Cinc geodites de Collsacabra

Tavertet

Enregistrades a Rupit el mes de juny d'enguany:   


A Tavertet de la merda en fan paret. 
Les noies de l'Esquirol les toca qui vol.
De les noies de Rupit, la que no és puta ja ha parit. 
A Rupit, ben pagat i mal servit.  
Les noies de Rupit van a pixar al riu, i els de Susqueda es queixen que en comptes d'aigua baixa lleixiu.   





L'Esquirol





Rupit



 

Susqueda

 


Agraïment: a Miquel Banús i als curadors de les pàgines socials de Tavertet i de Susqueda, de les quals he manllevat la primera i la darrera imatge, així com als de Nació Digital per la fotografia de l'Esquirol.    

Bombarda

En l'ús que ara vull destacar, el substantiu bombarda (de gènere gramatical femení) és propi del terme de Santa Maria de Besora, on me'l va ensenyar (estiu de 2005) la senyora Dolors Masias, octogenària d'aquell indret de la comarca del Bisaura.

Furgant en la memòria, ella mateixa m'indicà que aquest mot substantiu era aplicat al 'tro'; una accepció, doncs, que calia afegir al sentit de 'brama, veu pública molt estesa' que jo mateix vaig poder confirmar, igualment, i per la mateixa època, en la meva recerca per Torelló i el Bisaura. 

Aquest darrer sentit (el de 'brama') sí que figura al DCVB, però no pas al diccionari normatiu. El sentit de 'tro', en canvi, no el trobo recollit en cap dels repertoris lèxics que he pogut consultar.



La fotografia ha estat manllevada de Nació Digital.

El bombo de Menorca

Segons els resultats obtinguts pels autors de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), el substantiu bombo (de gènere gramaticalment "masculí") és el que servia a Maó per designar la bala grossa en el joc de bales. Es recull, això, en el mapa núm. 590 del volum III d'aquesta obra en curs de publicació. 

Aquest mot fou també el que jo vaig obtenir a la vila d'Arbúcies en formular les preguntes relatives a l'apartat dels jocs d'infants; aquest mot, suposo, hi és en concurrència amb el mot truca, atès que aquest darrer és precisament el que figura en l'obra El joc tradicional al rodal d'Arbúcies, de la professora Núria Tort, que jo he pogut consultar en el format audiovisual editat pel Museu Etnològic del Montseny la Gabella (MEMGA).     

   


A banda dels que acabem d'esmentar, l'ALDC recull altres mots referits al mateix objecte:

• baleàric: jugadora a Menorca; boll a Mallorca. 
• català septentrional: bolet a Ceret, Cornellà de Conflent, Jóc, etc.
• català central: ou a Sta. Maria de Corcó; balot a Sentmenat, Barberà del Vallès; baleta grossa a Tordera. 
• català nord-occidental: galot a Cervera: trucot a Sanaüja.
• valencià: boló a Alcalà de Xivert, Torís; perot a Alzira;  mare a Pego; cincot a l'Alcúdia de Carlet.

La minerva

Minerva (amb e tancada) és un dels mots d'estil informal que serveixen, a Rupit, per designar el menjar, i forma part de la llista de mots particulars que Miquel Banús ens va ensenyar en la darrera entrevista del mes de juny d'enguany.

La primera imatge ha estat manllevada de Sustainable, la segona l'hem treta de la pàgina social del grup Amics de Rupit, i la tercera és de la Wikipedia. 

Tapat Santa Llúcia, pluja segura

Dita que és pròpia, si més no, del terme de Torelló. I que fou citada, el dia 5 d'agost de 1945, en la conferència sobre particularitats lingüístiques d'aquesta vila que fou pronunciada pel senyor Joan Subirachs a invitació de l'alcaldia i de l'Associació d'Estudis Torellonencs. Compteu-la, doncs, dins l'apartat de fraseologia i d'anemonímia populars. 

L'indret de Santa Llúcia de Sobremunt, que il·lustrem amb una fotografia d'Anna Mora, es troba situat en la comarca natural del Lluçanès i constitueix, de fet, un bon mirador de la plana de Vic, que fareu bé de visitar quan en tingueu una bona ocasió.         

Quin tano que fa!

Puc assegurar-vos que l'expresssió que avui us presento, enregistrada en un dels edificis del carrer del Fossar de Rupit, és ben adient amb l'ambient fredoral que imperava en la jornada del 9 de juny del 2011.   

Efectivament. La darrera entrevista de Rupit tingué lloc aquest proppsassat dijous, i el protagonista en fou el senyor Miquel Banús i Blanch, amb qui, després de molt de temps de no haver-nos trobat, vam coincidir per mirar de tractar d'alguns negocis relacionats amb la geovariació lingüística, i particularment per fer una bona capta de mots i de girs locals.

La collita fou esplèndida, no cal dir-ho, i es va iniciar (com sol ocórrer en casos semblants) ponderant la temperatura remarcablament baixa que assenyalava el termòmetre situat a les envistes del carrer del Fossar (el de la imatge, vull dir).

En aquests prolegòmens va caldre, això sí, que l'amic Miquel ens vulgués afavorir amb un jerseiet molt acollidor (i gens sobrer, per cert) i amb l'auxili suplementari d'una estufeta de les modernes.

El comentari relatiu al substantiu tano 'fred intens' (i a l'expressió en què s'encabeix) tampoc no hi fou gens sobrer, ja ho veieu.  

Conclusió: aquest mot no és exclusiu de Collsacabra, car s'usa (segons clara referència del DCVB) en terres de Tortosa, en àrea occidental.

Tots som de casa

Concentració silenciosa

Dia: dissabte, 11 de juny
Hora: 2/4 de 12 del migida
Lloc: plaça de la vila de Torelló

 
 

 Enllaç recomanat: el de Ramon Alberich.

 

Els estels d'Oristà

Etnotext enregistrat al poble d'Oristà, al Lluçanès, un dia de tardor de l'any 2000, en el domicili particular del senyor Pep Berengueras, octogenari d'aquell indret:  

Jo me'n recordo que abans anàvem a fangar amb el meu pare, i moltes, moltes vegades era fosc, eh?, i jo deia: "pare, poder que pleguem, eh?".
Diu: "quan veigues un estel per cada un, llavors plegarem".
I jo sempre estava agoitant per vere si en veia un, i en veia, en veia un allà!
Quan ne veia un atre, llavors l'hi deia, i llavors plegàvem.
I en dèiem estel. En dèiem estel.   

Agraïments: a Pep Berengueras i la seva família.

Ell espera

Dins el català central (no cal que sigui arran de mar), el timbre obert de la vocal rizotònica del verb esperar (del llatí SPERARE 'esperar, tenir esperança') és un dels trets fonètics que més identifica els parlants de la zona septentrional d'aquesta àrea dialectal.


Si prenem com a referència la tercera persona del present d'indicatiu (espera), es confirma que aquesta vocal és oberta a Girona, i que també ho és en altres indrets septentrionals del dialecte central i de l'àrea d'influència del bisbat de Girona.  


Pel que fa a les Guilleries (enquestes fetes entre el 2006 i el 2010), ens consta que aquesta vocal és generalment oberta a la vila d'Anglès, però ja no als termes d'Osor, Susqueda, Arbúcies, ni tampoc en els nostres informadors rurals de la zona occidental del terme de Sta. Coloma de Farners, així com a la resta d'aquesta comarca natural.


Podem indicar, d'altra banda, que aquesta vocal és igualment tancada a Collsacabra i en el conjunt de la comarca d'Osona, i que no és bona, per tant, la indicació del professor Joan Coromines (DECLC, III, 638) que atribueix aquest tractament (el que dóna e oberta per a aquesta forma verbal) al terme de Torelló i a una part del bisbat de Vic.


Vull assenyalar, finalment, que el resultat de e oberta és, en realitat, el que correspon a l'evolució fonètica regular de la E llatinovulgar, mentre que el tractament general i innovador (el de e tancada) caldria explicar-lo per les raons analògiques que s'exposen en l'esmentat article del mestre Coromines.




La solitud de la imatge ha estat manllevada del blog poètic de Carme Rosanas, a qui també es dedica aquest apunt.

Surten bromatxos a Torelló

Els bromatxos (o brometxos) són núvols foscos, anunciadors de pluja tempestuosa, que solen compartir l'espai aeri amb amb zones de notables clarianes.

Els hem vist eixir aquest matí des de casa, a Torelló, quan hem posat l'esguard cap a la banda del Lluçanès i el Bisaura, i també cap als verals de la Garrotxa. 

El mot bromatxo (derivat de broma, del llatí BRUMA, format gràcies al sufix -atxo, del llatí -ACEUS) no figura al diccionari normatiu ni tampoc al DCVB, però és, tanmateix, un element ben comú en el nostre llenguatge informal de Torelló. 

 

Dedicat a Anna M. Peroliu, seguidora nostra, autora de les fotografies i informadora de la segona generació torellonenca.

El badall no pot mentir

 

El badai no pot mentir: o té son o mandra a mantenir.


Parèmia que vaig enregistrar l'any 2000 al terme d'Oristà, al Lluçanès, i que vaig incloure en el llibre El parlar del Lluçanès: aportació al coneixement del català central.


Cal parar esment en el fet que el substantiu que l'encapçala es presentà en la realització "ieista" (o ioditzant, que dirien els especialistes), que, com sabeu, és característica del parlar castís d'algunes zones del català central i del balear. 


Cal recordar, emperò, que la iodització és un fenomen inestable i amb tendència regressiva, sobretot per causa de la pressió anivelladora del model de llengua estàndard difós a través del sistema escolar i pels mitjans de comunicació. S'observa, a més, que les isoglosses poden variar segons quin sigui el mot que es tingui en consideració.


Per les enquestes fetes al territori del Lluçanès a parlants de la primera generació sabem que en el cas del sunstantiu badall (postverbal de badallar, del llatí BATACULARE, derivat de BATARE 'obrir') la solució "ieista" ocasionalment podia alternar amb la "lleista".


Els qui estigueu interessats en aquest fenomen i en la seva distribució geogràfica podeu consultar el volum primer del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, p. 58-59, mapes 19-20, del qual és autor el professor Joan Veny i Clar, de la Universitat de Barcelona.

La canossa d'Espinelves

La canossa (o carossa) és, a Espinelves, el bastó o gaiato que fa servir el pastor. M'ho indicà el senyor Josep Roquet, el mes de maig de 2007, en les entrevistes que hi vaig fer amb motiu de la meva recerca sobre els parlars de les Guilleries. 

Faig constar que el timbre de la vocal tònica d'aquesta forma no recollida al DCVB fou, en tota ocasió, el de o oberta, i que la formació d'aquest element del lèxic sembla deguda a una modificació del substantiu crossa afavorida, potser, per la fonologització del segment vocàlic situat entre les dues consonants inicials (k i r bategant).  

El mot en qüestió el trobareu recollit en el volum intitulat Vocabulari de les comarques gironines, del qual són autors Fèlix i David Casellas, per bé que allà en l'accepció de 'bastó de pelegrí'.