Esculipatu

esculipatu  m.  [əskulipatu]  'solteró, conco'

Aquest és, potser, un dels mots més suggerents que mai hagi après en les entrevistes que he anat fent en terres del català central.  Ens l'oferí, en primer lloc, el senyor Josep Roquet, informador d'Espinelves, durant  la primavera de 2007, i més endavant fou confirmat (bé que en formes diferents: esculipacu, escuripatu) gràcies a les enquestes realitzades als termes montsenyencs de Viladrau (juliol de 2007) i Arbúcies (juliol de 2010).  

No figura en cap repertori lèxic dels que nosaltres hem consultat. 

Ètim: tal vegada del llatí EX-CULPATUM 'exculpat' (amb tractament semiculte).   


I llavors, en cas que fos així, potser hauríem de demanar: exculpat per no haver fet contracte carnal?  


I d'on va eixir aquest mot?  De quina fórmula ritual?  

A Josep Roquet, Àngel Aguilà i Francesc Serradó. I també a Víctor Pàmies, i a tothom qui ha participat en aquesta encertada iniciativa.

Manifassós

manifassós, -osa  adj.  [mənifəsós]  'complimentós'  

Mot que no he sabut trobar al DCVB, ni tampoc al diccionari normatiu. El trobem, això sí, en el recull anònim intitulat Paraulas catalanas y frases recullidas à Arbucias, publicat l'any 1989 pel Museu Etnològic del Montseny la Gabella (MEMGA)

Localització: Arbúcies, juliol de 2010

Informador:  Anna M. Ballús 

El bullidor

bullidor  m.  [buʎiðó]  'lloc on l'aigua brolla de terra' 

Mot en ús no normatiu en què es manté la idea de 'borbolleig' que ja era present en el llatí BULLIRE 'borbollejar' (derivat de BULLA 'bombolla'). 

L'hem observat als termes d'Arbúcies (2009), Gombrèn (2011) i Vallcebre (2012). I el professor Joan Coromines (DECLC, II, 335) el situa a Pals, a Cambrils d'Odèn, al Baix Navès, a Cardós i Vall Ferrera, i també en el Migjorn valencià (al sector d'Albaida).  

Cal recordar que BULLIRE en el sentit de 'estar en ebullició' és cosa del llatí tardà, i que el nostre bullir, en aquesta mateixa accepció, es troba ja en el català medieval. D'aquesta època és l'ús transitiu que caracteritza el català dins les llengües romàniques. 

Per al concepte representat en l'apunt d'avui el mot normatiu és brollador.  






Agraïments: als nostres informadors d'Arbúcies, Gombrèn i Vallcebre, a Carme Rosanas, pel dibuix tan adient. 
 
Continuem amb el cor posat en Jubilats per Mallorca i en la vaga de fam de Tomeu Amengual.  

9 de mots d'Arbúcies

Mots que vaig aplegar en les enquestes realitzades el mes de juliol de l'any 2009 al terme municipal d'Arbúcies, entre el Montseny i les Guilleries:

• bitxac  m.  [biʧák]  'arrel principal de l'arbre'  (DCVB: Baix Empordà)
• cabauma  f.  [kəβáwmə]  'cova petita'  (DCVB: Capmany, Figueres)  
• capçoll  m.  [kəpsɔ́ј]  'capçada de l'arbre'
• cavorca  f.  [kəβɔ́ɾkə]  'soca d'arbre borat'  (del llatí CAVA ORCA  'cova infernal')
• marmanya  f.  [məɾmáɲə]  'fullararaca, brossa' 
• pedregoleig  m.  [pəðɾəɣulɛʧ]  'claper, pedrera' (DCVB: Empordà, Garrotxa, la Selva, Costa de Llevant)
• picassa  f.  [pikásə]  'destral de llenyater'  (DCVB: Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripoll, Alt Empordà, Vallès)
• relisseguer  m.  [rəlisəɣé]  'conjunt d'arrels'  (DCVB: relisser a la plana de Vic) 
  
• riquerar-se  v. intr.  [rikəɾáɾsə]  'emmalurar-se la fusta'   

 





Apunt dedicat a Josep Bover, de Joanet, i a Francesc Serradó, de la vall de Lliors.

El bombo de Menorca

Segons els resultats obtinguts pels autors de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), el substantiu bombo (de gènere gramaticalment "masculí") és el que servia a Maó per designar la bala grossa en el joc de bales. Es recull, això, en el mapa núm. 590 del volum III d'aquesta obra en curs de publicació. 

Aquest mot fou també el que jo vaig obtenir a la vila d'Arbúcies en formular les preguntes relatives a l'apartat dels jocs d'infants; aquest mot, suposo, hi és en concurrència amb el mot truca, atès que aquest darrer és precisament el que figura en l'obra El joc tradicional al rodal d'Arbúcies, de la professora Núria Tort, que jo he pogut consultar en el format audiovisual editat pel Museu Etnològic del Montseny la Gabella (MEMGA).     

   


A banda dels que acabem d'esmentar, l'ALDC recull altres mots referits al mateix objecte:

• baleàric: jugadora a Menorca; boll a Mallorca. 
• català septentrional: bolet a Ceret, Cornellà de Conflent, Jóc, etc.
• català central: ou a Sta. Maria de Corcó; balot a Sentmenat, Barberà del Vallès; baleta grossa a Tordera. 
• català nord-occidental: galot a Cervera: trucot a Sanaüja.
• valencià: boló a Alcalà de Xivert, Torís; perot a Alzira;  mare a Pego; cincot a l'Alcúdia de Carlet.

El sabater de baix

Perífrasi per referir-se als genitals masculins, recollida en un document anònim (un brevíssim opuscle) publicat pel MEMGA i al qual ens hem referit en altres ocasions. 

Es tracta, doncs, d'una expressió eufemística, la motivació de la qual resta, però, dubtosa (si més no, per a mi), atès que l'associació d'idees és realment difícil de veure.

No confirmada en les enquestes que vaig fer al terme d'Arbúcies l'estiu del 2009.

Matavalons!

Castell de Montsoriu, Arbúcies

Arbúcies, gent d'astúcies: matavalons!


La geodita amb què avui encapçalem aquest apunt és una de les que més orgullosament es poden portar, atès que fa referència a una remarcable feta bèl·lica, esdevinguda el 14 de gener de 1714, en què els veïns d'Arbúcies, amb ajut dels sometents dels pobles veïns de Viladrau, Espinelves i St. Hilari Sacalm, saberen sobreposar-se a l'escomesa militar d'un regiment sencer de soldats valons i arrabassar-los, en aquella contesa, cinc banderes valones, amb la consabuda esbandida dels soldats del bàndol borbònic cap al lloc d'Hostalric.   


Els detalls d'això es poden veure en l'article intitulat Arbúcies, gent d'astúcies: matavalons, publicat per Enric Casals i Ginesta dins la revista Monografies del Montseny, núm. 2, p. 159-180, 1987.

Ens consta, però, que actualment aquesta expressió ha restat en segon terme pel fet que, sobretot des dels pobles veïns, hom ha preferit designar-los per mitjà del terme vinyer(o)s (o bé els de la vinya), que ens fa avinent la relació dels homes arbuciencs amb la indústria de la vinya. Així ho hem constatat en fer les enquestes als pobles veïns, especialment a St. Hilari Sacalm, novembre de 2006.


Cal observar, finalment, que en la conversa informal el compost matavalons era generalment pronunciat com a matavolons, és a dir, amb assimilació de vocals, tal com ho recull el DCVB, tot i que en la grafia matabulons, parcialment errònia per desconeixement de l'etimologia. 









La imatge del castell de Montsoriu és manllevada de la pàgina social del MEMGA.

Llengua nacional

Casa Regàs, vall de Lliors, Arbúcies, setembre de 2010

Avui us presento el darrer número de la revista Llengua Nacional, membre de l'APPEC i difusora dels millors continguts relacionats amb la fixació de la nostra llengua estàndard i favorejadora, per tant, d'un model de llengua noble, rica i reconeguda per tothom.

Fent clic a la imatge de la revista podreu saber quins són, efectivament, els articles i col·laboracions que conté aquest darrer número, i també podreu veure que hi surt publicat el primer lliurament d'un article meu dedicat al lèxic i la fraseologia del terme d'Arbúcies, municipi que, com sabeu, està situat entre l'alt Montseny i les Guilleries.

Sense negligir altres importants aspectes de geovariació, en aquest article hi exposo, amb afany divulgatiu, els resultats obtinguts en les entrevistes que vaig fer en aquesta contrada el juliol del 2009, és a dir, els mots i locucions aplegats gràcies a les sessions de conversa i als qüestionaris habituals, i gràcies també als enregistraments sonors del MEMGA (Museu Etnològic del Montseny la Gabella) i als de la fonoteca particular del senyor Rafael Vilà, filòleg arbucienc, gran coneixedor del lèxic de la indústria de la poma, que amablement i generosa me'ls va fer arribar al meu domicili particular.    
  

Vista de les Agudes des dels verals de Sta. Maria de Lliors, a Arbúcies, setembre de 2010 

Deixeu-me cloure aquest apunt tot reproduint el text, ben adient i actual, amb què el darrer número d'aquesta revista acompanya el sumari corresponent:

No vulguem que l'obra de redreçament es deturi en el punt on ha arribat pels nostres esforços; ans desitgem que continuï ininterrompudament fins a veure's la nostra benvolguda parla completament refeta, retrobat el seu tresor lèxic, retrobades la seva prosòdia i la seva sintaxi, foragitats del tot els castellanismes que la desparencen i rebaixen.


Pompeu Fabra 

Vall de Lliors, Arbúcies, setembre de 2010 

A Ramon Sangles i a tots els col·laboradors de Llengua Nacional, als amics del MEMGA, a Núria Tort, Carme Torelló, Rafael Vilà i, d'una manera molt especial, als nostres conversaires d'Arbúcies: Anna M. Ballús, Josep Bover i Francesc Serradó.

Els de Sta. Coloma

 

Els de Sta. Coloma tanquen la porta amb una feixina. 

Per més que pugui sobtar, aquest fou un dels primers comentaris que m'adreçaren al poble de Joanet (en terme d'Arbúcies) així que hi vaig arribar, pel juliol de l'any 2009, amb el principal propòsit de concertar-hi una primera jornada de conversa i d'enquestes geolingüístiques.

Amb aquesta mena de rebuda, amb aquesta punyent geodita, el nostre informador, sense gaires preàmbuls, va encetar tot seguit el franc camí de la conversa espontània

I ho féu, com consta aquí, per metaforitzar alguna qualitat, física o moral, dels veïns de Sta. Coloma de Farners.

Per copsar-ne la intenció, tan sols hem de recordar que el substantiu feixina, tan característic del llenguatge i els oficis bosquerols d'aquesta zona, hi té el sentit de 'feix de llenya'.

La papallona

No. Ja ho veig. No és ben bé el que us pensàveu.

Però no us enganyo pas. Entre la primavera del 2007 i la del 2009, el mot papallona (pron. papaiona, en forma ioditzant)  el vam poder copsar, certament,  als termes d'Anglès, Tavèrnoles i Arbúcies en una accepció que no ha estat remarcada pels nostres diccionaris, car se'ns va oferir,  en aquests llocs que dèiem, com a resposta inequívoca per al concepte 'estel (joguina)'.

Dit això, cal recordar, tanmateix, que els mots que majorment es fan servir per referir-se a aquesta joguina són, en el dialecte central, els substantius grua i estel, tots dos (ja ho sabeu) amb inevitables ressonàncies poètiques.

 

Vegem, però, què en diu el mapa 595 de l'ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català) des de la perspectiva de tot el domini lingüístic, amb el ben entès que el resum que jo ara us en faré no exhaurirà, ni de bon tros, la bella variació reflectida en la cartografia d'aquesta obra, a la qual us recomano d'acudir tan bon punt en tingueu l'oportunitat.

Baleàric:

- estel (illa de Menorca; Son Servera, Pollença, Sóller, Palma; Eivissa)

- miloca (illa de Menorca; Felanitx, Santanyí, Palma)

Català septentrional:

- cervolant (arreu: Perpinyà, Porté, Prats de Molló)

Català central:

- estel (Vilallonga de Ter, Avià, Campins, Barcelona)

- estela (Oix)

- grua (molt present en tota la costa i en zones adjacents: Llançà, Roses, Lledó d'Empordà, Banyoles, Begur, Tossa de Mar, Llagostera, St. Andreu de Llavaneres, St. Pere de Ribes, Cambrils; i àdhuc en alguns punts de l'interior: Moià)

Català nord-occidental:

- barril (Amposta)

- cometa (Alins de Vallferrera, les Paüls, Fraga, Lleida)

- estel (Isona, Cubells, Calaf)

- grua (Àger, Agramunt, Calaf, Cervera, Vinaixa)

- milortxa (Mequinensa)

- milotxa (Riba-roja d'Ebre, Amposta)

País Valencià:

- barril (Vinaròs)

- capotxí (St. Mateu del Maestrat)

- caputxí (Alcalà de Xivert)

- catxerulo (Castelló de la Plana, València, Alfafar, Alberic)

- catxirulo (Borriana, Sallent de Xàtiva, Benigànim)

- estrella (Crevillent)

- milortxa (Xiva de Morella, Tàrbena)

- milotxa (Vilafranca del Maestrat, València, Albocàsser, Alzira, Picassent, el Pinós de Monòver)

- tragó 'dragó' (Guardamar)

I ara, per enllestir-ho, tan sols ens restarà donar fil al poema de Joan Salvat-Papasseit, bo i entomant-lo des de la primera estrofa:

Quina grua el meu estel,

quin estel la meva grua!

-de tant com brilla en el cel

sembla una donzella nua.

El cuot

Probablement cap a les primeries del segle XX, encara que en una data de mal precisar, hi va haver algú (un català anònim) que va voler aplegar tot un seguit de mots i expressions sentits a la vila d'Arbúcies, a la comarca de la Selva.

L'any 1989 aquestes anotacions van ser publicades en forma de brevíssim quadernet pel Museu Etnològic del Montseny la Gabella (MEMGA) i amb un aclaridor pròleg del professor Jordi Bruguera.

En aquest senzill opuscle, presentat sota la llegenda Paraulas catalanas y frases recullidas à Arbucias, s'hi pot trobar, entre moltes altres curiositats del lèxic del Montseny, la referència que més escau al dia d'avui.

S'hi esmenta, en efecte, el substantiu cuot 'llufa dels Innocents', mot que el compilador anònim va servar perquè avui tots nosaltres ens en poguéssim gaudir.

A ell, doncs, devem la troballa d'aquest mot tan curiós: el cuot d'Arbúcies.

Planteu-vos-el.

Dedicat, ara i sempre, a tots els qui, amb gran esforç i dignitat, ens han ensenyat a estimar la nostra llengua històrica.    

La xera de Vidrà

Entre altres, el substantiu xera (del francès chère) pot tenir el sentit de ‘afalagadura, festa; demostració d’afecte o alegria’, però també –i molt relacionat amb aquest– pot tenir el sentit de ‘flama viva’, sobretot en àrees del català septentrional.

Nosaltres, per la nostra banda, hem pogut confirmar aquests usos en molts parlants genuïns de Collsacabra, la plana de Vic i les Guilleries, i així mateix en les entrevistes que vam fer al terme de Vidrà (en terres del Bisaura, a tocar de la Garrotxa i el Ripollès), on la senyora Anna M. Coll, oriünda del casal del Coll, ens aportà una bella mostra de fraseologia local en què aquest substantiu és, en realitat, l'element clau d’un refrany la interpretació del qual resta ben oberta, ens diu ella, per a qui vulgui cercar-hi diferents sentits:

La xera de la dona només dura una estona, i la del marit només dura un xic.

Faig constar, de passada, que el timbre de la vocal forta del mot xera (molt variable en les zones en què aquest mot és vitenc) fou el de e tancada en l’esmentada entrevista, mentre que el del substantiu estona, del gòtic STUNDA, fou efectivament el de o oberta (com a Collsacabra i a les Guilleries [Vilanova de Sau, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, St. Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Anglès, Sta.Coloma de Farners]; i com ho sol ser, de fet, en moltes zones de la diòcesi de Girona i en àrees contigües).

Dedicat a Anna M. Coll.

De rerescules

Sí: de rerescules. Aquesta és, precisament, la locució adverbial que en alguns indrets del català central serveix per assenyalar que una determinada acció es fa amb moviment de retrocés. Segons les meves enquestes, aquest ús és propi del sector oriental de les Guilleries: Anglès, Osor, St. Hilari Sacalm i de Sta. Coloma de Farners.

Encara que fou blasmada pel professor Joan Coromnines, aquesta és, a més, la locució que trobem emprada per l’escriptor santhilarienc Anton Busquets en el llibre Del meu viure rural, recull de proses del 1929.

N’hi ha d’altres, és clar: de recules té una gran extensió, es diu en català central, en nord-occidental i en valencià; dins el català central, de rescules es diu a Tavèrnoles, Viladrau i Vilanova de Sau; de raderescules, a Arbúcies; de cularrés, a Oristà...

Enllaçant-ho amb això, escau de comentar que durant el proppassat mes d’agost es va dur a terme a Viena el tercer campionat del món en pista d’atletes que corren de recules; retrorunning, en diuen els anglesos. La nostra delegació, que en aquesta modalitat es representava ella mateixa (és a dir, sense anar de tronc amb els veïns de sempre), n’ha sortit molt ben parada, i força, d’aquest singularíssim event. I amb un fotisser de medalles guanyades, tinc entès. Els nostres atletes eren del club Esbufecs de Mollerussa, l’únic club que aquí s’hi dedica, i la seva actuació ha estat tan lluïda i ben rebuda que de cara a la pròxima edició, que serà d’aquí a dos anys, hom prepara ja la seu de Lleida perquè pugui acollir aquesta espectacular demostració esportiva. Als Esbufecs se’ls ha de reconèixer, a més, el fet que la seva decisió de participar en aquest mundial va anar sempre acompanyada de l’exigència de fer-ho en nom de Catalunya.

S'esdevé, però, que aquesta notícia, tal com jo us l’explico, ha estat recollida per la revista Marathon amb aquest encapçalament: 3r Campionat del Món de Curses d’Esquena en Pista. Així mateix.

Això a mi –ho confesso– m’ha fet una certa angúnia, si més no de bon primer, ja que tot seguit d’haver llegit aquest titular tan aclaridor m’ha fet l’efecte que les curses en qüestió potser es fan a cops d’esquena o, encara pitjor, refregant dolorosament aquesta part del cos per la pista d’atletisme. Però no. Ara ho veig: repassant el reportatge m’adono, per les fotografies que l’il·lustren, que els atletes no reculen pas a cops d’esquena. Sort n’hi ha! Això sí: n’hi ha alguns, de massa impulsius –suposo–, que se’ls veu caient de c...



Recomanació:
http://miramelsmots.blogspot.com/2011/01/de-rerescules.html.

Vocalisme tònic a les Guilleries

Resum (sector de la Selva)

Situades entre les comarques de la Selva i Osona, les Guilleries són, efectivament, terres de grans contrastos. Dins l’apartat de fonètica, els del vocalisme tònic són precisament els més vistosos que s’han pogut copsar en la nostra recerca per aquelles contrades.

En relació amb aquest aspecte, s’ha de destacar el curiós i “perfecte” cas del terme d’Osor (situat ben bé al cor de la comarca, però encara de la diòcesi de Vic), on les ee, diguem-ho així, es pronuncien com a la Plana de Vic (és a dir: e oberta en el sufix –ència; e tancada en els mots església, llenya i rei, i també e tancada en el pronom ell i en l’infinitiu esser), i on les oo, en canvi, tendeixen a pronunciar-se com a Girona i com en altres àrees septentrionals: se’n destaca, en aquest indret, el manteniment de O tancada llatinovulgar en els mots del tipus cosa, flor, hora, olla, i el tancament, a la inversa, de la O oberta del llatí vulgar en mots com ara bo o font, així com en substantius del tipus esponja o monja.

Vocalisme escindit, doncs, el d’Osor, que assenyala, en aquest aspecte tan notable, un punt d’inflexió -més aviat brusc- en el llarg corredor guillerenc entre les ciutats de Vic i de Girona.

Bé que amb alguns matisos no del tot negligibles, el vocalisme dels termes selvatans d’Arbúcies i St. Hilari Sacalm manté la fesomia característica de la generalitat del català central i, per tant, es presenta més acostat al de la ciutat de Vic que no pas al de Girona: els mots del tipus cosa i hora hi obren regularment la o tancada del llatí vulgar (però flor i olla la mantenen tancada), mentre els tipus representats pels mots bo i monja hi tenen o oberta com en la majoria del català central.


Més cap a llevant, en canvi, i ja dins del terme municipal de Sta. Coloma de Farners (el qual ha estat majorment representat per les entrevistes que he fet a informadors del sector guillerenc del municipi: St. Pere Cercada, St. Miquel de Cladells i Castanyet), aquest vocalisme tònic, dèiem, es presenta de manera híbrida i amb interessants irregularitats i polimorfismes, sobretot en el cas de les oo; les ee, per la seva banda, són més estables i es manifesten localment més ben fixades.  

Finalment, en l’angle conformat pels municipis d’Amer, Anglès i la Cellera de Ter el vocalisme tònic ens ofereix ja un aspecte decididament septentrional i ben caracteritzat, segons la nostra percepció, per la reducció sobretot del diferencial fonemàtic entre o oberta i o tancada (no tant, potser, en el cas de les ee). En aquests indrets les oo segueixen la mateixa pauta septentrional que ja hem apuntat en referir-nos al cas singularíssim d’Osor, i les ee, per la seva banda, tenen igualment una clara tirada septentrional: trobem, doncs, e tancada en els mots que contenen el sufix –ència, i en canvi e oberta en els mots església i llenya, i també e oberta en el pronom ell i en l’infinitiu esser.

En una altra ocasió, si em vaga, assenyalaré amb més detall les particularitats d’alguns indrets de Guilleries (osonencs i selvatans) implicats en aquest i en altres aspectes rellevants que donen relleu a la interessant transició entre el català de Vic i el de Girona, els quals, com ja us podeu ben imaginar, no s’esgoten en aquesta ullada ràpida que acabem de fer.

Concloc, però, que allò que segons el meu parer dóna més sentit a la geovariació del vocalisme tònic en aquestes zones septentrionals del català central no és tant el timbre concret amb què cada vocal se’ns presenta, segons història i contextos particulars, com la reducció del diferencial fonemàtic, especialment en el cas de les oo.

Dedicat a Anna Mora, de qui he manllevat la bella fotografia amb què hem il·lustrat aquest comentari.   

En un carro, dins un bocoi de vi

Ja ho veieu: s'escau que sempre, i arreu, acabo demanant el mateix. Sempre la mateixa pregunta, la més compromesa. I d'on vénen els nens?

Aquesta vegada l'aclariment ens arriba des de la vila d'Arbúcies: "En Tal ha arribat en un carro, dins un bocoi de vi", ens diuen. I és enraonat que sigui així, atès que en aquesta contrada els nadius són coneguts, des dels pobles veïns, com els de la vinya, o els vinyers, sobretot per la seva dedicació a aquesta art de conreu en època contemporània.

Dedico aquest breu apunt a Anna M. Ballús, informant nostra, al col·lega Rafel Vilà, a la professora Carme Torelló i a tots els amics del MEMGA (Museu Etnològic del Montseny la Gabella) que durant el mes de juliol de 2009 van posar al meu abast tots els mitjans que van caldre per dur a terme la nostra recerca geolingüística en aquell terme municipal.

La tia d'Arenys

Ingrata visita la que reben les dones d’Arbúcies! Sol durar una setmana encara no –una mala setmana, tanmateix–, i sol tenir efectes força negatius, i a voltes devastadors, sobre l’organisme i l’estat d’ànim femenins.

La tia d’Arenys! Expressió que en el sentit que aquí li donem solament hem trobat consignada en un quadernet anònim, i sense datació, però probablement de les primeries del segle XX, que fou trobat a Arbúcies i encertadament publicat pel MEMGA (Museu Etnològic del Montseny la Gabella) l’any 1989; l’opuscle, brevíssim però molt sucós, prologat pel professor Jordi Bruguera, no solament conté material lèxic –al qual voldré referir-me en altres ocasions– sinó també notables al·lusions a la fonètica i morfologia locals.

Malgrat aquesta referència documental, cal dir que aquest ús tan singular no fou reconegut pels nostres informadors d’Arbúcies quan hi férem les entrevistes de rigor durant el mes de juliol de l’any 2009. Aquí, com en altres punts del català central, hi preval la mala setmana.

Els culdolla

Així són coneguts i saludats els veïns d’un poble selvatà que des de fa una colla d’anys és escenari d’un interminable serial de la televisió pública catalana en què la protagonista, una simpàtica i honradíssima metgessa, ha sabut superar innombrables penúries i un bon seguit de tribulacions sentimentals.

Serials a banda, la designació de culdolla (amb o tancada al terme veí d’Arbúcies) se justifica, des dels pobles del rodal, pel fet que la indústria artesana dels objectes de terrissa ha estat per a aquest grup humà una activitat econòmica principalíssima que ha contribuït a afaiçonar el seu caràcter i a donar-los un gran nivell de reconeixença arreu del país.

Saludem-los, doncs, amb gran efusió i sempre amb bonhomia.

Vuit dies a cal Poc-s'hi-cull!

Frase feta adreçada als infants del Lluçanès que no menjaven d’allò que havien de menjar o que no ho feien tant com calia. Me’n parlà, d’aquesta expressió, el senyor Jordi Sala, d’Olost de Lluçanès, baster d’ofici, informant jove, en una entrevista molt instructiva que hi férem a les acaballes del segle XX amb motiu de la nostra recerca per aquella comarca.

Aquesta és, com molts de vosaltres ja deveu saber, una expressió dita a tall de reny o amb voluntat comminatòria, la qual té equivalents en altres àrees del domini. Però la destinació solia ser, en aquests casos que ara us direm, no un mas imaginari o de discutible existència, sinó la de masos ben reals que en el seu moment s’han caracteritzat per la migradesa dels seus esplets. Vegem-ho. A Arbúcies (Montseny): “Vuit dies a cal Prim de Sta. Fe!”. A Susqueda (Collsacabra): “Vuit dies a can Guilla!”. I a Sora (entre el Lluçanès i el Bisaura): “Vuit dies a Colldebassa!”.
I res més: feu bondat.


Dedicat a Jordi Sala, d'Olost.

El baionaire d'Arbúcies

El substantiu baionaire 'mentider', que no trobareu al DCVB ni, per descomptat, al diccionari normatiu, és propi de l'àrea del Montseny i serveix, allà, per referir-se a l'individu que diu baiones.

Baiona 'mentida' figura al DCVB amb localització exclusiva a Olot.

Dedicat al senyor Francesc Serradó, de Mas Oller, a la vall de Liors d'Arbúcies.