GEOBLOG DEL CATALÀ CENTRAL

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ripollès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ripollès. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 d’abril del 2012

Un pamort









Pamort  m.  [pámɔ́ɾt]  'persona inútil'  


Mot que no figura al diccionari normatiu ni al DCVB amb entrada pròpia.  


Localització: Gombrèn, Ripollès, juliol de 2011 

Informador: Hermenegild Falguera



Poema al·lusiu creat per Montserrat Aloy:   




Engruna la vida,
i la saliva,
i llença el llevat,
i pa llesca de tort.

Inhala l'engruna,
i arruïna l'oli
amb el pes de la ira.
I tot ja no és elevat.

Inútil.





divendres, 30 de març del 2012

El bullidor







bullidor  m.  [buʎiðó]  'lloc on l'aigua brolla de terra' 


Mot en ús no normatiu en què es manté la idea de 'borbolleig' que ja era present en el llatí BULLIRE 'borbollejar' (derivat de BULLA 'bombolla'). 

L'hem observat als termes d'Arbúcies (2009), Gombrèn (2011) i Vallcebre (2012). I el professor Joan Coromines (DECLC, II, 335) el situa a Pals, a Cambrils d'Odèn, al Baix Navès, a Cardós i Vall Ferrera, i també en el Migjorn valencià (al sector d'Albaida).  

Cal recordar que BULLIRE en el sentit de 'estar en ebullició' és cosa del llatí tardà, i que el nostre bullir, en aquesta mateixa accepció, es troba ja en el català medieval. D'aquesta època és l'ús transitiu que caracteritza el català dins les llengües romàniques. 

Per al concepte representat en l'apunt d'avui el mot normatiu és brollador.  






Agraïments: als nostres informadors d'Arbúcies, Gombrèn i Vallcebre, a Carme Rosanas, pel dibuix tan adient. 
 
Continuem amb el cor posat en Jubilats per Mallorca i en la vaga de fam de Tomeu Amengual.  



dimarts, 7 de febrer del 2012

Venir de Malanyeu








Expressió copsada al terme de Gombrèn, a ponent del Ripollès, amb la qual s'assenyala que la persona de què es parla no està al cas d'un fet corrent, evident per a tothom, i indica, de retruc, amb sarcasme, que l'indret de Malanyeu és tingut per un lloc llunyà, aïllat, fora de l'actualitat del món.      


Efectivament. El llogaret de Malanyeu es troba a l'alt Berguedà, al terme de la Nou, i l'etimologia del topònim (que cal relacionar amb un antropònim de tipus germànic) ha estat determinada pel professor Joan Coromines al cinquè volum, pp. 145-146, de Onomasticon Cataloniae. 








Al nostre domini hi ha, com sabeu, altres parèmies de sentit semblant: 










Moltes gràcies per seguir-me.  





dijous, 20 d’octubre del 2011

Eixavuirar: derivats i distribució territorial











Tal com vam indicar en el darrer apunt, tenim per ben segura l'etimologia que hom proposa per a eixavuirar, que no és altra sinó el llatí EXA(U)GURIARE, del qual es coneixen alguns derivats en les zones en què encara es fa servir aquest verb: 


1. el substantiu eixavuiro 'esternut', derivat postverbal, amb les seves variants (xavuiro, etxavuiro),

2. l'adjectiu eixavuirós, que es troba en una documentació medieval conservada en l'Arxiu parroquial de Rupit (en la grafia etxabuirós),  

3. i el substantiu eixavuiradera 'ganes d'esternudar', molt usat a la plana de Vic, no recollit pels diccionaris 




Mapa núm. 77 del Petit Atles del Domini Lingüístic Català per al concepte 'esternut'



Pel que fa referència a l'actual distribució territorial del verb eixavuirar, sols puc dir que he tingut el plaer de poder-lo recercar en algunes de les àrees en què precisament aquest ús ha estat històricament documentat i, per tant, en puc aportar, si més no, algunes notes geogràfiques força recents:     


  • Al Lluçanès l'ús d'aquest verb ha retrocedit de manera molt considerable, i tendeix a ser reemplaçat per esternudar. En les enquestes que hi vaig fer entre el 1999 i el 2001 sovint va caldre fer-lo aflorar per mitjans propis de l'extorsió (és a dir, estrafent-lo, o bé posant-lo directament a la consideració de l'informant), però vam poder-lo confirmar, això no obstant, als indrets d'Alpens, Oristà, Prats de Lluçanès, St. Bartomeu del Grau i Sta. Eulàlia de Puig-oriol, i també a St. Martí de Sobremunt, en la variant xirugar, molt deformada. Al terme de St. Boi de Lluçanès vaig poder constatar que la forta competència del verb esternudar (portat pels estiuejants barcelonins) ha arraconat el castís eixavuirar de manera decisiva. I a St. Martí d'Albars estuforn fou l'únic verb indicat per referir-se al concepte en qüestió. 

  • A Collsacabra, igualment que al nord i al centre de la plana de Vic i el Bisaura eixavuirar (o etxavuirar) aguanta bé enfront del verb general, i sol aparèixer, com a primera resposta, i a voltes única, per al concepte 'esternut', i fins l'usen molts parlants que tenen el castellà com a llengua familiar.   

  • Quelcom de semblant ocorre a les Guilleries, on aquest verb continua essent, sens dubte, la primera opció per al concepte 'esternudar' en les enquestes que hi vaig fer entre el 2006 i el 2010, gairebé sempre en la forma xavuirar (Tavèrnoles, Folgueroles, Vilanova de Sau,  Espinelves, Osor, St. Hilari Sacalm, la Cellera de Ter, Anglès i Sta. Coloma de Farners). També a l'alt Montseny: a Viladrau i a Arbúcies.    

  • Pel que fa al Ripollès, únicament podem indicar que en les enquestes fetes el mes de juliol de 2011 al poble de Gombrèn (en la part, doncs, més occidental d'aquesta comarca) el verb eixavuirar ha estat assenyalat com a desconegut d'aquell indret, i el mateix puc dir respecte del municipi berguedà de la Pobla de Lillet (en el sector oriental de l'Alt Berguedà).      



Per acabar de completar tot això, caldria assenyalar que el volum primer de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que conté dades majorment recollides entre els anys 1964 i 1978, situa aquest tipus lèxic a Moià, Sta.Eulàlia de Riuprimer, Sta. Maria de Corcó, Campins i Tordera . I que altres fonts documentals el situaven al Ripollès (la vall de Ribes, Camprodon), a la Garrotxa (Olot), a Osona (Castellterçol, Muntanyola) i a Amer (Selva). El postverbal vuiro 'esternut' està documentat en zones de la Costa de Llevant, a Pineda i a Canet de Mar.  



Podem concloure, doncs, que l'àrea en què era usat aquest verb s'ha encongit de manera notable: resta en l'oblit (o gairebé) en l'àrea de la Costa de Llevant, és clarament recessiu al Lluçanès i desconegut a Olot. I només continua, pel que jo sé, amb ferma vitalitat al sector Guilleries-Montseny, a Collsacabra, a la plana de Vic, al Bisaura i, potser, en altres punts no gaire allunyats d'aquest sector oriental del domini. 


Insisteixo a dir, tanmateix, que no tinc notícies recents del Ripollès però sí algunes d'indirectes de la Garrotxa, on aquest verb sembla definitivament abolit. En tinc, això sí, del terme d'Amer (Selva), on l'enquesta feta el mes de juny de 2008 donava esternudar com a forma preferent i escarritxar com a segona resposta.          


Cal fer constar, finalment, que la grafia etxabuirar, amb b alta (continguda al DCVB), és incorrecta pel fet de ser contrària a l'etimologia. 






Dedicat a Carme Rosanas, de qui hem aprofitat (ara en versió descolorida) el dibuix que va fer expressament per a tots nosaltres.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Ros merlenc







Per mitjà d'aquest breu apunt vull fer constar que l'adjectiu merlenc l'hem observat recentment al poble de Gombrèn, al Ripollès; solament, però, en el sintagma ros merlenc, el qual fou esmentat, pel nostre informador principal, en formular jo mateix la pregunta relativa al concepte  'roig de pèl'.  


El DCVB ens dóna la referència de Verdaguer ("àngel merlench"), mentre que l'ALDC situa l'expressió merlenc al terme veí de Castellar de n'Hug, ja al Berguedà, com a única resposta referida al concepte  'roig de pèl'.   


Merlenc sembla derivat de merla (del llatí MERULA), i així mateix l'hi considera el professor Joan Coromines al volum V del DECLC, pàg. 609, però no es veu del tot clara, potser, la nota semàntica que aquest adjectiu introdueix en aquesta amalgama. Jo, per la meva banda, goso proposar que l'adjectiu merlenc en aquest cas cal interpretar-lo com a 'rogenc', atès que la femella dels Turdus merula, malgrat ser de color més aviat marronós, presenta destacats tons rogencs al pit que justificarien la metàfora que dóna lloc a l'expressió ros merlenc. 


Merla femella 


Hi ha, en fi, altres casos en què, per causa del color negre del mascle, el matís 'negrenc' sembla haver-se imposat en els derivats de merla. 


Joan Coromines, en l'article esmentat, cita altres derivats històrics de merla en què treu el cap aquest matís. Vegem-ho, doncs, en el cas de merlina, mot que hom cita des del llibre Espill, del valencià Jaume Roig, en un fragment en què l'atac missògin es concentra en les monges: 


[...]


paren travetes 
e fan cembells
a jovencells
e homes sants   


[...]


Una merlina, 
un jorn parlant
ab un galant
jove, pubill, 
prest seduí'l:
llur amistat 
no ser pecat,
hoc amor pura
que tots temps dura. 












Agraïments: a Hermenegild Falgueras, de Gombrèn; i a Josep Lainez, de qui he manllevat la imatge de la merla femella.  




dimecres, 7 de setembre del 2011

Un collar ben musicat






Amb aquest senzill apunt volem completar la informació continguda a la nostra entrada musicar, en què s'assenyalava que l'ús d'aquest verb (i dels seus derivats) s'atribuïa sobretot a les incisions i gravacions en fusta que solien fer els pastors en objectes relacionats amb el seu ofici.


Us oferim, avui, en imatge, un collar ben musicat per en Joan de can Magnet, masia de Campdevànol, al Ripollès, que amablement ens ha fet arribar l'escriptor Josep Comas i Areñas. 




PS: continua essent imprescindible la visita al blog Lo vistaire.




dimarts, 6 de setembre del 2011

A Gombrèn, sac i ganxo





En les entrevistes del proppassat mes de juliol l'informador més jove de Gombrèn ens contà que la denominació humorística per als nascuts en aquest lloc del Ripollès era la de sac-i-ganxo, atès que aquests (els gombrenesos, volem dir) eren molt valorats pels seus veïns de la contrada per la seves aptituds furtaires.

I tant era així que se'ls acusava d'haver assolit la fita històrica d'haver aconseguit robar (o manllevar, vés a saber!) les ferradures del cavall del comte Arnau quan aquest hi passava rabent.




La justificació d'aquesta remarcable designació es completava, ens deien a Gombrèn mateix, amb l'afirmació segons la qual els gombrenesos arribaven ja a la primera missa del dia (la de les 6, en concret) amb les espardenyes ben xopes, cosa que indicava que ja havien excel·lit, en hores nocturnes o de matinada, en alguna actuació d'aquesta noble art. 

Amb especial èmfasi i satisfacció, això darrer ho asseguraven els veïns ripollesos de Campdevànol.




dimarts, 30 d’agost del 2011

Una moixona







A més del significat bàsic 'carícia', el substantiu moixona s'aplica en alguns llocs del Ripollès al 'petó' pròpiament considerat.


Ho confirmem al poble de Gombrèn, el qual termeneja amb la comarca del Berguedà, segons entrevista duta a terme el mes de juliol del 2011. I ho recull així mateix el volum primer de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català), que el localitza solament (i a tall d'informació complementària, és a dir, fora de les respostes estrictament cartografiades) a la vila de Campdevànol.  


D'altra banda, puc indicar que el concepte  'petó' el tenim ben representat en el mapa núm. 3 del volum citat de l'ALDC, i que, igualment, al PALDC (Petit Atles Lingüístic del Domini Català) es pot trobar un bon resum de resultats i una explicació, molt pedagògica, que a continuació provo de resumir encara més: 



1. Les formes clàssiques, procedentes de BASIU o de BASIARE (bes, besada, beset), resten avui arraconades a les àrees laterals (País Valencià), isolades (Illes Balears) o a tocar de l'Aragó (Franja), sovint en concurrència amb formes castellanes (besso, bessito).


2. El mot més general és, doncs, petó, d'aparició tardana, tal vegada procedent d'una arrel expressiva POTT 'llavi' i 'besada', format gràcies a un diminitiu característic dels mots afectius i amatoris.


3. La variant potxó, del català nord-occidental, es podria explicar per fonosimbolisme, o bé per interferència basca.








Pel que fa referència a moixona, cal recordar que aquest substantiu (com els altres de la mateixa família) no és sinó un derivat de moix, nom amanyagador del gat, de creació expressiva. 


Atès això, no és estrany, doncs, que un mot com aquest hagi acabat desenvolupant un significat tan relacionat amb la idea de carícia. L'evolució semàntica es comprèn prou bé: el petó no deixa de ser una mena de carícia, la millor carícia. 












dissabte, 30 de juliol del 2011

El llepatupins











 
Segons el testimoni del senyor Hermenegild Falgueras, de Gombrèn (al Ripollès), llepatupins es diu del gat que escura tupins, i igualment es pot dir de la persona, infant o adult, que en coses de menjar té tendència a escurar-ho ben bé tot.


Aquesta informació és treta de l'entrevista enregistrada a Gombrèn el dia 22 de juliol de 2011 en un dels locals de l'Ajuntament d'aquest poble del Ripollès que ja termeneja amb el Berguedà.






   

dimarts, 19 de juliol del 2011

Els pescadors de Gombrèn


 







Els pescadors.


Expressió relativa al temps meteorològic que hem enregistrat al terme de Gombrèn, a ponent del Ripollès, el dia 11 de juliol de 2011, amb la qual hom fa referència a la mena de boires que, tot recollint la humitat nocturna dels fondals i dels corrents fluvials, es congrien al matí i poden acabar portant pluja cap a la tarda.  


"Ja surten els pescadors dels torrents, plourà a la tarda!".










Agraïments: a Carme Rosanas, pel seu dibuix; a Hermenegild Falgueras, per la seva valuosa informació; i a Joana Suriñach, per la seva col·laboració en la convocatòria d'informadors al poble de Gombrèn.






dijous, 26 de maig del 2011

L'orinal del cel







Amb aquesta curiosa apel·lació la toponímia imaginària fa referència a l'indret de Milany, és a dir, a la serralada situada entre la comarca d'Osona i la del Ripollès i molt coneguda pel castell del mateix nom (actualment en runes) que es troba a una altitud de 1553 m.



Cim del castell de Milany; a baix, la casa.  




Restes del castell de Milany, maig de 2011.
 




Entusiasta arribada a les pastures de Milany, maig de 2011.




Ufanosa pastura sobre els llisos de Milany, maig de 2011.



A més d'això (les imatges ho diuen prou clar), l'indret en qüestió és afavorit per un règim pluviomètric que la veu popular considera molt generós.

Cal recordar, tanmateix, que aquesta apel·lació no és exclusiva d'aquesta zona geogràfica, atès que ens consta que s'aplica, si més no, a la verdíssima comarca de la Garrotxa i probablement a altres llocs de què jo no tinc coneixement.

Pel que fa al topònim real, el professor Joan Coromines relaciona Milany amb l'adjectiu MILANEUS, forma reconstruïda, però relacionada, ens diu ell (vegeu Onomasticon Cataloniae, 270-272), amb el milà, ocell falcònid, de l'espècie Falco milvus.


Imatge manllevada del DCVB.




Dedicat a Josep Comas, que ens ha fet arribar la informació que dóna lloc a l'apunt d'avui.



dilluns, 20 de desembre del 2010

Mala pianya




He de reconèixer que aquesta vegada la informació que us poso aquí ha estat obtinguda de manera més aviat indirecta i imprevista, és a dir, no per mitjà d’enquestes i entrevistes conscientment preparades, que és com ho solc fer majorment, sinó gràcies a una observació col·lateral feta per una persona de l’entorn familiar de l’escriptor Josep Comas Areñas (autor osonenc de diverses obres d’ambientació rural); aquesta observació, com dic, era a propòsit d’una expressió sentida en certs parlants del Ripollès, i, en particular, dels termes de Camprodon i de St. Pau de Segúries, i referida a l’aspecte físic que ens ofereixen les persones com a individus socials.

És en aquest sentit que s’ha comprovat que la locució fer mala pianya és usada en aquests llocs del català nord-oriental per fer notar que una determinada persona no va vestida de manera adient, o que va mal abillada, i que la seva presentació produeix un efecte negatiu en les persones que l’han de tractar.

Cal assenyalar que aquesta locució no l’he sabuda trobar en cap dels reculls lèxics i fraseològics que hem consultat, i que al DCVB tampoc no consta que el mot pianya (o peanya) participi en cap expressió d’aquest estil; hi trobareu, això sí, el refrany: Al sant l’adoren per la peanya, que admet interpretacions diverses.

És prou clar, d’altra banda, que el substantiu peanya (esdevingut pianya per raó del tancament de la primera vocal en hiatus) manté relació etimològica amb el llatí PEDANEA ‘pertanyent als peus’.

I res més. Vetlleu la imatge, no fos cas!





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...