Vocalisme tònic a les Guilleries

Resum (sector de la Selva)

Situades entre les comarques de la Selva i Osona, les Guilleries són, efectivament, terres de grans contrastos. Dins l’apartat de fonètica, els del vocalisme tònic són precisament els més vistosos que s’han pogut copsar en la nostra recerca per aquelles contrades.

En relació amb aquest aspecte, s’ha de destacar el curiós i “perfecte” cas del terme d’Osor (situat ben bé al cor de la comarca, però encara de la diòcesi de Vic), on les ee, diguem-ho així, es pronuncien com a la Plana de Vic (és a dir: e oberta en el sufix –ència; e tancada en els mots església, llenya i rei, i també e tancada en el pronom ell i en l’infinitiu esser), i on les oo, en canvi, tendeixen a pronunciar-se com a Girona i com en altres àrees septentrionals: se’n destaca, en aquest indret, el manteniment de O tancada llatinovulgar en els mots del tipus cosa, flor, hora, olla, i el tancament, a la inversa, de la O oberta del llatí vulgar en mots com ara bo o font, així com en substantius del tipus esponja o monja.

Vocalisme escindit, doncs, el d’Osor, que assenyala, en aquest aspecte tan notable, un punt d’inflexió -més aviat brusc- en el llarg corredor guillerenc entre les ciutats de Vic i de Girona.

Bé que amb alguns matisos no del tot negligibles, el vocalisme dels termes selvatans d’Arbúcies i St. Hilari Sacalm manté la fesomia característica de la generalitat del català central i, per tant, es presenta més acostat al de la ciutat de Vic que no pas al de Girona: els mots del tipus cosa i hora hi obren regularment la o tancada del llatí vulgar (però flor i olla la mantenen tancada), mentre els tipus representats pels mots bo i monja hi tenen o oberta com en la majoria del català central.


Més cap a llevant, en canvi, i ja dins del terme municipal de Sta. Coloma de Farners (el qual ha estat majorment representat per les entrevistes que he fet a informadors del sector guillerenc del municipi: St. Pere Cercada, St. Miquel de Cladells i Castanyet), aquest vocalisme tònic, dèiem, es presenta de manera híbrida i amb interessants irregularitats i polimorfismes, sobretot en el cas de les oo; les ee, per la seva banda, són més estables i es manifesten localment més ben fixades.  

Finalment, en l’angle conformat pels municipis d’Amer, Anglès i la Cellera de Ter el vocalisme tònic ens ofereix ja un aspecte decididament septentrional i ben caracteritzat, segons la nostra percepció, per la reducció sobretot del diferencial fonemàtic entre o oberta i o tancada (no tant, potser, en el cas de les ee). En aquests indrets les oo segueixen la mateixa pauta septentrional que ja hem apuntat en referir-nos al cas singularíssim d’Osor, i les ee, per la seva banda, tenen igualment una clara tirada septentrional: trobem, doncs, e tancada en els mots que contenen el sufix –ència, i en canvi e oberta en els mots església i llenya, i també e oberta en el pronom ell i en l’infinitiu esser.

En una altra ocasió, si em vaga, assenyalaré amb més detall les particularitats d’alguns indrets de Guilleries (osonencs i selvatans) implicats en aquest i en altres aspectes rellevants que donen relleu a la interessant transició entre el català de Vic i el de Girona, els quals, com ja us podeu ben imaginar, no s’esgoten en aquesta ullada ràpida que acabem de fer.

Concloc, però, que allò que segons el meu parer dóna més sentit a la geovariació del vocalisme tònic en aquestes zones septentrionals del català central no és tant el timbre concret amb què cada vocal se’ns presenta, segons història i contextos particulars, com la reducció del diferencial fonemàtic, especialment en el cas de les oo.

Dedicat a Anna Mora, de qui he manllevat la bella fotografia amb què hem il·lustrat aquest comentari.