paufir v. tr. [pəwfí] 'marcir, mustigar'
Verb que, en ús pronominal, se sol aplicar a fruites o a vegetals i, més en general, a tota cosa que ha perdut la frescor dels primers dies (s'ha paufit [Osor]) i també a les persones que han envellit de manera notable (aquest s'ha paufit molt [Anglès]).
El DCVB situa aquests usos a la Garrotxa i a les Guilleres. Nosaltres, pel nostre compte, ho hem confirmat, l'any 2008, als termes guillerencs d'Anglès, la Cellera de Ter, Osor, Sta. Coloma de Farners (on es considera verb de poc ús) i Susqueda.
Aquest verb no normatiu el recull també el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana, al qual us recomano d'acudir ben sovint, car és accessible des de la xarxa.
Aquest apunt es dedica a la mantenidora del blog Coses de la vida. I a Tomeu Amengual, que continua en vaga de fam per la llengua.
35 comentaris:
Mai no l'havia sentit, noltros per aquí deim mustiar (?).
No coneixia l'existència d'aquest diccionari que ja m'he afegit a la barra de favorits. Pas que m'has paufit que amb aquesta paraula i enllaç m'has eixorivit!
Aquest bloc per sort no es paufeix mai. Aquesta paraula em sembla que la recordaré, si mai em passa a mi.
És relativament semblant a 'pansir', però no sé si hagués arribat a la conclusió de que parlaves d'això si no ens haguessis posat en context.
Carai, el meu ciclamen pansidet per aquests verals! Gràcies pel post! Aviam si a partir d'ara utilitzo també el verb paufir, que el trobo la mar de maco.
un altre mot que recullo
No l'havia sentida mai i tampoc mustigar en la forma de l'infinitiu, però si, això està ben musti...Normalment, pansir o marcir.
Ens agradi o no, tots ens anem "paufint" de mica en mica, amb el pas del temps (uns més que altres, és clar)...
Jo tampoc no el coneixia. He ullat el diccionari que ens enllaces i el català-valencià-balear per esbrinar-ne l'etimologia, però no s'hi esmenta res de la seva possible derivació. Crec que en Xexu l'encerta en adonar-se'n de la semblança amb "pansir".
Com veus, és d'aquella mena de mots que en descobrir-los et fan venir ganes d'adoptar-los, d'amanyagar-los, de donar-los a conèixer... potser deu ser perquè ja queda poca gent que se'ls miri, que se'ls estimi... i en sentir-los tan vulnerables els volem retornar la vida amb l'alè que expirem en pronunciar-los...
Força i honor per en Tomeu Amengual i tots aquells que són capaços d'aquesta mena de sacrificis per amor a la llengua, per amor a la mare...
Salut i energia per a tothom!
Jo no ho l'havia escoltat maia aquest verb!
En vegetals i fruites dic masegar o pansir, però paufir, no l'havia sentit mai.
Caram, caram, i en persones tampoc!!!
I com es conjuga?? Paufeixo, paufeixes....
No ho havia sentit mai, pansit, mustic.....
Es un bonic verb procuraré fer-lo servir.
Bones vacances de setmana santa per a tots!!! Salut i molts mots.
Pobra planta! Potser que la treguis al balcó o a la terrassa, aprofitant que plou de tant en tant! No coneixia tampoc la paraula; una meva àvia parlava de la flor "mústega", que devia venir de "mustigar"
I un record solidari també per a Tomeu Amengual.
http://cantireta.blogspot.com.es/2012/04/veritat.html
Petons!
Amb feina com aquesta és impossible que la nostra llengua acabi paufida.
La meva iaia en deia "esmusteir". Té raó el Joan, la llengua no se'ns paufirà mai tan ben regada.
Nosaltres també en diem 'marsir' i 'marfir', poder segons el grau.
La ferd ha marsit les fulles. Ja es poden arrebassar les tomateres, estan ben marfides.
Salut !
Jordi, he fet una ullada a l’enllaç del diccionari pràctic que ens has referit. Així doncs: Paufir o Pufir ? Suposo que ambdós tenen la mateixa arrel, ¿ oi ?
Jaume,
Sí, però no ho aconseguiran.
Porquet,
Que véns dels Lipdub de Perpinyà?
Helena,
Tots ens anem paufint. Això és segur. Però hi ha maneres i maneres, és clar.
Xexu,
És veritat. La seva sonoritat més aviat indueix a pensar contràriament al seu significat. Hi ha mots que són així. Fa rumiar. S'hauria d'estudiar, això.
Yáiza,
El ciclamen s'ha fet famós. Te'n donem les gràcies. És un gran ciclamen. Gens paufit, ara esponerós el voldrem veure.
Carme,
I segur que es refarà.
Roser,
Sí: és llei de vida. Però la memòria pot ser un bon antídot. Els bons records van fent una bona tofa.
Atarca,
Al Diccionari Etimològic de Coromines tampoc hi he sabut trobar res. Però el grup AU em fa rumiar força. En fi.
Caldrà honorar-lo. Tal com ho fan els qui, com Jaume Bonet i Tomeu Amengual, ens demostren que encara hi ha ideals i persones nobles capaces de lliurar-se en cos i ànima a les causes justes, sense egoisme, sense interès. Fan un bon contrast. I és bo comparar, en aquest cas. Sempre se n'aprèn.
Marta,
Mots de l'avior, podríem dir. I d'algunes zones del nord, només.
Dafne,
Sembla que hauria de ser incoatiu. Un incoatiu bastant divertit, seria. No t'imagino conjugant-lo a classe. Valdrà més desar-lo. O fer-lo servir en altres ocasions.
Anna,
Que vagi bé el Viacrucis, i ben humit que es presenta. En fi: caldrà agafar el paraigua per anar a la platja.
Galionar,
Jo crec que ja s'ha eixorivit, la planta.
Continuo llegint-te. Necessito temps per anar paint el text. M'agrada anar-hi pensant.
Cantireta,
I una abraçada. Aviat aquí.
Joan,
Espero que no. Però caldrà fer molta força. Gràcies.
Sílvia,
Esmusteir! Bona, aquesta. I no em consta.
Lluís,
El teu recull casolà no té fronteres. És una font inesgotable.
Ales,
POFIR és, potser, la reducció normal del grup AU.
Al Diccionari Etimològic de Joan Coromines tampoc hi he sabut trobar cap referència.
Tomeu,és molt valent. Saluts a tots.
Publica un comentari a l'entrada