Avui, dijous, 15 de desembre de 2011, a l'Aula Magna de la Universitat de València, homenatge a José Antonio Labordeta amb la intervenció de Ignacio Escuín, editor, Antonio Pérez Lasheras, representant de la Universitat de Saragossa i Alfons Cervera, escriptor.
Es presentarà “Setenta y cinco veces uno. Poesía reunida 1945-2010” (Ed. Eclipsados), l’obra poètica, publicada i inèdita, de José Antonio Labordeta, a cura del professor Antonio Pérez Lasheras.
Al final de l’acte es llegiran poemes de José Antonio Labordeta o altres de diverses veus amigues, recollits a l'homenatge que li van fer a Jorcas, en un acte coordinat per Neus Asensi i Lucía Pérez. Comptarem a més amb la carícia musical de Kairo.
Nosaltres també hi serem. I hi serem, sense assistir-hi, gràcies a la veu de la poetessa Joana Navarro i a la gran il·lusió que ens va encomanar Neus Asensi en demanar-nos un poema dedicat a la memòria del poeta aragonès.
I hi serem, sobretot, gràcies a la ferma veu poètica de José Antonio Labordeta, a la qual devem la inspiració del poema que us poso a continuació i que ha estat bellament traduït per Joana Navarro.
Nosaltres també hi serem. I hi serem, sense assistir-hi, gràcies a la veu de la poetessa Joana Navarro i a la gran il·lusió que ens va encomanar Neus Asensi en demanar-nos un poema dedicat a la memòria del poeta aragonès.
I hi serem, sobretot, gràcies a la ferma veu poètica de José Antonio Labordeta, a la qual devem la inspiració del poema que us poso a continuació i que ha estat bellament traduït per Joana Navarro.
Azules y apacibles,
aún cumbrean mis recuerdos leves
en las estimadas vidas
de Jorcas en luz.
Como en un lienzo,
sueños de alborozo y de quieta tarde
alumbran por retazos
mis poemas de clara voz.
Y así los siento y los guardo yo.
Como un arrullo, mis versos de ayer.
Entre mis manos, mis pobres versos de siempre.
En estas manos
que sin prisa
están aquí.
Manos tuyas, manos mías.
Manos entre manos
que tanto os quieren.
Manos de cierzo que me acunaron
contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas
que como una siembra
a mil lluvias sin zozobra
me arrojaron.
Y así pues
os quiero y os espero:
tanto tanto
como un fulgor de piedra antigua,
tanto tanto
como una noche que en desolación
no fuera,
y en una tierra, os digo,
que al fin ponga libertad.
Blaus i afables,
encara onegen lleus records meus
en les benvolgudes vides
de Jorcas a viva llum.
Com en un llenç,
somnis d'alegria i de plàcids vespres
il·luminen a brisalls
els poemes de cristal·lina veu.
I així els sent i els guarde jo.
Com una moixaina, els meus versos d'ahir.
Entre les meus mans, els pobres versos meus de sempre.
En aquestes mans
En aquestes mans
que sense pressa
ací estan.
Mans teues, mans meues.
Mans entre mans
que tant vos volen.
Mans de cerç que em bressolaren
contra pors i destrellats. I mans tendres
que com llavor
a mil pluges sense desassosec
em llançaren.
I així doncs
vos vull i vos espere:
tant
com un fulgor de pedra antiga,
tant
com una nit que desolada
no siga,
i en una terra, vos dic,
que a la fi pose llibertat.
Joana Navarro, 2011
31 comentaris:
No el tenia molt escoltat, la veritat, però el seu canto a la libertad sí em posaba (i em posa) la pell de gallina. Hauria de fer una excursió per la seva obra...
Sempre se'n van els bons... :(
no me n'havia assabentat de l'homenatge a Labordeta que, sincerament m'agradava molt ms com a persona que com artista.
La cançó, el poema inspirat en ella i la traducció de la Joana, tot m'ha agradat molt.
No sabia que li feien un homenatge, se`l té ben merescut...m'agradava i m'agrada el Labordeta...quan era jove les seves cançons formaven part del meu diguem-ne repertori de cants de combat contra el franquisme
A mi sí que m'agrada com a artista, sembla que no, però cala fons. Sobre el poema del Jordi... baixa la tapa!
Veremos una tierra que ponga libertad.... els imnes de La Bordeta ja son cançons tradicionals i això , es lo mes hgran que li pot passar a una cançó i al seu autor...
Jordi, una aportació meravellosa el teu poema que ahir Joana va recitar a l'Aula Magna, estava de gom a gom! Els aplaudiments parlaven per sí sols. De nou va quedar ben clar que parlar de Labordeta es parlar de germanor.
Una abraçada forta!
Ferran,
Ara en tindrem una bona oportunitat, gràcies al llibre que ahir van presentar. Per poc que pugui, jo també m'hi faré.
Porquet,
Sí, acostuma a passar. Es veu que els necessiten en un altre lloc.
Francesc,
Has canviat d'imatge. Se't veu més jove.
Elfreelang,
Per a mi també. I reconec que no conec gaire la seva poesia.
Miquel Àngel,
Aquest vers final té molta força, poètica i de militància.
Neus,
M'hauria agradat molt poder-hi ser. Suposo que un altre dia serà. Celebro que tot anés bé. Una forta abraçada, a tu i a tots els qui ho vau portar.
Tos els homenatges que se li facin seran pocs...jo vaig col·laborar al que li van fer a Jorcas amb un petit escrit.
Jordi , el poema és teu ? Em trec el barret...
Buscaré l'escrit i us l'enviaré...
Petons,
M. Roser
Carta a un hombre bueno
Y te fuiste con la mochila al hombro y el polvo del camino y el azul del cielo por compañeros...
De ti Juan Antonio se que fuiste político, "el trobador de la política" te llamaron (aunque alguna vez perdiste los papeles i quién no) También eras un gran escritor, enamorado de las palabras. Dime sinó ¿ quién se gasta las trenta mil pesetas de un premio de la loteria y se encierra en un balneario , para leer el Ulises de James Joyce?
También cantabas canciones reivindicando libertades perdidas, tu famoso "canto a la libertad"...y canciones populares con acento maño y algunas muy tiernas...Te llamaban cariñosamente "el abuelo" quizás porque empezaste a cantar ya un poco entrado en años...
Yo te conocí a través de los 29 programas de la tele, "un país en la mochila", sí, los vi todos. Como soy poco viajera, aprendí muchas cosas contigo. Entre otras que hay una Espanya que no conocemos , lejos de las rutas turísticas. Gracias a ti conocí personas entranyables, oficios en vias de extinción... Y fue cuando descubro tu gran condición de poeta, no porque hayas hecho versos, sinó por tu actitud frente a la vida. Eras un muy buen observador de todos los lugares donde te llevaba el camino, de tal forma que me daba la sensación que viajaba contigo. Tu trato con la gente interesandote por sus cosas siempre con respeto, decían mucho en tu favor.
Y si me permites , me gustaría terminar esta carta con un trocito de un poema que escribiste con ternura y buscando libertades...
Hoy quisiera
no saber las palabras,
olvidarme los ritos ,las maneras
ser tan libre como la mano de una niña
o el ojo de un pájaro en la niebla...
Espero que hayas conseguido, por fin, tu objetivo. Ser LIBRE.
Siempre que luchemos por ello, te recordaremos.
M. Roser Algué Vendrells
Jordi, tens una petita sorpresa del teu gran poema al meu bloc!
Jordi, no conec gaire l’obra de Labordeta. Potser més com a polític, tot i que té varis llibres publicats de poemes, prosa i una llarga discografia com a cantautor. L’any 2010 el varen anomenar “Doctor Honoris Causa” per la Universitat de Saragossa i, també, te varies condecoracions al seu reconeixement. Per cert, bell poema que has inserit al blog.
Una abraçada.
Jordi, per a mi et descobrires com a poeta amb aquesta meravella que li dedicares a Labordeta. Ja t'ho vaig dir al seu moment i t'ho torne a dir ara ací. Em va impactar des del primer moment i és per això que el vaig escollir com a lectura a l'Aula Magna. Sols el vaig llegir en castellà. la meua intenció era llegir-ne també la traducció, però l'escenari es tambalejava massa :)
Mil gràcies per deixar-me'l llegir!!!
Carme,
Perdona, em descuidava de tu. T'agraeixo, com sempre, el teu pas per aquí i la llum i l'ànim que sempre ens portes.
Roser,
Et confesso que per escriure el poema de record a Labordeta em va caldre un esforç de concentració molt gran, però un cop aconseguit això va rajar amb molta empenta, com la seva veu, i gairebé no hi vaig haver de fer cap retoc: les estrofes de les mans van sortir soles, i pràcticament no hi vaig tocar res, i igualment en el cas dels últims versos, que van sortir clavats.
Com en el teu cas, la ìnspiració em va venir, diguem-ho així, gràcies al record de la seva veu, tan ferma, que jo escoltava en el seu programa "de motxilla". Situat en aquell record (de veu ferma i abrandada alhora) la resta va ser cosa fàcil: em vaig capbussar en la seva personalitat molt fàcilment també. Personalitat molt ferma, sovint abrandada, que transmetia sempre una gran amor per la terra, una gran compenetració. Per fer el poema només va caldre entendre això. I agafar-ho.
T'agraeixo que ens hagis portat el teu escrit fins aquí, perquè m'ha confirmat, entre altres coses, la potència i claredat de la seva veu poètica en el programa en qüestió, que crec que em va impactar molt. M'adono, doncs, que tot allò (tota aquella manera de fer que tu tan bé expliques) ens va impregnar moltíssim a tots els que entenem el món en llibertat i acordadament amb tots els ésser que ens acompanyen.
Jo, però, infeliç de mi, no vaig veure els 29 capítols del programa, i resto,doncs, pendent de poder-ho fer tan bon punt en tingui l'oportunitat.
PS: és molt bona l'anècdota sobre James Joyce; no la sabia, gràcies.
Helena,
Me n'hi vaig de seguida. Moltes gràcies.
Ales,
L'oportunitat del poema que em van encarregar a Jorcas (Teruel) la dec a Neus Asensi (mantenidora del blog Nadie en los Yermos) i de Joana Navarro i a totes les persones que han copsat l'ànim valent de Labordeta.
Una abraçada.
Ales,
L'oportunitat del poema que em van encarregar a Jorcas (Teruel) la dec a Neus Asensi (mantenidora del blog Nadie en los Yermos) i de Joana Navarro i a totes les persones que han copsat l'ànim valent de Labordeta.
Una abraçada.
Joana,
M'has espantat, amb això de l'escenari... Què vols dir? Que l'escenari era massa?
Ja en parlarem quan vingueu per ací.
Una abraçada.
Jordi, de tant en tant hi ha persones que quan se'n van, deixen la seva empremta perquè els altres la podem seguir, per arribar sempre a bon port. En aquest cas, a la poesia de la natura i la llibertat.
En Labordeta ha estat una d'elles...
Petons,
M. Roser
Una abraçada, Roser.
Que tinguis una molt bona setmana, i un bon port de Nadal.
Amb la marxa de Labordeta d'alguna manera ens adonem que anem deixant molt enrere, molt, la joventut. He de confessar que ideològicament em resultava llunyà i d'alguna manera superat pel temps, tot i que sempre en vaig admirar la coherència. Però en el terreny de la història més personal escoltar el seu "Ya ves" encara em fa estremir.
Una abraçada, Jordi. Tot un plaer llegir-te i recordar.
Outsider,
Comparteixo això de l'estremiment. Un estremiment potser ingenu, és veritat. Però conforta que algú, encara, el pugui sentir. L'esperança.
Maijo,
Me'n vaig a fer un tomb per la calidesa dels vostres poemes.
Publica un comentari a l'entrada