Terregada

terregada   f.  [tərəɣáðə]  Ressaca, pesadesa de cap produïda per una ingestió excessiva d'alcohol. 
(accepció que els diccionaris no assignen a aquset mot, observada al terme de Sora, al sector del Lluçanès-Bisaura)  




Aquest punt és, de fet, una nota d'agraïment per a tots els qui vau poder assistir, dissabte al matí, a la xerrada, oberta a la participació de tothom, organitzada pel Casal de la Gran de Torelló i a tots els qui de manera habitual participeu en aquest blog. 


El mot amb què l'encapçalem no fou comentat en aquesta xerrada sobre els mots de Torelló i la seva rodalia , però figurava, de fet, en un full, curull de notables joies lingüístiques, que subtilment ens feren arribar abans d'iniciar l'acte. 


Una terregada, doncs, que és com una mena ressaca de mots, i molt plaent, atès que no hi va caldre l'estímul de cap substància que hagi de malmetre la salut, i tan sols ha estat, com dic, la feliç conseqüència d'una refrescant pluja de mots. Gràcies.   

Una llobada

En l'ambient de pagès és cosa força sabuda que el mot llobada (a voltes en la variant llomada, o llobà a València) servia per referir-se a una 'mala llaurada de l'agricultor'.


El diccionari normatiu recull, efectivament, aquest ús sota l'entrada llobada:




1 f. [AGA] [AGR] Interrupció en un solc, una cavada, per descuit, per haver trobat un obstacle. Fer llobada.
2 f. [LC] [AGR] Clapa d’herba que el bestiar deixa sense pasturar.
3 [LC] fer llobada Mancar en una reunió, en un lloc, on es té costum d’anar.






S'escau, tanmateix, que aquest mot coneix entre nosaltres una altra accepció no consignada pels diccionaris. L'he observada a l'establiment de Manlleu on em retallen els cabells tot sovint, i me la confirma, a més, el nostre amic Josep Comas i Areñas, de Sora, escriptor i investigador, amb qui preparem un llibret que anys a venir s'haurà d'intitular Mil mots de Sora i un conte rural.    


Així doncs, en aquest nou sentit que suara proposàvem el mot llobada es podria definir com la 'clapa de cabells desigualats que hom deixa en fer una mala tallada'.  

En el sentit 1, que és potser el més conegut en l'ambient de pagès, el concepte 'llobada' (entès sobretot com a 'mala llaurada') el trobareu cartografiat al quart volum de l'ALDC (mapa 901). 


Distribuïdes pel territori, hi trobareu, entre altres, aquestes expressions, sovint amb matisos específics que caldria llegir en aquesta remorosa font. 

• català septentrional:  aixadius (Ceret), tarter (Mosset), truja (Ceret, Prats de Molló)
• baleàric:  adreços (es Migjorn Gran), llobades (molt general a les tres illes majors) 
• català central:  aixadiu (St. Privat d'en Bas), bocs (Tossa de Mar), mussols (Palamós), olles d'arbres (Cervelló), panada (Llançà), soques (Camallera)
• català occidental:  call (Almenar, Favara de Matarranya), llomada (Cervera, on també hi ha l'expressió jaç de llebre, consignada en la informació complementària del mapa) 
• valencià:  cornial (el Pinós de Monòver), geniva (Torís), genivons (Simat de Valldigna), llobada (esdevingut llobà pel tractament valencià del sufix -ATA), mascle (Casinos), mentires (l'Alqueria de la Comtessa) 

Agraïments: al meu perruquer habitual i a tots els agricultors, barbers i perruquers que no fan llobades, i especialment als creadors del blog La barberia.  

 
 
 

Musicar

Encara que això és cosa actualment poc coneguda, el verb musicar coneix en català un sentit altre que el de  'posar en musica', i aquest no és sinó el de  'gravar (la fusta) amb incisions formant figures'. Entenent-ho en aquest darrer sentit, la musicadura seria, sens dubte, el treball d'ornamentació produït per mitjà d'incisions (DIEC2: 'treball d'ornamentació complicat').   

Els dos significats de musicar són ben normatius, i els trobareu tots dos al DCVB, però el cas és que jo no vaig arribar a conèixer el segon fins que no vaig encetar les sessions de conversa amb el col·lega Josep Comas i Areñas, escriptor del terme de Sora (al nord d'Osona), amb qui comparteixo, sempre amb un poquet de nostàlgia mal guarida, la dèria pels fets i els mots de la nostra cultura obsolescent. 

L'ús d'aquestes formes (musicar i musicadura) és adient, segons ell ens digué, per referir-se sobretot al treball i a la mena d'ornamentacions en fusta dutes a terme pels pastors en collars o en bastons, però ho és també per a les ornamentacions realitzades en mobles i altres paraments de la casa.

Voldria indicar, en fi, que aquestes formes no solament són pròpies del Ripollès i la plana de Vic (tal com ho indica el DCVB), car també les trobem, i ben recentment, en terres del Berguedà, i particularment en l'entrevista enregistrada aquest proppassat dimecres (31 d'agost de 2011) al terme de la Pobla de Lillet, en què el senyor Josep Altarriba, informador d'extracció rural, les féu eixir de manera espontània per referir-se al treball manual d'altri. 

Afegim-hi, encara, que aquests usos també han estat consignats en terres andorranes, i que en trobareu una clara referència al blog Lo vistaire, al qual us recomano d'acudir.       

Essent així, i havent fet les oportunes visites blogaires, no trobo res millor que reblar-ho avui amb el poema de Vicent Andrés Estellés que encapçala el poemari La casa de la música vora el mar. Valgui això, doncs, com a senzill homenatge a l'escriptor valencià i com a agraïment a l'amic Víctor Pàmies que ens ha encoratjat a participar-hi:     

La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa


Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música


Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera


Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!

Les imatges que encapçalen aquest apunt reprodueixen, en fotografies del segle passat, alguns dels treballs en fusta fet per Joan Dorca i Font per a l'Hotel Àncora de Tossa de Mar.  

Un captard de conills

Locució que ens ensenyà en Josep Comas i Areñas en un dels comentaris que acompanyaren un dels nostres apunts anteriors.

D'acord amb la seva explicació, aquesta mena de captard es produeix quan després d'una tarda de pluja apareixen unes espurnes de sol. I és ben lògic que sigui així, ens deia en Josep de Sora, car els conills boscans acostumen a sortir a entrada de fosc, però en cas de pluja, si cap a mitja tarda el núvol s'esquinça i el sol treu el nas, avancen la sortida i ronden per camps i vorals amb tota naturalitat.

Amb aquesta bella locució vull celebrar, doncs, el primer aniversari del blog Adverbia, i la dedico, amb el permís d'en Josep Comas, a totes les persones que ens segueixen i acompanyen en aquest plaent camí de la nostra rica geovariació lingüística.  

 

Agraïments: a Carme Rosanas, pel dibuix que encapçala aquest apunt; a Mònica, per la imatge que el clou; i a Josep Comas, per la bella expressió.

Garbes escabellades

Transcric avui un altre bocí del text inèdit intitulat Triar el gra de la palla, de l'amic Josep Comas i Areñas (Josep de Sora), en què l'autor, sovint poetitzant-les però sense perdre-hi gens de rigor, dóna notícia d'algunes incidències relacionades amb el segar.

Com gairebé tot a pagès, dos i dos no fan quatre, en això de la sega. A voltes, per una ventada en determinat moment, el blat en el camp es tomba, s'aplana, es cargola amb algun remolí o bufarut; llavors, la manera de segar es torna complicada, sense aquella cadència, ritme, simetria que la fa fins i tot artística; cal llavors improvisar, tallant sempre en el sentit com està tombat, voltant els rínxols com es pot, i la conseqüència és poca feina i mal feta, altrament dit "poc i brut".

Les fotografies (fetes a Avià, Berguedà, primeries del segle XXI) il·lustren aquests contratemps de què tracta el text.

Efectivament. Les garbes hi apareixen ben escabellades (escabeiades, en la pronúncia ieista de Sora, nord d'Osona).  






Agraïment: a Josep de Sora, autor del text i de les fotografies.

El vencill



Sora, 1995

 


Transcric a continuació un bocí del text inèdit intitulat Triar el gra de la palla, de l'amic Josep Comas i Areñas (Josep de Sora), en què l'autor aporta detalls de descripció sobre els actes del segar i el batre i en què es para esment a l'elaboració del vencill  'lligall per lligar les garbes' (del llatí VINCICULUM, pronunciat vencí, per efecte "ieista", en l'àrea geogràfica a què es refereixen les explicacions):

L'acció de tallar i arreplegar el blat té uns passos determinats i repetitius. Hi ha d'haver una perfecta coordinació de moviments. És clar que això és en qualsevol feina, però en aquest cas la precisió és indispensable. Cada dues estassades, una garba. La mesura d'aquesta garba ve determinada per la llargada del blat, perquè si és curt el vencill també serà curt i no abastaria per a lligar una garba grossa.

El vencill, fet del mateix blat, és senzill de fer; un grapat de brins de blat i un nus al cap on hi ha l'espiga; a continuació es separa per la meitat el petit feix de blat i la llargada és gairebé doble; la separació o partició del grapat es pot fer també abans del nus, cadascú com li sembli; tanmateix, el resultat final és el mateix, això sí, es fa de manera que aquest lligam tingui elasticitat, que en lligar la garba cedeixi; en cas contrari, o la garba es quedaria fluixa o es trencaria el lligam. Com deia, un vencill és senzill de fer, però qui no ho ha vist, fóra incapaç de construir-lo. La garba es lliga amb el garrot donant-li un parell de cargolades al vencill. Si es fa bé, queda sòlida i d'una peça.         

Segador fent el vencill, Sora, 1997

Un sarpat

El substantiu sarpat 'grapat' és derivat de sarpa (del castellà zarpa), com també ho és sarpada, que hom associa al mateix significat.

En aquest sentit que aquí ens interessa, aquests mots (sarpat i sarpada) consta que eren usats en terres de la zona nord-occidental contigua a l'Aragó, mentre que sarpada (esdevingut sarpà pel tractament valencià del grup -ATA final) ho era en alguns punts meridionals del domini lingüístic (ALDC: Benifairó de les Valls, Torís, Vilamarxant, entre altres).



Però no solament en aquests indrets s'ha tingut notícia de l'ús d'aquests mots, sinó també en punts del català central, car així ens ho va fer saber l'amic Josep Comas, escriptor nadiu del terme de Sora, en un comentari fet, en aquest blog, a propòsit del mot rapat:

"Al nord d'Osona anem a grapats, però concretament a Sora he sentit també sarpat, val a dir que en rares ocasions i a poques persones. Això sí: quan no podem engrapar un grapat amb una mà, llavors ho fem amb totes dues i en resulta una embostada. Cal aclarir, també, que el mot grapat s'aplica a gairebé tot, sempre que es tracti de poca quantitat; l'embostada, en canvi, és just el que podem encabir a les dues mans posades en forma de bol o cassola."

Vist l'interès d'aquest comentari del senyor Comas, hauríem de poder esbrinar, tanmateix, quina podria haver estat la via d'introducció d'aquest mot en aquestes terres del català oriental essent com són terres tan allunyades de l'àrea on, com dèiem, és dominant aquest tipus lèxic.  

Boig com un llum de carbur



Llum de carbur, Torelló (fotografia: Ramon Peroliu) 





O bé: boig com un llum de ganxo (Torelló).


Motivació: les irregularitats en les emissions de claror que amb aquest mitjà es produïen.  

Agraïments: Josep Comas i Ramon Peroliu.

El segador de Sora

El senyor Josep Comas i Areñas ens ha fet arribar, des de Sora, una imatge en què ha pogut aplegar el conjunt d'eines de segador que ell mateix havia fet servir en l'època de la seva primeríssima joventut. No cal dir que és un plaer de poder-les compartir.  

• el volant, eina de segar, que en la imatge es pot veure tal com es portava anant o tornant de la feina
• l'arquet, és a dir, l'emboç que servia per protegir el tall del volant
• el garrot, que hom feia servir per estrènyer les espigues de la garba
• l'esclopet, peça de fusta, talment un esclop petit, amb què el segador es protegia la mà que no feia anar el volant
• la pedra d'esmolar

Sortir d'un malson refotilat



Església parroquial de Sant Pere de Sora, regal de Carme Rosanes



Església parroquial de Sant Pere de Sora, agost de 2010

I reprenc tot seguit el fil de l'apunt d'ahir, atès que en aquesta ocasió em cal fer-ho d'aquesta manera per la relació tan directa que el d'avui hi té. M'explico.

S'escau que en un dels comentaris que Josep Comas ens va fer arribar ahir es fa esment del fet que, dintre del poema de Josep Riera, la locució en què apareix el mot refotilat (sortir d'un malson refotilat) és una expressió ben coneguda, i ben fixada, de l'indret de Sora, a l'alt Lluçanès, i que hi té, allà, els sentits que ell mateix assenyala: 'sortir refet d'un malson, d'un disgust, d'una malaltia, d'una qualsevol desgràcia'.

Una bella troballa. De la nostra fraseologia reviscolada.   

Sortir d'un malson refotilat.

Vista panoràmica de Sora (fotografia: Ajuntament de Sora) 

Valgui, doncs, aquest apunt d'avui -i encara que sigui un xic repetitiu- com a homenatge a tots vosaltres, a tots els poetes, els de sempre, els que ens salven els mots, les locucions, etc. A tots vosaltres, dic. Pels vostres comentaris, i de manera especial a Josep Comas, que ens acaba de desvetllar l'encís d'una locució ben genuïna, i a Helena Bonals, que ho ha coronat amb una excel·lent aproximació als matisos del poema de Josep Riera. I encara a Carme Rosanes, que ho ha embellit decididament.

El palleraire

Allí on jo sé que aquest substantiu és usat, el mot en qüestió (que és nom d'ofici) té la particularitat de presentar-se en forma generalment "ieista", tal com escau que sigui en el llenguatge d'ambient rural de certes regions del català central.

I malgrat que el DCVB solament el situa a la meva vila de Torelló, jo el tinc ben comprovat en altres punts de la comarca d'Osona -sempre, insisteixo, en la forma ioditzant- per les enquestes més recents que he pogut fer.

No el recull el diccionari normatiu, però sí, com dèiem, el DCVB, que el defineix com a 'home que basteix el paller o munt de palla', però sense afegir-hi informació documental. 

Constatem, a més, la participació del sufix -AIRE, de nissaga occitana, en la formació del mot.  

El paieraire.



Per acabar-ho de destriar, l'amic Josep Comas i Areñas, col·lega nostre en la recerca de mots avials, li va conferir presència literària al conte "Les urpes d'un secret", dins dels celebradísims Contes rurals, obra editada per l'Associació Cultural Gombau de Besora, amb il·lustracions de Lluís Vilardell.

El volum sortí a la llum 1999, i reflecteix de manera immillorable les angúnies i les alegries de l'ambient rural, així com certs detalls relatius a les activitats que tradicionalment s'hi duien a terme. Sense ser avorridament exhaustiu, l'autor hi posa les pinzellades justes i necessàries perquè nosaltres, com a lectors i com a aprenents, hi puguim entrar a pleret i fer-nos-en bon cabal.  

Esgranadors, pesadors, tractoristes... Tots hi transiten amb la vivor i realisme que cal esperar-ne.

I sempre amb el mot a punt.   

Vuit dies a Colldebassa!

En un altre comentari que vaig fer en aquest mateix blog em vaig referir a la pintoresca expressió Vuit dies a Colldebassa, amb la qual els infants de Sora (al nord d'Osona) eren comminats a menjar-se allò que els seus pares o tutors els havien posat al plat; l’amenaça era esglaiadora: en cas de no menjar-s’ho, podien ser traslladats a aquest casal del mateix municipi caracteritzat pel fet de trobar-se en estat ruïnós i per la migradesa evident de les seves collites.

Le fotografies que il·lustren aquest comentari ens les acaba de fer arribar l’escriptor Josep Comas i Areñas (nadiu de Sora, i de nissaga antiga) i s'hi pot veure l’estat en què actualment es troba el mas citat com a Colldebassa, molt delmat pels estralls que hi han fet la incúria i el pas del temps.

Que vagi de gust!



A l'amic Josep Comas, intrèpid autor de les fotografies. I a l'Olga Xirinacs, que n'ha fet un bell conte per fugir de la por.  
Moltes gràcies a tots dos.

La grauxa

Grauxa és ‘granota’, i així m’ho indica l’amic Josep Comas, de Sora, tot advertint-nos que l’ús d’aquest substantiu, per comptes de granota, és propi del llenguatge informal d’aquest indret del nord d’Osona.

El Diccionari Aguiló situa aquesta mot exclusivament a la plana de Vic.

Vuit dies a cal Poc-s'hi-cull!

Frase feta adreçada als infants del Lluçanès que no menjaven d’allò que havien de menjar o que no ho feien tant com calia. Me’n parlà, d’aquesta expressió, el senyor Jordi Sala, d’Olost de Lluçanès, baster d’ofici, informant jove, en una entrevista molt instructiva que hi férem a les acaballes del segle XX amb motiu de la nostra recerca per aquella comarca.

Aquesta és, com molts de vosaltres ja deveu saber, una expressió dita a tall de reny o amb voluntat comminatòria, la qual té equivalents en altres àrees del domini. Però la destinació solia ser, en aquests casos que ara us direm, no un mas imaginari o de discutible existència, sinó la de masos ben reals que en el seu moment s’han caracteritzat per la migradesa dels seus esplets. Vegem-ho. A Arbúcies (Montseny): “Vuit dies a cal Prim de Sta. Fe!”. A Susqueda (Collsacabra): “Vuit dies a can Guilla!”. I a Sora (entre el Lluçanès i el Bisaura): “Vuit dies a Colldebassa!”.
I res més: feu bondat.


Dedicat a Jordi Sala, d'Olost.

Quina benòria!

Benòria vol dir ‘esplet, naixença’, és mot substantiu de gènere femení i l’hem conegut gràcies a l’amic Josep Comas Areñas (Josep de Sora), autor de diverses i recomanables narracions d’ambient rural, editades per ell mateix, farcides de veus i girs castissos dels que tant ens agrada de trobar als qui estimem la variació geogràfica (i la unitat!) de la nostra llengua històrica.

Tot i que a hores d’ara no sé precisar la distribució geogràfica d’aquest mot i que jo mateix el conec d’uns pocs mesos ençà, us puc indicar, tanmateix, que en el meu entorn familiar de Torelló, a la vall del Ges, m’han informat que aquest hi és, allà, un mot corrent, no gens insòlit, car s’ha usat –igualment que a Sora, municipi situat entre l’Alt Lluçanès i el Bisaura– per referir-se sobretot a una bella naixença d’hortalisses (o de productes del camp, o de bolets, si s’escau), però sovint, com ens diu l’amic Josep de Sora, per fer notar que aquella naixença –o naixó, que dirien a la Garrotxa– s’ha produït de manera especialment generosa, o inesperada pel col·lector. Equival, doncs, al sintagma bé de Déu i n’és, sens dubte, una bona alternativa, molt expressiva: “Quina benòria d’enciam!”.

Benòria no figura al DIEC ni al DCVB, però li hem trobat, això sí, un bon contrapunt en el mateix DCVB. Es tracta del substantiu malòria ‘malura, malaltia’ (pron. malori), que hom documenta en àrea del dialecte rossellonès. Posats aquests dos mots de costat, de seguida ens adonem que, ultra la seva possible condició d’antònims, tots dos, efectivament, semblen haver estat formats de la mateixa manera, és a dir, sobre la base d’un element nominal (bé ‘benefici, profit’ en el cas de benòria, mal ‘dany, perjudici’ en el cas de malòria) al qual s’ha afegit el sufix –ORIA, que hi aporta la idea de ‘conjunt’.

Deixeu-me afegir, com a cloenda, que el mateix procés de formació (amb el mateix sufix derivatiu) es pot veure en el substantiu cridòria ‘cridadissa’, del lèxic comú, i a cabòria, eufòria o cantòria (molt usat, aquest, per l’escriptora Caterina Albert), i encara en el plural calmòries ‘calmes de gener’, mot bellíssim, propi del llenguatge dels pescadors de Cadaqués, que trobareu consignat, per si mai ho voleu consultar, en el llibre intitulat El vocabulari de Cadaqués, de la professora Ernesta Sala, publicat l’any 1994 per Parsifal Edicions.

I res més, senyors.

Salut i mots tinguem.

Comentari dedicat a Josep Comas Areñas.