Avui, dijous, 15 de desembre de 2011, a l'Aula Magna de la Universitat de València, homenatge a José Antonio Labordeta amb la intervenció de Ignacio Escuín, editor, Antonio Pérez Lasheras, representant de la Universitat de Saragossa i Alfons Cervera, escriptor.
Es presentarà “Setenta y cinco veces uno. Poesía reunida 1945-2010” (Ed. Eclipsados), l’obra poètica, publicada i inèdita, de José Antonio Labordeta, a cura del professor Antonio Pérez Lasheras.
Al final de l’acte es llegiran poemes de José Antonio Labordeta o altres de diverses veus amigues, recollits a l'homenatge que li van fer a Jorcas, en un acte coordinat per Neus Asensi i Lucía Pérez. Comptarem a més amb la carícia musical de Kairo.
Nosaltres també hi serem. I hi serem, sense assistir-hi, gràcies a la veu de la poetessa Joana Navarro i a la gran il·lusió que ens va encomanar Neus Asensi en demanar-nos un poema dedicat a la memòria del poeta aragonès.
I hi serem, sobretot, gràcies a la ferma veu poètica de José Antonio Labordeta, a la qual devem la inspiració del poema que us poso a continuació i que ha estat bellament traduït per Joana Navarro.
Azules y apacibles,
aún cumbrean mis recuerdos leves
en las estimadas vidas
de Jorcas en luz.
Como en un lienzo,
sueños de alborozo y de quieta tarde
alumbran por retazos
mis poemas de clara voz.
Y así los siento y los guardo yo.
Como un arrullo, mis versos de ayer.
Entre mis manos, mis pobres versos de siempre.
En estas manos
que sin prisa
están aquí.
Manos tuyas, manos mías.
Manos entre manos
que tanto os quieren.
Manos de cierzo que me acunaron
contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas
que como una siembra
a mil lluvias sin zozobra
me arrojaron.
Y así pues
os quiero y os espero:
tanto tanto
como un fulgor de piedra antigua,
tanto tanto
como una noche que en desolación
no fuera,
y en una tierra, os digo,
Blaus i afables,
encara onegen lleus records meus
en les benvolgudes vides
de Jorcas a viva llum.
Com en un llenç,
somnis d'alegria i de plàcids vespres
il·luminen a brisalls
els poemes de cristal·lina veu.
I així els sent i els guarde jo.
Com una moixaina, els meus versos d'ahir.
Entre les meus mans, els pobres versos meus de sempre.
En aquestes mans
que sense pressa
ací estan.
Mans teues, mans meues.
Mans entre mans
que tant vos volen.
Mans de cerç que em bressolaren
contra pors i destrellats. I mans tendres
que com llavor
a mil pluges sense desassosec
em llançaren.
I així doncs
vos vull i vos espere:
tant
com un fulgor de pedra antiga,
tant
com una nit que desolada
no siga,
i en una terra, vos dic,