Sol rajant

Expressió d'interès per als estudiosos de l'anemonímia, és a dir, dels noms de fenòmens meteorològics.  

I s'usa, a Torelló (al nord d'Osona), per referir-se a la mena de sol que fa quan s'escau que plou en el mateix moment. Plou i fa sol, també diuen.  

És a dir: fa un sol rajant.

Ja heu trobat els toros?

Frase dita en to de burla als veïns del poble d'Amer (a la comarca de la Selva), la qual s'explica pel record d'un incident esdevingut, cap a mitjan segle XX, en una jornada festiva en què els toros del tancat, preparats per a l'acte de la "corrida", van aconseguir d'eixir-se'n tot fent saltar el llisquet de la portalera.

Ens consta, per l'explicació del senyor Josep Puigdemont, que els bovins en fuga van ser capturats per la Guàrdia Civil al cap d'uns dies, de manera, doncs, que la pau ciutadana es va poder restaurar sense majors ensurts.





Diguem, a més, que en la pronúncia del nostre informador amerenc s'observa l'eliminació sistemàtica de -s en l'element proclític els:  

Què? Ja heu trobat el toros? 

Aquest tractament (que consisteix en l'eliminació de -s davant de mot encapçalat per consonant) és, recordem-ho, ben característic de moltes àrees del català central del nord i fins del baleàric.    





La imatge que il·lustra aquest apunt és de Jordi Domènech.  

Pairar-se

Pairar-se significa 'estar-se, abstenir-se d'alguna cosa, deixar de fer alguna cosa, especialment si és d'obligació'.

S'ha pairat d'anar a escola.

Ho hem sentit al poble de Tavertet (Collsacabra), i així mateix ho vam fer constar al nostre volum dedicat al parlar de Collsacabra, p. 98, publicat l'any 2008 per l'IEC. 

És verb comú amb l'occità, conegut al Ripollès, a la Garrotxa, a l'Empordà i al Gironès. Segons Coromines (DECLC, VI, 174), potser fou propagat des d'aquella llengua, provinent del llatí PARIARE 'ser igual' (derivat de PAR 'parió, igual), des d'on es degué passar a 'mostrar-se equànime, tolerant'.   

Amb el mateix sentit, i entre moltes altres que vosaltres recordareu, hi ha l'expressió fer rodó, usada per Joaquim Ruyra en un dels contes de Pinya de rosa, recollida al DCVB.    

La sarment de la Pauleta

Etnotext (de poques pauses, de ritme ràpid) enregistrat a la Cellera de Ter per la tardor de l'any 2008:

Hi ‘vien un parell de cases que tenien... una sarment plantada a dintre de la casa que sortia a partir del primer pis a fora i tapava tot un balcó a dalt, i a més era molt curiós... perquè era un hostal, eh?, i... allò que pogués... Jo encara no m’ho explico, però. Ho tenia plantat a dintre, al primer pis, i tu ni la veies, i llavors sortia per un forat, mira, a l’alçada de dalt del pis i voltaua per sobre del balcó i allò feia ombra al balcó.


Hi havien dues cases que això passava. I era la sarment. I a més aquella sarment portava molts de problemes perquè quan feien el fogueró, feien el fogueró justament a davant d’aquesta sarment, i era la baralla de cada any, de cada any, que sortia la senyora... i que s’enfadava molt perquè li rostien les fulles... i ‘vien de fer el fogueró més enllà i cridaven molt...


[...]


Era el gran problema que teníem [amb] els foguerons, perquè sortien i no es movien d’allà, i es barallaven amb tothom. I amb els pares, com que, a més a més, les criatures anaven canviant..., s'anauen fent grans..., doncs els pares que venien de petits... defensaven que el fogueró es ‘via de fer perquè sempre es ‘via fet, i elles que això ho feia malbé i tot plegat. Recòrdot això com una cosa...


Aquella sarment, no? I era la sarment: la sarment de la Pauleta.


Sortia la Pauleta i s’enfadava moltíssim.

Anar a parar al Pujolet

Torelló, març de 2011

Anar a parar al Pujolet.

Eufemisme que a la vila de Torelló servia per referir-se a l'acte de morir i amb què es feia esment del lloc on és situat el seu cementiri municipal. 

Aquesta expressió ens consta que fou citada pel senyor Joan Salarichs i Pujol (llicenciat en dret) en una conferència pronunciada el dia 5 d'agost de 1945, en el local d'Acció Catòlica de Torelló, per invitació de l'alcaldia i de l'Associació d'Estudis Torellonencs.  

També hi és ben viva, al terme de Torelló, l'expressió anar el Solei d'en Rap, d'origen desconegut per a mi; i ho és, igualment, la perífrasi passar el cantó (sentida avui mateix), o la utilització del verb carguinyolar-se en el sentit de 'morir', sempre, però, en registres informals.  


 Si teniu interès pels eufemismes i la fraseologia relacionats amb l'acte de morir, us recomano de consultar el blog Raons que rimen, del col·lega Víctor Pàmies, insigne paremiòleg.  



Agraïments: a l'Associació d'Estudis Torellonencs i a Elisabet Soldevila, que amablement ens ha facilitat l'accés a l'interessant document en què es transcriu el contingut de la conferència esmentada.    

Del pou de Santa Bàrbara

I d'on vénen, els nens?

Aquesta és, en efecte, una de les grans preguntes que, temps era temps, solien fer els infants als seus progenitors.  

Els de la vila d'Anglès i els de la Cellera de Ter (a la comarca de la Selva) rebien aquesta singular explicació:

Del pou de Sta. Bàrbara! 

 Del pou, és clar, que hi ha a l'indret de Sta. Bàrbara, esmentat en un altre apunt d'aquest blog.   


 



Cal dir que en les enquestes fetes a la vila d'Anglès (primavera de 2009) aquesta resposta tan contundent va anar acompanyada d'aquest breu i sucós etnotext:

Jo... Mira si sóc burra... Que jo tenia set anys... i la meu mare em deia que els nens venien de Sta. Bàrbara, que llavons tot era tagú...

Tagú. I jo.. vaig dir a la meu mare: “Jo cada any vaig a Sta. Bàrbara, li vaig dir -un aplec que fan...-: sempre mírot allà dintre i no en vaig mai cap, de nen...” .

I la meu mare es va posar a riure.

[...]

No! Llavons eres burra, fins que tenies dotze i tretze anys. I encara eres burra. Burra!

Et casaues i encara eres burra... Sí!

Agraïment: a tots els amics d'Anglès i de la Cellera de Ter; i a la Carme Rosanes, que ens ofereix aquest magnífic dibuix.

O predicar o deixar el Sant Crist!

Sentència amb què s'expressa la necessitat o l'obligació de prendre una decisió en un sentit determinat, bandejant, si cal, tots els dubtes que es puguin presentar i triant, si n'és el cas, entre les opcions possibles.
  
Aquesta formulació, sentida a la vall de Torelló, en terres del català central, sovint s'usava per comminar algú perquè deixés l'objecte que tenia entre mans o perquè enllestís l'activitat que llavors duia a terme. Valgui, com a exemple d'això, la circumstància en què un hom, havent entomat el porró pel seu compte, n'allargués la tirada de la beguda sense que se'n visurés, per part dels entaulats, la conclusió. Aquests, aleshores, podien emprar aquest recurs lingüístic a tall d'eufemisme.  

O predicar o deixar el Sant Crist!







Agraïment: a Anna Mora, de qui he manllevat la fotografia que il·lustra aquest apunt.

Un sarpat

El substantiu sarpat 'grapat' és derivat de sarpa (del castellà zarpa), com també ho és sarpada, que hom associa al mateix significat.

En aquest sentit que aquí ens interessa, aquests mots (sarpat i sarpada) consta que eren usats en terres de la zona nord-occidental contigua a l'Aragó, mentre que sarpada (esdevingut sarpà pel tractament valencià del grup -ATA final) ho era en alguns punts meridionals del domini lingüístic (ALDC: Benifairó de les Valls, Torís, Vilamarxant, entre altres).



Però no solament en aquests indrets s'ha tingut notícia de l'ús d'aquests mots, sinó també en punts del català central, car així ens ho va fer saber l'amic Josep Comas, escriptor nadiu del terme de Sora, en un comentari fet, en aquest blog, a propòsit del mot rapat:

"Al nord d'Osona anem a grapats, però concretament a Sora he sentit també sarpat, val a dir que en rares ocasions i a poques persones. Això sí: quan no podem engrapar un grapat amb una mà, llavors ho fem amb totes dues i en resulta una embostada. Cal aclarir, també, que el mot grapat s'aplica a gairebé tot, sempre que es tracti de poca quantitat; l'embostada, en canvi, és just el que podem encabir a les dues mans posades en forma de bol o cassola."

Vist l'interès d'aquest comentari del senyor Comas, hauríem de poder esbrinar, tanmateix, quina podria haver estat la via d'introducció d'aquest mot en aquestes terres del català oriental essent com són terres tan allunyades de l'àrea on, com dèiem, és dominant aquest tipus lèxic.  

Jugar a petanga

Doncs sí, ja ho veieu: n'hi ha que no juguen ben bé a petanca 'joc de botxes', sinó a petanga. I això s'esdevé, com sabeu, per culpa d'un fenomen de fonètica acústica que consisteix en la confusió de sons afins, [k] i [g] en aquest cas.   

Petanca és, en efecte, mot manllevat del francès pétanque, el qual, per la seva banda, no és sinó una adaptació de l'occità ped tanco.   




El dibuix és manllevat del blog poètic de Carme Rosanes, al qual us recomanem d'anar.  

Fa un dia enxixat

Casa de la Fullaca, St. Sadurní d'Osormort, març de 2011

És a dir: un dia de cel ennuvolat, enterenyinat, amb lleganys.

L'adjectiu enxixat, aplicat al cel, el conec d'ençà de les entrevistes que vaig fer a les senyores Maria i Carme Fàbrega a l'indret de la Fullaca, entre el Montseny i les Guilleries. Això fou per l'abril de l'any 2007, però el cas és que aquest mateix significat, més endavant, el vaig poder confirmar en les entrevistes que vam fer en altres punts de la regió de les Guilleries i el Montseny (Espinelves, Osor, Susqueda, Vilanova de Sau).

A banda d'aquest ús, aquest mot coneix, encara, el significat 'empiocat', aplicable, em van dir, tant als animals (sobretot els polls) com a les persones; accepció també confirmada en altres punts escorcollats entre el 2007 i el 2009 (Espinelves, Folgueroles, Susqueda, Viladrau). Enxixat i enxixada.     

Viladrau (fotografia: Anna Mora)

Aquesta segona accepció ens recorda tot seguit l'expressió tenir la xeixa 'estar empiocat' (pròpia de Banyoles, observada per Gemma Rigau), reproduïda l'any 2005 en el text d'una ponència presentada pel professor Joan Veny amb el títol de "Afinitats ultrapirinenques del català septentrional de transició", que trobareu dins les Actes del Col·loqui "L'Albera i el patrimoni en l'espai transfronterer", Figueres, Consell Comarcal de l'Alt Empordà, p. 179-199.   

Estany de Banyoles (fotografia: Anna Mora)  

Això no obstant, no em puc d'estar d'assenyalar (i de reconèixer) que aquest adjectiu em desvetllà de bon primer, i amb molta vivesa, el record del verb castellà hechizar, que en la zona del subdialecte tortosí ha esdevingut anxisar 'encisar, agradar molt', segons informació recollida per Àngels Massip en la seva monografia, de l'any 1989, intitulada Aproximació descriptiva al parlar tortosí, Diputació de Tarragona, Tarragona, p. 76.

De moment, doncs, no es pot descartar, crec jo, aquesta relació etimològica amb el verb castellà, el qual ha donat, com ja sabeu, el nostre encisar, ben normatiu.   






A la Maria i la Carme Fàbrega, informadores nostres; i a l'Anna Mora, de qui hem manllevat dues excel·lents fotografies.  

Anar a Manlleu

Anar a Manlleu  'anar a manllevar'.


Deixant de banda el seu sentit recte (el que indica un desplaçament cap a la ciutat de Manlleu, al nord d'Osona), la frase feta amb què encapçalo aquest apunt d'avui és de les que se solen incloure en el grup de geodites conegudes com a floreig verbal (allò que els alemanys anomenen verblümter ausdruck), és a dir, elaborades posant en relació un topònim amb un apel·latiu que presenta similitud formal i que carrega el seu significat sobre el topònim; definició, aquesta, que trec del text Cap a les arrels dels nostres noms de lloc, comunicació llegida pel professor Joan Veny, de la Universitat de Barcelona, dins el marc del Seminari de metodologia en toponímia i normalització lingüística (Palma, 27 i 28 d'octubre de 2005).


No cal dir que la definició aportada per aquest especialista fou il·lustrada en aquella ocasió amb exemples prou aclaridors i vistosos: 

• Viure a Sant Just  'viure amb estretors'
• Anar a Badalona  'badar, estar distret'
• Anar a Sant Culgat  'anar a dormir' 

Faig constar, finalment, que la frase que jo avui us he presentat fou copsada en les entrevistes fetes, per la tardor de l'any 2007, al mas la Riereta de Vilalleons, al terme municipal de St. Julià de Vilatorta, on es va escaure, a més, que el nostre informador, ben conscient del seu valor fraseològic, ens l'oferí, amablement i orgullosa, com una mostra més del seu immens repertori de coneixements patrimonials.


Dedicat a Josep Vilamala i a la seva família.

La Riereta de Vilalleons, St. Julià de Vilatorta, març de 2011 

La Riereta de Vilalleons, St. Julià de Vilatorta (dibuix: Carme Rosanas) 

La imatge superior ha estat manllevada del web El Manlleu d'ahir, al qual us recomano d'acudir tot seguit que pugueu.  

Quan Santa Bàrbara porta capell, pluja pel clatell

Quan Santa Bàrbara porta capell, pluja pel clatell.


Geodita que pot entrar, sens dubte, en la categoria d'expressions que contenen avisos i indicacions relacionats amb els meteors.

Anemonímia, en diuen.

Aquesta frase en concret la vaig recollir a la vila d'Anglès (primavera de 2009), i és pròpia d'aquell indret, car l'avís de pluja es fa, com podeu veure, tenint com a referència geogràfica el santuari de Sta. Bàrbara.

La mateixa expressió la trobareu recollida en el volum intitulat Els noms populars de núvols, boires i vents de la comarca de la Selva, p. 36, publicat l'any 2010 pel Centre d'Estudis Selvatans, del qual són autors els senyors Albert Manent i Joan Cervera, conegudíssims per la seva immensa tasca d'arreplega de noms i fraseologia d'aquest gènere. 

Entre les recerques que comarcalment han enllestit aquests investigadors (entre tots dos, o bé Albert Manent en solitari), s'hi compten, tal com ho assenyala el senyor Narcís Figuer al pròleg de l'obra (p. 8-9), la del Camp de Tarragona, el Priorat, la Conca de Barberà, el Maresme, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, el Penedès, el Barcelonès, el Solsonès, el Baix Ebre, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, l'Urgell, el Vallès Oriental i la Segarra.

Empresa ben coratjosa, aquesta, i digníssim model d'actuació per a tots els qui ens estimem la llengua i la cultura catalanes. 







Agraïment: a Maria Cairol.   

El sabater de baix

Perífrasi per referir-se als genitals masculins, recollida en un document anònim (un brevíssim opuscle) publicat pel MEMGA i al qual ens hem referit en altres ocasions. 

Es tracta, doncs, d'una expressió eufemística, la motivació de la qual resta, però, dubtosa (si més no, per a mi), atès que l'associació d'idees és realment difícil de veure.

No confirmada en les enquestes que vaig fer al terme d'Arbúcies l'estiu del 2009.

80 anys del primer curs de català a Sta. Coloma de Farners

 

 

Tocats de l'os alegre

Sí: tocats de l'os alegre.


Expressió adjectival que hom podria aplicar, amb enorme precisió, a tots els qui participen en la gran disbauxa del carnaval de Torelló.


"Estan tocats de l'os alegre!", podríem fer.


Però també és corrent d'aplicar-ho -i així ho sento a dir a la mateixa vila de Torelló- al capteniment irreflexiu de certes persones, torellonenques o no torellonenques, que actuen impel·lits per la rauxa o sense tenir un patró de conducta prou ajustat.

La imatge superior correspon a la irrupció del rei Carnestoltes a la casa consistorial de Torelló, i ha estat manllevada del blog de Jordi Casals.  

La segona imatge és del web d'Òmnium Cultural.

La darrera torna a ser del blog de Jordi Casals.

Pot nevar en gotes baixes!

Aquest torna a ser un apunt més aviat lúdic, però amb una clara incidència en la vida meteorològica que avui mateix m'ha tocat de viure, tal com ho demostra el missatge d'alerta que ahir em va adreçar una familiar nostra de Manlleu: 

Pot nevar en gotes baixes!

Assabentats d'això, el nostre esmolat esguard s'hauria de posar, doncs, en l'equivalència acústica que trobareu al bell mig de l'enunciat, car la confusió la protagonitzen avui els sons oclusius [k] i [g], ben habituals en aquesta mena de combats acústics, i encara més quan hi concorre, com en aquest cas, algun element culte de mal rosegar. 

Torelló, 3 de març de 2011

El dibuix, no cal dir-ho, és manllevat del blog poètic de Carme Rosanes, al qual us recomano d'acudir.

La recomanació de visita l'estenc, igualment, al blog atmosfèric de Jordi Pamplona.  

El tapamorros de Mallorca

En un apunt anterior ens vam referir a alguns dels mots que serveixen per donar notícia de la bufetada i d'altres cops afins. Entre les aportacions que, en forma de comentari, vau fer alguns de vosaltres, n'hi hagué una que em cridà molt l'atenció.


Fou des de Mallorca que Sa Lluna Llépola, seguidora habitual d'aquest blog, ens va assabentar de l'existència del substantiu tapamorros, el qual, segons ella mateixa ens va aclarir, era aplicat al "copet" que hom donava als infants per amonestar-los quan deien paraulotes.


Aquest mot compost (format per una forma de present verbal i un element substantiu esdevingut objecte directe) el trobareu citat en la informació complementària que acompanya el mapa núm. 115 del primer volum de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català), i atribuït solament a l'indret de Pollença, juntament amb altres formes d'interès notable.


Si voleu tenir més informació d'aquesta mena de mots populars, podeu consultar el nostre apunt del mes de novembre del 2010, o bé consultar la frondosa i exhaustiva informació que figura a l'esmentat volum de l'ALDC.    

Agraïments: a Sa Lluna Llépola, de qui he manllevat la imatge que encapçala aquest apunt, i a tots vosaltres pels comentaris que ens ajuden a ampliar i aclarir les informacions.  

La barjola de Viladrau

El mot barjola, entès com a 'butxaca interior del gec', l'hem pogut localitzar als indrets osonencs de Folgueroles, St. Julià de Vilatorta i Viladrau en les entrevistes fetes entre l'estiu i la tardor del 2007 per tota l'àrea de les Guilleries occidentals.

En aquesta accepció (i en les altres que s'hi esmenten) el mot en qüestió ja figura al DIEC-2. Tot i amb això, la seva implantació geogràfica és força restringida (DCVB: plana de Vic, Collsacabra; DECLC: Viladrau). 

D'això se'n fa ressò el senyor Lluís Orriols i Monset al segon volum de La contribució d'Osona a la llengua catalana, p. 118, obra publicada per Curial Edicions Catalanes entre el 1994 el 1995, i en la qual s'abocaren els resultats d'una extensa i poc reconeguda tasca de buidatge documental.  

Al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) trobareu més detalls sobre aquest mot, l'origen del qual resta dubtós malgrat l'intent de relacionar-lo amb elements mossàrabs.