Tardor a Castellar de n'Hug: els colors de les vocals

 

Els resultats que avui us oferim s'han obtingut majorment en les converses enregistrades a Castellar de n'Hug, a l'alt Berguedà, el dia 22 d'octubre del 2011, on hem tingut com a informador el senyor Josep Armengou i Casals, de 82 anys d'edat, home de clara nissaga castellanesa i de ferma experiència pastorívola.  

S'han tingut en consideració, igualment, les observacions no enregistrades que hem fet en aquest mateix indret durant els dos darrers caps de setmana del mes d'octubre de l'any 2011, i també les transcripcions consignades a l'Atles Lingüístic del Domini Català (quatre primers volums) en relació amb el mateix punt geogràfic i amb motiu de les enquestes efectuades l'any 1968 (23-25 d'agost) a informadors diversos.  

En vocalisme àton allò que ens ha cridat més l'atenció és, sens dubte, el tractament de les vocals dites neutres que es troben en posició final de mot, les quals tendeixen a presentar-se en una forma fonètica altra que la de vocal neutra. No n'aportem exemples perquè, de fet, aquests casos, tan abundants en la parla d'aquest indret, ja foren identificats pels compiladors de l'ALDC, que en els volums ja publicats han transcrit aquesta vocal inestable de maneres diverses, segons la realització, variable, de cada ocasió. 

Tot això, doncs, ho confirmem plenament en la nostra estada a Castellar de n'Hug, en aquests dies de la segona quinzena d'octubre. En aquest sentit, i referint-nos encara a l'apartat del vocalisme àton, hi hem d'afegir, com a cosa prou destacada, una certa tendència a l'eliminació de la -A final en els mots esdrúixols del tipus història, la qual no sempre es manifesta en una caiguda absoluta de la vocal final etimològica, com s'ha pogut comprovar, sinó en una realització més aviat relaxada, poc audible, d'aquest segment final.

L'eliminació de -A, suara esmentada, era pròpia i característica, recordem-ho, del dialecte septentrional (també dit rossellonès) i del baleàric.  

En vocalisme tònic els trets més destacats tenen a veure amb el tractament (de tipus septentrional dins el català central) de què són objecte les vocals fortes del substantiu llenya (del llatí LIGNA) i el pronom personal ell (del llatí ILLU), els quals, de manera fixa, i conformement amb l'etimologia, tenen e oberta en el català d'aquest indret de la diòcesi de Solsona. Posem-hi, a més, el cas del substantiu església (iclèsia), pronunciat aquí amb e oberta. 

Això que acabem de dir s'adiu, en principi, amb el que s'esdevé en una grossa franja del català nord-oriental, sobretot en l'àrea geogràfica del bisbat de Girona. Tanmateix, les coincidències amb aquesta àrea de Girona no són totals. En importants aspectes de geovariació tímbrica, com és ara el tractament dels mots que contenen el sufix -ència (del tipus paciència), hem pogut confirmar que en aquests indrets del Berguedà se segueix, en general, la pauta majoritària del català central, atès que s'hi sent una e oberta ben clara en els nostres enregistraments, mentre que, com és sabut, a l'àrea Girona hi tenen, en canvi, una e tancada.  

Es constaten, en fi, altres discrepàncies amb l'àrea dita gironina. Breument: l'infinitiu esser i el substantiu rei tenen a Castellar de n'Hug e tancada com en el català general, i el mateix ocorre amb l'antropònim Josep, pronunciat amb e oberta, seguint la pauta general. 

En relació amb les ee, hi ha, encara, altres particularitats dignes de ser consignades aquí: 

• el mot sencer el sentim sempre amb e tancada, pronúncia berguedana, i parcialment lluçanesa, que anticipa, diguem-ho així, el tractament occidental d'aquesta vocal tònica
• l'adverbi més i el substantiu mes 'porció de l'any', així com el compost només, tenen e oberta en tota ocasió
• el substantiu pes presenta e tancada, per analogia -creiem- amb les vocals rizotòniques del verb pesar   

Un cas força especial el constitueix el mot mateix, que tant aquí com al poble veí de la Pobla de Lillet porta una e oberta de manera fixa, i en totes les franges d'edat, crec. Aquesta és, de fet, la solució que hauria calgut esperar d'acord amb l'etimologia. Ho assenyala el professor Joan Coromines (DECLC), tot indicant que el resultat esperat hauria d'haver estat precisament el de e oberta en el català continental i el de vocal neutra (tònica) a les Balears. 
 

I bé, en relació amb les ee tòniques solament ens resta assenyalar que l'indefinit res (o re) es presenta en aquest indret en la solució amb e tancada, és a dir, en la forma continuadora de l'acusatiu llatí, que encara retrobem a la Cerdanya, el Lluçanès (enquestes nostres entre el 1999 i el 2001) i en la regió de Manresa. 
   

Pel que fa referència a les oo tòniques, sols ens cal indicar que en els mots del tipus font o pont la vocal tònica manté, malgrat la pressió tancadora de la consonant nasal adjacent, la condició de o oberta: no hi observem, doncs, el tancament que s'ha produït en altres indrets del domini (Empordà, Garrotxa, Gironès, Selva). 

I a la inversa: mots com ara flor, sol, hora han obert, com en la generalitat del domini, la seva vocal tònica; dins d'aquest darrer grup (els que han tendit, vull dir, a obrir la o de síl·laba inicial de mot), hi ha, tanmateix el cas del substantiu roure, que sento amb o tancada en la conversa del senyor Josep Armengou, però amb o oberta, en canvi, en les entrevistes que hem fet al terme veí de la Pobla de Lillet a les acaballes del mes d'agost de 2011 (cosa, aquesta, que concorda amb les notes que trobo als Quaderns de camp de mossèn Alcover per a aquest darrer punt geogràfic).         

Com a observació final, voldria deixar dit que som conscients que amb aquest brevíssim apunt no hem exhaurit, ni de bon tros, tots els aspectes de fonètica vocàlica; hi manquen, és clar, els episodis relatius a assimilacions, dissimilacions, metàtesis, epèntesis, monoftongacions, diftongacions..., dels quals solen ocupar-se, amb més encert, els especialistes en fonètica entre els quals jo no em puc pas comptar.    

El cas és que, limitacions a banda (de competència filològica i metodològiques), la nostra pretensió no ha estat sinó la de remarcar aquelles particularitats que més sentit donen a l'escorcoll i a l'estudi de les zones septentrionals del català central, car a parer nostre, i havent vist i oït tot allò que ens calia veure i oir, l'ús científic del terme "subdialecte gironí", raonablement abandonat per molts dialectòlegs, no hauria de servir per designar el conjunt de característiques, fonètiques o d'altra mena, que afecten (de manera desigual, diria jo) àrees lingüístiques força allunyades del punt de referència de Girona. 

Aquest apunt el dediquem al senyor Josep Armengou de can Fanxicó, per la seva amabilitat i pel caliu de la conversa. 
 
I també el dediquem, amb molt de goig, a l'Any de la paraula viva, amb l'esperança que sigui útil als estudiosos de la geovariació de la nostra llengua històrica.