I bé, tornem a ser al fòrum dels sarcasmes. I encara bo que aquest no ho és gaire, de sagnant. Ja ho veieu. Es limita a constatar l’aire gasívol que des del terme veí de St. Feliu Sasserra hom observa en la pell dels nadius de la vila de Prats, que aquest és, com sabeu, el terme més poblat de la comarca natural del Lluçanès, terra a la qual em sento molt vinculat sobretot pel fet que va ser allà, i concretament a Oristà, on vaig fer les meves primeres enquestes de dialectologia. Res a dir, doncs, d’ells. I això sí: sempre més agrair-los la seva disponibilitat, el caliu de la conversa, i sobretot el joc i la disbauxa quan aquesta, per festiva, ens fa tan feliços i dignament humans.
Anem al cas, però, ja que la rima en qüestió té, ultra el seu valor fraseològic, un interès addicional: el de confirmar-nos, per al català parlat a St. Feliu Sasserra, un tret de vocalisme tònic que constitueix, diguem-ho així, un element de contrast important: hi és oberta la vocal que figura en l’adverbi més. Contrast intern del català central, d’aquells que ens permeten d’establir modestes distincions i que en la consciència dels parlants té tanmateix el seu punt d’adhesió.
Segons la informació que vaig recaptar a la comarca del Lluçanès entre el 1999 i el 2000, el mot més (de MAGIS, passant per MAIS) es pronunciava amb e oberta només al sector sud-oest del Lluçanès, i també es pronunciaven així, amb e oberta, l’adverbi només i el substantiu mes ‘porció de l’any’ (de MENSIS), aquest darrer sense relació familiar amb els altres dos. Això ho vaig poder comprovar, in situ, i de manera sistemàtica, en aquesta àrea: fou concretament als termes de Sta. Maria de Merlès, St. Feliu Sasserra i en alguns masos del terme d’Olost (al sector de Sta. Creu de Jotglar); en canvi, en els altres indrets d’aquesta regió (Oristà, Lluçà, Perafita, St. Bartomeu del Grau, St. Martí d’Albars, Prats de Lluçanès), pacientment escorcollats, es comprovà el timbre tancat de les vocals en qüestió.
