“Et donaré un avís de sord!”.
És a dir: una bufetada, un calbot, o algun altre cop d’aquest estil.
Fórmula perifràstica que entraria, sens dubte, en l’apartat dels eufemismes, és a dir, en la categoria d’elements lingüístics que ens permeten bandejar l’ús d’altres formes del mateix llenguatge tingudes per més dures o inconvenients.
Sabem, però, que el seu efecte –l’efecte de l’eufemisme, vull dir–, pragmàticament parlant, pot acabar essent, per culpa del desgast, tant o més dolorós que l’impacte del mot primer, dur i rocós en la plenitud del seu significat. Recordeu, si més no, el que ocorre, contemporàniament, en el cas conegudíssim del mot examen, que hom ha provat de reemplaçar per mots alternatius: avaluació, control, prova, test...
Consti, doncs, que aquesta locució a què em referixo avui l’hem sentida només a la vila de St. Vicenç de Torelló, a la vall del Ges (Osona), però allà ens indicaren que aquesta manera assuaujada de referir-se a la bufetada (o al clatellot, o al calbot, o a tantes altres maneres de denotar cops afins) hi era pròpia d’un ascendent familiar originari de la Garrotxa i, per tant, no la consideren genuïna d’aquest indret. Sigui com sigui, em plau de deixar consignada aquesta singularitat del nostre llenguatge atès que jo no l'he sabuda trobar en cap dels reculls lèxics que hem consultat.
Puc assenyalar, això sí, que la cartografia que ens ofereix el volum I de l’ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català), generós de mena, ens dóna (als mapes 114 i 115) un bon esplet de formes lingüístiques que donen compte d’aquest repertori d’usos populars:
En català central els mots més extensament representats són bufetada, plantofada, pinya, castanya, revés, bolet, clatellada, mastegot, catxeta, clatellot...; però n’hi d’altres, és clar: el substantiu nassada (que hom situa als punts costaners de Begur i Tossa de Mar) sembla propi del llenguatge dels mariners; boleia, o voleia (Vilallonga de Ter, Ripollès), que jo conec de la vila d’Oristà (Lluçanès), crida l’atenció per la incertesa del seu origen; i el mot morma, que jo només coneixia de Prats de Lluçanès, surt en terres del dialecte septentrional (o rossellonès; on també destaca l’occitanisme carpant), a les Balears (Pollença i Santanyí [Mallorca]), en punts de l’Empordà, i fins en terres occidentals (Lleida).
En català nord-occidental els mots més representats no són gaire diferents dels del català central: patacada, trompada, catxeta, castanya, bolet i revés hi són bastant pertot; però en terres pirinenques sobresurt la forma carxotada del Pallars, així com l’andorrana carxofa.
El substantiu galtada és molt citat a les Balears i al País Valencià (on es presenta en la forma galtà per causa de la coneguda reducció dels mots terminats en –ATA); però també hi trobem, en terres valencianes, els substantius bescollada (esdevingut bescollà), calbissó (que ja recull el DCVB), calbissot, espalmada, pinya, manotada i manotà, palmà, revés...
Entre els parlars illencs és de destacar l’eivissenc xereca (possible arabisme) i el mallorquí bamballeta (de ballmanetes).
A més de tot això, els seguidors d'aquest blog ens informen, amb gran interès i autoritat literària, que a l'àrea de Tarragona hi són possibles, dins d'aquesta mateixa parcel·la temàtica, els mots gec ("gec d'hòsties") i el verb hostiejar, més antic. Semblantment, i des de l'illa de Mallorca, ens donen notícia de la variant manballetes (ALDC: Llucamajor) i de la vitalitat de mots com ara bescollada (o becollada) i clatellada (o clotellada), tan característics dels parlars baleàrics; els que més ens han corprès són, però, els substantius paperina, llosca (feminització de llosc) i tapamorros 'copet donat als morros dels infants més menuts (quan aquests diuen paraulotes)'.
En els comentaris d'aquesta entrada trobareu més informació, interessant i contextualitzada, sobre altres mots d'aquesta esfera semàntica.
