En la meva família política de Torelló –em refereixo ara a la de la meva sogra– la presència de dos oncles sacerdots (que de primer havien estat preceptivament seminaristes) mereixia, per part dels nebots corresponents, la respectuosa fórmula de tractament amb què encapçalo aquest breu apunt.
Hi havia, però, una particularitat prou interessant de remarcar. Ben al contrari d’allò que s’esdevé regularment en català central, m’han assegurat que la r final del primer mot (la de senyor, del llatí SENIOR) hi era sempre sensible, sigui perquè es tractava d’una fórmula molt fixada, sigui per referència culta, sigui per raons prosòdiques..., o per tots aquests motius a la plegada. El cas és que això es resolia invariablement d’aquesta manera: “senyor unclo”, amb r “reverencial” per al primer mot i amb tractament vocàlicament assimilatori per al segon.
Hi ha, en fi, altres casos en què, inesperadament i excepcional, el català central fa sonar aquesta consonant en posició final de mot. El Grup de Recerca Folklòrica d’Osona ens n’aporta moltíssims exemples en els seus enregistraments de la dècada dels 80, i jo mateix en tinc alguns, molt pocs, d’observats contemporàniament. M’hi referiré en una altra ocasió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada