Anar mudat

Anar mudat  'anar embriac'  és parèmia nova per a mi, que no he sabut trobar en els repertoris que acostumo a consultar 

Localització: Espinelves, al sector de les Guilleries, segons enquestes que vaig fer per la primavera de l'any 2007

Informador: Àngel Aguilà

Apunt dedicat amb agraïment a lmma Ginovart i a M. Josep Ginovart, del blog Gino-art, del qual he manllevat la imatge que il·lustra aquest apunt d'avui.  

I també al senyor Quim i a la senyora Esperança, mudadíssims ells dos.  

Esculipatu

esculipatu  m.  [əskulipatu]  'solteró, conco'

Aquest és, potser, un dels mots més suggerents que mai hagi après en les entrevistes que he anat fent en terres del català central.  Ens l'oferí, en primer lloc, el senyor Josep Roquet, informador d'Espinelves, durant  la primavera de 2007, i més endavant fou confirmat (bé que en formes diferents: esculipacu, escuripatu) gràcies a les enquestes realitzades als termes montsenyencs de Viladrau (juliol de 2007) i Arbúcies (juliol de 2010).  

No figura en cap repertori lèxic dels que nosaltres hem consultat. 

Ètim: tal vegada del llatí EX-CULPATUM 'exculpat' (amb tractament semiculte).   


I llavors, en cas que fos així, potser hauríem de demanar: exculpat per no haver fet contracte carnal?  


I d'on va eixir aquest mot?  De quina fórmula ritual?  

A Josep Roquet, Àngel Aguilà i Francesc Serradó. I també a Víctor Pàmies, i a tothom qui ha participat en aquesta encertada iniciativa.

Tocar els rals

Tocar els rals  'molestar, empipar'  

Parèmia copsada en els enregistraments de conversa duts a terme a Osor, a la comarca de les Guilleries, durant la primavera de l'any 2008.  

L'origen cal potser cercar-lo en la col·lecta que es feia amb motiu de la diada del Roser; tocar els rals era la manera d'indicar el resultat de la capta, que hom comunicava als veïns a base de campanades: com més rals més batallades. En podeu trobar més informació aquí. 

Informador: Antoni Bruguera 

Manifassós

manifassós, -osa  adj.  [mənifəsós]  'complimentós'  

Mot que no he sabut trobar al DCVB, ni tampoc al diccionari normatiu. El trobem, això sí, en el recull anònim intitulat Paraulas catalanas y frases recullidas à Arbucias, publicat l'any 1989 pel Museu Etnològic del Montseny la Gabella (MEMGA)

Localització: Arbúcies, juliol de 2010

Informador:  Anna M. Ballús 

Ansa i nansa

Ansa 'agafatall' (del llatí ANSA) és, sens dubte, la forma etimològica que correspon al tipus lèxic per què m'interesso avui i és, a més, la forma més estesa en el domini català. Els derivats anseta i ansera són, respectivament, formes pròpies d'indrets valencians i ribagorçans.  

Nansa, en canvi, és el mot emprat en una bona part del català central, forma probablement deguda a una aglutinació del determinant en el context un(a) ansa > una nansa, que també ha afectat el substantiu nansat  'ansat, olla d'una sola ansa' i el mot occità nisola 'illa' (< una isola).  

Cal comptar, emperò, amb una altra explicació (alternativa o complementària): la que ens ofereix Francesc de B. Moll al DCVB, que té en consideració la possibilitat d'interpretar nansa com una hominimització formal del substantiu ansa amb nansa 'art de pesca' (del llatí NASSA). 

Usos figurats (antics): ansa 'badia petita', ansa del coll  'clavícula'. 

Tots dos són mots normatius. 

Per l'interès de les isoglosses,  hi afegeixo aquí la distribució que jo vaig trobar, entre el 2006 i el 2010, en terres de les Guilleries i de l'Alt Montseny en formular les qüestions corresponents a aquest referent :  

• nansa fou la resposta obtinguda a l''àrea de ponent (Folgueroles, St. Julià de Vilatorta, Tavèrnoles i Vilanova de Sau) i als municipis montsenyencs de Viladrau i Arbúcies. 

• ansa, en canvi, fou la resposta que vam obtenir als municipis de Susqueda, Amer, la Cellera de Ter, Anglès, Sta. Coloma de Farners i Osor. 

• a l'extens municipi de St. Hilari Sacalm la resposta obtinguda fou nansa (al nucli urbà), però ansa, en canvi, en una entrevista enregistrada amb pastors nascuts al lloc de Querós, ja a tocar de Collsacabra.  

La informació bàsica d'aquest apunt (la que figura en els cinc primers paràgrafs) és treta del volum II, mapa 120, de l'Atles Lingüístic del Domini Català, del qual és autor el doctor Joan Veny i Clar.     

Paufir

paufir  v.  tr.   [pəwfí]  'marcir, mustigar'  

Verb que, en ús pronominal, se sol aplicar a fruites o a vegetals i, més en general, a tota cosa que ha perdut la frescor dels primers dies (s'ha paufit [Osor]) i també a les persones que han envellit de manera notable (aquest s'ha paufit molt [Anglès]).  

El DCVB situa aquests usos a la Garrotxa i a les Guilleres. Nosaltres, pel nostre compte, ho hem confirmat, l'any 2008, als termes guillerencs d'Anglès, la Cellera de Ter, Osor, Sta. Coloma de Farners (on es considera verb de poc ús) i Susqueda.   

Aquest verb no normatiu el recull també el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana, al qual us recomano d'acudir ben sovint, car és accessible des de la xarxa.  

Aquest apunt es dedica a la mantenidora del blog Coses de la vida. I a Tomeu Amengual, que continua en vaga de fam per la llengua.  

El puntall de la lluna

puntall  m.  [puntáj]  'part afuada d'un objecte' 

Mot no consignat als diccionaris, observat en la conversa espontània enregistrada al municipi de Tavèrnoles (mes de març de 2006) en tractar dels estats i les fases lunars. 


Tractament ioditzant (també dit "ieista") en el sufix -all (de -ACULUM). 

Xucla el silenci

nocturn

sense empassar-te

estrelletes.

Xuclo el silenci 

nocturn,

i al tros més tendre

del cor se'm claven

les estrelletes. 

Joan Llacuna

Ben rodona o ben afuada, 

romàntica o trista, 

visible o oculta..., 

la lluna sempre tindrà dues cares.

El porquet de sant Antoni

El puntall de la lluna 

treu el cap darrere les paraules...


Ventafocs

Roba estesa a la llum de la lluna

és bandera que crida a dimoni.

Parèmia de Llançà (i de més llocs)

 

La lluna em farà de barca
quan una nit de tempesta
els somnis tregui a la mar.


Carme Riera




Puntall de lluna
creixent a finals de març,
em regales llum.


Ales de Papallona




és la nit
una bromera de llum
que exhausta s'esbrava,
de l'alba, la sentor
eixamorant la terra
mentre el plugim
intenta atansar-la,
cerca l'anhel amb els dits.


És el puntall de lluna
un balancí minvant
on t'asseus a veure
esvanir-se l'univers.

Cèlia Ras

Agraïments: a Joaquim Fochs, informador, a Carme Rosanas, pel dibuix fet a mida, a Olga Xirinachs per haver-nos recordat el poema tendrament dolorós de Joan Llacuna, i al mantenidor del blog El porquet de sant Antoni per haver-s'hi afegit de bona hora.   I a tots als qui hi heu dit la vostra. 

El mitjancer

El mitjancer és, entre els porcs senglars, l'equivalent, diguem-ho així, del nodrís entre els porcs comuns.  Aquesta és, si més no, la forma emprada pels caçadors de Vilanova de Sau. Es tracta, en realitat, d'un ús no consignat pel diccionari normatiu, ni tampoc pel DCVB. Per a aquest ús proposem, doncs, una definició canònica:

mitjancer  m.  [miʤənsé]  'porc senglar jove, des que el desmamen fins que té tres o quatre mesos' 

Apunt dedicat al mantenidor del blog El porquet de sant Antoni, pel seu llenguatge alegre i acuradíssim. 

El call de la mà: entre les Guilleries i les Balears

Avui ens referim al concepte 'palma de la mà' i als resultats que nosaltres obtinguérem en la comarca natural de les Guilleries (2006-2009) en formular la pregunta corresponent a aquesta part del cos humà. 

Com sempre fem, els desglossem per municipis, per punts d'enquesta:   

• St. Hilari Sacalm:  call
• Tavèrnoles:  pla
• St. Sadurní d'Osormort:  pla
• Espinelves:  pla, call 
• Viladrau:  pla  
• St. Julià de Vilatorta:  pla
• Folgueroles:  pla
• Vilanova de Sau:  pla, planta, call 
• Osor: call 
• Susqueda: pla
• Amer:  pla
• la Cellera de Ter:  palma
• Anglès:  palmell, pla, palma
• Sta. Coloma de Farners (sector Cladells):  call 
• Arbúcies:  palma

Etimologies, segons el professor Joan Veny (Petit Atles del Domini Lingüístic del Domini Català, volum 1, p. 112, mapa 66): 

• El mot palma és el descendent directe del llatí PALMA; palmell n'és un derivat.  
• El substantiu planta és format per paral·lelisme amb planta del peu. 
• El substantiu pla s'explica per la forma plana d'aquesta part de la mà.  
• El mot call s'explica, en canvi, per la idea de 'durícia a la pell'. 

Una afinitat: el substantiu call   

L'ALDC (volum I, 101) el situa solament a les illes de Mallorca i de Menorca (Eivissa: palmell). El DCVB, per la seva banda, el situa a St. Feliu de Guíxols (a la costa catalana) i, també, a les dues illes esmentades; i n'aporta, a més, dues mostres fraseològiques: 

• tenir doblers a call de mà  'tenir diners disponibles per pagar a l'acte' (Felanitx). 
• "Plouen gotes com es call de sa mà" (Menorca) 

    

I una referència literària

De Joaquim Ruyra, dins la novel·leta El rem de trenta-quatre, p. 215, de la primera edició, del 1949, de les Obres completes publicades per Editorial Selecta: 

-Ah, vatua! Com que has hagut de fer la maniobra... ¿No t'han pas sortit muletes al call de la mà?    

    

Aquest apunt, que dediquem a la memòria de mestre Ruyra, voldria ser, en el dia d'avui, una aportació més al coneixement de les afinitats interdialectals i els lligams històrics entre el català continental i els parlars illencs. 

  

Fa molta calor a les Guilleries

Indico a continuació els resultats obtinguts amb motiu del treball de camp dut a terme a la comarca natural de les Guilleries entre la tardor de l'any 2006 i l'estiu de 2010; aquests resultats fan referència a les respostes enregistrades per mi mateix en formular la qüestió relativa al concepte 'calor intensa', la qual es pot fer correspondre amb la qüestió encabida en el context quina xafogor!, els resultats de la qual es poden consultar, per al conjunt de la llengua, al mapa núm. 657 de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC).

Esmento, per a cada municipi, els nostres resultats segons l'ordre en què els mots substantius foren citats pels informadors de la primera generació local, o bé, si n'és el cas, per l'ordre de preferència que m'acabaren indicant ells mateixos després d'haver maldat per aconseguir com més respostes millor i d'haver-los proposat, en alguna ocasió, formes alternatives per a aquest concepte. 

Dues precisions, hi voldria fer: 

1. S'inclouen els resultats enregistrats als termes municipals de Viladrau i Arbúcies, municipis montsenyencs (o parcialment montsenyencs) que alguns autors, tanmateix, consideren guillerencs de ple dret; i àdhuc els del municipi selvatà d'Amer, situat fora de l'àmbit estrictament guillerenc.

2. Els mots indicats són tots substantius de gènere gramatical femení.     

• St. Hilari Sacalm: xafogor, bogor 
• Tavèrnoles:  xafogor 
• St. Sadurní d'Osormort:  xafogor, angoixa 
• Espinelves:  angoixa 
• Viladrau:  xafogor 
• St. Julià de Vilatorta: xafogor
• Folgueroles:  xafogor 
• Vilanova de Sau:  xafogor, bogor 
• Osor:  xafogor, estuba   
• Susqueda: xafogor, congoixa, estuba, bogor
• Amer: xafogor, estuba 
• la Cellera de Ter: xafogor, estuba
• Anglès: xafogor, estuba, cleca
• Sta. Coloma de Farners:  congúixa,  estuba
• Arbúcies:   xafogor, congúixa  

Transcripcions i ètims coneguts: 

• angoixa  [əŋgóʃə], del llatí ANGUSTIA
• bogor  [buɣó], variant de bavor, del llatí VAPORE
• cleca  [klέkə]
• congoixa  [kuŋgóʃə], del llatí COANGUSTIA
• congúixa  [kuŋgóʃə], del llatí COANGUSTIA
• estuba  [əstúβə], derivat del verb estubar,  del llatí *EXTUPARE 'exhalar fum o vapor',  derivat del gr.-llatí *TUPOS, que és, alhora, variant de typhos, 'fum'
• xafogor  [ʃəfuɣó]  [ʃəfəɣó], derivat del llatí OFFOCARE 'ofegar', amb el prefix EX- 

Observació semàntica: els mots estuba i bogor (però sobretot aquest darrer) solen introduir la nota semàntica 'relatiu a lloc tancat (o de dimensions reduïdes)'. 

A tall de conclusió, podem dir que els nostres resultats assenyalen, quant a aquest lèxic en concret, una moderada però important participació en el model tipològic de tipus septentrional, que es concreta en l'aparició de les formes com ara angoixa (ALDC: Sta. Coloma d'Andorra, Gósol, Campdevànol, Planoles),  estuba (ALDC: Vilallonga de Ter, Sentmenat; DCVB: Empordà, Olot, Girona, Camp de Tarragona), congoixa (ALDC: Sta. Maria de Corcó, Maçanet de Cabrenys, Bassegoda) o congúixa (DCVB: Vallespir, Empordà, Pineda). 

Per a la valoració de tot això caldria tenir en consideració, encara, les aportacions realitzades, durant els segles XIX i XX, pels grups humans vinguts de terres més septentrionals, particularment de les vallespirenques i cerdanes, que, en general, tingueren molt a veure amb l'èxit d'algunes formes lingüístiques, sobretot les relatives a conceptes relacionats amb les indústries de bosc que tenen el foc (i, doncs, la calor) com a element principal.    

Geovariació (amb dades de l'ALDC): el substantiu xafogor (i ses variants) és el que majorment trobem en terres del català central i del nord-occidental; en rossellonès, en canvi, el substantiu calmàs, derivat de calma 'manca de vent', és (juntament amb  baf) la forma dominant. Calma (mot grec propagat gràcies al llenguatge nàutic i estès a força llengües europees) es troba també en alguns punts del català nord-occidental. A les Balears i a València (així com en alguns indrets ponentins del català nord-occidental) el substantiu basca és el que té més implantació territorial. 

Apunt dedicat a l'Any de la Paraula Viva, amb què es commemora el centenari de l'Institut d'Estudis Catalans.

Agraïments: a tots els informadors de les Guilleries; i a Albert Codina, mantenidor del blog Les Guilleries en imatges, del qual he manllevat la imatge que encapçala aquest apunt. 

Ésser més gandul que un pescapous

   

Suggerent parèmia que vaig aprendre a la vila d'Anglès (2009), on l'informador que ens la indicà ens féu notar que allà, en aquell indret de les Guilleries, no era pas d'ús general. 

Us deixo a vosaltres, estimats lectors, la interpretació motivacional d'aquest ús fraseològic, el qual té a veure, no cal dir-ho, amb el simpàtic estri que serveix per recuperar els objectes que hagin pogut caure al fons d'un pou. 

PS: cal recordar que pescapous no és mot normatiu, però sí que ho és, en canvi, el geosinònim cercapous. 

Aquesta parèmia la poso, com sempre, a la consideració de l'amic Víctor Pàmies, i la dedico, igualment, a l'amic Joan Pèlach, pacientíssim i compromès informador d'Anglès. 

Els indis de la Cellera de Ter

 

Els indis. 

Aquest és -ja ho haureu suposat- el nom humorístic amb què actualment són coneguts els nadius del poble selvatà de la Cellera de Ter.  I m'ho asseguraren en una de les moltes entrevistes que hi vaig fer durant la tardor del 2008. 

Segons el parer de l'informador d'aquell moment, aquesta denominació, introduïda a mitjan segle passat, podria haver estat afavorida pel fet que els cellerencs (molts dels quals havien estat llogats a la fàbrica de can Burés de la veïna vila d'Anglès) conformaven, en anar a la fàbrica, llargues i vistoses corrues de treballadors ("files índies", en deien) com les que en aquella època feien, com recordareu, els pobres indis als westerns de moda.   

Sigui com sigui, el cas és que aquesta denominació ha fet forrolla en aquesta zona de la Selva, i fins i tot la trobem recollida en un article, del 1998, signat per Jordi Vilamitjana i Pujol, on trobareu esmentades, al costat d'aquesta, altres designacions humorístiques al·lusives als pobles veïns de la Cellera.  

I al final tot concorda, en el joc lingüístic: els d'Amer són americans, els d'Anglès són anglesos... 

La pel·lícula sencera.  

O potser hi falta algú? 

9 de mots d'Arbúcies

Mots que vaig aplegar en les enquestes realitzades el mes de juliol de l'any 2009 al terme municipal d'Arbúcies, entre el Montseny i les Guilleries:

• bitxac  m.  [biʧák]  'arrel principal de l'arbre'  (DCVB: Baix Empordà)
• cabauma  f.  [kəβáwmə]  'cova petita'  (DCVB: Capmany, Figueres)  
• capçoll  m.  [kəpsɔ́ј]  'capçada de l'arbre'
• cavorca  f.  [kəβɔ́ɾkə]  'soca d'arbre borat'  (del llatí CAVA ORCA  'cova infernal')
• marmanya  f.  [məɾmáɲə]  'fullararaca, brossa' 
• pedregoleig  m.  [pəðɾəɣulɛʧ]  'claper, pedrera' (DCVB: Empordà, Garrotxa, la Selva, Costa de Llevant)
• picassa  f.  [pikásə]  'destral de llenyater'  (DCVB: Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripoll, Alt Empordà, Vallès)
• relisseguer  m.  [rəlisəɣé]  'conjunt d'arrels'  (DCVB: relisser a la plana de Vic) 
  
• riquerar-se  v. intr.  [rikəɾáɾsə]  'emmalurar-se la fusta'   

 





Apunt dedicat a Josep Bover, de Joanet, i a Francesc Serradó, de la vall de Lliors.

Jesús!

La invocació a Jesús és una de les fórmules més usades per saludar la irrupció d'un eixavuiro. A voltes, però, aquesta apel·lació al messies no es resol en la sola formulació del seu nom, car s'hi afegeixen, com hem pogut comprovar en algunes ocasions, formes diverses, sovint jocoses, d'allargassament i de postil·lació de l'acte d'esternudar. I a voltes, també, amb el recurs dramàtic de la rèplica i de la contrarèplica, tal com s'esdevé, per exemple, en el cas en què un dels presents respon a l'estornut amb la fórmula Jesús t'escanyi!, i l'altre (l'esternudador, o bé un altre dels presents) enèrgicament hi respon amb la frase: La Maria de Deú t'ofegui!. 


No sempre, però, la invocació a Jesús es produeix en aquests termes tan aparentment crisposos, com ho són aquests, suara indicats, que ens van referir a la vila d'Anglès, primavera de 2009. Molt sovint, com dic, l'eixavuiro és rebut amb frases d'acompanyament de to més rebaixat, més amical potser, però sense perdre,  tanmateix,  l'aire incisiu que sol caracteritzar aquest gènere col·loquial: Jesús, Josep i Maria, i el burro de cada dia! (observada a la vall del Ges, Osona, 2005), usada sobretot per respondre a una seqüència  d'eixavuiros.    

Fora ja de la meva recerca al territori, i situats de ple en l'àmbit blogaire, l'escriptora Montserrat Pujol Jordana ens ha fet arribar, amb gran goig nostre, un apunt relatiu als mots que es deien a l'indret de Sant Pere de Torelló quan un hom observava una seqüència d'esternuts que no acaba d'arribar al nombre de tres. 


El primer, ens diu ella, era rebut amb la frase: Jesús!. Amb el segon es deia: Josep!. I si el tercer no arribava, hom feia: I la Maria?. I aleshores es contestava: Per un altre dia!.  


I així ho farem, doncs. El que no hagi estat dit avui ho deixarem per a un altre dia. 






A la Montserrat Pujol Jordana, i al professor Joan Veny,  que ha dedicat moltes hores a l'estudi d'aquests mots nostres. I a la Carme Rosanas, que va crear, expressament per a aquest blog, la imatge que encapçala els apunts dedicats a l'acte d'eixavuirar.   


   

Eixavuirar: derivats i distribució territorial

Tal com vam indicar en el darrer apunt, tenim per ben segura l'etimologia que hom proposa per a eixavuirar, que no és altra sinó el llatí EXA(U)GURIARE, del qual es coneixen alguns derivats en les zones en què encara es fa servir aquest verb: 


1. el substantiu eixavuiro 'esternut', derivat postverbal, amb les seves variants (xavuiro, etxavuiro),

2. l'adjectiu eixavuirós, que es troba en una documentació medieval conservada en l'Arxiu parroquial de Rupit (en la grafia etxabuirós),  

3. i el substantiu eixavuiradera 'ganes d'esternudar', molt usat a la plana de Vic, no recollit pels diccionaris 

Mapa núm. 77 del Petit Atles del Domini Lingüístic Català per al concepte 'esternut'

Pel que fa referència a l'actual distribució territorial del verb eixavuirar, sols puc dir que he tingut el plaer de poder-lo recercar en algunes de les àrees en què precisament aquest ús ha estat històricament documentat i, per tant, en puc aportar, si més no, algunes notes geogràfiques força recents:     

• Al Lluçanès l'ús d'aquest verb ha retrocedit de manera molt considerable, i tendeix a ser reemplaçat per esternudar. En les enquestes que hi vaig fer entre el 1999 i el 2001 sovint va caldre fer-lo aflorar per mitjans propis de l'extorsió (és a dir, estrafent-lo, o bé posant-lo directament a la consideració de l'informant), però vam poder-lo confirmar, això no obstant, als indrets d'Alpens, Oristà, Prats de Lluçanès, St. Bartomeu del Grau i Sta. Eulàlia de Puig-oriol, i també a St. Martí de Sobremunt, en la variant xirugar, molt deformada. Al terme de St. Boi de Lluçanès vaig poder constatar que la forta competència del verb esternudar (portat pels estiuejants barcelonins) ha arraconat el castís eixavuirar de manera decisiva. I a St. Martí d'Albars estuforn fou l'únic verb indicat per referir-se al concepte en qüestió. 

• A Collsacabra, igualment que al nord i al centre de la plana de Vic i el Bisaura eixavuirar (o etxavuirar) aguanta bé enfront del verb general, i sol aparèixer, com a primera resposta, i a voltes única, per al concepte 'esternut', i fins l'usen molts parlants que tenen el castellà com a llengua familiar.   

• Quelcom de semblant ocorre a les Guilleries, on aquest verb continua essent, sens dubte, la primera opció per al concepte 'esternudar' en les enquestes que hi vaig fer entre el 2006 i el 2010, gairebé sempre en la forma xavuirar (Tavèrnoles, Folgueroles, Vilanova de Sau,  Espinelves, Osor, St. Hilari Sacalm, la Cellera de Ter, Anglès i Sta. Coloma de Farners). També a l'alt Montseny: a Viladrau i a Arbúcies.    

• Pel que fa al Ripollès, únicament podem indicar que en les enquestes fetes el mes de juliol de 2011 al poble de Gombrèn (en la part, doncs, més occidental d'aquesta comarca) el verb eixavuirar ha estat assenyalat com a desconegut d'aquell indret, i el mateix puc dir respecte del municipi berguedà de la Pobla de Lillet (en el sector oriental de l'Alt Berguedà).      

Per acabar de completar tot això, caldria assenyalar que el volum primer de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que conté dades majorment recollides entre els anys 1964 i 1978, situa aquest tipus lèxic a Moià, Sta.Eulàlia de Riuprimer, Sta. Maria de Corcó, Campins i Tordera . I que altres fonts documentals el situaven al Ripollès (la vall de Ribes, Camprodon), a la Garrotxa (Olot), a Osona (Castellterçol, Muntanyola) i a Amer (Selva). El postverbal vuiro 'esternut' està documentat en zones de la Costa de Llevant, a Pineda i a Canet de Mar.  

Podem concloure, doncs, que l'àrea en què era usat aquest verb s'ha encongit de manera notable: resta en l'oblit (o gairebé) en l'àrea de la Costa de Llevant, és clarament recessiu al Lluçanès i desconegut a Olot. I només continua, pel que jo sé, amb ferma vitalitat al sector Guilleries-Montseny, a Collsacabra, a la plana de Vic, al Bisaura i, potser, en altres punts no gaire allunyats d'aquest sector oriental del domini. 


Insisteixo a dir, tanmateix, que no tinc notícies recents del Ripollès però sí algunes d'indirectes de la Garrotxa, on aquest verb sembla definitivament abolit. En tinc, això sí, del terme d'Amer (Selva), on l'enquesta feta el mes de juny de 2008 donava esternudar com a forma preferent i escarritxar com a segona resposta.          


Cal fer constar, finalment, que la grafia etxabuirar, amb b alta (continguda al DCVB), és incorrecta pel fet de ser contrària a l'etimologia. 






Dedicat a Carme Rosanas, de qui hem aprofitat (ara en versió descolorida) el dibuix que va fer expressament per a tots nosaltres.