Els estels d'Oristà

Etnotext enregistrat al poble d'Oristà, al Lluçanès, un dia de tardor de l'any 2000, en el domicili particular del senyor Pep Berengueras, octogenari d'aquell indret:  

Jo me'n recordo que abans anàvem a fangar amb el meu pare, i moltes, moltes vegades era fosc, eh?, i jo deia: "pare, poder que pleguem, eh?".
Diu: "quan veigues un estel per cada un, llavors plegarem".
I jo sempre estava agoitant per vere si en veia un, i en veia, en veia un allà!
Quan ne veia un atre, llavors l'hi deia, i llavors plegàvem.
I en dèiem estel. En dèiem estel.   

Agraïments: a Pep Berengueras i la seva família.

El badall no pot mentir

 

El badai no pot mentir: o té son o mandra a mantenir.


Parèmia que vaig enregistrar l'any 2000 al terme d'Oristà, al Lluçanès, i que vaig incloure en el llibre El parlar del Lluçanès: aportació al coneixement del català central.


Cal parar esment en el fet que el substantiu que l'encapçala es presentà en la realització "ieista" (o ioditzant, que dirien els especialistes), que, com sabeu, és característica del parlar castís d'algunes zones del català central i del balear. 


Cal recordar, emperò, que la iodització és un fenomen inestable i amb tendència regressiva, sobretot per causa de la pressió anivelladora del model de llengua estàndard difós a través del sistema escolar i pels mitjans de comunicació. S'observa, a més, que les isoglosses poden variar segons quin sigui el mot que es tingui en consideració.


Per les enquestes fetes al territori del Lluçanès a parlants de la primera generació sabem que en el cas del sunstantiu badall (postverbal de badallar, del llatí BATACULARE, derivat de BATARE 'obrir') la solució "ieista" ocasionalment podia alternar amb la "lleista".


Els qui estigueu interessats en aquest fenomen i en la seva distribució geogràfica podeu consultar el volum primer del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, p. 58-59, mapes 19-20, del qual és autor el professor Joan Veny i Clar, de la Universitat de Barcelona.

Per reves

Carrer Major, Prats de Lluçanès, gener de 2011

Anàvem per reves: primer les dones, i després els homes.



El substantiu reva 'tanda, torn', de gènere femení, i sempre pronunciat amb e tancada, fou confirmat en aquest sentit pels nostres informadors d'Oristà i de Prats de Lluçanès en les enquestes que vam dur a terme en aquests indrets de la Catalunya central durant la primavera de l'any 2000. 

D'etimologia incerta, però d'ús corrent en la comarca del Lluçanès (Osona), aquest mot figura també al volum Caracterització de l'idiolecte d'un parlant de Moià, p. 118, publicat per Editorial Claret l'any 1993, centrat, com el seu títol indica, en l'estudi de la parla d'una persona en concret d'aquest indret del Moianès.

Amb aquesta manera de fer, metològicament tan singular, el seu autor, el col·lega Carles Riera, hi féu, en realitat (i solament a base de sessions de conversa i de qüestions aïllades, de senzill aclariment) una excel·lent aportació al coneixement de la geovariació de la nostra llengua.

No cal dir que a nosaltres, aquesta obra monogràfica, ens va fer un gran servei a l'hora d'escometre la recollida de dades per les terres veïnes del Lluçanès, atès que una bona colla de les qüestions introduïdes als nostres qüestionaris les vam manllevar d'aquest volum i, en molts casos, van poder ésser confirmades pels nostres informadors.  

Pel que fa referència al nostre mot d'avui, convé afegir que el DCVB el situa (en el significat que aquí se li atribueix) solament en terres septentrionals del català central: Garrotxa, Empordà, plana de Vic, Lluçanès i Moià, i que el diccionari normatiu, per la seva banda, només l'entra en el sentit medieval de 'taxa imposada a les transaccions dels mercaders'.     

Quin samaniat!

El mot samaniat, entès en el sentit de 'aldarull, gran cridòria; embolic' ha estat observat en les recerques que he anat fent en diversos punts del català central; a voltes, però, sota variants no consignades pels nostres diccionaris: samaniato (Espinelves), xamaniat (Folgueroles).

Aquest substantiu figura, a més, al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), que solament el localitza en l'obra de Miquel Llor, en el volum Tots els contes, publicat per Selecta l'any 1952.
 
Jo, pel meu compte, puc assenyalar que aquest mateix mot l'he trobat en l'obra del santhilarienc Anton Busquets i Punset (gran autor de la nostra Renaixença), al recull de contes Del meu viure rural, en l'edició de Ça-Calm Exprés, del 1998:

El que em costà fer-los obrir! Tota mena d'explicacions no hi valien: fins que amb l'enrenou i samaniat, també s'aixecà una noieta que va conèixe'm sortosament.

(Del conte No es conta, no, p. 105)  

I així mateix el trobem, amb el sentit de 'aplec de bruixes', en el llibre Bruixes a la Catalunya interior, de Jordi Torres i Sociats, que fou publicat per Farell l'any 2002.

Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de "samaniat".

Un d'aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d'Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc també congriaven fortes pedregades a l'estiu.

(dins del text Les bruixes de la bauma de la Quintana, p. 82)

Serrat de les Bruixes, St. Feliu Sasserra

 

 

Llevat de les imatges de portades de llibres, les altres són manllevades de la pàgina social de Bruixes Sasserra. 

Sortir d'un malson refotilat



Església parroquial de Sant Pere de Sora, regal de Carme Rosanes



Església parroquial de Sant Pere de Sora, agost de 2010

I reprenc tot seguit el fil de l'apunt d'ahir, atès que en aquesta ocasió em cal fer-ho d'aquesta manera per la relació tan directa que el d'avui hi té. M'explico.

S'escau que en un dels comentaris que Josep Comas ens va fer arribar ahir es fa esment del fet que, dintre del poema de Josep Riera, la locució en què apareix el mot refotilat (sortir d'un malson refotilat) és una expressió ben coneguda, i ben fixada, de l'indret de Sora, a l'alt Lluçanès, i que hi té, allà, els sentits que ell mateix assenyala: 'sortir refet d'un malson, d'un disgust, d'una malaltia, d'una qualsevol desgràcia'.

Una bella troballa. De la nostra fraseologia reviscolada.   

Sortir d'un malson refotilat.

Vista panoràmica de Sora (fotografia: Ajuntament de Sora) 

Valgui, doncs, aquest apunt d'avui -i encara que sigui un xic repetitiu- com a homenatge a tots vosaltres, a tots els poetes, els de sempre, els que ens salven els mots, les locucions, etc. A tots vosaltres, dic. Pels vostres comentaris, i de manera especial a Josep Comas, que ens acaba de desvetllar l'encís d'una locució ben genuïna, i a Helena Bonals, que ho ha coronat amb una excel·lent aproximació als matisos del poema de Josep Riera. I encara a Carme Rosanes, que ho ha embellit decididament.

El refotilat d'Oristà

El verb refotilar el conec gràcies al primer llibre de poemes que jo vaig llegir del poeta Josep Riera. Fins llavors havia estat, per a mi, un verb del tot desconegut, i no en vaig tenir més notícies fins que no el vaig proposar en la meva primera enquesta geoligüística al poble d'Oristà, al baix Lluçanès, on el poeta, amablement, em va fer de mitjancer a l'hora de fer coneixença amb el meu informant d'allà.   

El meu entrevistat -que ho fou en una bona colla de sessions- va ser en aquell indret el senyor Josep Berengueras, de cal Sardenya d'Oristà. I ell mateix, com dic, va confirmar-me aquest ús en el sentit que ja recull el DCVB, que no és sinó el de 'refer, restaurar la salut', i que aquest diccionari situa solament a Vic.


El professor Joan Coromines (DECLC, VII, 189), per la seva banda, el relaciona directament amb el verb refistolar, i el justifica per metàtesi de les vocals d'aquest darrer verb, tot que s'assenyala que l'origen d'aquest refistolar no és del tot clar.

Al DCVB, en canvi, les etimologies que es proposen són dues, i ben distintes totes dues de les del professor Coromines: 

1. Derivat de fòtil. 
2. Deformació vulgar de refocil·lar.   

Res més a dir, doncs, de part meva. Sols em resta indicar que la forma refitolar em consta que és usada, per altres informacions indirectes que n'he tingut, en altres punts del català central: Moianès i Folgueroles, particulament.

I afegir-hi el poema, és clar:

Puc sembrar amb els ulls clucs, que ja no m'erro,
destarotar el camí i tornar a casa
o enfilar al primer intent una paraula.
Puc somriure de franc, sense fer trampa,
i sortir d'un malson refutilat.
Em queda saber on es pot aprendre
el do per a renunciar a tot.
I això no ho trobo enlloc. Ja ho he buscat.

Vista general del poble d'Oristà (fotografia: Ajuntament d'Oristà)

Agraïments: a Pep Berengueras i la seva família, i al poeta Josep Riera, de cal Bernat.  

Sóc un parrabolla

Regar a tesa

Tesa és el femení substantivat del participi de l'antic verb tendre 'estendre' (avui tendir), del llatí TENDERE.

I Regar a tesa té a Oristà (al Baix Lluçanès), en terres del català central, el sentit de 'regar engegant l'aigua sense limitacions'. Tal com ho faríem, nosaltres, si volguéssim encetar una bona etapa anual. Per fer ben net, vaja.

L'explicació sobre aquest ús ens la va donar el mateix poeta d'Oristà (ja ho sabeu: poeta-pagès, poeta-forner) després d'haver rebut el premi de poesia amb què (segons es pot veure en la imatge de dalt) aquest aplec de poemes, intitulat Com aigua a tesa, va ser guardonat a començ del 2010.

La locució a tesa té, doncs, el sentit bàsic de 'sense restricció en l'espai' i dóna molt de joc en l'expressivitat popular de tot el Principat. D'aquestes mostres, en citaré unes quantes, tretes, la majoria, del DCVB d'Alcover i Moll i del DECLC de Joan Coromines, començant amb la que ens ha portat fins aquí:

• Regar a tesa 'regar engegant l'aigua sense limitacions' (Cardona, Solsona, Conca de Tremp, Ribargorça).    
• Parar tesa 'parar batuda en l'era' (Puigcerdà). 
• Jaure de tesa 'el bestiar, dormir en els prats, sense recés ni tanca de cap mena' (Vall Ferrera).
• Bogar a tesa 'femar la terra amb la femta del bestiar que hi dorm' (Vall d'Àneu).
• A tesa, a la tesa, a tota tesa 'en abundància, sense limitacions, sense restriccions' (Maestrat, Ribera del Xúquer).  

Afegiu-hi, per acabar d'arribar al 2011, un parell de refranys:

• Per Sta. Teresa lo pagès sembra a tesa.
• Per Sta. Teresa blat a tota tesa.

I encara una empenta més. Fem-ho amb uns quants derivats de tesa: 

• Tesar 'posar tes' (pron. atessar, segons Enric Valor, en tot la zona del migjorn valencià).
• Destesar 'afluixar' (St. Pol de Mar: 'afluixar la vela' [DECLC]).
• Tesor 'qualitat de tes, de tibat' (pron. tessor en àrea valenciana).    

I el poema:

Ara mateix arriba el sol,

silent com aigua a tesa,

al peu de la balconada.

Ara, molt lluny d'aquí,

un soldat mor inútilment

sense fer fressa.

Permeto que la imatge

em sacsegi el cor.

Inútil penitència!

Recordo una cançó

i la canto sencera.

Baixet. Només per a ell.

Sense fer fressa.   

Un avís de sord

“Et donaré un avís de sord!”.

És a dir: una bufetada, un calbot, o algun altre cop d’aquest estil.

Fórmula perifràstica que entraria, sens dubte, en l’apartat dels eufemismes, és a dir, en la categoria d’elements lingüístics que ens permeten bandejar l’ús d’altres formes del mateix llenguatge tingudes per més dures o inconvenients.

Sabem, però, que el seu efecte –l’efecte de l’eufemisme, vull dir–, pragmàticament parlant, pot acabar essent, per culpa del desgast, tant o més dolorós que l’impacte del mot primer, dur i rocós en la plenitud del seu significat. Recordeu, si més no, el que ocorre, contemporàniament, en el cas conegudíssim del mot examen, que hom ha provat de reemplaçar per mots alternatius: avaluació, control, prova, test...

Consti, doncs, que aquesta locució a què em referixo avui l’hem sentida només a la vila de St. Vicenç de Torelló, a la vall del Ges (Osona), però allà ens indicaren que aquesta manera assuaujada de referir-se a la bufetada (o al clatellot, o al calbot, o a tantes altres maneres de denotar cops afins) hi era pròpia d’un ascendent familiar originari de la Garrotxa i, per tant, no la consideren genuïna d’aquest indret. Sigui com sigui, em plau de deixar consignada aquesta singularitat del nostre llenguatge atès que jo no l'he sabuda trobar en cap dels reculls lèxics que hem consultat.

Puc assenyalar, això sí, que la cartografia que ens ofereix el volum I de l’ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català), generós de mena, ens dóna (als mapes 114 i 115) un bon esplet de formes lingüístiques que donen compte d’aquest repertori d’usos populars:

En català central els mots més extensament representats són bufetada, plantofada, pinya, castanya, revés, bolet, clatellada, mastegot, catxeta, clatellot...; però n’hi d’altres, és clar: el substantiu nassada (que hom situa als punts costaners de Begur i Tossa de Mar) sembla propi del llenguatge dels mariners; boleia, o voleia (Vilallonga de Ter, Ripollès), que jo conec de la vila d’Oristà (Lluçanès), crida l’atenció per la incertesa del seu origen; i el mot morma, que jo només coneixia de Prats de Lluçanès, surt en terres del dialecte septentrional (o rossellonès; on també destaca l’occitanisme carpant), a les Balears (Pollença i Santanyí [Mallorca]), en punts de l’Empordà, i fins en terres occidentals (Lleida).

En català nord-occidental els mots més representats no són gaire diferents dels del català central: patacada, trompada, catxeta, castanya, bolet i revés hi són bastant pertot; però en terres pirinenques sobresurt la forma carxotada del Pallars, així com l’andorrana carxofa.

El substantiu galtada és molt citat a les Balears i al País Valencià (on es presenta en la forma galtà per causa de la coneguda reducció dels mots terminats en –ATA); però també hi trobem, en terres valencianes, els substantius bescollada (esdevingut bescollà), calbissó (que ja recull el DCVB), calbissot, espalmada, pinya, manotada i manotà, palmà, revés...

Entre els parlars illencs és de destacar l’eivissenc xereca (possible arabisme) i el mallorquí bamballeta (de ballmanetes).

A més de tot això, els seguidors d'aquest blog ens informen, amb gran interès i autoritat literària, que a l'àrea de Tarragona hi són possibles, dins d'aquesta mateixa parcel·la temàtica, els mots gec ("gec d'hòsties") i el verb hostiejar, més antic. Semblantment, i des de l'illa de Mallorca, ens donen notícia de la variant manballetes (ALDC: Llucamajor) i de la vitalitat de mots com ara bescollada (o becollada) i clatellada (o clotellada), tan característics dels parlars baleàrics; els que més ens han corprès són, però, els substantius paperina, llosca (feminització de llosc) i tapamorros 'copet donat als morros dels infants més menuts (quan aquests diuen paraulotes)'.     


En els comentaris d'aquesta entrada trobareu més informació, interessant i contextualitzada, sobre altres mots d'aquesta esfera semàntica.

Trotxar

Vull assenyalar, en primer lloc, que el verb trotxar ‘bullir’, intransitiu, no figura al diccionari normatiu però sí, en canvi, al DCVB i al DECLC de Joan Coromines.

En les enquestes que vaig fer al Lluçanès a les acaballes del segle XX es va poder comprovar que en les dones (en els nostres informants de sexe femení: Alpens, Oristà, la Torre d’Oristà) aquest verb solia associar-se a un significat més precís que el que ens dóna la definició bàsica: el de ‘bullir, les farinetes’ (no recollit pel DCVB). “Ja trotxen!”, deien (amb o oberta). I, en canvi, els homes (St. Martí d’Albars Sta. Eulàlia de Puig-oriol), que hi feien una al·lusió més vaga, li reconeixien solament els sentits més generals: el de ‘bullir’, o bé el de ‘bullir sorollosament’ (que el DCVB, accepció 3, atribueix al Ripollès, Ribes, l’Empordà i el Lluçanès).

Ben mirat, això que hem dit no ens ha de sobtar en absolut, car sabem prou bé que la dedicació de l’home rural a les feines del camp ha estat absorvent fins fa pocs anys i deixava per a les dones el reducte de les feines dels fogons, la criança de la mainada i algunes altres feines relacionades amb l’aviram i la cura d’altre bestiar. S’entén, doncs, que això hagi anat així i que d’elles n’hagin pervingut unes percepcions més fines, de més detall, amb resultats de més precisió semàntica en el cas de què tractem.


A banda d'aquests significats, hi ha, en baleàric, el de ‘trotar, anar de pressa’ (accepció 1 del DCVB), i encara un altre, també del baleàric, el de ‘fer molta feina o molt esforç, moure’s molt, treballar activament’ (accepció 2 del DCVB).

Resti indicat, per la nostra banda, que al terme de St. Pere de Torelló, al nord d’Osona, tinc oït aquest verb en l’accepció ‘moure’s vigorosament, fer esvalot (la mainada)’, molt acostada, diria jo, a l’accepció 2 que ens dóna el DCVB.

Pel que fa referència a l’etimologia, convé indicar que el professor Joan Coromines (DECLC, VIII, 895) relaciona la creació del verb trotxar ‘bullir’ amb el so produït per l’olla en aquesta operació de bullir i, per tant, li assigna un origen onomatopeic. El sentit de ‘trotar, anar de pressa’ el considera un barbarisme, per relació amb el verb (a)trochar ‘fer drecera’, del castellà.

A Prats de Lluçanès sense pa i vi no hi tornis més

I bé, tornem a ser al fòrum dels sarcasmes. I encara bo que aquest no ho és gaire, de sagnant. Ja ho veieu. Es limita a constatar l’aire gasívol que des del terme veí de St. Feliu Sasserra hom observa en la pell dels nadius de la vila de Prats, que aquest és, com sabeu, el terme més poblat de la comarca natural del Lluçanès, terra a la qual em sento molt vinculat sobretot pel fet que va ser allà, i concretament a Oristà, on vaig fer les meves primeres enquestes de dialectologia. Res a dir, doncs, d’ells. I això sí: sempre més agrair-los la seva disponibilitat, el caliu de la conversa, i sobretot el joc i la disbauxa quan aquesta, per festiva, ens fa tan feliços i dignament humans.

Anem al cas, però, ja que la rima en qüestió té, ultra el seu valor fraseològic, un interès addicional: el de confirmar-nos, per al català parlat a St. Feliu Sasserra, un tret de vocalisme tònic que constitueix, diguem-ho així, un element de contrast important: hi és oberta la vocal que figura en l’adverbi més. Contrast intern del català central, d’aquells que ens permeten d’establir modestes distincions i que en la consciència dels parlants té tanmateix el seu punt d’adhesió.

Segons la informació que vaig recaptar a la comarca del Lluçanès entre el 1999 i el 2000, el mot més (de MAGIS, passant per MAIS) es pronunciava amb e oberta només al sector sud-oest del Lluçanès, i també es pronunciaven així, amb e oberta, l’adverbi només i el substantiu mes ‘porció de l’any’ (de MENSIS), aquest darrer sense relació familiar amb els altres dos. Això ho vaig poder comprovar, in situ, i de manera sistemàtica, en aquesta àrea: fou concretament als termes de Sta. Maria de Merlès, St. Feliu Sasserra i en alguns masos del terme d’Olost (al sector de Sta. Creu de Jotglar); en canvi, en els altres indrets d’aquesta regió (Oristà, Lluçà, Perafita, St. Bartomeu del Grau, St. Martí d’Albars, Prats de Lluçanès), pacientment escorcollats, es comprovà el timbre tancat de les vocals en qüestió.

De rerescules

Sí: de rerescules. Aquesta és, precisament, la locució adverbial que en alguns indrets del català central serveix per assenyalar que una determinada acció es fa amb moviment de retrocés. Segons les meves enquestes, aquest ús és propi del sector oriental de les Guilleries: Anglès, Osor, St. Hilari Sacalm i de Sta. Coloma de Farners.

Encara que fou blasmada pel professor Joan Coromnines, aquesta és, a més, la locució que trobem emprada per l’escriptor santhilarienc Anton Busquets en el llibre Del meu viure rural, recull de proses del 1929.

N’hi ha d’altres, és clar: de recules té una gran extensió, es diu en català central, en nord-occidental i en valencià; dins el català central, de rescules es diu a Tavèrnoles, Viladrau i Vilanova de Sau; de raderescules, a Arbúcies; de cularrés, a Oristà...

Enllaçant-ho amb això, escau de comentar que durant el proppassat mes d’agost es va dur a terme a Viena el tercer campionat del món en pista d’atletes que corren de recules; retrorunning, en diuen els anglesos. La nostra delegació, que en aquesta modalitat es representava ella mateixa (és a dir, sense anar de tronc amb els veïns de sempre), n’ha sortit molt ben parada, i força, d’aquest singularíssim event. I amb un fotisser de medalles guanyades, tinc entès. Els nostres atletes eren del club Esbufecs de Mollerussa, l’únic club que aquí s’hi dedica, i la seva actuació ha estat tan lluïda i ben rebuda que de cara a la pròxima edició, que serà d’aquí a dos anys, hom prepara ja la seu de Lleida perquè pugui acollir aquesta espectacular demostració esportiva. Als Esbufecs se’ls ha de reconèixer, a més, el fet que la seva decisió de participar en aquest mundial va anar sempre acompanyada de l’exigència de fer-ho en nom de Catalunya.

S'esdevé, però, que aquesta notícia, tal com jo us l’explico, ha estat recollida per la revista Marathon amb aquest encapçalament: 3r Campionat del Món de Curses d’Esquena en Pista. Així mateix.

Això a mi –ho confesso– m’ha fet una certa angúnia, si més no de bon primer, ja que tot seguit d’haver llegit aquest titular tan aclaridor m’ha fet l’efecte que les curses en qüestió potser es fan a cops d’esquena o, encara pitjor, refregant dolorosament aquesta part del cos per la pista d’atletisme. Però no. Ara ho veig: repassant el reportatge m’adono, per les fotografies que l’il·lustren, que els atletes no reculen pas a cops d’esquena. Sort n’hi ha! Això sí: n’hi ha alguns, de massa impulsius –suposo–, que se’ls veu caient de c...



Recomanació:
http://miramelsmots.blogspot.com/2011/01/de-rerescules.html.