Aquesta és de Vic. I, ben mirat, ve a ser una mena de conjur. Ras i curt: m’expliquen que quan un hom perdia un objecte i es veia que la recerca ja era endebades, la cosa millor que es podia fer era, en aquest cas, no maldar-hi gaire més i, perdut per perdut, fer una ampul·losa declaració unilateral d’independència: la d’oferir l’objecte en qüestió al diable perquè aquest aquest, per la seva banda, el pogués acollir com a caritat ben rebuda.
Atès, però, el seu caràcter incommovible, i avesat a tanta vilesa (rebre caritat no és propi d’ell), el dimoni rebutjava fermament l'objecte en qüestió i era aleshores que aquest objecte esgarriat reapareixia de manera immediata a la vista de la persona que havia emès el pronunciament. "Com que el dimoni no vol caritat, ho torna".
Atès, però, el seu caràcter incommovible, i avesat a tanta vilesa (rebre caritat no és propi d’ell), el dimoni rebutjava fermament l'objecte en qüestió i era aleshores que aquest objecte esgarriat reapareixia de manera immediata a la vista de la persona que havia emès el pronunciament. "Com que el dimoni no vol caritat, ho torna".
Dedicat a Fina Sayol, de Vic.
2 comentaris:
Es divertit, no l'havia sentit mai, pot ser algun dia el posare a prova.... Li dirè a un conegut que ha pedut la cartera, a veure si funciona.
Em fa l'efecte que em farà més falta a mi...
Publica un comentari a l'entrada