Un colzer

colzer   m.   'revolt que forma un carrer, un camí, un riu, etc., que canvia considerablement de direcció' 

Localització: Oristà, Lluçanès, segons enquestes meves de l'any 1999  

Observació: mot no consignat als repertoris lèxics que jo he pogut consultar


Referència literària: 
 

Vestit d'oblit, cavalco entre dos noms, 

i em subjecto a la crina del record. 

Retrat de vent, el meu corser, i cascs

de goma, i baf de foc esblaïmat.

Empaito el cel amb la fe d'un obsés,

i a cada colzer del camí desperto

d'un somni gris, amb penjolls de misteri. 

Josep Riera (Oristà 1950)
Poema del llibre A plena pell, publicat l'any 1989 per Columna Edicions

Agraïment a Carme Rosanas, pel dibuix.

Cada quande celis

 

Cada quande celis  'de tant en tant, poques vegades'  

Parèmia enregistrada al terme de St. Martí d'Albars, a la comarca del Lluçanès, el dia 1 de març de l'any 2000. 

Context: A Vic només hi anàvem cada quande celis  (en la gravació, la pronúncia està d'acord amb la pauta fonètica del català central; el mot celis hi és amb e oberta).

Origen: la frase quando celis, presa de l'absolta o cant de la missa dels morts (DECLC, II, 666).

Amb el mateix sentit, el DCVB recull la parèmia de cent a celis:  L'enciam per menjar-ne de cent en celis ja m'agrada; cada dia, no.

Semblantment, Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez recullen, a El parlar de la Garrotxa, p. 172, l'expressió cada cent en celis 'molt de tant en tant'.     

Terregada

terregada   f.  [tərəɣáðə]  Ressaca, pesadesa de cap produïda per una ingestió excessiva d'alcohol. 
(accepció que els diccionaris no assignen a aquset mot, observada al terme de Sora, al sector del Lluçanès-Bisaura)  




Aquest punt és, de fet, una nota d'agraïment per a tots els qui vau poder assistir, dissabte al matí, a la xerrada, oberta a la participació de tothom, organitzada pel Casal de la Gran de Torelló i a tots els qui de manera habitual participeu en aquest blog. 


El mot amb què l'encapçalem no fou comentat en aquesta xerrada sobre els mots de Torelló i la seva rodalia , però figurava, de fet, en un full, curull de notables joies lingüístiques, que subtilment ens feren arribar abans d'iniciar l'acte. 


Una terregada, doncs, que és com una mena ressaca de mots, i molt plaent, atès que no hi va caldre l'estímul de cap substància que hagi de malmetre la salut, i tan sols ha estat, com dic, la feliç conseqüència d'una refrescant pluja de mots. Gràcies.   

Una burnia

burnia  f.  [buɾníə]

Mot que compareix en demanar nosaltres pel concepte 'bony al cap'. Això fou la setmana passada, i s'esdevingué al terme municipal de St. Julià de Cerdanyola, a l'alt Berguedà, en abordar precisament la part del qüestionari adreçada a determinar les formes locals per designar parts del cos i conceptes afins.

Cal dir que d'aquest mot, d'origen incert, coneixem, en primer lloc, la referència que en dóna el DCVB, amb localització exclusiva al terme veí de Bagà. I una de nostra, continguda al llibre El parlar del Lluçanès, del 2006, en què es recull, p. 115, la variant [búɾniə], amb accent canviat, que vam observar l'any 2001 a la vila Prats de Lluçanès.

Apunt dedicat al nostre informador de St. Julià de Cerdanyola.

Eixavuirar: derivats i distribució territorial

Tal com vam indicar en el darrer apunt, tenim per ben segura l'etimologia que hom proposa per a eixavuirar, que no és altra sinó el llatí EXA(U)GURIARE, del qual es coneixen alguns derivats en les zones en què encara es fa servir aquest verb: 


1. el substantiu eixavuiro 'esternut', derivat postverbal, amb les seves variants (xavuiro, etxavuiro),

2. l'adjectiu eixavuirós, que es troba en una documentació medieval conservada en l'Arxiu parroquial de Rupit (en la grafia etxabuirós),  

3. i el substantiu eixavuiradera 'ganes d'esternudar', molt usat a la plana de Vic, no recollit pels diccionaris 

Mapa núm. 77 del Petit Atles del Domini Lingüístic Català per al concepte 'esternut'

Pel que fa referència a l'actual distribució territorial del verb eixavuirar, sols puc dir que he tingut el plaer de poder-lo recercar en algunes de les àrees en què precisament aquest ús ha estat històricament documentat i, per tant, en puc aportar, si més no, algunes notes geogràfiques força recents:     

• Al Lluçanès l'ús d'aquest verb ha retrocedit de manera molt considerable, i tendeix a ser reemplaçat per esternudar. En les enquestes que hi vaig fer entre el 1999 i el 2001 sovint va caldre fer-lo aflorar per mitjans propis de l'extorsió (és a dir, estrafent-lo, o bé posant-lo directament a la consideració de l'informant), però vam poder-lo confirmar, això no obstant, als indrets d'Alpens, Oristà, Prats de Lluçanès, St. Bartomeu del Grau i Sta. Eulàlia de Puig-oriol, i també a St. Martí de Sobremunt, en la variant xirugar, molt deformada. Al terme de St. Boi de Lluçanès vaig poder constatar que la forta competència del verb esternudar (portat pels estiuejants barcelonins) ha arraconat el castís eixavuirar de manera decisiva. I a St. Martí d'Albars estuforn fou l'únic verb indicat per referir-se al concepte en qüestió. 

• A Collsacabra, igualment que al nord i al centre de la plana de Vic i el Bisaura eixavuirar (o etxavuirar) aguanta bé enfront del verb general, i sol aparèixer, com a primera resposta, i a voltes única, per al concepte 'esternut', i fins l'usen molts parlants que tenen el castellà com a llengua familiar.   

• Quelcom de semblant ocorre a les Guilleries, on aquest verb continua essent, sens dubte, la primera opció per al concepte 'esternudar' en les enquestes que hi vaig fer entre el 2006 i el 2010, gairebé sempre en la forma xavuirar (Tavèrnoles, Folgueroles, Vilanova de Sau,  Espinelves, Osor, St. Hilari Sacalm, la Cellera de Ter, Anglès i Sta. Coloma de Farners). També a l'alt Montseny: a Viladrau i a Arbúcies.    

• Pel que fa al Ripollès, únicament podem indicar que en les enquestes fetes el mes de juliol de 2011 al poble de Gombrèn (en la part, doncs, més occidental d'aquesta comarca) el verb eixavuirar ha estat assenyalat com a desconegut d'aquell indret, i el mateix puc dir respecte del municipi berguedà de la Pobla de Lillet (en el sector oriental de l'Alt Berguedà).      

Per acabar de completar tot això, caldria assenyalar que el volum primer de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que conté dades majorment recollides entre els anys 1964 i 1978, situa aquest tipus lèxic a Moià, Sta.Eulàlia de Riuprimer, Sta. Maria de Corcó, Campins i Tordera . I que altres fonts documentals el situaven al Ripollès (la vall de Ribes, Camprodon), a la Garrotxa (Olot), a Osona (Castellterçol, Muntanyola) i a Amer (Selva). El postverbal vuiro 'esternut' està documentat en zones de la Costa de Llevant, a Pineda i a Canet de Mar.  

Podem concloure, doncs, que l'àrea en què era usat aquest verb s'ha encongit de manera notable: resta en l'oblit (o gairebé) en l'àrea de la Costa de Llevant, és clarament recessiu al Lluçanès i desconegut a Olot. I només continua, pel que jo sé, amb ferma vitalitat al sector Guilleries-Montseny, a Collsacabra, a la plana de Vic, al Bisaura i, potser, en altres punts no gaire allunyats d'aquest sector oriental del domini. 


Insisteixo a dir, tanmateix, que no tinc notícies recents del Ripollès però sí algunes d'indirectes de la Garrotxa, on aquest verb sembla definitivament abolit. En tinc, això sí, del terme d'Amer (Selva), on l'enquesta feta el mes de juny de 2008 donava esternudar com a forma preferent i escarritxar com a segona resposta.          


Cal fer constar, finalment, que la grafia etxabuirar, amb b alta (continguda al DCVB), és incorrecta pel fet de ser contrària a l'etimologia. 






Dedicat a Carme Rosanas, de qui hem aprofitat (ara en versió descolorida) el dibuix que va fer expressament per a tots nosaltres.

Eixavuirar

Eixavuirar 'esternudar' (del llatí EXA(U)GURIARE) és, potser, un dels verbs més atractius i actualment més estimats del nostre lèxic patrimonial. Hi ajuda, suposo, el fet que es presenta en una forma fònica molt singular, la seva limitada presència territorial i, també (entre els qui en saben l'origen), la seva relació etimològica amb el món misteriós dels auguris i de les supersticions, que ha estat estudiada a consciència pel professor Joan Veny, de la Universitat de Barcelona, en un article intitulat De l'auguri a l'esternut, que podeu trobar dins el volum Estudis de geolingüística catalana, del 1978.    


Són molts, per tant, els testimonis històrics que posen en relació l'esternut amb els bons o els mals auguris, i  amb les supersticions en general. Jo, de moment, us trasllado a continuació, i a tall de resum, algunes de les sucoses informacions que sobre aquesta interpretació de l'esternut trobareu en l'article citat:   

• els hindús els relacionen amb la possessió dimoníaca
• a la Tonga, a Polinèsia, un esternut a la sortida d'una expedició prediu el seu tràgic acabament
• entre els zulús i guineans l'esternut assenyala bons auspicis 
• a Hongria, i a Transilvània (Romania), l'esternut indica que és veritat el que hom explica
• entre els grecs i els romans també solia tenir sentit positiu, i podia ser interpretat com un bon presagi per als amants; el cas és, però, que la bondat o maldat de l'auguri podia dependre d'elements circumstancials, com és ara la inclinació (dretana o esquerrana) de qui esternudava, o de la conjuntura lunar  

A tot això voldria afegir-hi que el mot uís 'esternut', propi d'Eivissa, no és sinó un derivat del llatí A(U)GURIU 'auguri, vaticini', i que la forma auirs es troba en Ramon Llull, de la mateixa manera que el substantiu eixavuiro és un derivat del verb eixavuirar (del llatí EXA(U)GURIARE, insisteixo). 


Vet aquí, doncs, una confirmació més de la importància cultural que la idea supersticiosa ha tingut en la creació de mots i de la importància que té el coneixement d'aquesta realitat per a la correcta interpretació del sentit dels mots i de la seva etimologia.         





Dedicat a Carme Rosanas, que en veure'm en estat de fretura, i mancat d'una imatge adient, ha fet possible aquest apunt d'avui amb un dibuix expressament creat per a tots nosaltres. I també a Fanal Blau, que igualment ens ha fornit una bella imatge selènica.           

Una llobada

En l'ambient de pagès és cosa força sabuda que el mot llobada (a voltes en la variant llomada, o llobà a València) servia per referir-se a una 'mala llaurada de l'agricultor'.


El diccionari normatiu recull, efectivament, aquest ús sota l'entrada llobada:




1 f. [AGA] [AGR] Interrupció en un solc, una cavada, per descuit, per haver trobat un obstacle. Fer llobada.
2 f. [LC] [AGR] Clapa d’herba que el bestiar deixa sense pasturar.
3 [LC] fer llobada Mancar en una reunió, en un lloc, on es té costum d’anar.






S'escau, tanmateix, que aquest mot coneix entre nosaltres una altra accepció no consignada pels diccionaris. L'he observada a l'establiment de Manlleu on em retallen els cabells tot sovint, i me la confirma, a més, el nostre amic Josep Comas i Areñas, de Sora, escriptor i investigador, amb qui preparem un llibret que anys a venir s'haurà d'intitular Mil mots de Sora i un conte rural.    


Així doncs, en aquest nou sentit que suara proposàvem el mot llobada es podria definir com la 'clapa de cabells desigualats que hom deixa en fer una mala tallada'.  

En el sentit 1, que és potser el més conegut en l'ambient de pagès, el concepte 'llobada' (entès sobretot com a 'mala llaurada') el trobareu cartografiat al quart volum de l'ALDC (mapa 901). 


Distribuïdes pel territori, hi trobareu, entre altres, aquestes expressions, sovint amb matisos específics que caldria llegir en aquesta remorosa font. 

• català septentrional:  aixadius (Ceret), tarter (Mosset), truja (Ceret, Prats de Molló)
• baleàric:  adreços (es Migjorn Gran), llobades (molt general a les tres illes majors) 
• català central:  aixadiu (St. Privat d'en Bas), bocs (Tossa de Mar), mussols (Palamós), olles d'arbres (Cervelló), panada (Llançà), soques (Camallera)
• català occidental:  call (Almenar, Favara de Matarranya), llomada (Cervera, on també hi ha l'expressió jaç de llebre, consignada en la informació complementària del mapa) 
• valencià:  cornial (el Pinós de Monòver), geniva (Torís), genivons (Simat de Valldigna), llobada (esdevingut llobà pel tractament valencià del sufix -ATA), mascle (Casinos), mentires (l'Alqueria de la Comtessa) 

Agraïments: al meu perruquer habitual i a tots els agricultors, barbers i perruquers que no fan llobades, i especialment als creadors del blog La barberia.  

 
 
 

Musicar

Encara que això és cosa actualment poc coneguda, el verb musicar coneix en català un sentit altre que el de  'posar en musica', i aquest no és sinó el de  'gravar (la fusta) amb incisions formant figures'. Entenent-ho en aquest darrer sentit, la musicadura seria, sens dubte, el treball d'ornamentació produït per mitjà d'incisions (DIEC2: 'treball d'ornamentació complicat').   

Els dos significats de musicar són ben normatius, i els trobareu tots dos al DCVB, però el cas és que jo no vaig arribar a conèixer el segon fins que no vaig encetar les sessions de conversa amb el col·lega Josep Comas i Areñas, escriptor del terme de Sora (al nord d'Osona), amb qui comparteixo, sempre amb un poquet de nostàlgia mal guarida, la dèria pels fets i els mots de la nostra cultura obsolescent. 

L'ús d'aquestes formes (musicar i musicadura) és adient, segons ell ens digué, per referir-se sobretot al treball i a la mena d'ornamentacions en fusta dutes a terme pels pastors en collars o en bastons, però ho és també per a les ornamentacions realitzades en mobles i altres paraments de la casa.

Voldria indicar, en fi, que aquestes formes no solament són pròpies del Ripollès i la plana de Vic (tal com ho indica el DCVB), car també les trobem, i ben recentment, en terres del Berguedà, i particularment en l'entrevista enregistrada aquest proppassat dimecres (31 d'agost de 2011) al terme de la Pobla de Lillet, en què el senyor Josep Altarriba, informador d'extracció rural, les féu eixir de manera espontània per referir-se al treball manual d'altri. 

Afegim-hi, encara, que aquests usos també han estat consignats en terres andorranes, i que en trobareu una clara referència al blog Lo vistaire, al qual us recomano d'acudir.       

Essent així, i havent fet les oportunes visites blogaires, no trobo res millor que reblar-ho avui amb el poema de Vicent Andrés Estellés que encapçala el poemari La casa de la música vora el mar. Valgui això, doncs, com a senzill homenatge a l'escriptor valencià i com a agraïment a l'amic Víctor Pàmies que ens ha encoratjat a participar-hi:     

La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa


Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música


Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera


Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!

Les imatges que encapçalen aquest apunt reprodueixen, en fotografies del segle passat, alguns dels treballs en fusta fet per Joan Dorca i Font per a l'Hotel Àncora de Tossa de Mar.  

Un captard de conills

Locució que ens ensenyà en Josep Comas i Areñas en un dels comentaris que acompanyaren un dels nostres apunts anteriors.

D'acord amb la seva explicació, aquesta mena de captard es produeix quan després d'una tarda de pluja apareixen unes espurnes de sol. I és ben lògic que sigui així, ens deia en Josep de Sora, car els conills boscans acostumen a sortir a entrada de fosc, però en cas de pluja, si cap a mitja tarda el núvol s'esquinça i el sol treu el nas, avancen la sortida i ronden per camps i vorals amb tota naturalitat.

Amb aquesta bella locució vull celebrar, doncs, el primer aniversari del blog Adverbia, i la dedico, amb el permís d'en Josep Comas, a totes les persones que ens segueixen i acompanyen en aquest plaent camí de la nostra rica geovariació lingüística.  

 

Agraïments: a Carme Rosanas, pel dibuix que encapçala aquest apunt; a Mònica, per la imatge que el clou; i a Josep Comas, per la bella expressió.

Els estels d'Oristà

Etnotext enregistrat al poble d'Oristà, al Lluçanès, un dia de tardor de l'any 2000, en el domicili particular del senyor Pep Berengueras, octogenari d'aquell indret:  

Jo me'n recordo que abans anàvem a fangar amb el meu pare, i moltes, moltes vegades era fosc, eh?, i jo deia: "pare, poder que pleguem, eh?".
Diu: "quan veigues un estel per cada un, llavors plegarem".
I jo sempre estava agoitant per vere si en veia un, i en veia, en veia un allà!
Quan ne veia un atre, llavors l'hi deia, i llavors plegàvem.
I en dèiem estel. En dèiem estel.   

Agraïments: a Pep Berengueras i la seva família.

El badall no pot mentir

 

El badai no pot mentir: o té son o mandra a mantenir.


Parèmia que vaig enregistrar l'any 2000 al terme d'Oristà, al Lluçanès, i que vaig incloure en el llibre El parlar del Lluçanès: aportació al coneixement del català central.


Cal parar esment en el fet que el substantiu que l'encapçala es presentà en la realització "ieista" (o ioditzant, que dirien els especialistes), que, com sabeu, és característica del parlar castís d'algunes zones del català central i del balear. 


Cal recordar, emperò, que la iodització és un fenomen inestable i amb tendència regressiva, sobretot per causa de la pressió anivelladora del model de llengua estàndard difós a través del sistema escolar i pels mitjans de comunicació. S'observa, a més, que les isoglosses poden variar segons quin sigui el mot que es tingui en consideració.


Per les enquestes fetes al territori del Lluçanès a parlants de la primera generació sabem que en el cas del sunstantiu badall (postverbal de badallar, del llatí BATACULARE, derivat de BATARE 'obrir') la solució "ieista" ocasionalment podia alternar amb la "lleista".


Els qui estigueu interessats en aquest fenomen i en la seva distribució geogràfica podeu consultar el volum primer del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, p. 58-59, mapes 19-20, del qual és autor el professor Joan Veny i Clar, de la Universitat de Barcelona.

Posar la campana a la seu

Posar la campana a la seu és 'posar la campana de panxa enlaire'.  

Expressió que vaig conèixer a St. Bartomeu del Grau (a ponent del Lluçanès), i que també he pogut confirmar a la vila d'Alpens, a l'alt Lluçanès, en l'entrevista de geolingüística catalana que hi vaig fer el dia 10 de febrer de l'any 2000.

Posar la campana a la seu era, de fet, un dels procediments que un hom s'havia empescat per mirar de foragitar la pedregada (atribuïda a art de bruixeria o al mateix dimoni) quan es veia que aquesta amenaçava el terrer amb el funest desig de fer-ne malbé les collites.  

Com en altres ocasions, les imatges han estat manllevada del blog de Lluís Suriñach, en el qual trobareu, entre altres coses, una explicació ben detallada dels diferents tocs de campanes coneguts a Alpens així com de la locució verbal que encapçala l'apunt d'avui. 

Tocar a cel cel

La locució tocar a cel cel la conec de la vila d'Alpens, a l'Alt Lluçanès, i servia (segons m'indicaren allà mateix) per referir-se al toc de campana (o de campaneta) que es feia per anunciar la mort d'un infant.


També se'n deia, en aquesta mateixa zona, tocar a albat, on el mot albat fa referència a l'infant que moria abans de tenir ús de raó.


En relació amb aquest darrer mot, hem de fer constar que per tota aquesta comarca del Lluçanès hi ha la tendència a modificar el so de l implosiva en u aproximant (és a dir, de albat en aubat); i igualment ocorre en el cas del substantiu melca 'planta farratgera', esdevingut meuca en la pronúncia copsada en la mateixa entrevista, del febrer de l'any 2000, enregistrada al domicili de la senyora Josepa Plans i tenint-la a ella (juntament amb la senyora Palmira Casademunt) com a informadora nostra.


Pel que fa als tocs de campana i a les seves implicacions podeu consultar (us ho recomano) el blog Gent d'Alpens, del qual he manllevat la fotografia que il·lustra aquest apunt.

La campana de Salselles

Etnotext enregistrat al Lluçanès, al barri de la Blava de St. Martí d'Albars el dia 1 de març de l'any 2000 en el domicili particular del senyor Maurici Erra, que ens va atendre amb gran generositat: 

Cada any es 'via anat a Salselles. L'endemà de sant Isidro es feien pregàries per anar a Salselles. El mossèn..., amb un cavall, el 'vien de dur amb un animal.
Hi anava casi tot el poble, anaven marxant, una renglera de gent, i allà deien l'ofici, i llavors tothom es portava el dinar, allà dinaves, reies una estona i tornaves a baixar. 
Bastantes cases, hi havia. P'rò ara està abandonat!
La campana que hi 'via a Salselles els la vem pagar aquí a Sant Martí. Havent passat la guerra, que allà no tenien campana, i amb el 'nar-hi un cop cada d'això...
I llavors, cada any, quan arribàvem allà, ja tocaven la campana, que et veien, que sabien que arribaves, llavors ja repicaven que arribàvem. 
I aquella campana ara està a Lluçà.  

Les fotografies són manllevades del web Salvem Salselles, i el mapa l'he tret del web de turisme de la Diputació de Barcelona.  

Garbes escabellades

Transcric avui un altre bocí del text inèdit intitulat Triar el gra de la palla, de l'amic Josep Comas i Areñas (Josep de Sora), en què l'autor, sovint poetitzant-les però sense perdre-hi gens de rigor, dóna notícia d'algunes incidències relacionades amb el segar.

Com gairebé tot a pagès, dos i dos no fan quatre, en això de la sega. A voltes, per una ventada en determinat moment, el blat en el camp es tomba, s'aplana, es cargola amb algun remolí o bufarut; llavors, la manera de segar es torna complicada, sense aquella cadència, ritme, simetria que la fa fins i tot artística; cal llavors improvisar, tallant sempre en el sentit com està tombat, voltant els rínxols com es pot, i la conseqüència és poca feina i mal feta, altrament dit "poc i brut".

Les fotografies (fetes a Avià, Berguedà, primeries del segle XXI) il·lustren aquests contratemps de què tracta el text.

Efectivament. Les garbes hi apareixen ben escabellades (escabeiades, en la pronúncia ieista de Sora, nord d'Osona).  






Agraïment: a Josep de Sora, autor del text i de les fotografies.

L'esborrajat d'Alpens

Església d'Alpens (fotografia manllevada del blog Gent d'Alpens)

Cas de metàtesi el que vam recollir el dia 10 de febrer de l'any 2000 a la vila d'Alpens, al nord d'Osona. On esbojarrat (forma normativa) ha esdevingut esborrajat, per canvi de sons dins un mot.


Ens l'esmentà la senyora Josepa Plans, que el tenia apuntat, entre molts altres, en una llista d'elements del vocabulari alpensí que ella, amablement, ens va oferir en el decurs d'una entrevista, de més de dues hores de durada, enregistrada amb motiu d'una recerca que vaig dur a terme al Lluçanès amb l'ajut de moltes persones i institucions.




Agraïments: a Lluís Suriñach, i també, és clar, a Josepa Plans i a Palmira Casademunt, informadores nostres, i al metge Dani Montañà, que va concertar l'entrevista.

A Sant Feliu

A Sant Feliu tota cuca hi viu.

Geodita que conec gràcies a la senyora Isabel Serra, de St. Pere de Torelló, però resident al terme d'Avinyó, al Bages, a tocar del de St. Feliu Sasserra.

St. Feliu Sasserra, carrer de la Bassa (dibuix: Albert Oriols)



Agraïments: a Isabel Serra Cubí i a Albert Oriols, de St. Feliu Sasserra.  

A Prats

Imatge: Eduart

A Prats, putes i gats.

Geodita que em van ensenyar a la vila de Prats de Lluçanès devers l'any 2000.

En entrevistes de la mateixa època (enregistrades al poble veí de St. Feliu Sasserra) me'n donaren una versió més extensa, i potser més punyent encara:

A Prats, putes i gats i gent torrats.

Carrer Major, Prats de Lluçanès

El vencill



Sora, 1995

 


Transcric a continuació un bocí del text inèdit intitulat Triar el gra de la palla, de l'amic Josep Comas i Areñas (Josep de Sora), en què l'autor aporta detalls de descripció sobre els actes del segar i el batre i en què es para esment a l'elaboració del vencill  'lligall per lligar les garbes' (del llatí VINCICULUM, pronunciat vencí, per efecte "ieista", en l'àrea geogràfica a què es refereixen les explicacions):

L'acció de tallar i arreplegar el blat té uns passos determinats i repetitius. Hi ha d'haver una perfecta coordinació de moviments. És clar que això és en qualsevol feina, però en aquest cas la precisió és indispensable. Cada dues estassades, una garba. La mesura d'aquesta garba ve determinada per la llargada del blat, perquè si és curt el vencill també serà curt i no abastaria per a lligar una garba grossa.

El vencill, fet del mateix blat, és senzill de fer; un grapat de brins de blat i un nus al cap on hi ha l'espiga; a continuació es separa per la meitat el petit feix de blat i la llargada és gairebé doble; la separació o partició del grapat es pot fer també abans del nus, cadascú com li sembli; tanmateix, el resultat final és el mateix, això sí, es fa de manera que aquest lligam tingui elasticitat, que en lligar la garba cedeixi; en cas contrari, o la garba es quedaria fluixa o es trencaria el lligam. Com deia, un vencill és senzill de fer, però qui no ho ha vist, fóra incapaç de construir-lo. La garba es lliga amb el garrot donant-li un parell de cargolades al vencill. Si es fa bé, queda sòlida i d'una peça.         

Segador fent el vencill, Sora, 1997

Euga eugassa

Animals condemnats

L'abella

Ella només poc picar un cop! Diu que va demanar a Nostro Senyor que cada... cada pic volia matar! L'abeia, quan d'allò... Cada pic volia matar! Doncs li va dir: "Doncs cada pic moriràs!".


L'euga

També hi ha el ditxo de de... de l'Euga Eugassa... La Mare de Déu diu que havia de passar una riera i va anar... amb el d'allò... amb... amb l'euga si li volia passar la riera. I diu que li va dir... que no, l'euga. I li va dir: "Euga, eugassa, per tant que mengis no estaràs mai fartassa!". I per això l'euga diu que no està mai tipa.

El bou

En diu que... va passar un bou. I amb el bou li va dir: "Bou boet, per tan poc que mengis, estaràs sempre ben... ben fartet!" [l'informador riu]

El burro

El burro diu que no la va entendre o no sé què... i no..., no no l... I ho van deixar!


El gaig

El gaig la va descobrir! La Mare de Déu, que estava amagada..., el... la la va descobrir... i també... li va dir que tindria... febre... no sé quan te... Té febre, el ga... El gaig, durant el dia té unes hores de febre, o bé uns... uns quarts, re! Li va dir: "Tindràs febre de...". Deien!  

Etnotextos enregistrats a St. Feliu Sasserra (Lluçanès) el dia 23 de febrer del 2001.





Agraïments: a Àngel Pujol, de cal Martí; i a Carme Rosanes, de qui he manllevat la imatge que il·lustra aquest apunt.