I encara paufir

Veritat

Mongetes.

Com les panses.

Peres. 

Esvanint-se.

Prunes.

Galtes. 

Natges. 

Se sent paufir

i diuen que és primavera 

arreu. 

Montserrat Aloy

Diuen que la primavera esvera. Potser a qui es deixa o ho sent així. Però no sempre hi ha concordança entre el temps i l'essència. Per això, entrentant, el rellotge ens diu que la primavera espera, la naturalesa desespera perquè tot és paufir.

Papallona blava 

 Pau en la fi, paufir.

Pau en la fira paufirada.

Locals i enpau siau, paufirats.

Olga Xirinachs

La fi del mastegamelses

Recuperem aquí un dels mots que vam destacar en un apunt anterior que, com recordareu, fou dedicat a l'Any de la Paraula Viva: 



mastegamelses  m. i f.  [məstέɣəmέlsəs]   'persona malcontentadissa, que sempre troba què dir'  


I ho fem,  a més, tot reproduint el text de creació que la col·lega Montserrat Aloy, mantenidora del blog Cantireta , li ha dedicat amb tan bona humor:       




A Plutó

- No em va bé. 3 talles petit, per ser exactes.
- Calli.
- M'hi entrarà aire. Serà culpa d'un màster inepte.
- Calli....
- Aquest rematxe està mal cosit. Imbècil.
- Se me'n fot. Burro.
- A mi més. El paguen.
- Li he dit que no respirés.
- Què més voldria! Dinyar-la als seus braços, què cursi! I aquesta cosota d'aquí, per a què coroi serveix?
- Per a que pugui avisar.
- De que vaig a pixar ? No em faci riure!
- A casa meva tenen un nom.
- Per als inútils com vostè?
- L'he punxat gaire fondo? Només surt sutge...
- No és del cor, aquest color. Inútil. Guaiti, el guardo a la punta de la fi...

10 hores després, se sent pels altaveus: "Eight...seven...six...five...four....three...two...one...IGNITION!!" L'enginyer riu per sota el nas. Aquell és el primer mastegamelses en nau tripulada enviat a Plutó.




Gràcies, Montserrat Aloy.