Ens la va oferir el senyor Joan Grandia en l'entrevista enregistrada el dia 9 de març de 2012. I és aquesta:
- Menut, xic, curt i rodó, marxa corrent i lleuger.
La correspondència, no cal dir-ho, és amb les cases efectivament conegudes amb aquests noms al terme berguedà de Vallcebre: cal Menut, cal Xic, cal Curt, cal Rodó, cal Marxa, cal Corrent i cal Lleuger.
25 comentaris:
Vindria a ser una regla mnemotècnica per recordar les cases del poble, oi?
Doncs jo trobo que sí. És el tipus de fórmula emprada en èpoques on l'oralitat dominava completament la vida de les persones. Sense escriptura. L'escriptura és molt recent com a cosa general.
Jo vinc de cal sastre!! (encara que no sàpiga agafar ni una agulla).
Sempre m'ha agradat la manera de batejar les cases; Cal Tort, cal Xic, cal Ferrer, cal Peiró, cal Jaumet,... uns pel físic, altres per l’ofici, altres pel nom o cognom. Ara, crec que s’ha perdut, llàstima.
Que bonic, tot plegat. Em fas créixer la curiositat.
El Josep Murgades ens va explicar a la carrera una regla memotècnica com el d'aquest cas, per recordar diferent tipus de peus mètrics: , Mont-se-RRAT, anapaest, Mar-TI-na, amfíbrac JÚ-li-a, dactílic, Jo-AN, iambe, CAR-la, troqueu. Va molt bé.
Darrera de cada mot, parèmia o altre nom en que es titlla una casa o la família que l’habita, hi ha una història prou important per ser explicada a les generacions futures, perquè no es perdi els sentit de les seves arrels.
Idò per aquí anem a can Curt, can Ferrer,...
Salut i bona setmana!!!
Aquí tot fa profit sempre surto amb algun aprenentatge...
Un post molt original, una manera fàcil i simpàtica de recordar els noms de les cases de poble...De totes maneres, si n'hi havia moltes, devia ser més difícil recordar-les totes...
Bon començament de vacances(?)
És boníssim, Jordi! :)
A Vallcebre, doncs, sembla que no pugen ni grossos ni robusts!
És boníssima!
Per la banda antiga de la família de la meva àvia, de Rubí, venim de cal Llepapà. Encara, de noia, m'ho va dir una senyora gran: tu ets de cal Llepapà, ¿oi? Jo llavors no ho sabia.
Diuen que procedia d'un temps de gran fam que hi va haver (¿quan devia ser, això?), i algun antecessor es desava el pa per anar llepant, i penso jo que es devia notar molt, si va quedar el renom...
Sí, Jordi, faig collages i del post d'ahir els llibres són postissos, una mica mal enganxats. La noia no és la poeta cantora, que no m'agrada comprometre ningú.
Si veiessis la carpetada que tinc amb retalls per anar enganxant...
Més aviat hagués fet el comentari de damunt. Una parenta, quan li he explicat l'escrit, m'acaba de dir que això de Llepapà ve d'un parent que va anar a la guerra de Cuba i que en tornar, al vaixell, es guardava gelosament el "xusco"(suposo que la ració devia anar magra) que li tocava i es veu que l'anava llepant, fet que li va deixar el renom entre els seus companys.
Perdó per la reincidència, però ja he après una cosa que no sabia.
Sí que tenien fama d'anar de pressa, els habitants d'aquest poble:) I devien ser baixets, també! I és que als pobles no es perdonava res.
Una abraçada.
Carme,
A cal Sastrellarg d'Osor hi he enregistrat moltes estones de bona conversa. I molts de mots hi he aplegat.
Maijo,
Un dia m'hauràs de deixar un disseny dels teus. Gràcies.
Helena,
Me l'aplicaré. Em faig gran i començo a necessitar crosses com les que tu ens proposes.
Ales,
Amb ales lleugeres s'hi entra molt bé en aquests mons que encara serven sentors d'antany. No és fàcil, però. Cal ser prudent i afectuós. I escoltar, escoltar, escoltar.
PS: gràcies per ser aquí.
Ventafocs,
I de quina casa sou, vosaltres?
Elfreelang,
Procuro anar-vos dedicant tot el que a mi m'ensenyen.
Roser,
Més que recordar-les totes suposo que el que volien era més aviat trobar un punt de singularitat en el seu entorn. Literatura oral, vaja. Amb bona humor.
Que tinguis unes molt bones vacances, Roser.
Ferran,
Te la dediquem. Cap a Berlín.
Porquet,
No. Cadascú és com és, suposo. Però han estat molt acollidors, això sí. Les entrevistes han estat molt agradables i productives.
Olga,
T'agraïm molt els teus comentaris tan generosos. De passada, ens has encoratjat a escriure més apunts. Sobre el pa, per exemple.
Galionar,
És curiós. Però ara que hi penso, els meus dos informadors han estat homes alts i espigats.
I és veritat: la ironia i el sarcasme populars poden ser molt cruels.
Publica un comentari a l'entrada