.
M'encanten aquestes cançons repetitives i que tot sovint amaguen certa sexualitat juganera en les seves lletres!
Trobo molt encertat el que diu El porquet.
Porquet,
Reconec que no hi entenc ben res, en això. Però entenc, també, que aquest artifici comporta, si més no, un bon exercici mental, que mou a la creativitat.
Helena,
Sí, jo també ho trobo. El joc és bell i sublim, esperona la intel·ligència.
Quins records! El paraigüero, que dèiem nosaltres, quan érem petits voltava pels pobles del Lluçanès amb la família. El paraigüer i el drapaire són d'aquells oficis que es van trobar a faltar.
Publica un comentari a l'entrada