Doncs això: no digueu parracs. Si us plau.
On parrac té, efectivament, el sentit de ‘paraulota, mot ofensiu, flastomia’, que és accepció pròpia de la zona del Bisaura i de la vall del Ges (al nord d’Osona), i no recollida –vet aquí el seu interès– als repertoris lèxics que jo he consultat, i menys encara al diccionari normatiu.
Cercant-lo a la xarxa internet el trobo, això sí, en un exemple ben pintoresc que hom situa al mateix Bisaura: “I que no et torni a sentir dir més parracs o et rentaré la llengua amb sabó!”.
Com diu el professor Coromines (al DECLC, VI, 303-307), el substantiu parrac, probablement derivat postverbal de esparracar (verb no recollit fins al diccionari Labèrnia de 1864 i d’origen incert), és mot que el català comparteix amb el gascó i algun parlar basc.
Parrac també és, doncs, mot d’origen incert, però tal vegada de nissaga no romana atesos els esbrinaments de Joan Coromines que us recomano de consultar a l’esmentat DECLC.
Sigui com sigui, el mot en qüestió el trobareu ben representat al DCVB, per bé que sense l’accepció que avui us he volgut presentar aquí. Vegem-les:
1. Tros de roba esquinçat o rebregat, malmès.
2. Porció de núvols que apareix com separada dels altres.
3. Home menut, baixet (Rosselló).
4. Persona malvestida, esquinçada (Empordà).
5. Pagès, en sentit despectiu (Igualada, Valls, València).
6. Company (en l'argot dels gitanos).
Dedicat a totes les persones que fan servir aquest escaient mot, i també als amics, tan fidels, que ens segueixen des de fora dels Països Catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada