Les turmes

  

Al rector es veu que li agradauen les turmes. Li agradauen: li trobava gust. I... ‘nava [la majordoma] a la carnisseria... i va preguntar: “Teniu allò que porten els animals?”. “Però què?”, li responien.

Aquella dona ‘nava diguent, però no gosau dir “turmes”... I anaua dient. Perquè eren el membres del mascle..., no gosau dir “turmes”. Anau, anau sortint coses i… ‘naua preguntant a la carnissera…

I [aquesta, al final] diu: “Fote-li els collons!”.

No gosau dir "turmes".

Etnotext enregistrat per la tardor de l'any 2008 al terme selvatà de la Cellera de Ter. 

A banda de la presència del substantiu turma 'testicle' (DCVB: Girona, Vic, Tarragona, València), el text és destacable per dos interessants aspectes de geovarició: 

• en fonètica sintàctica: la caiguda ocasional (no sistemàtica) de -s final de mot quan aquesta es troba en contacte amb consonant incial del mot següent; "el membres".   

• en morfologia verbal: en l'imperfet d'indicatiu, la presència de formes del tipus anau(a), agradauen.  

El primer tractament és característic del català central del nord i del baleàric. El segon ho és de diferents indrets del català central (Pla de l'Estany, Gironès, la Selva; Tarragona) i d'Eivissa; pel que em toca a mi, puc assenyalar que en el període a què correspon l'etnotext aquesta mena de realitzacions no es van observar al terme veí d'Amer (a tocar de la Garrotxa) però sí, en canvi, a Anglès i la Cellera de Ter, així com en alguns parlants del vessant guillerenc de Sta. Coloma de Farners (bé que força limitades, en aquests indret, a la persona 4 de l'imperfet d'indicatiu: tipus cantàu(e)m 'cantàvem').    

Aquest darrer aspecte, de morfologia verbal, ha estat tractat per la professora Montserrat Adam, de la Universitat de Barcelona, en el volum del 2006 (infra) intitulat El català septentrional de transició: nova visió des de la morfologia (p. 254-258), on  s'apunta la possibilitat -molt versemblant, segons el meu parer- que aquesta característica sigui una manifestació d'un fenomen fonològic més extens, d'abast més general, que afectaria formes que presenten una seqüència final en què es produeix el canvi de /b/ en /w/; pensem, és clar, en els adjectius esdevinguts blaua, toua, viua, o en els possessius femenins meu, teu, seu (la meu mare, la teu germana, la seu cunyada), o fins i tot en alguns substantius, com ara esclaua 'esclava, argolla que es duu al canell' (sentit a la vila d'Anglès, 2008).

Sóc un parrabolla

L'última figura que va cagar Isop

Imatge: Viquipèdia

La locució a la qual em refereixo avui va ser la resposta obtinguda en formular pel meu compte la pregunta relativa al concepte 'persona molt lletja' en dos dels punts d'enquesta (Osormort, 2007; Sta. Coloma de Farners, 2008) de la comarca natural de les Guilleries. 

  

I no cal estranyar-se'n. Tan sols hem de recordar la gran repercussió que les obres d'Isop tingueren (i des de temps molt reculats) en tots els àmbits socials del nostre país. 

De la seva difusió en l'ambient rural se'n fa ressò l'empordanesa Caterina Albert en una de les narracions de Drames rurals, recull publicat el 1902:     

Aquell vell, gros i majestàtic, amb son nas de lloro i sa flonja sotabarba, son ample ventrell sacsoner i ses ungles corbes ribetejades de negre, era un panxacontent que, queixant-se de dolor a l'esquena tota sa vida, mai havia fet altra feina que parar el sol en la porta, amb aire tranquil i satisfet, en mànegues de camisa a l'estiu, dins l'ample jaquetó de burell a l'hivern; les calces amb davantal fins a sota l'aixella, les vetes del coll descordades, els elàstics desfets, una barretina cabellera en la cuixa i les ulleres verdoses calades al mig del front. Allà es passava hores i hores, amb els dits llargs i corbs ficats en la capseta del rapé o bé aguantant les Faules d'Isop, un llibrot de fulls arnats i plens de rovell, amb les tapes de pergamí recatadament cobertes per una butlla vella [...] 

(del conte Daltabaix)




Il·lustració de Charles H. Bennett, 1857,
manllevada del blog Bestiolari, de Vicent Ferri

 

Un balenari

Xeixa

Agullola de Rupit, desembre de 2010

Sempre he pensat que Collsacabra és un dels indrets en què el dolor produït per la manca de diners resta més apaivagat per la magnitud dels seus paisatges imponents i per l'aclaparadora presència d'un gran faedor que tot ho relativitza.

Grandet com sóc, ja m'adono que l'oblit dels afers econòmics no s'aconsegueix tan fàcilment com voldríem. I que ni tan sols esguardant la plenitud i la feresa d'aquells remotíssims espadats s'allibera un hom de totes les servituds de la vida diària.   

És per això, doncs, que us vull fer avinent dues de les accepcions que el substantiu xeixa (mot d'origen insegur, però tal vegada cèltic) coneix en terres de Collsacabra. Totes dues me les va ensenyar l'amic Miquel Banús, de Rupit, a qui dedico l'apunt d'avui.

• 'blat de bona qualitat, que fa la farina blanca i més saborosa que la del blat ordinari' (definició que trec del DCVB) 
• 'diners'

La primera accepció, d'extracció rural, és pròpia de molts indrets del domini. La segona, en canvi, sembla més restringida quant a la seva implantació geogràfica, car el DCVB la situa únicament a Mallorca.

Aquest mateix diccionari recull, tanmateix, una altra accepció, d'encuny ripollès, molt relacionada amb els béns materials:

•  'cinquena, moneda antiga de cinc duros'

Pel que fa referència a Collsacabra, l'accepció econòmica d'aquest mot la trobem igualment representada en el volum intitulat Collsacabra. Paisatges i llegendes, de Miquel Banús i Blanch, publicat l'any 2003 per Farell Editors. I dins del conte "El còlera i la mestressa de l'Alou", p. 40:    

Era costum, llavors, enterrar els morts del còlera a les poques hores de finir, i així ho feren, també, amb dita senyora. La cosa no hauria passat d'aquí si no hagués estat que en dita pairalia de l'Alou tenien un mosso que era molt curt de gambals i es volia casar, però no tenia xeixa (diners) i no sabia pas com fer-ne.

Sigui com sigui, i deixant de banda les angúnies que eternament haurà de passar el mosso del conte per causa de la seva dèria materialista, valdrà més reblar-ho tal com ho fan a Manacor quan volen expressar satisfacció per les coses ben fetes:

Millor si és xeixa!

Collsacabra, desembre de 2010

Un impòsit

El substantiu impòsit és pres del llatí IMPOSITU 'imposat', i s'usa, en els indrets que jo conec majorment, en el sentit de 'nosa', sovint aplicat a la persona que destorba o que és improductiva en una casa. 

Aquest darrer matís, que no trobem especificat al DCVB, és el que trobem, tamateix, en l'ús que se'n fa a la novel·la rural La lliça bruta, de l'autor osonenc Antoni Pladevall i Arumí, publicada el 2001 per Galerada.  

La iaia, ferida del costat esquerre feia encara no mig any, va ser qui va patir més de la colla. Es passava tot el dia asseguda a l'escon, sense poder ajudar en les feines de la casa, i es mortificava constantment, només sóc una impòsit, només sóc una impòsit, veient que no era ni capaç de preparar un trist àpat, sobretot els dies que l'avi i la Mercè plegaven tard i a ella li hauria agradat sorprendre'ls.

A banda del que ens dóna el text, per a aquest mot hi ha, encara, altres matisos que el DCVB recull:

• 'impost, càrrega pecuniària' (Camp de Tarragona)
• 'nosa, destorb' (Camp de Tarragona): "Me fas impòsit!", "Això no fa impòsit al ventre".
• 'falsa inculpació' (Menorca). Posar un mal impòsit: 'posar una calúmnia'
• 'solatges de vi' (Mequinensa)

La plageta de l'orella

Visió de gran potència metafòrica la que ens ofereixen des de Llançà. Corprenedora i tot.


El lòbul de l'orella.


La metàfora, recollida al llibre Recull casolà, del qual és autor el senyor Lluís Feliu i Pumarola, es pot trobar (p. 88) al costat d'altres expressions, igualment belles i punyents, relatives a les parts del cos o a activitats que s'hi relacionen.


No és endebades, doncs, que aquesta metàfora ens en porti una altra a la memòria, potser més comuna i tot (però igualment recollida en aquest deliciós volum dedicat al lèxic i la fraseologia del terme de Llançà),
que compara la zona del paladar amb la volta celeste. Així: el cel de la boca.


Aquesta darrera expressió és pròpia, tal com s'indica al primer volum del PALDC (Petit Atles Lingüístic del Domini Català), de tota l'àrea del dialecte septentrional (també conegut com a rossellonès) i d'algunes localitats sudpirinenques. I s'explica per la influència de l'adstrat occità, gran impregnador del nostre lèxic septentrional.


Insisteixo: cel de la boca (o cel del paladar) és l'expressió que tenim, o que teníem, per designar el concepte 'paladar' en diferents indrets de la Catalunya Nord (Salses, Perpinyà, Portè, Prats de Molló, Ceret, entre altres) i al sector més septentrional de la Catalunya sota administració espanyola (Vilallonga de Ter, Oix, Bassegoda i Llançà).



I acabo. I ho faig tot assenyalant la conservació del so de -j- medieval en el mot plageta (de plaja, PLAGIA), i recomanant-vos, una altra vegada, i de manera molt especial, el llibre, tan valuós, de Lluís Feliu i Pumarola, al qual tornaré a referir-me tan aviat com pugui.


Un plaer del llenguatge.

Entemarrar-se



Castell d'Orís, gener de 2011



Capficar-se, obstinar-se o obsedir-se valdrien, sens dubte, com a sinònims d'aquest verb entemarrar-se que vaig poder sentir a can Marçal d'Orís, al nord d'Osona, primavera de 2005. 

Recordo que la conversa on va eixir aquest verb va ser molt fluïda, amb poques intervencions meves i amb poques qüestions formulades, atès que la gran majoria de les que havíem previst ja tenien resposta en altres masos del terme d'Orís.

Fou així, doncs, que la senyora Providència Peroliu hi va poder descabdellar, sense gaires entrebancs, els seus temes preferits, que no són sinó el de les herbes remeieres i els relatius a les feines del camp.

Orís, plaça de la Rectoria, gener de 2011 

Cal indicar, però, que del verb entemarrar-se (derivat de tema) n'hi ha poques referències als nostres diccionaris.


El DCVB en situa el seu participi (esdevingut adjectiu) només a la vall de Ribes, en terres de l'alt Ripollès; i el DECLC, volum VIII, 462, l'esmenta igualment (per bé que sense localitzar) al costat d'altres derivats populars de tema.

Entre aquests derivats, el professor Joan Coromines (sovint pouant en altres fonts) cita aquests:  

• temerut 'tossut' (DCVB: Rosselló)
• temós 'massa insistent, obstinat en una mateixa cosa' (DCVB: Menorca)
• entemar-se 'obstinar-se' (DCVB: Rosselló)
• entema 'quimera, mania, rancor, animadversió' (DCVB: València, Eivissa)
• entemat 'obstinat' (DCVB: Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya, Ripollès)
• entemarrat 'obstinat, obsedit' (DCVB: vall de Ribes)
• entemós 'rancorós' (DCVB: València)

Feines i vells oficis a la Cellera

El senyor Joan Novich i Palahí fou, per la tardor de l'any 2008, el nostre principal informador del terme municipal de la Cellera de Ter. I ho fou no solament pel nombre de sessions que hi enregistràrem -que en van ser moltes!- sinó també per l'interès dels documents etnolingüístics que ell i la seva família ens van aportar.

El document que avui us presento es va difondre l'any 2003 amb motiu del cinquantenari del seu negoci familiar de carn i embotis, i fou editat pel senyor Joan Novich i Vila (fill i hereu del nostre informador octogenari) amb l'ajuda, segons consta en pròleg, de molts cellerencs que generosament hi aportaren fotografies de la dècada dels 50 en les quals són ben visibles algunes escenes representatives de la vida pagesívola i artesanal d'aquell moment històric.       

S'escau, a més, que les belles imatges recollides en aquest brevíssim opuscle van acompanyades de refranys i explicacions al·lusius a aquelles feines. 

Fem-ne un tast:

• Mata el porc pel gener, si vols que es conservi bé
• Ni carreter sense tralla, ni bover sense agulla, ni rector sense bastó
• Agutzil descuidat, lladres al mercat
• La dona en una masia, ningú sap el que estalvia
• Sedàs clar i garbell espès fan ric el pagès
• Qui bat amb un ruc, ben cagat i ben batut
• Safaretjos i forns, niu de raons
• Aigua corrent és de bon bevent
• Qui fa un cove fa un cistell, i al cap de l'any cisteller vell 

Dedicat a la família Novich, de can Blanxé, que tan bona acollença ens va fer.

El palleraire i l'esgranador

Per ajudar-nos a completar l'apunt que vam escriure en relació amb el palleraire (sovint dit paieraire) l'escriptor Josep de Sora ens ha fet arribar una col·lecció de tres imatges copsades per ell mateix al terme de Lluçà, a la comarca natural del Lluçanès.

Les fotografies, que són de l'any 2008, reflecteixen de manera molt realista, i amb lleus variacions, quina era l'activitat que duien a terme el palleraire i l'esgranador cap a la dècada dels 50 i quin era, a més, el suport mecànic que tenien.

En la primera imatge (la que encapçala aquest apunt) el primer pla se centra en la figura del palleraire i en la seva feina no fàcil.  

En canvi, en la segona (infra) l'atenció cal posar-la en l'esgranador i en els qui l'ajudaven des de la seva esquerra; aquesta ajuda consistia a tallar el vencí (del llatí VINCULUM) amb un volant petit i a acostar la garba, ja un xic desfeta, a l'esgranador perquè aquest la fes entrar al trill progressivament i amb dosis ben païdores. Des de l'altre cap, no cal dir-ho, era el palleraire qui en rebia la pluja.

 

Finalment, en una tercera imatge, podeu veure, aquí sota mateix, el conjunt de màquina i tractor tot just encetant el camí del trasllat.

Un mistec

Aquesta és, sens dubte, una altra mostra d'equivalència acústica de les que se li escolen tot sovint a una coneguda nostra d'origen manlleuenc.

Aquí la confusió es produeix entre els sons b i m. I afecta, com podeu veure, un mot d'origen germànic. 

Els papus de les Guilleries

Us ofereixo a continuació els resultats que vaig obtenir entre el 2006 i el 2009 a la comarca natural de les Guilleries (i en alguns termes adjacents del Montseny i la Selva) en formular la pregunta relativa al concepte 'el papu'. Ho faig, com sempre, esmentant-los municipi a municipi, segons l'ordre cronològic en què vaig fer la recollida de dades.    

• St. Hilari Sacalm: l'Home del Sac
• Tavèrnoles: el Papu
• St. Sadurní d'Osormort: l'Home del Sac, la guilla
• Espinelves: l'Home del Sac, la guàrdia civil, la guilla, en Rosegacebes
• Viladrau: en Manolo del Sac, la guilla, en Rosegacebes
• St. Julià de Vilatorta: un gitano
• Folgueroles: l'Home del Sac
• Vilanova de Sau: la guilla, el llop, en Zidro, el dimoni
• Osor: l'Home del Sac, el llop
• Susqueda: la guilla, en Rosegacebes (que baixarà de la xemeneia)
• Amer: en Xondo (amb o tancada)
• la Cellera de Ter: els gitanos, un gueto
• Anglès: l'Home del Sac, una por, el cotxe vermei, un gitano    
• Sta. Coloma de Farners: l'Home del Sac  
• Arbúcies: l'Home del Sac 

Deixeu-m'hi afegir, encara, alguns dels resultats cartografiats a l'ALDC (volum tercer, mapa 581) a propòsit de la mateixa qüestió en diferents punts d'enquesta del dialecte central:   

• Oix: por, una guisarapa
• Cruïlles: parracaire, l'Home del Sac
• Avià: una papa
• Llagostera: papau, les enfantasmes
• Sentmenat: el papu, la Mare Guilleuma, l'Home del Sac
• St. Andreu de Llavaneres: l'Home de la Barba, el bou
• Cànoves: papu
• Cambrils: papu, sereno

Sa Monea Calaixera i els papus balears

Dies enrere, en provar d'endinsar-nos en el món de les amonestacions i els temors infantils, una seguidora nostra, illenca de soca-rel, va voler evocar, amb esglaiada memòria, la figura intangible, però tanmateix paorosa, de sa Monea Calaixera, personatge de ficció d'aquells que algú (amb prou bona intenció, suposo) havia dissenyat per fer-nos entendre, als infants de llavors, que calia caminar sempre per bona dreça i mirar de no ensopegar mai amb els paranys que el món extrafamiliar ens posava. 

Tanmateix, goso proposar que el cas de sa Monea Calaixera tal vegada podria haver estat, temps ha, el de sa Monea Queixalera, esdevinguda Calaixera per metàtesi, és a dir, per transposició de sons. I queixalar, doncs, hauria estat, en aquest supòsit no confirmat, una de les seves ocupacions preferides en les estones d'esbarjo. 

Però no m'hi posaré pas fort, atès que la informació que ens arriba des de Mallorca solament hi fa referència en la forma que hem indicat de bon principi. I, per tant, podem imaginar-nos-la (aquesta monea, o moneia balear) eixint ben bé dels calaixos, traient el cap per sota la roba plegada, ensenyant-nos les dents rere els poals, o ben amagada i discreta dins un contenidor qualsevol quan senzillament hi anàvem a endreçar els fems...

Res de tot això ens hauria d'espaordir actualment, car amb aquesta finalitat ja hi havia hagut, per als nins de les Balears, un personatge encara més horrend i temible. Em refereixo ara a na Maria Enganxa, personatge pouer, igualment fabulós i de record nefast, però d'èxit aclaparador, puix que la seva memòria ha acabat entrant, amb totes les honors, a les pàgines tan llegides i volubles de les xarxes socials. 

Gran casa, gran prestigi, diria jo, per a una figura tan perversa!

Heus-la aquí, doncs, tal com ens la presenten en la seva pàgina social de Facebook, ben atapeïda de seguidors ressentits:   



A la cisterna, devora la manxa

que rega la llimonera olorosa,
hi neda l'anguila més llefiscosa
i m'hi aguaita na Maria Enganxa.

Na Maria porta un ganxo de ferro
tot rovellat, amb la punta corcada
i em vigila tot el temps, afamada,
quan trec el poal per omplir el gerro.

Espera ajaguda sota el mirall
que tapa l'aigua obscura. El garfi untat
de salivera profetitza el tall
que m'arrosegarà al seu fred llit blau.

Cos ofegat, ceruli enamorat,
seré de na Maria el mort esclau.  

Els papus de les Balears

Tot plegat, és clar, podríem arrodonir-ho esmentant aquí, a tall de resum, alguns personatges baleàrics representats al mapa núm. 581 de l'ALDC, on els autors d'aquesta magna obra han pogut aplegar una bella colla de papus catalans que, si mai podeu, us recomano d'anar a conèixer directament al volum tercer de l'Atles Lingüístic del Domini Català.


Així doncs, són aquests, entre altres, alguns dels papus baleàrics:

• Menorca: es moro (Ciutadella), el dimoni (Maó), s'Homo des Sac (Maó)
• Mallorca: bavota (Son Servera), (un) moraco (Felanitx, Son Servera), na Maria Ganxo (Son Servera), na Maria Enganxa (Sóller), el municipal (Felanitx), sa bruixa (Sóller), es moro (Santanyí)   
• Eivissa: es Iai Marranxo (Eivissa), un bou (St. Josep de sa Talaia)

Dedicat a Sa Lluna Llépola.

La llei de la gravetat

Sembla una mica estrany això també, eh? No ho trobes tu, d'estrany?

Quan deixes 'nar un roc, i cau aixís a terra... La Terra, si s'aguonta, allò tinria de ser igol, oi que sí? I es veu que sempre és al mateix puesto. Cada any va dant les mateixes voltes. Sembla estrany aquest món, eh?

I no s'aguonta enlloc. I n'hi ha que diuen que tot tirà en amunt, diuen. En avall, al revés, em sembla a mi! Tot és al revés. N'hi ha que diuen "tot tira en amunt", volent dir "s'aguonta perquè tira en amunt". No costa gaire de dir, això. Ho deuen dir perquè ho senten dir d'atres.

Perquè l'aiga i rocs i terra, que pesa tant, també és estrany, això, eh? O potser perquè no ho entenem... Potser per 'xò. Si ho entenguéssem, com va la cosa, llavors ja no ho seria d'estrany, tampoc. Poder mai ningú no ho ha entès gaire...

Etnotext de l'any 2000 enregistrat al terme de Lluçà, a les envistes de la casa de Miralles, tot fent camí entre cal Salles i can Bagues. 





Dedicat a l'autor de les reflexions, que és un dels qui més estones de companyia em va fer quan vaig ser en aquestes terres del Lluçanès.   






Cal Salles, gener de 2011





Miralles, gener de 2011

Can Bagues, gener de 2011





Carrandella de la pudor

Les rimes ixen soles:

A Avinyó fan pudor.
A l'Horta, a cada porta.
A Artés, encara més.
I a Cabrianes, hasta a sota les persianes.

Enregistrat a St. Feliu Sasserra el 28 de març de 2001 (entrevista geolingüística).

El palleraire

Allí on jo sé que aquest substantiu és usat, el mot en qüestió (que és nom d'ofici) té la particularitat de presentar-se en forma generalment "ieista", tal com escau que sigui en el llenguatge d'ambient rural de certes regions del català central.

I malgrat que el DCVB solament el situa a la meva vila de Torelló, jo el tinc ben comprovat en altres punts de la comarca d'Osona -sempre, insisteixo, en la forma ioditzant- per les enquestes més recents que he pogut fer.

No el recull el diccionari normatiu, però sí, com dèiem, el DCVB, que el defineix com a 'home que basteix el paller o munt de palla', però sense afegir-hi informació documental. 

Constatem, a més, la participació del sufix -AIRE, de nissaga occitana, en la formació del mot.  

El paieraire.



Per acabar-ho de destriar, l'amic Josep Comas i Areñas, col·lega nostre en la recerca de mots avials, li va conferir presència literària al conte "Les urpes d'un secret", dins dels celebradísims Contes rurals, obra editada per l'Associació Cultural Gombau de Besora, amb il·lustracions de Lluís Vilardell.

El volum sortí a la llum 1999, i reflecteix de manera immillorable les angúnies i les alegries de l'ambient rural, així com certs detalls relatius a les activitats que tradicionalment s'hi duien a terme. Sense ser avorridament exhaustiu, l'autor hi posa les pinzellades justes i necessàries perquè nosaltres, com a lectors i com a aprenents, hi puguim entrar a pleret i fer-nos-en bon cabal.  

Esgranadors, pesadors, tractoristes... Tots hi transiten amb la vivor i realisme que cal esperar-ne.

I sempre amb el mot a punt.   

Xauxinar a Tavertet

El significat que hom reconeix generalment a aquest verb d'origen onomatopeic és el de 'fer soroll sibilant una cosa que es fregeix o bull en el foc'. 

El DCVB el situa a les comarques septentrionals de la Selva, Empordà i plana de Vic, i àdhuc ens ofereix la referència de l'escriptor Joaquim Ruyra, que el va fer servir ben bé amb aquest significat.   

Nosaltres, però, hem pogut constatar, gràcies a les enquestes fetes durant els primer decenni del segle XXI, que aquest verb pot ser usat a Collsacabra en el sentit de 'parlar en veu molt baixa', accepció no recollida pels diccionaris.  

D'aquest ús me'n donà notícia el senyor Jordi Sangles, informador nostre al poble de Tavertet.  

Fotografia: Anna Mora (blog nou: aroma). 

Els de Sta. Coloma

 

Els de Sta. Coloma tanquen la porta amb una feixina. 

Per més que pugui sobtar, aquest fou un dels primers comentaris que m'adreçaren al poble de Joanet (en terme d'Arbúcies) així que hi vaig arribar, pel juliol de l'any 2009, amb el principal propòsit de concertar-hi una primera jornada de conversa i d'enquestes geolingüístiques.

Amb aquesta mena de rebuda, amb aquesta punyent geodita, el nostre informador, sense gaires preàmbuls, va encetar tot seguit el franc camí de la conversa espontània

I ho féu, com consta aquí, per metaforitzar alguna qualitat, física o moral, dels veïns de Sta. Coloma de Farners.

Per copsar-ne la intenció, tan sols hem de recordar que el substantiu feixina, tan característic del llenguatge i els oficis bosquerols d'aquesta zona, hi té el sentit de 'feix de llenya'.

El toro de Pla Traver



Pla Traver,  gener de 2011

 

Quan el toro de Pla Traver esbramula i el Montorro li respon, pluja segura.

Bella formulació, aquesta. Que m'és coneguda gràcies al senyor Josep Pujol i Camprodon, de St. Vicenç de Torelló. Ell mateix, en ser entrevistat amb motiu d'una recerca geolingüística promoguda per l'Ajuntament de Torelló, em va indicar que aquesta expressió l'havia sentida molt sovint en boca d'una persona oriünda del Bisaura i que calia interpretar-la en un sentit generosament metafòric.



Montorro, desembre de 2010



De tal manera, doncs, que els bramuls (o esbromols, com en deien en aquests verals) s'havien de saber escoltar, precisament, com qui para esment en sengles tronades inicials: és a dir, la que se sent esclatar, en primer lloc, vora la casa de Pla Traver, a tocar del terme de Vidrà, però ja en terres de la Garrotxa, i la que, a tall de rèplica, se sent retrunyir cap a la banda del Lluçanès, a la casa de Montorro, a redós del santuari dels Munts.

Forta topada, podríem dir, llavors. La dels dos toros encontrats.

Deixarem indicat, d'altra banda, que Pla Traver (on Joan Coromines va fer nit quan hi havia hostal) té com a origen un nom personal de tipus germànic; i que Montorro està relacionat, segons s'explica  a Onomasticon Cataloniae, amb el sintagma MONTEM HORRIDUM 'turó, tossalet eriçat, ple de brolla'.

I una observació final, encara. En l'entorn geogràfic de què tractem el topònim Pla Traver tot sovint és pronunciat com a Pla Taver (és a dir, amb dissimilació eliminatòria de la r). Deu ser bona, doncs, la referència documental de principis del segle XIV, recollida a Onomasticon, on aquest element toponímic apareix sense la consonant líquida del seu segon component.

Pla Traver des dels Rasos de Manter (fotografia: Josep de Sora)



Dedicat al senyor Josep Pujol i Camprodon.

Vigatans

Vigatans, cap de marrans.

Dita amb referent geogràfic implícit, que podria ser interpretada -i així ho proposo jo- com a lloança pura de l'esforç i de la tenacitat.

La mateixa tenacitat que caracteritza molts homes i dones del nostre país. La tenacitat que ens fa avançar a grans gambades, o la que ens ajuda, si més no, a tirar endavant quan tot just podríem entrar en defallença.

Dedicat a Víctor Pàmies, filòleg tenaç, gran paremiòleg, congriador de blogs.

El pipo

Pipo és un dels mots que hom fa servir en alguns indrets de les Guilleries per referir-se a l'objecte en forma de mugró que es posa a la boca del nodrissó perquè xumi.

En relació amb aquest concepte, són aquests els resultats que vaig obtenir en aquesta comarca i en alguns municipis adjacents:   

• St. Hilari Sacalm, Espinelves, Osor: xupet
• Tavèrnoles: xumet
• St. Sadurní d'Osormort: xupet, pipa
• St. Julià de Vilatorta: xumet, xupet
• Vilanova de Sau: xumet, pipa
• Amer: pipa
• la Cellera de Ter: pipo
• Anglès: pipo, xupet, xumet, xupito
• Sta. Coloma de Farners: pipa, pipo, xupito
• Arbúcies: xumec  

Faig constar que aquests resultats foren obtinguts en les entrevistes i enquestes dutes a terme entre la tardor del 2006 i l'estiu del 2010, i que, per al mateix concepte, no vaig aconseguir cap resposta als termes de Viladrau, Susqueda i Folgueroles. 

Cal advertir, a més, que, entre els mots citats, només pipa i xumet figuren al diccionari normatiu.    

Tot això, si voleu, podem reblar-ho amb un bon poema de Rafael Meyerhofer: 

Golut

Glopego amb delit
l'aura del teu ésser,
tot un doll de sentits
esmolats, cridaners
i confiats que,
com el xumet oblidat,
m'apaivaguen.