Efectivament. En l'entrevista que aquest proppassat dissabte vam fer a Castellar de n'Hug ens van assegurar que quan des d'aquest indret de l'alt Berguedà senten un tro que ve de la llunyana nuvolada coneguda com a bisbe de la Seu i senten, a més, que aquesta primera tronada és corresposta pel tro que fa la bromada coneguda com a cargolana (que es veu venir per la banda de Ripoll), la pluja que es desferma té llavors una gran contundència i un ímpetu realment furiós.
M'aclareixen, però, que perquè això s'esdevingui cal, també, que a aquestes dues bromades s'hi afegeixin, formant-ne una de ben grossa i imponent, la berrugona i la capitana, les quals es veuen venir per la banda del nord.
Dedicat a Josep Armengou i Casals, de can Fanxicó de Castellar de n'Hug, i al bisbe de la Seu d'Urgell.
24 comentaris:
Si és que l'estament eclesiàstic sempre ha gaudit d'un bon pes dins la societat... i d'un bon pes corporal!
I tu el deus tenir bastant a prop, aquest bisbe que trona?
M’agraden moltíssim aquests apunts sobre els núvols i el temps.
I sobretot que no falti la força de la capitana. :D
Doncs que tronen, però com cal, eh, que si els trons són de repetició ho tenim clar!!!
Bromes a banda, un post magnífic!!!
Gràcies. Ah!!! M'ha dit un pardalet que t'ha convidat pel sud :)
Així que ja saps que si véns, seràs molt ben rebut!!!
Molt bò Jordi!!!
les fotografies molt boniques,salutacions a tothom.
Aquest post d’estudi meteorològic m’ha resultat molt interessant, doncs aquestes dues bromades anomenades: “la berrugona i la capitana “ realment impressionen. Veig que la festa seria grossa si s’esdevé la seva presència. Ara ja en sé un xic més del que succeeix per aquestes contrades i m’ha agradat molt. També he de dir que he fet un esvoletec per “Can Fanxicó” i estaria bé de poder reposar les meves ales en aquest lloc. Tot és bo de saber-ho, doncs mai se sap per on podem anar, i trobar un lloc on tenir un bon recer sempre és d’agrair. No vull deixar de dir que les fotografies m’han agradat, però la de la casa antiga és d’aquests records inesborrables que no es poden perdre. Són de gran valor, tant pels seus propietaris com per la memòria dels seus vilatans. Per tant, salutacions a Castellar de n’Hug i una abraçada.
Doncs no em queda lluny no (quan hi sóc)... tot i que el Congost de Tres Ponts dificulti el camí!
aquesta me la varen explicar una vegada a Andorra.
salut.
La meteorologia penso que és un dels temes que més paraules locals ens pot proporcionar, he de confessar que no les havia sentit mai aquestes...
Papallona blava , fas bé de buscar un lloc per arrecerar-te en casos així, no vull ni pensar que se't podrien mullar les ales...
Bona nit a tothom,
M. Roser
Quadern,
El pròxim apunt sobre núvols te'l dedicarem, Carme. Moltes gràcies. Suposo que deus estar llegint el "Jo confesso".
Joana,
Venim del nord, venim del sud...
Volem més presentacions. I que l'Helena repeteixi!
Anna,
Moltes gràcies.
Sí: la fotografia de dalt és manllevada de la pàgina web del bisbe de la Seu. Espero que no em denunciïn pas!
Papallona,
Sí; a mi també em va agradar la fotografia que tenen posada a la seva pàgina web. Han tingut molt bon gust. I gairebé se'ls podria demanar que en posessin més, d'aquesta caire.
Els de can Fanxicó són, a més, de nissaga de pastors. Els de la Perla, vaja. Ja en deus tenir esment, oi?
Un bon recer, com tu dius.
I són, també, els que van portar el concurs de gossos d'atura cap a Castellar de n'Hug.
Porquet,
Gairebé he agafat por, amb aquest pas tan difícil. Ja ho saps, jo sóc un home vertiginós, i aquests ensurts...
Francesc,
Un dia t'explicaré allò del pamort. Aviat.
Roser,
I us puc assegurar que hi tenen molta gent. I no solament de Barcelona, és clar. El lloc, com ja saps, és d'aquells que et fan sentir que t'has allunyat un xiquet del món dels sorolls i de les empentes. Un bon recer, i tant que sí.
Deu semblar una campanya publicitària, això que dic.
A més de la saviesa de la llengua, classes de geografia.
Des del far.
onatge
Jo penso igual que Onatge, i m'ha semblat ben curiós.
Seguirem aprenent!
Això de "cargolana" i "capitana" sembla que apuntin a la formació i l'esclat del temporal respectivament. La "berrugona" ja no tant.
El títol del post m’ha fet recordar un parell de versos d’una cançó, però vés per on la memòria m’ha jugat una mala passada i he confós “la gallina” amb “el bisbe”:
“la gallina de la seu
diu que amaguis aquest peu”
Ara sí, centrant-me en la qüestió, deu ser un espectacle digne d’admirar aquesta conjunció de bromades.
Molt interessant el que expliques.
Onatge,
Suau oratge per als versos del faroner.
Maijo,
Igualment. Me'n vaig a fer un tomb gens tempestuós pels vostres blogs. Moltes gràcies.
Helena,
Agusada observació. La capitana ens enamora. No li cal ni barca ni vaixell. Sols l'aigua sense plorar.
Marga,
No la sabia, aquesta rima que ens poses.
I mira que confondre BISBE amb GALLINA. Com és, això?
Aquests lapsus són molt divertits. I a mi també em passa molt sovint, quan faig el tomb pels vostres blogs. Ja t'ho diré si m'hi trobo.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada