 |
| Torelló, març de 2011 |
Anar a parar al Pujolet.
Eufemisme que a la vila de Torelló servia per referir-se a l'acte de morir i amb què es feia esment del lloc on és situat el seu cementiri municipal.
Aquesta expressió ens consta que fou citada pel senyor Joan Salarichs i Pujol (llicenciat en dret) en una conferència pronunciada el dia 5 d'agost de 1945, en el local d'Acció Catòlica de Torelló, per invitació de l'alcaldia i de l'Associació d'Estudis Torellonencs.
També hi és ben viva, al terme de Torelló, l'expressió anar el Solei d'en Rap, d'origen desconegut per a mi; i ho és, igualment, la perífrasi passar el cantó (sentida avui mateix), o la utilització del verb carguinyolar-se en el sentit de 'morir', sempre, però, en registres informals.
Si teniu interès pels eufemismes i la fraseologia relacionats amb l'acte de morir, us recomano de consultar el blog Raons que rimen, del col·lega Víctor Pàmies, insigne paremiòleg.
Agraïments: a l'Associació d'Estudis Torellonencs i a Elisabet Soldevila, que amablement ens ha facilitat l'accés a l'interessant document en què es transcriu el contingut de la conferència esmentada.
16 comentaris:
Hooola Jordi!
La majoria de les expressions no les coneixia, la que més em sonava era la de passar el cantó. Són expressions que tot i tenir una connotació trista, alhora sonen "alegres" això del solei d'en Rap, té tela.. :)
Salutacions!
Jo tampoc les coneixia i són ben maques, malgrat el seu significat. Anar a parar al pujolet, gairebé sembla que vingui de gust i tot... :) al menys per mi que sóc una mica com les cabres i sempre m'estira anar amunt...
"carguinyolar-se" és ben horrible: sembla que hagis de cargolar-te de dolor!
A mi m'encanta l'humor negre, crec que a la Mort li hem de fer la punyeta en vida, tanmateix ella l'ens farà a nosaltres al final.
Per Palma deim " anar a Son Tril·lo" emperò a vegades ens referim a tornar bojos ja que el cementiri i el manicomi comparteixen topònim.
Altres expressions:
fer "quek"
anar a sa calaixera
ostres!! aquesta tampoc la coneixia
Anar al Pujolet, és clar, és cosa de Torelló; ara, el "solell d'en rap" o el "prestatge", ho tinc prou conegut, malgrat que fins ara solament hi he anat acompanyant a altres. I el pas previ per anar al prestatge, ja se sap; "dinyar-la", "fer a tots", "quedar-s'hi", "anar-se'n a l'altra barri"... . Recordo haver escrit - i publicat- en el mateix sentit, "plegar" i "tombar la cantonada". En el meu entorn,- nord d'Osona - el més freqüent parlant informalment, és; "dinyar-la" i cap al "solell d'en rap". Ah, i si algú vol fer previsions sobre el temps que li queda de vida, que vagi a Can Xicoi; ell té la llista - és l'enterrador. Quitxalla, molt bona tarda a tots i no tingueu cap pressa, per aquestes gestions de les quals parlem; a més, no ho entengueu com una actitud presumptuosa, però per ara, que jo moriré...; es pot sospitar, però realment, no està demostrat.
No ho havía sentit mai !!!!però és una expressió ben bonica dintre de tot eh? salut i mots.
Ei, que me'n deixava un; l'he recordat al llegir el comentari de LA MAR; "se n'ha anat al calaix" i també, "fer-se'n la pell". Salut.
sembla lógic, molts cementiris són damunt d'un Pujol. Em sona, però de Sant Feliu de Codines no pot ser, el cementiri és en un sot.
Ja se sap, avui corrim i demà podim !
Encara que es mort més el que xiula que el que piula ! Salut !
Anar a parar al Pujolet! , ara que has explicat el significat, no m’agrada gens, abans de saber-ho semblava que les paraules convidaven a anar de picnic ;)
T'he llegit aquest matí, pensava que al llarg del dia trobaria algun eufemime diferent al típicament coneguts, però res de res. Sols puc deixarte un aforisme made by myself:
Cada segon de la nostra gloriosa existència és una passa més cap a la ineludible trobada amb la Negra Dalla.
Tens raó Carme, això d'anar al Pujolet sona com si anéssim d'excursió. No sé, vols dir allò de
" la cabra tira al monte"...M'dentifico!!!
Josep, tu com el Punset, que diu que ell no es morirà, perquè no està científicament combrobat.
Anar "al prestatge"...involuntàriament he mirat l'estanteria i he pensat que no hi faria gaire bona fila.Em sona molt "dinyar- la".
M'agradaven més les dites "d'on veniem"!!!
M. Roser
"El càmping de l'Oliva" designa el cementiri de Tarragona. L'acampar allà no té cap secret. L'Oliva és una muntanyeta, dita així, muntanyeta de l'Oliva, on hi havia antics dipòsits d'aigua i fonts on la gent n'anava a buscar. El cementiri és al peu de la muntanyeta. A la pujada de l'Oliva hi ha els pins on afusellaven gent durant la guerra. Vaig pintar aquests pins en un quadre.
Bon dia Nits,
Si algun dia esbrinessis d'on ve això d'en Rap, digues-m'ho, si us plau. Entre el teu cercle de coneixences segur que hi ha algú que ho diu o ho coneix.
Salut i mots!
Carme,
Amunt amunt. És veritat: cal anar sempre amunt.
Helena,
Sí, ben cert. Només per sonoritat ja fa angúnia.
Jaume,
Molt bones. M'agraden molt.
Beth,
Ja ho veus, en vaig aprenent.
Josep,
També teniu en Xicoi, vosaltres?
Anna,
Sí: una expressió ben bonica i assolellada (quan no plou!).
Josep,
El calaix: per desar-hi la roba...
Francesc,
El de St. Feliu de Codines l'hauran de canviar de lloc.
Lluís,
La primera no la tinc sentida per aquí. La segona, sí.
Bon cop de mot!
Magazine.cat,
T'he enganyat, eh?
Ja et veies en una fontada.
Iris,
Et recomano que passis pel teu blog. Hi trobaràs una bona dalla. Made yourself.
Roser,
Hi estic d'acord.
A mi també m'agraden més les dites que fan referència al lloc d'on venim. Ja en posaré més.
Salutacions a tothom.
Olga,
Gràcies pel teu comentari i per indicar-nos quin era el lloc del repòs etern (vull creure que deu ser així) dels tarragonins de sempre.
Publica un comentari a l'entrada