Un home de bon faire

Reconec que no solc ser gaire destre a l'hora de presentar, amb el rigor i la consideració deguts, els mèrits dels prohoms que han estat fidels al nostre poble, i per això, en aquesta ocasió, en la trista avinentesa d'haver-se produït la mort del mestre Joan Solà, m'he estimat més de fer-ho (bé que amb un xic de retard) recordant aquí la bella i planera expressió, de nissaga occitana, que feien servir a Rupit per glossar les bondats dels esperits nobles.

Me la va ensenyar l'amic Miquel Banús, i no crec, doncs, que calgui afegir-hi res més.

Només això: gràcies.




A la memòria del professor Joan Solà.

Les broques del rellotge

Entre les accepcions consignades pel DCVB sota l’entrada corresponent al mot broca (del llatí BROCCA, feminització de BROCCUS) s’inclou la relativa a la busca del rellotge, amb localització exclusiva a l’Empordà.

La professora Carme Vilà, que situa aquesta accepció a la vila de Torelló, també va incloure aquest mot en la seva monografia intitulada El parlar de la plana de Vic, publicada per Caixa Manresa l’any 1989. I d’allà precisament el vaig manllevar jo per als qüestionaris que he anat portant a diferents contrades de les diòcesis de Vic i de Girona.

Aquest ús (el de broca per a ‘busca del rellotge’) em consta que era força viu a Collsacabra devers els primers anys del segle XXI, i ho és –o ho era, car la tendència és tanmateix regressiva– en punts del Lluçanès (Alpens, Prats de Lluçanès, St. Agustí de Lluçanès, St. Martí de Sobremunt), en algun del Berguedà (mas Puigcercós de Borredà, en àrea de l'antic municipi de Salselles) i encara en alguns de les Guilleries (Amer, Osor, St. Hilari Sacalm).

El rupit d'Arbúcies

El substantiu rupit, masculí pel que fa al gènere gramatical, fa referència a la gota de moc que penja del nas.

L'ús d'aquest mot el vam poder confirmar en l'entrevista que vam fer el mes juliol de 2009 a la senyora Anna M. Ballús, arbucienca de moltes generacions, en una de les sales del Museu Etnològic del Montseny la Gabella, altrament conegut com a MEMGA.

En l'accepció que aquí us donem, aquest substantiu figura en el recull anònim intitulat Paraulas catalanas y frases recullidas à Arbucias, publicat pel MEMGA l'any 1989. I el trobareu igualment al DCVB, per bé que amb l'única localització de Pineda.

Tecanets de Vic

Tal com jo ho tinc entès, els tecanets són (a Vic) la menjada, apressada o no tan apressada, i no necessàriament frugal, que es fa sobretot dins l’horari laboral.

No em consta que això es digui gaire (potser molt poc, o poquíssim) però sí que puc assegurar que ho conec del meu entorn immediat.

“Anem a fer uns tecanets!”.

Trotxar

Vull assenyalar, en primer lloc, que el verb trotxar ‘bullir’, intransitiu, no figura al diccionari normatiu però sí, en canvi, al DCVB i al DECLC de Joan Coromines.

En les enquestes que vaig fer al Lluçanès a les acaballes del segle XX es va poder comprovar que en les dones (en els nostres informants de sexe femení: Alpens, Oristà, la Torre d’Oristà) aquest verb solia associar-se a un significat més precís que el que ens dóna la definició bàsica: el de ‘bullir, les farinetes’ (no recollit pel DCVB). “Ja trotxen!”, deien (amb o oberta). I, en canvi, els homes (St. Martí d’Albars Sta. Eulàlia de Puig-oriol), que hi feien una al·lusió més vaga, li reconeixien solament els sentits més generals: el de ‘bullir’, o bé el de ‘bullir sorollosament’ (que el DCVB, accepció 3, atribueix al Ripollès, Ribes, l’Empordà i el Lluçanès).

Ben mirat, això que hem dit no ens ha de sobtar en absolut, car sabem prou bé que la dedicació de l’home rural a les feines del camp ha estat absorvent fins fa pocs anys i deixava per a les dones el reducte de les feines dels fogons, la criança de la mainada i algunes altres feines relacionades amb l’aviram i la cura d’altre bestiar. S’entén, doncs, que això hagi anat així i que d’elles n’hagin pervingut unes percepcions més fines, de més detall, amb resultats de més precisió semàntica en el cas de què tractem.


A banda d'aquests significats, hi ha, en baleàric, el de ‘trotar, anar de pressa’ (accepció 1 del DCVB), i encara un altre, també del baleàric, el de ‘fer molta feina o molt esforç, moure’s molt, treballar activament’ (accepció 2 del DCVB).

Resti indicat, per la nostra banda, que al terme de St. Pere de Torelló, al nord d’Osona, tinc oït aquest verb en l’accepció ‘moure’s vigorosament, fer esvalot (la mainada)’, molt acostada, diria jo, a l’accepció 2 que ens dóna el DCVB.

Pel que fa referència a l’etimologia, convé indicar que el professor Joan Coromines (DECLC, VIII, 895) relaciona la creació del verb trotxar ‘bullir’ amb el so produït per l’olla en aquesta operació de bullir i, per tant, li assigna un origen onomatopeic. El sentit de ‘trotar, anar de pressa’ el considera un barbarisme, per relació amb el verb (a)trochar ‘fer drecera’, del castellà.

A Prats de Lluçanès sense pa i vi no hi tornis més

I bé, tornem a ser al fòrum dels sarcasmes. I encara bo que aquest no ho és gaire, de sagnant. Ja ho veieu. Es limita a constatar l’aire gasívol que des del terme veí de St. Feliu Sasserra hom observa en la pell dels nadius de la vila de Prats, que aquest és, com sabeu, el terme més poblat de la comarca natural del Lluçanès, terra a la qual em sento molt vinculat sobretot pel fet que va ser allà, i concretament a Oristà, on vaig fer les meves primeres enquestes de dialectologia. Res a dir, doncs, d’ells. I això sí: sempre més agrair-los la seva disponibilitat, el caliu de la conversa, i sobretot el joc i la disbauxa quan aquesta, per festiva, ens fa tan feliços i dignament humans.

Anem al cas, però, ja que la rima en qüestió té, ultra el seu valor fraseològic, un interès addicional: el de confirmar-nos, per al català parlat a St. Feliu Sasserra, un tret de vocalisme tònic que constitueix, diguem-ho així, un element de contrast important: hi és oberta la vocal que figura en l’adverbi més. Contrast intern del català central, d’aquells que ens permeten d’establir modestes distincions i que en la consciència dels parlants té tanmateix el seu punt d’adhesió.

Segons la informació que vaig recaptar a la comarca del Lluçanès entre el 1999 i el 2000, el mot més (de MAGIS, passant per MAIS) es pronunciava amb e oberta només al sector sud-oest del Lluçanès, i també es pronunciaven així, amb e oberta, l’adverbi només i el substantiu mes ‘porció de l’any’ (de MENSIS), aquest darrer sense relació familiar amb els altres dos. Això ho vaig poder comprovar, in situ, i de manera sistemàtica, en aquesta àrea: fou concretament als termes de Sta. Maria de Merlès, St. Feliu Sasserra i en alguns masos del terme d’Olost (al sector de Sta. Creu de Jotglar); en canvi, en els altres indrets d’aquesta regió (Oristà, Lluçà, Perafita, St. Bartomeu del Grau, St. Martí d’Albars, Prats de Lluçanès), pacientment escorcollats, es comprovà el timbre tancat de les vocals en qüestió.

Embarcar

‘Fer sortir el carro de les carrilades, perquè hi fa de mal anar, i fer-ne de noves’.

Verb que en aquesta accepció (i en ús intransitiu) el DCVB situa exclusivament a Castelló de la Plana, però que és ben viu, segons les nostres enquestes del segle XXI, a la comarca natural de les Guilleries. Ho hem comprovat als municipis d’Osor, la Cellera de Ter i Susqueda.

Val a dir que la primera ocasió en què ens va eixir aquest verb a tomb, no preteníem sinó mirar de determinar, en el llenguatge d’aquesta regió, el sentit precís que hom dóna als substantius fotja, rodera, xaragall i altres de similars, als quals em referiré en una altra ocasió.

Disputeca

Fou precisament en els nostres enregistraments de conversa fets a les Guilleries durant els primers anys del segle XXI quan sortí repetidament a la palestra el mot substantiu que encapçala aquestes ratlles. Hi aparegué, és clar, en les desviacions temàtiques que solen caracteritzar la part més lliure i imprevista de la conversa, el moment gloriós en què l’informador se sap segur i en confiança, alliberat del guió que li posava l’entrevistador i amb ganes sobretot de dir-hi la seva.

La forma que avui us proposem podria constituir, en efecte, un dels casos, no infreqüents, d’equivalència acústica que es produeixen en els usos més espontanis de la llengua col·loquial i vulgar. És molt senzill: el canvi de discoteca en dispoteca és afavorit, en primer lloc, per la confusió perceptual entre /k/ i /p/.

A aquest canvi hi ajuda, tal com ho veig jo, el fet, ben probable, que el mot bàsic (el substantiu discoteca) hagi estat reinterpretat o contaminat a causa de l’associació d’idees que hom estableix entre el referent designat per aquest mot i el referent d’un altre mot, formalment semblant, que aquí, per decòrum, no caldrà esmentar. O bé per la influència formal i semàntica del substantiu disputa. O per tots dos mots a la plegada. No ho sabem.

Però es comprèn: atesa la disbauxa que impregna els temps actuals, és normal que en l’imaginari de la persona que fa ús d’aquesta forma –en la seva ideologia diària, volem dir– els locals on es practiquen les balles siguin vistos com a font de conflictes, de disputes... i de promiscuïtat.

Anem-hi amb compte.

Quina bufanda!

En el llenguatge referit a la competició esportiva, especialment la que es realitza entre dos equips en pugna, els resultats massa gruixuts, o massa descompensats entre bàndol i bàndol, es poden evocar, a Torelló –i suposo que en altres punts del català central–, amb l’ús d’aquest substantiu.

“Ens han f... una bufanda...!”.

Es tracta d’una accepció no recollida pel DCVB.

El seti

Mot que hem copsat a Sant Hilari Sacalm: “M’han pres el seti!”. Ens l’ofereix l’amic Francesc Llinares, barber d’ofici, i torner, que recorda aquest mot –i l’expressió sencera– d’haver-lo sentit al local on exercia el seu negoci capil·lar i per considerar-lo propi del llenguatge més castís dels pagesos del rodal, car ho deien els seus clients i contertulis de l’època en què ell era jove.

Cal observar que aquí, a St. Hilari Sacalm, la vocal tònica d’aquest substantiu, actualment molt recessiu, hi és generalment tancada, o ho és, si més no, en la conversa, tan amena, del senyor Llinares.